8

La sortida dels alumnes era igual a totes les escoles. Alguns crits, moltes corredisses. Els pocs que caminaven tranquil·lament parlaven entre ells, traginant les pesades carteres, la majoria velles, segurament heretades dels seus germans grans. L’Escola Tarridas no semblava ser de les millors, però tampoc de les pitjors. No hi havia noies, era estrictament masculina. Els nois vestien bates, si bé no tots sortien al carrer uniformats. La proximitat del final de curs, tot just una setmana després, els feia semblar més alegres.

O, si més no, s’ho va imaginar.

Realment, a un nen li canviava la cara una setmana abans de les vacances?

Van passar cinc minuts.

Set.

Ja no sortia cap més noi.

En Miquel va començar a pensar que estava perdent el temps, o que, en el pitjor dels casos, el cellerer l’havia informat malament. Potser l’Andrada havia presumit d’una cosa que no era real, per fer-se veure. Va continuar mirant la porta, dubtant entre anar-se’n, continuar esperant, o bé entrar i preguntar pel seu objectiu. I si estava malalt? I si els dilluns no tenia classes? I si…?

La porta es va obrir de sobte i va aparèixer ell.

En Miquel es va arrambar a la paret, mirant de camuflar-s’hi, malgrat que en Laureano Andrada no mirava cap al lloc on era ell. Segurament, si el veiés, ni tan sols el reconeixeria. S’oblidaven les cares dels moments àlgids d’una vida amb el pas dels anys?

Ell no l’havia oblidat pas.

Possiblement perquè havia canviat poc.

En Laureano Andrada va baixar els esglaons amb una certa pressa. Seguidament va començar a caminar pel carrer a bon pas, gairebé a correcuita, com si arribés tard a algun lloc. Duia una cartera clàssica de mestre agafada a la mà esquerra. En Miquel va reaccionar immediatament. Mantenint una còmoda distància, es va situar a la seva esquena decidit a no perdre’l de vista. Això es va allargar durant un parell o tres de minuts. Va haver d’accelerar el pas quan gairebé es va quedar aturat en una cruïlla on l’urbà havia canviat el sentit de la marxa inesperadament. Al cap de cinc minuts ja panteixava. Al cap de deu, suava.

S’hi va acostar una mica més.

Dos carrers més endavant, en Laureano Andrada va arribar a una altra escola, a la porta de la qual s’esperava un nen d’uns deu anys. El petit, assegut a la vorada, es va aixecar en veure’l, va córrer cap a ell, el va abraçar i li va fer un petó a la galta.

En acabat van caminar agafats de la mà, parlant entretingudament.

En Miquel va sentir un desconcert inquietant.

A plena llum?

Tan fàcil?

Va intentar apropar-se més a ells. Ho va aconseguir en una cruïlla, mentre passaven els automòbils per davant. Es va situar just darrere l’home que estava seguint. Ja no tenia la millor de les oïdes, però va poder caçar algunes paraules al vol.

—T’agradarà, ja ho veuràs… Confia en mi… Però la teva mare no n’ha de saber res…

Cada vegada més tensió.

En Miquel sentia que se li havia accelerat el pols.

Havia detingut moltes persones en la seva vida d’inspector, fins i tot assassins confessos. Cap com en Laureano Andrada.

Se li va regirar l’estómac.

Van reprendre la marxa, però ja no van caminar gaire més. A l’altra banda del carrer es van aturar a la parada del tramvia. En Miquel va fer tots els possibles per no quedar-se despenjat, però sabent que si l’Andrada girava el cap i el veia, el podia reconèixer. Va afinar l’oïda. Les següents paraules no tenien cap sentit.

L’espera es va fer interminable.

Quan va arribar el tramvia, el 47, els perseguits hi van pujar els primers. Ell ho va fer en darrer lloc. Va pagar el bitllet amb l’import exacte i es va quedar situat a una certa distància, ben subjecte als agafadors del sostre per no caure. El nen semblava feliç, li brillaven els ulls. No feia la sensació de ser cap víctima. Això no obstant, el cellerer li havia dit que l’Andrada era solter.

Va intentar calmar-se.

El trajecte no va ser llarg. Tres parades. Van baixar a la cruïlla del carrer Indústria amb Padilla, prop de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. L’Andrada i el nen també van ser els primers a sortir del tramvia. En Miquel va esperar que baixés una senyora i ell ho va fer a continuació. La persecució es va reprendre a peu.

Ja no va ser llarga.

Al mateix carrer Padilla, l’home i el nen van entrar en un portal.

El cellerer també li havia dit que l’Andrada vivia a prop, i allò més aviat era lluny.

Un pis secret?

No podia pensar amb claredat. No podia rumiar. Estava, d’una banda, garratibat i, de l’altra, furiós. Se li accelerava el cor. Li costava respirar.

Què havia de fer?

L’Andrada i el nen van desaparèixer a l’altra banda del portal.

Tornava a casa? S’oblidava de tot allò? El seguia un parell de dies per conèixer els seus hàbits i trobar més proves?

I aquell nen?

Aquell nen era allà i era real, no podia pas esperar.

A l’últim es va atabalar i va anar darrere d’ells.

Va creuar el portal i va travessar el vestíbul. Hi havia ascensor, però va sentir les seves veus a l’escala. Es va oblidar de qualsevol precaució i va pujar els esglaons de dos en dos, amb l’ai al cor i perdent l’alè de tan nerviós que estava. Els va atrapar al replà del primer pis.

I a partir d’aquell moment…

Va deixar de ser ell.

—Quiet, Andrada!

En Laureano Andrada va fer un bot. Es va espantar. Va girar el cap i, sota la tènue llum de l’escala, els seus ulls van delatar el rampell de por que acabava de paralitzar-lo. Va prémer més la mà del nen, per pur instint, però es va quedar molt quiet.

—Però què…? —va barbotejar.

En Miquel el va empènyer amb les dues mans.

—S’ha acabat, porc!

Llavors sí que l’home a qui havia detingut quinze anys enrere el va reconèixer. Gairebé a l’instant.

Va obrir els ulls.

—Mascarell?

—Deixa aquest nen en pau! —va exclamar ell intentant separar-los.

La sorpresa de l’Andrada va ser majúscula. Va empitjorar. La seva expressió va passar de la por al desconcert, i d’aquest al pànic, marcat per la manera com se li va desencaixar el rostre.

Van succeir dues coses.

La primera, que la porta més propera es va obrir a causa de l’enrenou i hi va aparèixer una dona.

La segona, que tant el nen com l’Andrada van cridar a l’uníson.

—Tiet! —va exclamar el petit.

—Truca a la policia, Mati! —va bramar l’home.

Va ser en aquell instant que en Miquel va comprendre el seu error.

El seu encegament.

La manera més absurda que mai havia tingut d’equivocar-se i ficar-se de peus a la galleda.

«Tiet».

«La policia».

—Laureano, què passa? —es va espantar la dona.

Es va obrir una segona porta al replà, per on va treure el cap un vell.

—Què són aquests crits? —va preguntar una altra veu.

El nen va deixar anar la mà de l’Andrada i es va refugiar en la dona.

—Mama, per què aquest senyor escridassa el tiet?

En Miquel es va quedar sense forces.

Ni tan sols en va tenir per arrencar a córrer, ja que li van flaquejar les cames i el poc alè que li quedava se li va esfumar entre les brases de la seva derrota.

—El meu marit ja està telefonant a la policia! —va dir una altra dona, abocada a l’escala des del pis superior—. Que no s’escapi!