10

No va anar a la merceria. Sabia que, com que no havia anat a dinar, la Patro devia ser a casa, esperant-lo, encara que allà no tinguessin telèfon i a la botiga sí. S’estava fent fosc. S’acostava la nit més curta de l’any, els dies s’allargaven, la foscor arribava tard. No havia menjat res i era l’hora de sopar.

Va obrir la porta del pis i, a l’instant, com si l’esperés dreta al mig del passadís, va aparèixer ella, amb la Raquel en braços.

Gairebé una imatge de pel·lícula dramàtica.

Havia plorat. Tenia els ulls vermellosos. La Raquel, en canvi, estava tan tranquil·la com sempre, mirant-ho tot amb la seva carona de sorpresa. La Patro duia els cabells esbullats i la bata entreoberta, sense cordar.

Un cop més, li va semblar la criatura més bonica que pogués recordar en els seus molts anys ja de vida.

No va poder dir res.

Ho va fer la seva dona.

—Estàs bé?

—Sí, ho sento —va contestar en Miquel mentre s’hi acostava per abraçar-la.

La Patro va fer una passa enrere.

—Has anat a veure aquell home, oi?

Servia d’alguna cosa mentir-li?

En Laureano Andrada l’havia denunciat. Tard o d’hora s’asseuria al banc dels acusats. Li podia caure des d’una multa fins a qualsevol sentència més greu.

—Sí —va reconèixer.

—Has parlat amb ell?

—Sisplau, deixa que m’assegui.

Ara sí, la Patro va notar-li el cansament. En Miquel va fer un petó a la Raquel al front. Tot seguit ho va intentar amb ella. No es va apartar, però tampoc no l’hi va tornar. Els seus ulls expressaven la barreja de sentiments que niaven en el seu interior: por, frustració, ràbia…

En Miquel va arribar al menjador, es va treure la jaqueta, es va afluixar el nus de la corbata i es va deixar caure a la butaca en la qual solia seure.

Hauria preferit menjar alguna cosa per sopar i, a continuació, ficar-se al llit.

Impossible.

La Patro romania dempeus, sostenint la Raquel, com si li retragués la seva estupidesa abans d’escoltar-lo i amb la nena com a testimoni de càrrec.

—Què ha passat? —li va preguntar ella apressant-lo.

—L’he seguit, l’he vist amb un nen, m’he pensat que era una víctima seva i ha sortit l’heroi que porto a dins. I quan m’hi he llançat al damunt, en el moment equivocat i en el lloc inoportú, ha resultat que era el seu nebot i que es trobava davant la porta del pis de la seva germana.

—Li has pegat? —va voler saber la Patro, cada cop més i més pàl·lida.

—No, ni tan sols he tingut temps, tot i que no ho hauria fet pas —va dir sense estar-ne segur—. Han començat a obrir-se portes i, en un no res, ja tenia la policia a sobre. Ni tan sols he pogut fugir, tot i que tampoc no ho hauria fet deixant un rastre tan clar.

—T’han… detingut?

—Sí.

A la Patro li van flaquejar les cames. En Miquel va agafar la Raquel perquè ella pogués seure a l’altra butaca. Es va quedar amb la nena en braços mentre la seva dona s’aferrava als costats, amb les ungles clavades a la tela, com si tingués por de caure a terra malgrat tot.

—Miquel…

No va tenir altre remei que abaixar el cap, avergonyit.

—No passa res —va mentir—. Soc aquí, no?

—No t’ha denunciat?

—Això sí —va assentir tornant a mirar-la per donar la cara.

—Et poden… tancar a la presó?

—No ho sé pas, però no ho crec. He parlat amb el comissari Oliveras.

Va pensar que això la tranquil·litzaria, però va ser pitjor.

—El mateix comissari?

—Sí.

—I què t’ha dit?

—Res.

—Pretens que m’ho cregui?

—Ha estat força amigable. Estirada d’orelles i poca cosa més. Tens raó en el fet que em té una mica de respecte, o consideració, no ho sé. M’ho ha dit ell mateix. Encara que sigui d’allò més fatxa…

—Si és que no tens remei —va exclamar desanimada.

La Raquel es va remoure als seus braços. Va somriure com una beneita. Se l’hauria menjat a petons si no hagués estat davant l’escamot d’afusellament conjugal després d’un judici sumaríssim.

—Vinga, Patro, no em donis la tabarra, tu, ara.

—Que no et doni la tabarra? —va contraatacar ella començant a mostrar el seu geni, més enllà de la desesperació, la tristesa i la tensió de l’espera—. M’ho dius de debò, que no et doni la tabarra? Miquel, per l’amor de Déu! I la Raquel? I jo? És que no som més importants que cap altra cosa? Ja no ets policia!

La Quimeta no l’havia escridassat mai. Ni una sola vegada. Era de les d’abans. La Patro, no.

Submisa l’una, ferotge l’altra.

—I què vols que et digui? M’he atabalat. L’he vist amb aquell nen i…

—I si malgrat tot s’ha regenerat? No en saps res, de la seva vida actual!

—Treballa en una escola, de mestre, i presta serveis socials en un orfenat! —va argumentar ell, exaltat, per defensar-se—. No et diu res, això? Creus que és casual? Continua estant amb nens perquè no ha canviat res, perquè continua sent el pederasta odiós que era llavors!

—Doncs digue-ho a la policia!

—Ja ho he fet, i per acabar-ho d’adobar resulta que és falangista! Sembla que això és com una mena d’escut o protecció!

La Raquel va començar a plorar, espantada pels crits.

La Patro es va aixecar immediatament per agafar-l’hi dels braços.

—Au, digue-li també ara que no ens estem barallant, que només tenim diferències de criteri!

En Miquel es va quedar amb els braços estesos i les mans obertes, com si li acabessin d’arrabassar l’ànima.

—Patro, sisplau…

—Apa, tresor meu, ja està, ja està —va murmurar a la seva filla, abans d’adreçar-se a ell amb la veu apagada però igualment furiosa—. Dictadura o no, hi ha una justícia, Miquel. Denuncia’l!

—Amb quines proves?

—I a sobre falangista, que deixa’ls anar, aquests! —Es va començar a moure d’un costat a l’altre, bressolant la nena amb els braços—. A mi no em deixaràs sola amb la Raquel, eh?

—Tranquil·litza’t, vols?

No l’havia vist mai així. En tots els embolics, des que era amb ella, sempre havien discutit, i s’havia mostrat enfadada, irada, disgustada, però mai tan furiosa.

L’efecte Raquel.

Ja no eren dos, sinó tres.

Un món.

Van transcórrer uns quants segons, els necessaris perquè la petita deixés de plorar i tornés al seu estat natural de silenci i calma.

Llavors la Patro va recuperar la normalitat.

O, si més no, ho va semblar.

—Has sopat? —va preguntar mirant-lo amb una amarga tendresa.