16

No estava més tranquil. No parava de pensar en la Patro. Es mantenia inquiet, preguntant-se què hi feia, allà, en lloc de posar-se a investigar. Però si més no havia recuperat el control, la serenitat, i reconeixia que en David Fortuny tenia raó.

Sense calma era impossible buscar res, i encara menys un assassí.

—Com va? —va dir el detectiu, alçant una copa de vi barat i de baixa qualitat.

—Bé, millor —va assentir en Miquel fent el mateix amb un got d’aigua.

—Vostè era un gran inspector, el millor del cos, l’hi ben asseguro. La gent també ho sabia. Ara… no dic pas que estigui rovellat, però les coses són diferents. Què li haig d’explicar? Agraeixi que qui té contactes sigui un servidor.

—Està molt ficat en política?

—Jo? No. No arribo a tant —va voler deixar clar—. Però… avui dia és millor tenir amics aquí i allà, estar ben relacionat, sobretot amb la gent que mou els fils del poder. I no em refereixo pas a les altes esferes. És més important a vegades una secretària que un ministre.

—Hi estic d’acord.

—Veu com ens entenem?

—No he dit pas el contrari.

—En el fons, tots dos som supervivents, no troba?

—Sí, però a vostè li van donar un salvavides, Fortuny. Jo vaig haver d’arribar a la platja nedant.

—No es faci la víctima. El Generalísimo el va indultar, no?

—No crec que Sa Excel·lència sabés res de mi, però sí, figura que va ser ell —va dir amb ironia.

—S’imagina aquest país manat per tota aquella catèrvola, satèl·lit de Moscou…?

—Fortuny, no discutim.

—Entesos —va dir ell bevent un altre glop de vi—. Que n’és, d’estrany, vostè, eh? Que no prengui alcohol, encara. Però això de no fumar…

—Parli’m de la seva feina —el va tallar en Miquel canviant el caire de la conversa—. En té gaire?

—Suficient —va contestar en Fortuny plegant els llavis—. Diria que, de moment, és justeta. Però estem començant. Encara no són bons temps, però és evident que ho seran.

—Hi confia molt.

—És clar. El pitjor ja està fet. Toca posar-se a caminar de veritat.

—Amb «el pitjor» es refereix a la guerra, la repressió i la quantitat de gent que continua tancada a les presons franquistes?

—No em surti amb això, home. —Es va remoure a la cadira—. No em parli des del ressentiment del vençut. Miri-ho amb perspectiva. El futur és el que compta.

—Fonamentat sobre milers de morts.

—Haurem de parlar sempre del mateix cada cop que ens vegem? —va dir ell amb un posat de disgust—. Un servidor retroba un vell amic i resulta que han de seguir la guerra pel seu compte per una simple disparitat de criteris!

—Una simple disparitat de criteris? —va contraatacar en Miquel fent uns ulls com unes taronges—. Ho diu seriosament?

—És clar que ho dic seriosament. Sap quina és la diferència entre vostè i jo? Doncs que jo soc optimista i vostè s’ho pren tràgicament. Tots els països han tingut la seva guerra civil, els Estats Units, França…!

—I ha estat per millorar. A Amèrica es va abolir l’esclavitud i a França es va posar fi a la monarquia.

—Aquí vam eliminar els comunistes! Li sembla poc?

—Fortuny, vostè és ingenu o creu realment el que diu?

—Ingenu, jo? I per què ho haig de ser jo i no vostè?

—Perquè vostès fonamenten la seva victòria en una il·legalitat, un cop d’estat i tot el que se n’ha derivat.

—Quina llàstima —va sospirar.

—Què vol dir?

—Que discutim per tot això, i més després de tants anys del final de la guerra. Vostè té les seves idees i jo les meves. Si anem per aquí…

—Els amics també discuteixen.

—L’hi acabo de dir: parla des del ressentiment. Per què és tan crític i no veu les coses bones?

—Les coses bones?

—Miri, si no arriba a ser per Franco, hauríem acabat ficats en la Segona Guerra Mundial. Què me’n diu, d’això?

—Però si al trenta-nou estàvem morts de gana i esgotats… I la División Azul?

—Una petita col·laboració, un gest de simpatia.

—Sap que Serrano Suñer va demanar als alemanys que els presoners republicans exiliats i capturats per ells fossin enviats a camps d’extermini?

—Això és propaganda.

—Un conegut meu hi va estar! M’ho va explicar fa tres mesos, al març! Res de propaganda: és la veritat!

—D’acord, les guerres són cruels, totes —va justificar en Fortuny mostrant un indici de cansament—. Ara hi ha pau, feina per a tothom…

—Matant els qui sobren és evident que no hi haurà mai atur.

En David Fortuny va mostrar el seu esgotament.

—Mascarell, vostè em cau bé. No ho espatlli, va. Digui el que digui i pensi el que pensi, podem ser amics. Ho som! Hem dinat, vostè està momentàniament fora de perill, l’ajudaré a desfer aquest embolic… Francament, tot i sabent que és bo en la seva feina, no crec que pugui sortir solet d’aquest mal pas. Em necessita! I jo em sento feliç i orgullós de poder ajudar-lo.

En Miquel es va rendir. El seu nou company semblava forjat amb una salut de ferro pel que feia a l’optimisme i la bona disposició. Res de mirar enrere. Només comptava el futur i el bon ànim per afrontar-lo.

—Suposo que la vida és un cinc per cent el que et passa i un noranta-cinc per cent com t’ho prens —va sospirar en Miquel.

—Aquesta és una bona frase, veu? I una veritat com un temple. —Va mirar l’hora i es va aixecar de la taula—. Me n’haig d’anar.

—Vinc amb vostè —va dir ell imitant-lo.

—No, vostè es quedarà aquí —el va aturar.

—I què faig?

—Escolti la ràdio, faci la migdiada, escrigui a la seva dona… —li va proposar ell arronsant les espatlles—. Fins demà no podrem parlar amb la senyora Miralles, ja l’hi he dit. Mentrestant miraré si esbrino alguna cosa més sobre la mort de l’Andrada.

—Vostè investigui pel seu compte, que jo faré el mateix —va insistir.

—On anirà? Ni tan sols té un fil per començar a estirar el cabdell.

—L’escola i l’orfenat on prestava els seus serveis l’Andrada. I no és un fil, sinó dos.

—Hi vol anar avui, quan no solament estarà tot revolucionat, sinó probablement hi haurà la policia fent preguntes? Au, vinga, home! A més, no pot sortir al carrer així.

—I com vol que surti?

—Miri —va dir el detectiu somrient amb un deix de misteri—. Instal·li’s aquí. Aquella d’allà serà la seva habitació —va afegir assenyalant una porta del passadís, propera al menjador—. Tregui’s aquesta horrible americana que porta i amb la qual va demanant a crits que el detinguin, i posi’s còmode. Sé que és dur, però si surt al carrer no arribarà gaire lluny. Unes quantes hores de pausa ens aniran bé, tot i que ja conec la seva teoria que els assassinats s’han de resoldre durant les primeres quaranta-vuit hores, ja que després és més complicat.

—Ho recorda?

—Ho recordo tot. Per això soc un bon detectiu —va presumir.

—Intenti descobrir com era el ganivet, on van trobar l’Andrada, si a l’entrada, enmig del pis o al seu dormitori, si l’assassí hi va deixar l’arma homicida…

—Tranquil, però sàpiga que no solament podré investigar això.

—Té un altre cas?

—Un pare que vol saber si el seu fill va amb males companyies —va justificar obrint les mans—. Res de l’altre món, però… haig de complir!

Això va ser tot, tret que, en anar-se’n, de la porta estant, en David Fortuny va cridar alegrement:

—Fins després!