14

En David Fortuny no vivia lluny, però a en Miquel li va semblar una distància enorme. Va pensar que devia dur el barret enganxat al cap, perquè, malgrat la velocitat, no li va marxar volant. Almenys era bon conductor. Se li notava en la perícia dels moviments, mai bruscos, sempre prudents. Quan va aturar la moto, en Miquel va esperar uns quants segons abans de baixar-ne. Sentia el vertigen als ulls i l’agitació al cos, com si acabés de formar part d’una experiència tel·lúrica.

—Com li ha anat? —li va preguntar el seu company. I, abans que pogués respondre, ho va fer ell mateix—: Bé, no?

—S-sí, sí. —No va tenir altre remei que estar-hi d’acord.

—Això és una meravella. No sé per què la gent no es motoritza més.

En Miquel es va imaginar ell mateix conduint aquell trasto, amb la Patro i la Raquel al sidecar.

—Hi ha taxis —es va atrevir a dir.

—Mite’l, el milionari. Pugem?

La casa era discreta, un edifici de cinc plantes al carrer Vilamarí, entre l’escorxador de caps de bestiar i la caserna de Numància, o sigui, entre els carrers d’Aragó i València. La presó Model quedava a prop. No hi havia portera. Tampoc ascensor. Un rètol clavat a la paret dreta de l’entrada anunciava: DETECTIVES FORTUNY - PRIMER PISO. Quan van arribar a la planta i van passar per davant de la porta amb el mateix rètol, el seu amfitrió va continuar pujant.

—No és aquí? —va dir en Miquel panteixant.

—Aquest és el meu despatx. Jo visc al tercer. És més còmode així, i millor separar la quotidianitat de la feina, tot i que fent això a vegades es treballa vint-i-quatre hores al dia.

—I això de «detectives», en plural?

—Fa més sensació d’agència, ja m’entén. Hi estic jo sol. Ni tan sols tinc secretària, ja ho veu. A més, si me’n busco una i és guapa, malament, i no me la buscaré pas lletja, no troba?

—Però si està tot el dia al carrer, com aconsegueix clients?

—És un inconvenient, sí, però no em queixo pas. La gent deixa el número de telèfon a la bústia. És una professió de futur, cregui’m. Aquest país es posarà a l’altura de la resta del món, n’estic segur.

En Miquel no va voler discutir. No mentre esbufegava més i més per l’esforç.

Van continuant pujant, esglaó rere esglaó.

En arribar a la tercera planta, en Fortuny ja tenia les claus de casa seva a la mà. Va obrir-ne la porta i hi van entrar. El pis era confortable i estava mínimament arreglat, sense ostentacions ni luxes. Llevat d’una habitació amb el llit desfet, la resta presentava un cert ordre.

—Viu sol?

—Sí. Tinc una nòvia, però de moment… En fi, que la cosa va per llarg. No hi ha pressa.

—Doncs no és vostè allò que se’n diu jove.

—Miri qui parla, i m’acaba de dir que ha estat pare fa poc —va contraatacar en Fortuny, esclafint una riallada—. Cal estar-ne segur per casar-se, escolti! Segui. Vol un got d’aigua?

—Sí, sisplau.

En Miquel es va ensorrar en una cadira. El seu inesperat amic va sortir del menjador i va tornar al cap de pocs segons amb un got d’aigua a la mà. No hi havia fotografies enlloc, tan sols un Sant Sopar de llautó penjat en una paret i un quadre amb fruita al mig d’una altra. La finestra donava al carrer Vilamarí.

—No té por que l’acusin d’encobridor? —va preguntar en Miquel.

—Sí, suposo, però què vol que hi faci? Tinc bon cor i les meves lleialtats. Continuo devent-li la vida, i això és per sempre. Si, a més, diu que no va matar aquell paio…

—No, no ho vaig fer.

—Ja ho sé, home —va dir ell asseient-se-li davant—. Va, què vol que li expliqui? Sé que està ple de preguntes.

En Miquel el va mirar als ulls. El recordava igual que en el poc temps que el va tenir a les seves ordres. Alegre, dinàmic, llançat, impetuós… i un pèl boig. Feliç d’haver-se conegut.

—Per què li van encarregar seguir l’Andrada, i qui ho va fer?

—Per l’amor de Déu, home, no corri tant! —va replicar el detectiu obrint les mans en un gest explícit—. Primer de tot ens posarem al dia. Què se n’ha fet, de la seva vida? El va enxampar la guerra sent inspector?

—Sí.

—Cony, i en acabar-se?

—D’acord. L’hi explicaré en un minut —va repetir un cop més, com acostumava a fer cada vegada que algú l’hi preguntava—. Em vaig quedar a Barcelona perquè la meva dona s’estava morint de càncer. Va morir i, a mi, em van detenir. Em van sentenciar a mort. Vaig acabar al Valle de los Caídos, on vaig passar vuit anys i mig. La sentència va ser commutada i després em van indultar. Vaig tornar a Barcelona el juliol del quaranta-set, vaig retrobar una amiga, ens vam casar i això és tot.

—Així doncs, és viu de miracle.

—Més o menys.

—I per què el van indultar?

—És una llarga història. Volien carregar-me un mort, però els va sortir el tret per la culata. Va ser el primer embolic en què em vaig ficar, tot just arribar. Després n’hi ha hagut d’altres.

—O sigui que, en el fons, segueix amb la seva vocació de poli.

—Dec ser un imant per als problemes.

—Per què es va barallar amb l’Andrada?

—Vaig detenir-lo el 1936, després que un nen se suïcidés per culpa seva. Va sortir a la llum un munt de merda. Era pederasta. Vaig retrobar-lo dissabte passat i no podia creure el que veia. Aquest home era una bèstia. Abans de ficar-lo a la presó em va dir que un dia sortiria i que jo no hi seria per tornar-lo a detenir. Li vaig posar la pistola al front i… vaig estar a punt de prémer el gallet.

—Així que la història ve d’endarrere —va assentir en Fortuny.

—Sí. —En Miquel ja no va voler continuar responent preguntes—. Li toca.

—Doncs jo vaig anar a Sevilla, se’n recorda? Allà em va enxampar la guerra i em vaig allistar amb els nacionals, és clar.

—És clar que el va enxampar la guerra allà o és clar que ho va fer per simpatia?

—Per simpatia —va ser sincer—. Això no podia continuar com estava, home. Aquest país, o té mà de ferro o no se’n sortirà mai.

—Hi havia una legalitat, Fortuny —va argumentar ell sentint-se dolgut.

—No discutirem per això, oi? —va dir el seu company arrufant el front.

—Temo que sí —va insistir en Miquel.

—Vostè ni tan sols era comunista, anarquista o el que fos. Servia l’ordre i prou.

—Servia la República.

—Doncs a mi em va convèncer allò altre, què vol que li digui. I ja veu on som. Què, muntem ara la nostra guerra civil aquí mateix, tots dos solets?

—Almenys no n’ha dit croada —va sospirar en Miquel.

—Això és propaganda —va replicar en Fortuny arronsant les espatlles.

Es van quedar mirant l’un a l’altre. Tot d’un plegat ja no eren camarades, tan sols vells coneguts retrobats. Un vençut i un vencedor.

Junts, en un pis, amb un assassinat entre mans.

—És que no podem ser amics? —va dir l’amo del pis, afligit.

—Suposo que sí —va admetre en Miquel al cap d’uns segons—. Què li va passar? —va preguntar a continuació, assenyalant el braç esquerre i els tres dits engarrotats del seu interlocutor.

—Va passar que em van ferir —va respondre en Fortuny apujant-se la màniga i ensenyant-li la ferida, que gairebé se li havia menjat l’avantbraç des del colze fins al canell—. I en acabar-se la guerra, molt heroi, molta medalla, molta gaita, però ja t’espavilaràs. Vaig tornar a la policia i vaig fer feina d’oficina, fins que em van donar el passaport. Vaig tornar a Barcelona fa dos anys i la veritat és que això és un altre món, el futur. Aquí, la pela és la pela. Vaig veure moltes possibilitats i, aprofitant la meva formació policial, se’m va acudir això de muntar-m’ho com a detectiu. I més sabent que pensaven convertir-ho en una professió legal. —Va fer una pausa i va somriure amb orgull—. No estic mal connectat, sap? En tot cal tenir amics, cosa que em sembla que vostè…

—No, no tinc amics —va reconèixer.

—Ho veu? I n’hi surt un, que encara que sigui fatxa… —va dir rient-se d’ell mateix—. Vostè era el millor inspector de Barcelona. Costa de creure que ara estigui sol.

—La gent que coneixia és morta o a l’exili —li va recordar.

—Sí, va ser dur —va convenir el detectiu abaixant el cap—. Però ja és història, i cal mirar endavant. Vostè mateix ho deu a la seva filla.

Pensar en la Raquel el va fer reaccionar.

En aquell moment, la Patro devia ser a comissaria, possiblement cara a cara amb l’Oliveras, passant-ho més que malament i patint per ell.

Va reprendre el fil del que més li interessava.

—Qui el va contractar per seguir l’Andrada i per què? —va formular per segona vegada la pregunta.

—Que no coneix allò de la confidencialitat entre client i detectiu?

—No em vingui amb pel·lícules! Hi ha hagut un crim! Han mort justament l’home que seguia!

En David Fortuny es va mossegar el llavi inferior.

No va respondre.

En Miquel es va aixecar de la cadira, després de beure un glop d’aigua.

—D’acord —es va acomiadar—. Gràcies per res.

—Au, esperi’s —el va aturar el seu amfitrió—. On anirà?

—A investigar.

—Però si no sap ni per on començar.

—Doncs ajudi’m! Ara mateix la meva dona i la meva filla són a comissaria, mentre jo faig petar la xerrada amb vostè!

—Tranquil·litzi’s, vol?

En Miquel va estrènyer els punys.

—Qui?

En Fortuny va claudicar.

—Una dona que es diu Assumpta Miralles.

—I el motiu?

—Saber si l’Andrada tenia relació amb nens, més enllà de la seva escola o de l’orfenat.

—O sigui que aquesta dona sabia que era pederasta.

—Això sembla.

—I durant aquests tres dies que l’ha seguit…?

—Res, excepte passar a buscar el seu nebot ahir dilluns. Dissabte i diumenge, amb prou feines va sortir de casa, per passejar, comprar el diari… Una vida molt discreta, aparentment.

—I pel que fa a l’escola i l’orfenat?

—No hi he entrat pas.

—Per què?

—Havia de seguir-lo —es va justificar—. Si m’hagués ficat en un d’aquests llocs i hagués fet preguntes, hauria aixecat la llebre.

—Quant de temps l’havia de seguir?

—El que fes falta.

—I si aconseguia proves?

—Doncs ho havia de dir a ella i suposo que l’hauria denunciat. No l’hi vaig preguntar.

—Res més?

—No, res més.

—D’acord, doni’m l’adreça d’aquesta dona.

En Miquel romania dempeus. En David Fortuny, assegut. El detectiu estava seriós.

—Eh, eh! Què pensa fer?

—Què vol que faci? Investigar. No em puc pas quedar de braços plegats.

—Però si l’estan buscant, home. Tan bon punt surti al carrer el reconeixeran.

—I què? M’amago i el contracto a vostè?

—Doncs miri, no és mala idea.

—L’adreça —va insistir en Miquel.

En Fortuny es va moure com un gat engabiat.

—Avui és dimarts. No hi és. Em va dir que els dimarts anava a veure la seva mare a Sabadell i s’hi quedava a dormir, de manera que no podia donar-li cap informe.

En Miquel es va dirigir a la porta. Aquest cop, la veu del seu company el va aturar quan ja estava a punt de sortir del menjador.

—Mascarell —va dir en un to crepuscular—. Si no fos per vostè, jo no seria aquí. Realment l’hi dec, i soc agraït. Tranquil. L’ajudaré, però calmi’s. En aquestes condicions no es pot llançar a investigar res. Sigui assenyat. No ens deia això mateix llavors, que calia fer servir el cap i veure-ho tot amb perspectiva? Tal com està ara, no pot fer cap altra cosa. Ni tan sols té cap lloc on anar.

En Miquel va serrar les dents. Es mantenia d’esquena a ell.

—Quedi’s aquí aquesta nit —li va oferir en Fortuny—. Pensem bé què farem i demà l’acompanyaré. Valdran més dos que un.

Tenia raó.

En Miquel ho sabia.

Estava atrapat, sol, i de sobte…

Un amic?

Va tornar a la taula, va seure a la cadira i es va beure el que li quedava d’aigua al got.

Tenia molta set.

—Haig de fer un parell de trucades —va sospirar.

—Tinc telèfon aquí i al meu despatx, però segons a on vulgui trucar… Si és a casa seva, no vull que deixi rastres. Val més que vagi al bar de la cantonada —va proposar-li ell allargant la mà i passant-li el seu barret—. Tingui, posi-se’l ben calat. Té diners?

—Sí.

—No trigui. I no es faci fonedís, eh?

—Ho diu pel barret? —va replicar en Miquel mirant de fer broma.

—És clar —va dir en Fortuny.