27

Sabia que era una pèrdua de temps, però va voler comprovar-ho.

Aquest cop sí que va agafar un taxi. Més ben dit: dos. Un per anar al fals pis de la no menys falsa Elena Tamayo, i un altre per tornar al carrer Vilamarí.

No solament no existia ella, ni el seu fill, sinó que el número del carrer corresponia a un solar en obres.

Tenia l’assassí, però ni la més petita idea de qui podia ser.

Setze anys, rosset, amb un forat al mentó.

Com en Kirk Douglas.

Amb prou feines un noi.

—Maleït siguis, Andrada —va remugar un parell de vegades durant el retorn amb taxi a casa d’en David Fortuny.

Podia condemnar un noi sotmès a les vexacions per les quals el devia haver fet passar el pederasta?

La llei, sí. Ell, no.

Però si no descobria qui era, aquesta mateixa llei li cauria al damunt a ell.

Adéu a la Patro, adéu a la Raquel, adéu a la seva nova vida.

Igual que el dia anterior, en David Fortuny ja era a casa, amb la mateixa bata i el mateix tarannà efusiu. Abans de res, el va saludar alleujat.

—Ja començava a estar preocupat.

—Com si fos la meva dona!

—No sigui dolent, Mascarell. La disfressa és bona, però, potser, de tan impacient que està, es podia haver ficat a la gola del llop sense més ni més, per una imprudència. La policia no és pas ximple.

—Ja ho sé. Estan seguint gairebé les mateixes pistes que jo.

—Gairebé?

—Ells no saben allò de l’Assumpta Miralles i en Llorenç Camprubí. En això els porto avantatge.

—Els portem avantatge.

—Què?

—Parli en plural, home! Els portem avantatge! Jo també estic treballant de valent! —va protestar sense enfadar-se—. Està segur que no ho saben?

—Sí, segur.

—Ha vist aquell capellà?

—Ha estat una xerrada d’allò més instructiva —va respondre ell, alhora que començava a treure’s la barba i el bigoti, perquè encara estava dret—. M’ajuda? Crec que me l’he enganxat massa fort.

Va acompanyar-lo a la cuina i l’hi va anar traient amb calma i amb una mica d’aigua calenta. En Miquel va esperar a explicar-li la conversa que havia tingut amb el pare Moyà. Quan ho va fer, en Fortuny el va escoltar en silenci, sense interrompre’l. Cosa estranya.

En acabat va arribar el torn de la inspecció del pis de la Consol Minguella i la seva xerrada amb ella.

Aquest cop sí, en David Fortuny el va aturar amb la primera pregunta.

—Esperi, esperi. M’està dient que la parella de la tarda era falsa, i que el noi es va amagar en un armari fent veure que se n’anava abans?

—Això mateix.

—Tot perquè l’armari feia pudor de tabac i ell fumava?

—S’hi va amagar i va perfumar-ne l’ambient. L’armari continuava estant tancat i conservava l’olor a dins. De tota manera, encara que no fos per aquesta prova, és l’única opció. La dona i el noi van estar en aquell pis després de les vuit del vespre. El crim es va cometre entre les deu i les dotze. A més, he comprovat l’adreça de la tal Elena Tamayo i és falsa. El nom també ho devia ser.

—Bé, doncs cal buscar un jove rosset amb la barbeta partida, ja està —va concloure el detectiu, aparentment feliç.

—Suposo que no n’hi deu haver gaires, però tot i així…

—No serà la clàssica agulla al paller.

—Sap a quants nens deu haver fet mal l’Andrada al llarg de la seva vida?

—Necessitem un nom —va assentir.

—Un nom i alguna cosa més. Una mica de sort —va admetre en Miquel.

—Per què ho diu?

—Aquest jove ha comès un crim i ha intentat penjar-me’l a mi. Creu que deu estar fent la seva com si res?

—Doncs és probable que sí, miri què li dic —va afirmar en Fortuny—. A mi, tot aquest assassinat em sembla una improvisació.

—O una acceleració. El noi volia matar igualment l’Andrada. Buscava una oportunitat per fer-ho i jo l’hi vaig donar. Però no comptava que jo m’escaparia i que havia estat policia.

—Ni comptava amb mi —va presumir.

—No té àvia, oi? —va replicar en Miquel forçant un somriure melancòlic.

—No m’estic pas donant importància. Només li dic que, si jo no hagués estat allà, vostè ara mateix no sabria ni per on navegar. I recordi que no ho està investigant únicament vostè. Jo també m’he bellugat força.

—Expliqui-m’ho.

—Esperi, esperi. Abans tanquem el seu capítol —va proposar en Fortuny, col·locant la mà dreta en forma de pantalla—. De debò vol veure aquests tres nois: en Cuesta, en Cánovas i en Camprubí?

—Sí.

—Però el que van fer va passar fa anys.

—No tants. I el més important és que un és el Pere al qual feien referència els tres vells de l’asil.

—Miri que n’és, de metòdic —va dir el detectiu, movent el cap amunt i avall.

—Sempre ho he estat. Cal anar pas a pas. En una investigació no s’ha de donar pas res per fet, ni saltar-se cap pista o cap testimoni només perquè sembli que el següent és més important. Si no es tanquen els cercles, al final sempre en queda un d’obert.

—No, si ja era meticulós llavors, me’n recordo perfectament. Tenia una paciència…

—No he canviat.

—Jo diria que els anys l’han fet fins i tot més primmirat.

—Hem acabat el meu capítol?

—Sí, ara sí.

—Doncs aboqui el seu. Diu que s’ha bellugat força.

En David Fortuny es va arrepapar a la cadira. Amb la mà dreta es va ajudar a col·locar el braç esquerre damunt la taula. Els tres dits inútils formaven un trípode inanimat, tres petits garfis empetitits per la manca d’ús i de pell lleugerament més fosca. Malgrat tot, no semblava pas un esguerrat.

No li havia dit que vivia i deixava viure?

—Per començar, he esbrinat on vivia en Llorenç Camprubí. Tampoc no és que m’hagi costat gaire. Un cop allà, una veïna ha xerrat pels descosits. El nostre home té setanta-set anys i abans d’acabar en un asil no era precisament un mort de gana. Terres, negocis… Li anava bé. En Llorenç va tenir un fill, només un, que es va casar al final de la dècada dels anys vint i, tot just després que comencés la guerra, els primers dies, va morir a la columna de Durruti, i va deixar vídua la seva esposa i amb un fill nascut poc abans, el 31. Aquest petit és avui…

—En Pere Camprubí, el seu net.

—Exactament.

—Després en Llorenç Camprubí s’assabenta que el seu net és a Sant Boi; tot i que si va arribar a l’orfenat des de la Casa de la Caritat, això vol dir que la seva mare no el va criar. L’hi van prendre o, malgrat que el seu avi tenia diners, el va donar en adopció?

—No corri tant. Anem a pams —el va aturar en Fortuny—. D’entrada, situem-nos: en Pere té actualment vint anys. D’acord?

—Sí.

—Seguim amb en Llorenç Camprubí —va dir ell reprenent el fil de la narració—. La seva dona, la Neus, ja tenia una malaltia incurable des de molt abans. Una cosa que fa que els músculs del cos es vagin paralitzant primer i morint després, fins a deformar-lo del tot. Crec que a França l’anomenen malaltia de Charcot i aquí…

—Esclerosi.

—Això mateix —va confirmar el seu company estremint-se a desgrat seu—. Com que en Llorenç no podia tenir cura de la seva dona sol, va contractar una assistenta. Sap qui?

—L’Assumpta Miralles.

—Premi per al senyor! L’Assumpta Miralles, jove i forta, es va convertir en infermera, criada i… segons la veïna xerraire, també va passar a cuidar l’amo de la casa tant de dia com de nit gairebé d’una tirada. Amb la seva dona fora de circulació, i sent un home vigorós, tots dos van acabar cohabitant sense dissimular-ho gaire, ja que l’Assumpta dormia al mateix pis. La relació es va convertir en un secret de domini públic, i ja sap com són les veïnes xafarderes: tot eren mirades i comentaris en veu baixa. A en Llorenç Camprubí, allò li entrava per una orella i li sortia per l’altra, però a la senyora Miralles, que continuava sent soltera i sense compromís, no li agradava gens ni mica. La mala fama va anar en augment, i també els escarnis, els insults per darrere les portes o les finestres amb cortines. Parlem de començaments dels anys trenta —va especificar—. El cas és que, pel que sembla, l’Assumpta Miralles l’estimava, n’estava enamorada. Ja ho veu. No era només necessitat, sexe, fer-se companyia mútuament… No, no: l’estimava. Ho va aguantar tot. Així fins un any abans que comencés la guerra, quan ella… desapareix.

—Com que desapareix?

—Tal com ho sent. S’esfuma. No hi ha cap rastre d’ella. Va superar-la el pes dels comentaris que s’abocaven al seu voltant? Es va cansar de ser «l’altra», l’amant? Encara era jove, podia pretendre alguna cosa més, casar-se i ser feliç. No ho sé. En Llorenç Camprubí es queda sol amb la seva dona, ja gairebé completament paralitzada. En aquesta situació comença la guerra, mor el fill d’en Llorenç i la desgràcia s’acarnissa amb la família. La mare d’en Pere agafa una tuberculosi fulminant, que se l’emportarà al cap de pocs mesos. Fam, bombes, fred… Ja sap de què li parlo. A la dona la van separar del seu fill per prevenció quan es va posar malalta. Després…

—L’hi van prendre del tot i el seu avi no va poder fer res per quedar-se’l.

—Els temps no estan tan clars, ni l’ordre en què va passar tot. És confús. Tampoc no és que importi gaire en quin moment va passar cada cosa —va apuntar el detectiu plegant els llavis—. Els anys de la guerra són com un forat fosc entre un abans borrós i un després dramàtic, aquesta és la qüestió —va afegir obrint la mà sana—. És com si una boira espessa ho embolcallés tot. D’una banda, la mare d’en Pere mor de tuberculosi. En Llorenç reclama el seu net, i és en aquest moment quan l’Assumpta Miralles reapareix.

—Sense més ni més?

—És el que m’han dit, però li repeteixo que les dates no estan gens clares i tampoc no és que sigui gaire important. En Pere Camprubí torna amb el seu avi. Qui en té cura? L’Assumpta. Ja gairebé formen una família completa, feta de retalls però completa. Mentrestant, la Neus continua morint-se a poc a poc, molt a poc a poc. Una espera que se’ls devia fer eterna. Finalment, ella acaba en un hospital i mor pocs mesos després. La guerra s’acaba i arriba la misèria. Però, segons diuen, en Llorenç havia amagat or i joies, prou per vendre-ho tot al mercat negre i aconseguir una vellesa tranquil·la.

—És el que em van dir a l’asil, que havia pagat la seva estada per anys, i també la dels altres dos, un d’ells cosí seu.

—Amb l’arribada del nou règim, i ara no digui res sobre això —el va avisar en Fortuny—, el petit Pere acaba uns quants dies a la Casa de la Caritat. L’avi, ja gran, no se’l podia quedar, i a més era fill d’un roig. Punt. En Llorenç Camprubí es podia haver casat per fi amb l’Assumpta Miralles, però ni tan sols així ho va fer. Per què? No en tinc ni la més petita idea. Més misteri. L’única cosa certa és que tornem a tenir la parella d’amants junta durant un temps breu. Malauradament per a en Llorenç, no van trigar a diagnosticar-li el càncer que ara l’està matant a l’asil. Repetim la pregunta: per què no la va convertir en una dona decent? Vagi a saber. Potser ella l’estimava però ell no, i només la utilitzava. O és possible que la seva desaparició, quan més la necessitava, li hagués dolgut fins al punt de no perdonar-l’hi. En Llorenç va optar per un asil, atès mèdicament, i això va ser tot. I el cas és que l’única persona que anava a l’asil a veure’l era ella, sempre sol·lícita i entregada.

—És evident que en Llorenç Camprubí sabia coses del seu net. Com fos, però ho sabia. I sabia que fa anys que és al manicomi de Sant Boi per culpa d’en Laureano Andrada.

—Tan evident que, després de trobar-lo, qui sap com, estant allà en un llit immobilitzat, va demanar a l’Assumpta que em contractés per espiar-lo. Això sí, si el volien matar ells, o contractar a qui fos perquè ho fes, algú se’ls va avançar; perquè, segons vostè, tant a ella com a ell els va sorprendre la notícia de la seva mort.

En Miquel va restar en silenci.

Uns quants segons, donant voltes a tot plegat.

La història que li acabava d’explicar el seu company no era més que una de tantes, tenyida del regust amarg de la guerra i la derrota. Una família destrossada, gairebé tots morts, amb un avi a punt de desaparèixer, un net castigat pel sistema i una dona enamorada i sola, encara unida a l’home que no s’havia casat amb ella.

—No pensa felicitar-me per tota aquesta informació? —va voler saber el detectiu, interrompent el silenci.

—El felicito.

—Amb una mica més d’entusiasme, no?

Va aplaudir-lo una, dues, tres vegades, lentament.

En David Fortuny es va posar a riure.

—N’hi ha per…

—N’hi ha per a què?

—Vostè va ser el meu mestre i el meu model. No busco la seva aprovació perquè sí. —Se li va il·luminar la cara—. Sap una cosa?

—Què?

—Junts treballem bé.

—Valga’m Déu! —va replicar en Miquel, ple d’incredulitat.

—Ho dic de debò.

—I?

—Doncs que, quan això s’acabi, podríem continuar igual.

La mirada d’en Miquel va ser alguna cosa més que escèptica.

—Parla seriosament?

—I tant!

—Jo, detectiu?

—Home, a vostè no li donarien pas la llicència. Amb els seus antecedents… Però com a ajudant meu, d’estranquis…

—No foti, Fortuny.

—De debò! A vegades estic sol, i a més tinc aquest braç a mitges. No dic tot el dia, a baix al meu despatx, com si fos a l’oficina, però sí a vegades, quan s’acumula la feina, o cal seguir més d’una persona, i em veig desbordat i no puc arribar a tot! Seria genial!

—Tinc seixanta-sis anys i en faré seixanta-set al desembre.

—Mite’l, ell, que està més en forma que qualsevol, i sobretot té això! —va dir tocant-se la templa amb el dit índex de la mà dreta—. Per a vostè no passen els anys, l’hi ben asseguro! L’experiència és un grau.

—És increïble —va esbufegar en Miquel.

En el fons volia posar-se a riure, però de veritat, per aquella idea tan insòlita.

—Pensi-hi bé —es va entestar en Fortuny—. No solament guanyaria unes pessetones, que sempre van bé, sinó que estaria actiu, i amb una feina que, no diré pas que sigui descansada al cent per cent, perquè a vegades és pesada, però tampoc no mata. És que no el veig amb les mans plegades, per més pare que hagi estat. I amb una merceria!

—Au, calli. Sopem?

—Vostè mateix. Li trucaré, digui el que digui. Quan arribi el moment, ja em dirà que «no» si s’hi entossudeix.

En Miquel va pensar en la Patro.

—La meva dona em mataria, ja hi pot pujar de peus —va afegir ell somrient per última vegada.

—No ho crec pas. No em va dir que era un àngel? Una dona enamorada diu sempre que sí a tot. Si el veu feliç…

Hora de posar fi a aquell despropòsit.

En Miquel es va aixecar per anar al lavabo.

No havia orinat en tot el dia i allò no podia ser bo.