20

Més enllà de la reacció de l’Assumpta Miralles, hi havia alguna cosa que no encaixava.

El que era més evident.

Una dona com ella, vivint de manera tan humil, contractava un detectiu privat?

Probablement ni tan sols sabia que existien.

I quedava la seva reacció.

S’havia ensorrat fins al límit.

En Miquel es va allunyar pel carrer de la Lluna en direcció al del Lleó, per si de cas la seva trasbalsada testimoni l’espiava des d’una finestra. Va girar a la cantonada del carrer Tigre i s’hi va apostar, tot mantenint-se a l’aguait. L’espera no va ser llarga. L’Assumpta Miralles va trigar deu minuts a sortir, a correcuita, manifestament nerviosa. Duia sabates planes i una jaqueteta barata. També s’havia pentinat. Va seguir el mateix camí, carrer de la Lluna i la seva prolongació, el carrer Lleó, al final del qual va girar en direcció a la ronda de Sant Antoni. Un cop allà es va encaminar cap a la parada del tramvia i va esperar.

En Miquel era conscient que no podria agafar el mateix tramvia que ella sense que el veiés.

Un risc més, però habitual.

Primer va aturar un taxi.

—Ens esperarem aquí fins que la senyora de la parada, la de la jaqueteta beix, pugi a un tramvia —el va informar—. Caldrà seguir-lo.

L’home va girar el cap.

—Serà una cosa perillosa? —va preguntar.

—Faig pinta de voler ficar-me en embolics?

—Això no se sap mai. Si jo li expliqués…

—Tranquil. —Se li va acudir la mentida més plausible—. És la meva filla i sospito que té relacions amb un home casat. Ja m’entén.

—A mi, la meva em fa això i, amb la poca cara de vergonya que em quedi, la mato.

—Caram, tampoc no és això.

—Vostè no coneix la meva filla.

No van parlar més.

Sobretot perquè va arribar el 29 i l’Assumpta Miralles hi va pujar.

No va ser un trajecte llarg. Van enfilar Marqués del Duero i el passeig d’Isabel II fins a la plaça Palau. Per sort ho van fer en silenci. La dona objecte de la seva persecució va baixar del tramvia a la plaça i en Miquel va fer el mateix, després de pagar al taxista l’import exacte.

—Que tingui sort! —li va desitjar l’home.

La dona que havia contractat en David Fortuny tornava a caminar amb pas viu. En Miquel va haver d’apressar el seu per no perdre-la de vista. Va agafar un tros de l’avinguda Marquès de l’Argentera, va passar a l’altre costat i va pujar pel carrer de Rera Palau i la plaça de les Olles. Finalment va arribar al carrer Esparteria.

Allà va entrar en un portal.

En Miquel es va prendre el seu temps abans de prosseguir la marxa. Va passar per davant del portal i va veure que era una mena d’asil regentat per monges. El seu nom: Buena Esperanza. No s’hi va aturar pas. Va arribar fins a la següent cantonada, al carrer Calders, i va fer el mateix que al carrer de la Lluna: esperar pacient.

Va ser un quart d’hora.

Llarg, tens, ple d’interrogants i dubtes.

L’Assumpta Miralles va tornar a sortir, i aquest cop ja no va accelerar el pas. Es va allunyar en direcció a la plaça de les Olles, com si desfés el camí que havia seguit, per tornar a casa. En Miquel es va quedar on era.

Va comptar fins a deu i es va dirigir a l’asil.

A l’entrada hi havia una espècie de garita, presidida per una monja d’hàbit llarg i còfia alada. Si no anava errat, aquella mena de còfia era el senyal distintiu de les Filles de la Caritat, però tampoc no n’estava segur. L’escapulari era més aviat un pitral blanc. Més enllà d’ella es veia un pati sense sol en el qual una dotzena d’ancians immòbils veien passar la vida en silenci, amb els ulls girats més aviat cap endins que no pas cap enfora.

Es va comportar com donava a entendre la seva disfressa, com un senyor digne i respectable, es va treure el barret i va somriure.

—Perdoni —va dir ell ficant una mica el cap pel forat del vidre que protegia la monja—. La senyora que acaba de marxar, a qui ha vingut a veure?

La venerable germana, carregada d’anys i de quilos, no es va refiar del seu tarannà amigable.

—Qui és vostè?

Si li deia que era policia, potser li demanaria la credencial. I disfressat, no ho semblava pas. Havia perdut la seva prestància.

—Soc detectiu privat —va deixar anar.

La monja va alçar les celles.

—Com diu?

—Investigo coses, ja sap.

No, no ho sabia.

—Aquí? Què hi ha d’investigar, aquí?

—Doncs un delicte, però res seriós, no s’hi amoïni. I no li puc dir res més, ho sento —va afegir ell mantenint les formes—. És un assumpte important, cregui’m. Em sap greu molestar-la. Li juro que seré breu.

La vigilant va rumiar.

Tampoc no volia embolics, i el visitant semblava qualsevol cosa menys una persona desagradable.

—Ha vingut a veure el senyor Camprubí. Llorenç Camprubí —va dir ella, avenint-se a col·laborar—. Habitació 217. —Va treure una mà per la mampara de vidre—. Segueixi tot recte, pugi l’escala, i al primer pis giri a l’esquerra.

En Miquel va mirar els vells del pati.

—És a l’habitació?

—Ell sí —va assegurar la monja.

No li va preguntar per què n’estava tan segura, però ho va intuir. Va donar-li les gràcies i va creuar la porta enreixada que li permetia arribar a l’altra banda de la frontera, la que separava la vida exterior de la mort interior. Mentre caminava, amb certa aprensió, va pensar que ell hauria acabat igual, sol i perdut, si no hagués trobat la Patro i s’hi hagués casat.

Tenir algú ho era tot.

Va pujar al primer pis, i molt abans d’arribar a l’habitació 217 ja va sentir l’enrenou, les rialles, els crits.

Es va aturar.

—Avui és el dia més feliç de la resta de la meva vida!

—Ho hem aconseguit, Llorenç, sí senyor!

—Em pensava que em moriria sense veure-ho!

—Per en Pere!

—Per en Pere! —van repetir almenys un parell de veus.

Més rialles felices.

En Miquel va ficar el cap pel forat de la porta, que estava oberta. El que va veure va ser un pur contrast. Tres homes a les acaballes, tres pelleringues animades, comportant-se com si acabessin de rebre la més gran de les alegries, exultants de felicitat. Un era al llit, amb uns tubets que li sortien de les fosses nasals i el connectaven a un respirador. El segon, assegut en una cadira de rodes més voluminosa que ell, a causa de la seva esprimatxada i esquifida figura. El tercer, dret, es repenjava en uns caminadors de fusta. Cap d’ells tenia gaire carn al cos. Només la pell i l’os.

I, rient com reien, de passada mostraven les poques dents que els quedaven.

En adonar-se de la seva presència, tots tres van callar de sobte.

Van mirar-lo com si fos un marcià que hagués aparegut del no-res.

—Sí? —va preguntar el del llit.

—Senyor Camprubí?

Estava parcialment assegut, descansant sobre el coixí, col·locat en posició vertical. Es va repenjar amb les dues mans i es va incorporar una mica més. Els ulls, enfonsats a les conques, tenien la clàssica expressió de la vellesa extrema, propera a la mort, quan les mirades esdevenen incertes i profundes, però vacil·lants i febles.

Naturalment, l’Assumpta Miralles l’havia descrit de manera més o menys detallada, ja que en Llorenç Camprubí va arrufar el nas i va serrar les dents. Els altres dos es van quedar tensos.

—Vostè…

—L’he seguit, sí —va ser sincer.

—Què vol?

—Poca cosa —va afegir acabant d’entrar a l’habitació, amb el barret en una mà i el bastó a la altra—. Saber qui va matar en Laureano Andrada i per què.

Els pòmuls es van marcar encara més al rostre de l’ancià. Va tancar la mà dreta amb força. En Miquel va intuir que, en aquells moments, li costava respirar malgrat els tubets.

La veu va sonar molt dura.

—No sé qui coi és vostè ni m’importa —li va engegar—. Aquesta bèstia ha mort, és tot el que compta. Si és veritat el que ha dit a l’Assumpta…

—Ho és.

—Doncs millor. Ho hauria fet jo mateix si hagués pogut, m’entén? Jo mateix! Ara toqui el dos i deixi’ns en pau, gaudint d’aquest moment.

—Vol que parli amb la policia?

En Llorenç Camprubí li va llançar una mirada tan intensa com irònica.

—M’ho diu seriosament? —va replicar ell obrint els braços i esclafint una riallada seca i amarga, exempta de felicitat—. No em veu? La policia? Ha! No em queden ni tres mesos de vida, de manera que me la porta fluixa, la policia!

Va ser massa per a ell. Es va posar a estossegar i ja no va parar. De la tos va passar a la congestió, i de la congestió a l’ofegament. El vell de la cadira de rodes ni tan sols es va immutar en veure l’escena. El dels caminadors es va inquietar.

Va ser ell qui va cridar:

—Sor Anunciació!

La monja va aparèixer al segon crit, quan ja en Llorenç Camprubí estava vermell. Va entrar com un tornado, o com una enorme bola amb potes, perquè era baixeta i rodona. En veure l’escena es va abalançar sobre el malalt, el va ajudar a incorporar-se i li va donar copets a l’esquena. En acabat es va adreçar als presents.

—Què ha passat? —va preguntar alarmada.

—Ha estat ell —va dir el dels caminadors assenyalant en Miquel.

—I qui és vostè? —va retronar la veu de sor Anunciació—. Faci el favor de no atabalar-lo, home! Ja poden sortir tots d’aquí, au, vinga!

En Miquel va mirar l’ancià del llit.

Per damunt de la tos i la resta hi havia els seus ulls.

Uns ulls feréstecs.

L’acer forjat pel gresol del temps en la vellesa.

No pensava parlar.

Va haver de sortir de l’habitació i deixar que la monja reparés l’atzagaiada, i ja no es va voler enfrontar als altres dos. Seria inútil. Va caminar pel passadís, va baixar l’escala fins al pati i va tornar a la garita de la primera monja, desconeixedora del que havia succeït a dalt.

—He anat ràpid, veu?

—Sí, ja ho veig. Millor. Els angelets ja no estan per a gaires esforços. La majoria tenen el cap a tres quarts de quinze.

—Veig que el senyor Camprubí s’està morint.

—Sí —va afirmar la dona movent el cap amunt i avall amb serenitat—. Pobrissó, ja és en mans de Déu Nostre Senyor.

—Aquest asil…

—Residència —el va corregir.

—Aquesta residència no és de l’Administració, oi?

—No, no senyor. És de pagament, però nosaltres som aquí per ajudar, sense cap interès, és clar. Què farien aquestes dissortades ànimes sense el nostre afecte?

—Així doncs, el senyor Camprubí no és pas pobre.

—Va venir aquí fa uns quants anys, amb el seu cosí Antoni i el seu amic Àngel. Sempre estan junts. El senyor Camprubí va deixar, tot just arribar, un fons perquè fossin atesos durant el que els quedés de vida i no els faltés res en la mesura de les nostres possibilitats.

—No té família?

—No.

—Llavors la senyora que l’ha visitat…?

—Ve sovint. Crec que servia a casa seva fa anys.

—No rep més visites?

—No. Tots tres estan sols, ja ho veu. Si no fos per nosaltres…

Era una monja enraonadora, cordial, però no va voler estirar més la corda.

—Ha estat molt amable. Tindré ben present aquest lloc —va afegir ell proclamant-se candidat a ser-ne un futur hoste.

—El delicte que investiga… M’ha dit que no era res seriós; però, bé, un delicte sempre és un delicte, no? —va inquirir tot d’un plegat, encuriosida.

Es va sentir una mica cruel, però l’hi va deixar anar:

—Un assassinat —va dir ple de naturalitat.

La monja es va posar les mans a la boca i va obrir els ulls de bat a bat. Seguidament es va senyar.

—Mare de Déu santíssima, quin horror!

—Sempre hi ha pomes podrides —va reblar ell acomiadant-se de la monja amb una inclinació de cap—. Gràcies, germana.