37

En Rodolfo Cuesta els va mirar sense moure ni un sol múscul de la cara. Possiblement hauria restat igual d’impassible si hagués vist que un arbre sortia del terra i començava a caminar. Tot ell traspuava apatia, un estat letàrgic constant, gairebé etern. Ulls quiets, sense cap espurna de vida malgrat la seva transparència, cos petrificat, aire absent. Per alguna raó, a en Miquel no li va estranyar. A la cara hi destacava un cop que abraçava el pòmul i la part superior de la mandíbula dreta. També ell duia boina, però la seva roba, més que vella, era ruïnosa. La manca d’una bona rentada feia que semblés encartonada. Pantalons, camisa, armilla, botes d’aigua. Aguantava una mena de bastó amb les mans.

A pocs metres, les ovelles formaven un pessebre animat que donava un aire bucòlic al conjunt.

Infinitament trist.

—Rodolfo Cuesta? —va preguntar en Miquel, tot i que era innecessari.

—Sí, senyor.

—Venim de Barcelona. Volíem fer-li unes preguntes.

Li va canviar una mica la cara.

Prou perquè hi aparegués la por.

—A mi? Per què?

—Podem seure en algun lloc? —va demanar en Miquel.

El jove va assenyalar unes pedres relativament altes.

—Allà —va dir.

No era el millor lloc del món per seure. Si ja tenia el cul pla pel viatge amb moto, ara el tindria granulat posant-lo sobre aquella rugositat. Però va preferir això a haver de romandre dret mentre parlaven.

En Miquel va ser el primer a arribar-hi.

Es va quedar la millor de les pedres.

En Rodolfo Cuesta caminava una mica coix. Potser un cop. Potser alguna cosa pitjor i més greu. Malgrat la por que acabava de mostrar, continuava tenint el rostre ingràvid, tenallat per una tristesa de fons que eclipsava qualsevol altra emoció. El seu cos transmetia una inequívoca sensació de derrota.

En Miquel va sentir pena.

I, de retruc, novament ràbia.

—Volem que sàpigues que no passa res. Només necessitem parlar amb tu, d’acord? —va dir ell buscant la manera de calmar-lo.

—Entesos —va dir el noi, que va renunciar a asseure’s—. Vostè dirà.

—Recordes el que va passar fa uns quants anys a Sant Cristòfol?

Ho recordava.

Va tensar l’esquena.

Va serrar les dents.

Va aclucar una mica els ulls, com si, de sobte, el molestés el sol.

I no va dir res.

—Escolta, Rodolfo, sabem què us va fer l’Andrada. A tu i als teus amics, en Camprubí i en Cánovas.

Va tornar a mostrar-se serè.

Un curt viatge d’anada i tornada.

—I què? —va parlar finalment el noi apujant i abaixant les espatlles.

—Estem investigant els delictes d’en Laureano Andrada.

—Per què?

—Per castigar-lo i engarjolar-lo.

Va rebre la notícia amb total serenitat. Cap odi. Cap sentiment. Una tensa i infinita calma carregada de silencis i secrets.

—Com saben el que va fer?

—Ha estat denunciat —va dir en Miquel—. Has sabut res dels teus dos amics?

—No.

—No els has tornat a veure?

—Aquella nit ens van separar.

—En Cánovas és a la presó —va deixar anar ell estudiant la seva reacció—. En Camprubí va morir fa pocs dies al manicomi de Sant Boi.

No, cap reacció.

Aquella seriositat constant…

—Tu almenys ets lliure —va aventurar en Miquel.

Ho va aconseguir.

Un indici de ràbia.

—D’això en diu llibertat? —va replicar en Rodolfo assenyalant el cop que tenia a la cara—. O d’això? —va afegir apujant-se la camisa i ensenyant-los un morat al costat.

En Miquel va sentir com en David Fortuny, un cop més, s’empassava la saliva.

Ell va mantenir la calma.

—Què volen saber? —va sospirar el noi davant el silenci de tots dos.

—No t’importa parlar-ne?

—És la primera vegada que algú s’interessa per això —va manifestar sense cap emoció—. Per què m’hauria d’importar?

—Escolta —va voler ser sincer en Miquel—. En Laureano Andrada ha mort. Algú el va assassinar, li va tallar el sexe i l’hi va ficar a la boca.

En Rodolfo Cuesta va rebre la informació amb la mateixa serenitat. En acabat va apujar i abaixar el cap un parell de vegades, com si li hagués costat processar-la.

Va deixar anar una glopada d’aire.

—Entesos —va dir.

—Te n’alegres?

—És clar —va tornar a assentir—. Beneït sigui el qui ho ha fet. Nosaltres no vam poder.

—Et sap greu?

—Sempre me n’ha sabut. S’ho mereixia. Va ser… el pitjor que ens podia passar.

—Per què només us vau rebel·lar vosaltres tres?

—No ho sé pas. Ho feia igual amb la majoria. Ells es deixaven. Nosaltres també. Fins que vam dir prou.

—Com us afectava a cadascun de vosaltres?

En Rodolfo va avaluar la pregunta. En Miquel no sabia si li costava tornar al passat o si la recerca mesurada de les paraules era per precaució.

—En Camprubí era el seu predilecte, perquè era el més guapo, cara i pell fines… A mi em deia que era el més home, perquè estava més desenvolupat. Segons ell, Déu m’havia beneït amb un aparell sexual privilegiat, i havia d’estar-ne orgullós i utilitzar-lo per complir la seva voluntat.

—I en Cánovas?

—Quan va aparèixer ell, també s’hi va interessar, ràpidament. Però en Cánovas li va sortir carbassa. Era el més rebel. Al principi no va tenir altre remei que cedir, fins que al cap de pocs dies…

—Però la idea de matar l’Andrada va ser d’en Camprubí.

—Com ho saben?

—Ho sabem tot, o gairebé tot. Per això som aquí, i t’agraïm que ens atenguis.

—Ningú no m’havia preguntat mai sobre això.

—Ni tan sols el senyor Rigal.

—Ell? Encara menys. —De sobte es va preocupar—. Sap que són aquí?

—Sí, ens ha indicat el camí.

—Els ha dit res?

—No.

—Després em castigarà —va dir abaixant el cap.

—Per què?

—Per perdre el temps. Si no baixen de seguida…

—Tranquil. Parlarem amb ell. O una cosa millor.

—Sí? —va dir el noi, amb un raig d’esperança a la mirada.

En Miquel es va centrar en l’interrogatori, mentre en Fortuny s’havia convertit en una estàtua al seu costat.

—Rodolfo, per què en Camprubí va voler matar l’Andrada després de tant temps de ser la seva víctima? En Cánovas ens va dir que va ser de la nit al dia, després que arribessin a l’orfenat un parell de nois nous, però que en Camprubí no li va explicar res més. A tu te’n va dir alguna cosa?

—No calia. No parlàvem gaire. Jo tampoc no he estat mai el més ràpid d’aquí, m’entén? —va dir tocant-se la templa amb el dit índex—. Sempre arribaven nois nous, però un d’aquells dos… era un nen d’uns dotze anys, més o menys, també molt guapo, com en Camprubí.

—Estava gelós del nouvingut?

—No, home, no —va respondre ell amb un to més eixut—. Però tot just arribar a l’orfenat, en Camprubí i ell van parlar molt, sempre estaven junts.

—Es van fer amics de seguida?

—Suposo.

—Te’n va dir el motiu?

—No. Ni qui era ni de què parlaven tots dos sols, així que podien. Però va ser llavors quan ens va proposar matar l’Andrada.

—Com es deia aquest nen?

—Josep Deulofeu.

—Deulofeu?

—Sí, com tots els qui no tenien pare.

En Miquel va provar de reorientar l’interrogatori. Les preguntes se li amuntegaven al cervell.

Aquest cop, la següent la va formular en David Fortuny. O, més aviat, va ser una invitació perquè en Rodolfo Cuesta continués parlant sense aturar-se.

—En Camprubí tenia un avi.

—Sí, però no li deixaven veure el seu net. D’això n’estic segur, tot i que no sé per què. L’única que venia era una dona.

—L’Assumpta Miralles.

—No en recordo el nom. No era família seva, però ho semblava. Li portava menjar, roba, i en Camprubí ho compartia sempre amb mi.

—Però no et va explicar res d’ella?

—Deia que era una coneguda del seu avi, res més. Jo tampoc no és que li fes gaires preguntes. Prou feina teníem amb sobreviure i aguantar tot el que ens feia l’Andrada.

—En Cánovas ens ho va explicar, tot això —va tornar a intervenir en Miquel.

—Doncs ja ho saben —va replicar el noi mantenint aquella estranya i aparent indiferència, sense sucumbir al dolor o la ira.

—Aquesta dona anava sovint a l’orfenat?

—Cada dia de visita, i quan va aparèixer en Josep Deulofeu, més, si bé fora d’horaris no la deixaven entrar i només ens passaven els paquets que no es quedaven pel camí.

—Espera, espera —va dir en Miquel posant-se tens—. Dius que, quan va arribar en Deulofeu, ella hi anava més sovint?

—Sí.

—També portava menjar i roba?

—És clar, sobretot d’abric, perquè el nou havia arribat amb les quatre coses que duia al damunt. Un dia de visita la vaig veure plorar, abraçada a ell.

—Així doncs…

—Bé, és evident que el coneixia, com a en Camprubí —va dir amb tota la naturalitat del món en Rodolfo Cuesta.

En Miquel va mirar en Fortuny, que li va tornar la mirada.

—No et va estranyar? —va preguntar el primer.

—Allà no ens estranyava res, senyor —es va limitar a contestar el noi.

—Recordes com era en Josep Deulofeu?

—Doncs… —Va fer memòria—. Rosset, amb els cabells color panotxa, tímid, agradable.

—Tenia un clotet a la barbeta?

—Sí. Fins i tot s’assemblava una mica a en Camprubí.

En Miquel va sentir com les arestes de la pedra se li clavaven al cul. Tot d’una va tenir la sensació que pesava vint quilos més.

«Josep Deulofeu».

«Clotet a la barbeta».

«Fins i tot s’assemblava una mica a en Pere Camprubí».

L’última peça del trencaclosques.

Cas tancat.

—Gràcies, Rodolfo —va concloure en Miquel aixecant-se amb esforç.

—Ja està?

—Sí, ja està.

El jove no sabia pas què dir.

—Els he ajudat?

—Molt, i m’agradaria fer alguna cosa a canvi —li va dir en Miquel contenint les ganes de sortir corrent—. Et puc preguntar una cosa?

—Sí, senyor —va assentir en Rodolfo Cuesta.

—Aquest home, el pagès, et va adoptar legalment?

Va ser com si li acabés de clavar una bufetada suau. Va parpellejar un parell de vegades, va mirar a banda i banda, va moure el cap per vèncer la rigidesa i es va mossegar el llavi inferior. Els ulls se li van empetitir encara més, fins a formar gairebé dues escletxes molt profundes.

—Pots parlar tranquil·lament —li va dir en Miquel.

—Ha dit que investigaven… però no són policies, oi?

—No, som detectius privats.

—I això què és? —va vacil·lar.

—Doncs que treballem pel nostre compte i mirem de fer justícia, ho entens?

—Sí.

—Potser et podem ajudar.

—No, no poden —va replicar ell forçant un somriure apesarat.

—Per què?

—Perquè… no tinc resposta per a això que pregunten —es va limitar a dir—. No sé pas si ell em va adoptar legalment o no. Jo, de papers, no n’he vist cap. Em va portar aquí i ja està. I en el fons tant me fa.

—Doncs t’hauria d’importar. Pensa en el futur. L’Ovidi Rigal està sol. Un dia es morirà i, llavors, què et passarà a tu si no tens papers?

En Rodolfo Cuesta va abaixar els ulls.

De cop i volta s’havia enfonsat.

A la part més profunda d’un avenc solitari.

—Què volen que els digui? —va murmurar—. No és més que un animal, i em tracta pitjor que a una bèstia. Em va comprar perquè fos el seu esclau i res més. —Va alçar el cap i va clavar a en Miquel uns ulls sobtadament incisius—. Abans que jo vingués aquí, havia portat un altre noi, i el va matar d’un cop. Se li’n va anar la mà. Va explicar que havia estat un accident, però era mentida. M’ho va dir cridant una nit que no havia complert les meves tasques. Em va amenaçar. Va dir que sempre podia tornar a l’orfenat a buscar-ne un altre, encara que li costés uns diners que no valíem.

—Saps que et va comprar?

—Sí —va respondre el noi fent espetegar la llengua—. Sempre em retreu que no valc les pessetes que va pagar per mi, tot i que ell en diu «donatiu». M’ho repeteix tan sovint que… —es va interrompre en Rodolfo Cuesta, accentuant el seu posat amarg a mesura que es deixava anar—. Diu que m’alimenta, que haig de treballar de sol a sol i donar les gràcies a ell i a Déu per la sort que he tingut. I en el fons… tant se val, escoltin! Sortir d’un infern per acabar en un altre… Passo moltes hores sol i tranquil aquí, a la muntanya, i llavors estic en pau. Els crits ja ni els sento, i dels cops ni me’n recordo.

—Viviu sols?

—Sí. Ell a la casa i jo al paller.

—Has pensat marxar?

La pregunta li va semblar estranya.

Novament, una d’aquelles mirades perdudes.

—A on? Això és dolent, però la presó deu ser pitjor.

Va semblar que la tercera víctima de l’atemptat contra en Laureano Andrada s’havia quedat sense energia.

Tampoc no feia falta res més.

En Miquel va allargar-li la mà.

—Ens has ajudat molt, i no pateixis, que ara parlarem amb el senyor Rigal.

—I què li diran? —va preguntar espantat.

—No t’amoïnis per això. Si et torna a posar les mans a sobre, ves al poble i truca al telèfon que ara et donarà el meu company, d’acord?

—Sí, bé… Gràcies —va dir quequejant una mica.

En David Fortuny ja li anotava el número del seu despatx.

Es feia tard.

—Així que puguis, ves-te’n d’aquí —es va acomiadar en Miquel—. Ningú no et pot retenir, si ets major d’edat.

No hi va haver resposta i tots dos van reprendre el camí de tornada a la masia.

Abans de desaparèixer del pla per iniciar el descens, en Miquel va girar el cap.

En Rodolfo Cuesta romania allà, al mateix lloc, immòbil.