40

Va obrir els ulls de cop, va mirar el sostre i va recordar, un cop més i com en una sotragada, que encara era al pis d’en David Fortuny.

Sense la Patro.

Molt a prop del final del malson.

O, si més no, això creia.

El que calia era que també ho cregués en Sebastià Oliveras.

Podia empresonar-lo pel sol fet d’haver-se convertit en un pròfug, fugint de la justícia.

En Miquel va agafar aire i es va llevar. El primer que va veure va ser la carta que havia escrit a la Raquel. Encara era al lloc on l’havia deixat, a la tauleta de nit, repenjada al llumet i sense sobre.

No va fer soroll en moure’s pel pis. Havia anat a dormir d’hora, però ignorava si en David Fortuny i l’Amalia, la seva nòvia, havien fet el mateix. Després de rentar-se ràpidament i per sobre al lavabo, i havent alleugerit la bufeta, va tornar a l’habitació i es va vestir amb la mateixa roba del dia anterior. La camisa ja feia una mica de pudor, però no va voler molestar el detectiu per demanar-n’hi una altra. A falta de la barba i el bigoti, es va encaminar cap a la cuina per prendre alguna cosa i esperar.

Va mirar l’hora.

La trucada a l’orfenat no es podia retardar gaire.

Mentre feia els darrers glops de cafè amb llet, assegut al menjador, davant les finestres, ella va aparèixer com un àngel, o un dimoni, en silenci, ja que anava descalça. Duia una combinació negra, de seda, absolutament discreta, però que mantenia i realçava les seves formes de dona plena i viva. Fins i tot seductora.

A en Miquel li havia caigut bé.

I amb en Fortuny, l’una per l’altre.

—Bon dia —li va desitjar l’Amalia amb veu pastosa.

Amb els cabells esbullats i sense pintar, s’advertia en ella l’experiència de l’edat. No era cap nena. Sabia a què jugava. Tenia una pitrera abundant i no li faltava carn per cap costat. Tampoc n’hi sobrava. Malgrat que tenia els ulls revestits de son, la seva boca li va somriure.

—Bon dia —va dir en Miquel.

—No recordava que era aquí —va dir ella posant-se una mà al pit, per sobre de l’escot de la combinació—. Vaig a posar-me alguna cosa.

—Per mi, no cal —va replicar en Miquel arronsant les espatlles—. Som adults. I ja li vaig dir que jo també estic casat.

—I, segons en David, amb una dona molt jove i guapa —li va engegar ella fent-li l’ullet, mentre s’asseia a la cadira situada davant de la seva i encreuava les cames.

—Vaig tenir sort.

—Jo sempre dic que tenim la sort que ens mereixem.

—O que la vida, a vegades, ens compensa per les coses dolentes.

—També —va corroborar l’Amalia encreuant ara els braços—. En David m’ha parlat tant de vostè… És veritat que li va salvar la vida?

—Sí, però d’això fa molt de temps.

—No pas per a ell, que és molt agraït. L’admira moltíssim. Diu que és el millor policia que hi ha hagut mai, i que encara manté intacta la seva perspicàcia.

—Gràcies —va respondre en Miquel acceptant l’afalac.

—En David també és bo, però es nota que necessita algú al seu costat. Treballaran junts?

—Li ha dit això? —va preguntar ell, sorprès per la insistència d’en Fortuny.

—Ho ha insinuat. O almenys diu que seria fantàstic.

—Tenim aquest embolic entre mans, res més. I, no cal dir-ho, sense la seva ajuda no sé pas què hauria fet. Si jo li vaig salvar la vida fa temps, ell me l’ha salvat ara.

—Continuo pensant que s’entenen bé —va argumentar ella apuntant un somriure ple de tendresa. I va afegir—: És un bon home, sap?

—Ell o jo? —va dir de broma en Miquel.

—Tots dos, però em referia a ell… Com ha dormit?

—Bé.

—Sembla cansat.

—Ho estic. Ja fa massa dies que no veig la meva dona, i ahir vaig passar no sé quantes hores en aquell coi de moto.

—No li agrada? —es va sorprendre l’Amalia.

—A la meva edat…

—Calli, calli, però si està igual o millor que en David! I acaba de ser pare, home! —Es va arreglar els cabells amb les mans—. Tinc moltes ganes de conèixer la seva dona. Ahir a la nit gairebé no vam poder parlar, oi?

—Però va estar bé —va reconèixer ell—. La coca, el xampany, veure’ls junts…

—És que en David és molt afable, divertit i, a més, entusiasta i fogós —va explicar ella estremint-se amb afectació.

Era una xerrada agradable, però el rellotge continuava corrent. Hi va donar un cop d’ull i es va posar dret.

—Vaig a trucar per telèfon.

—Faci, faci. Jo vaig a despertar-lo, que quan se li enganxen els llençols…

Ella va tornar al dormitori i en Miquel va anar a la sala. La precaució de telefonar des del bar si volia parlar amb la merceria era lògica, per si de cas la policia controlava l’aparell de la botiga. Però per trucar a l’orfenat no calien més precaucions.

Diumenge.

Com que la merceria estava tancada, tampoc no podia dir pas a la Patro que estava bé, llevat que ella hi fos, per si ell trucava. Així que…

La veu que es va sentir a l’altra banda no era la mateixa que la de la nit anterior. Sonava més gruixuda. Les excuses per no passar-li el pare Moyà van ser diverses: que si era hora de missa, que si era diumenge, que si… En Miquel va tornar a repetir allò de la «qüestió de vida o mort». Va aconseguir convèncer l’home a mitges.

—Truqui d’aquí a mitja hora, senyor. Li diré que sigui aquí.

Valia més això que res.

En David Fortuny ja l’esperava al menjador, amb cara de son i en calçotets. La cicatriu que li deformava el braç esquerre era evident anant en samarreta. L’Amalia estava asseguda a la mateixa cadira d’abans. Si no fos per les circumstàncies, semblava un quadre familiar: un amic retrobat, una dona fantàstica a qui havia conegut la nit anterior, i ell ficat en un embolic de mil dimonis.

—Què? —li va preguntar el detectiu.

—Que truqui d’aquí a mitja hora.

—Els capellans, el diumenge… —es va interrompre en Fortuny per adreçar-se a la seva nòvia—. Amor meu, en Mascarell i jo hem de marxar. Et quedes aquí?

—Puc venir amb vosaltres?

—No —va replicar ell fent-se l’interessant—. Anem a veure si enxampem un assassí.

Va impressionar-la.

—Ai, mira, val més que no em diguis aquestes coses, que ja saps que m’afecten molt!

—Tranquil·la, que no passarà res. No crec ni que triguem a venir.

—Ja, i si arribes a tres quarts de quinze, què? Ja saps que a la tarda tinc la meva partideta de cartes amb el grup de les vídues. —L’Amalia va mirar en Miquel—. Llàstima que estigui casat, perquè n’hi ha un parell que li anirien que ni pintades. I molt bones senyores, eh?

—Amalia… —la va renyar el seu nòvio.

—Bé que vaig buscar una dona al meu veí, que prou falta li feia. No parava d’espiar-me…

D’alguna manera, distant i llunyana, per la seva peculiar naturalitat, a en Miquel li recordaven en Lenin i la Mar.

El buscava la policia per penjar-li un assassinat i ell era allà, amagat en un pis, amb una parella d’allò més curiosa, tan producte de la guerra com ho eren la Patro i ell.

—Vaig a vestir-me i l’ajudaré amb la barba i el bigoti, d’acord? —va dir en Fortuny retirant-se.

—Li queda bé, però el fa més gran —va opinar l’Amalia posant-se també dreta—. Em sembla que me n’aniré a casa.

En Miquel es va quedar sol.

La mitja hora va començar a passar molt lentament.

Quinze.

Vint minuts.

En primer lloc va aparèixer el detectiu, ja vestit. Tot i que tenia les disfresses al despatx del primer pis, la barba i el bigoti eren allà. Li va posar l’adherent i els hi va enganxar. L’Amalia va reaparèixer ja al final, amb la seva roba, pentinada, maquillada. Exuberant. Es va acomiadar d’en Miquel fent-li dos petons a les galtes.

—Sort —li va desitjar amb cara angoixada.

—Gràcies.

—Cuidin-se l’un a l’altre.

—L’hi prometo.

Va deixar en Miquel i es va apropar al seu nòvio.

—T’espero a casa —li va dir ella fregant amb els llavis els d’en Fortuny.

—Entesos.

La van veure marxar i van sentir el soroll de la porta del pis en tancar-se. El detectiu es va omplir els pulmons d’aire i va sospirar.

—Quina dona, eh?

—Casi’s amb ella. No s’ho pensi dues vegades.

—Au, telefoni —va replicar el seu company, sense voler entrar en la discussió—. Total, no crec pas que vingui d’uns quants minuts.

En Miquel va tornar a marcar el número de l’orfenat. Tal com li havia dit el sacerdot que l’havia atès mitja hora abans, l’Heribert Moyà ja hi era, esperant la trucada. El to del seu confident va ser d’expectació.

—Sí?

—Pare Moyà, soc… l’Ernest Miró Llach —va respondre ell esforçant-se a recordar de nou el nom fals que havia donat—. Em sap greu molestar-lo un diumenge, de debò, però és veritablement important… —De sobte no sabia com justificar la seva urgència—. Vostè és l’única persona que em pot ajudar a descobrir la veritat, ho entén?

—En què el puc ajudar? —es va oferir el capellà.

—Un parell de mesos abans que aquells tres nois intentessin matar en Laureano Andrada, va ingressar a Sant Cristòfol un nen que es deia Josep Deulofeu.

—Senyor Miró, ja li vaig dir que no fa gaire temps que soc aquí, i ara mateix no hi ha cap nen ni noi que es digui així.

—Ja ho sé. En Josep Deulofeu probablement va ser adoptat, o va sortir de l’orfenat per treballar… No sé molt bé quins són els barems pels quals es regeixen vostès. M’interessa saber on puc trobar-lo, això és tot. Una adreça, alguna cosa…

—Tan important és?

—Molt.

—I té a veure amb la mort del senyor Andrada?

—Sí.

Hi va haver una pausa.

En Miquel va encreuar els dits. En David Fortuny se’n va adonar i el va imitar.

—Em pot trucar d’aquí a deu minuts? —es va acabar rendint el pare Moyà.

—És clar —va contestar en Miquel movent els dits encreuats en l’aire—. Deu minuts?

—Haig d’anar a l’arxiu, i està tancat amb clau. Avui és diumenge —li va recordar.

—Qui en té la clau?

—El pare Sandoval, és clar.

No li va agradar, però no ho va dir obertament. Va provar de camuflar-ho amb un:

—No li digui què busca, sisplau.

—Em sento com un traïdor, senyor Miró —va sospirar el sacerdot.

—Busquem la veritat, no?

—Sí —va concedir.

—Deu minuts —va ser l’última cosa que li va dir en Miquel.

Va penjar l’auricular i va restar en silenci, tot aguantant-li la mirada a en Fortuny. El detectiu va ser el primer a trencar-lo.

—Col·laborarà?

—Ja ho ha fet prou. Sense ell mai no hauria sabut la relació d’en Camprubí, en Cánovas i en Cuesta amb l’Andrada, ni hauríem seguit aquestes pistes que ens han conduït a trobar en Deulofeu.

—Així doncs, li deurà la vida a un capellà, entre altres persones.

—No sé pas a què treu cap això.

—M’hi jugo el que vulgui que cada vegada que veu un uniforme o una sotana li bull la sang —va somriure en Fortuny.

—Són els qui ara manen, es troben a tot arreu, ho manipulen tot, i no m’agrada, sí.

—No és creient?

—No.

—Ho era?

En Miquel va mirar cap enrere pel túnel del temps.

El seu temps.

S’havia casat per l’Església. La Quimeta era devota, però no de les d’anar molt a missa o resar per tot. I en part era viu per la declaració del rector de la seva parròquia, que havia reaparegut miraculosament en acabar-se la guerra i havia intercedit per ell. En altres circumstàncies l’haurien afusellat, per haver estat inspector de policia lleial a la República, però en demanar-ne informes el sacerdot va dir que era una bona persona, honesta i decent, amb la consciència tranquil·la, sense delictes de sang contra els vencedors. Un fet sorprenent. Aquell sacerdot era un home de pau, sense rancúnies. Fins i tot va al·legar que no havia fugit, com altres, i que això provava la seva lleialtat i innocència. Després d’allò…

El Valle de los Caídos, la condemna a mort, l’indult…

—No crec que ho hagi estat mai —va respondre la pregunta del seu company—, però un s’emmotlla a un tipus de vida i dona per fetes coses que després, amb el temps, s’acaba qüestionant. Una guerra fa pensar, i molt, Fortuny. Molt. Vaig néixer catòlic, però ser-ho és una altra història.

—Però si és una bona persona, home!

—I això t’adjudica directament el cartell de catòlic?

—Sap què li dic? Tindrem moltes xerrades interessants vostè i jo! —va exclamar el detectiu mostrant-se com un nen feliç—. I quan sopem tots quatre, amb les nostres dones…!

—Fortuny, que encara puc acabar a la presó. Què s’empatolla?

—Vinga, que això ho resoldrem avui, segur!

—No sé si és optimista o inconscient.

—Tant és, això! —Va moure una mica el braç esquerre—. Aquella bomba em podia haver arrencat el cap. És com viure de miracle! Cada minut compta, amic meu! L’únic que intento és sobreviure i no pensar en les coses dolentes, sinó en les bones. Vostè hauria de fer el mateix.

—Tornaré a trucar a l’orfenat —va dir en Miquel, incapaç d’aturar l’entusiasme habitual d’en Fortuny.

Va marcar-ne el número i amb prou feines va haver d’esperar.

Comunicava.

Va tornar a deixar l’auricular al ganxo.

—Digui’m una cosa. —El seu incontenible nou amic va aprofitar l’avinentesa—. Com es dictaminava si un pres era perillós o no? Per més que em digui, no crec pas que els afusellessin a tots.

—De debò vol que ara li expliqui això?

—Sí, per què no? Hem d’esperar igualment i vostè és tot un mestre.

Ho deia seriosament.

—Quan ens detenien, ens classificaven segons el nostre grau d’afinitat —va fer memòria en Miquel—. Una comissió classificadora dictaminava si érem «addictes», «dubtosos» o «desafectes» al règim de Franco. Se sol·licitaven informes urgents a la Falange local i a l’entorn del pres: policia, guàrdia civil, veïns, mestres de l’escola a la qual havia anat i al sacerdot de la parròquia. Atès que en molts casos els capellans o els mestres ja no existien el 1939, acabava sent el mateix reclús qui mirava de donar la màxima informació favorable d’ell mateix. Del resultat de la investigació en depenia el futur del reu, que a l’últim era enquadrat en un dels quatre tipus establerts, A, B, C i D: «Addictes o no hostils al Movimiento Nacional», «Desafectes sense responsabilitat», «Desafectes amb responsabilitat» i «Criminals comuns». Els del tipus A se’ls considerava combatents forçats, mobilitzats per la República contra la seva voluntat. En la majoria dels casos se’ls posava en llibertat o eren incorporats a l’Exèrcit Nacional perquè hi complissin tres anys de servei militar. Els del tipus B anaven directament als camps de concentració i acabaven als Batallons de Treball, si bé sempre hi havia la possibilitat de revisar-ne la condemna si apareixien noves dades sobre l’individu, especialment si provaven qualsevol delicte. Els del tipus C eren els republicans fidels, amb càrrecs de responsabilitat, des de periodistes o escriptors fins a funcionaris, passant per sindicalistes o dirigents polítics. Aquest va ser el meu cas. Se’ns acusava de «rebel·lió militar», érem sotmesos a judici sumaríssim, individual o col·lectiu, i se’ns condemnava a mort o a penes de dotze anys i un dia, vint anys i un dia, trenta anys i un dia…

—Interessant —va assentir en Fortuny.

En Miquel no va voler continuar parlant de tot allò i va marcar un altre cop el número de Sant Cristòfol.

Aquesta vegada va contestar directament el pare Moyà.

L’hora de la veritat.

—Ja ho tinc —va dir el capellà.

A en Miquel se li va aturar el cor.

—Gràcies —va murmurar.

—Josep Deulofeu Miralles —li va passar la informació—. Va arribar aquí procedent d’un altre orfenat. Era un noi amb problemes, molt depressiu. Van pensar que a Sant Cristòfol estaria millor, més cuidat però també més vigilat. Va estar entre nosaltres gairebé dos anys, fins que se li va trobar una llar d’acollida. Malauradament va ser la primera de tres, sense que encaixés en cap. Queia bé a la gent, era molt guapo, d’aparença dolça, però després… Als catorze anys es va escapar d’una d’aquestes llars, va estar un mes perdut, el va trobar la Guàrdia Civil i ens el van portar un altre cop. Pel que sembla, la seva mare biològica, que el visitava regularment, va intentar que l’hi tornessin.

—L’Assumpta Miralles —va dir en Miquel.

—En efecte.

—Continuï.

—No hi ha gaire més. —El pare Moyà va concloure el seu relat—. Fa deu mesos va ser adoptat i se’n va anar.

—Van adoptar-lo amb quinze anys i sent un noi problemàtic?

—Hi ha parelles que no solament volen un fill, sinó que miren d’ajudar i no s’acontenten pas amb el que és habitual. Són cristianes, comprèn? Se sorprendria de veure quantes ens demanen nens amb problemes, sords, muts, cecs, amb malalties… Aquest matrimoni, pel que es veu, va demanar expressament adoptar en Josep.

—Té les dades d’aquests pares adoptius?

Es va fer el silenci.

—Pare Moyà?

—Això és… confidencial, senyor Miró.

—I si li digués que aquest noi va ser qui va matar en Laureano Andrada? —va dir ell jugant-se l’última carta.

—És veritat, això? —va preguntar el jove capellà amb veu tremolosa.

—Sí, ho és.

—Déu meu…

—Necessito aquestes dades.

—Hauria de trucar a la policia.

—Ho faré, però primer…

—Com sé que puc confiar en vostè?

—Perquè ho va fer des del primer moment, quan a l’orfenat se’m va acostar per citar-me al cafè Zurich l’endemà. I perquè vostè és un home just, pare. Un home capaç de netejar la brutícia de casa seva quan s’adona que, si no ho fa, pot acabar sent tan culpable com els altres.

Disparava bales de plom.

Implacables.

—S’adona del que m’està demanant? —va sospirar, gairebé com si resés.

—En soc conscient —va respondre en Miquel, mantenint l’estira-i-arronsa—. Però no es tracta d’un secret de confessió, sinó de fer justícia. Li juro que trucaré a la policia. Quina altra cosa puc fer, si no?

—Puc fer-ho jo i deixar-lo al marge.

—Pare, necessito les dades —va insistir ell imprimint urgència a les seves paraules—. Després ja serà igual qui truqui a la policia.

La resistència final.

En David Fortuny havia deixat de respirar.

En Miquel es va adonar que estava prement molt fort l’auricular del telèfon.

—El cap de família es diu Marcel·lí Pou Castell —va claudicar el sacerdot—. Viuen al carrer Rocafort, 242, entre Còrsega i París.