33

La monja de l’entrada de l’asil Buena Esperanza era la mateixa de dimecres, instal·lada a la seva garita amb expressió angelical i mirada pacient. El va reconèixer així que el va veure. L’última cosa que li havia dit en Miquel, i que la va horroritzar, era que investigava un assassinat. Ara es penedia d’haver-ho fet.

La reverenda germana es va senyar.

—Bona tarda —li va desitjar ell.

—Bona tarda, senyor. Un altre cop per aquí?

—Sí, ja ho veu. El mal no descansa mai i nosaltres, els bons, hem de vetllar perquè es compleixin les lleis del Senyor.

Això la va complaure.

Molt.

—Es nota que vostè és una bona persona i un fidel servidor de Déu.

—Gràcies.

Es disposava a continuar el seu camí, sense preguntar-li si ho podia fer, però ella el va aturar.

—Ha vingut a veure una altra vegada el senyor Camprubí?

—Sí, en efecte.

—Doncs no hi és, ho sento molt —va replicar ella ajuntant les mans com si resés—. Se’l van emportar ahir a l’hospital, pobret.

—És greu?

—Oh, i tant! Ell no ho volia, deia que s’estimava més morir-se aquí, amb el seu cosí i el seu amic, en companyia, però els metges no li van fer cas. Ells sempre prefereixen que se n’ocupin els de l’hospital, és clar. Quan es mor algú aquí, els altres hostes es deprimeixen. Qui més qui menys es pregunta si serà el següent. Ah, aquestes ànimes…

Continuava amb les mans juntes.

—Podria parlar amb el cosí del senyor Camprubí? —Va fer memòria i va recordar-ne el nom—: l’Antoni.

—Encara investiga aquell horrible delicte de què em va parlar? —va preguntar la monja, com si no gosés pronunciar la paraula «assassinat».

—Sí, germana. Però tant la policia com nosaltres estem a punt de resoldre-ho, estigui tranquil·la. I, per descomptat, el culpable no ronda per aquí. L’únic que necessitem del senyor Antoni és informació.

—Pugi, pugi, no es preocupi. Segur que ell ara és a la seva habitació.

—El número d’ha…?

—La 216. Just al costat de la del senyor Camprubí.

Es va acomiadar d’ella amb un gest del cap i va seguir el mateix camí que la primera vegada. Semblava com si els ancians del pati no s’haguessin mogut d’allà. El temps congelat, excepte per als seus cossos, que es precipitaven indefectiblement cap a l’abisme. Cadascun d’aquells caps devia ser un pou sense fi, ple de records i sensacions, si bé alguns es començaven a perdre ja pels viaranys de la memòria.

En Miquel es va estremir.

Quant temps li faltava per ser un d’ells?

Almenys tenia la Patro i la Raquel.

Va deixar anar una glopada d’aire. Tot això si no el detenien, acusat d’haver matat en Laureano Andrada. En aquest cas, la seva vida seria molt més curta. Res de presó: directament a l’escamot d’afusellament o al garrot.

L’habitació 216 tenia la porta tancada. No sabia si el cosí d’en Llorenç Camprubí era l’home de la cadira de rodes o el dels caminadors. Va trucar amb els artells i, com que no va rebre cap resposta, va posar la mà al pom i va entreobrir la prima fulla de fusta. A l’altra banda va albirar les dues formes, la de l’home, assegut en una butaqueta vella, i la dels caminadors, situats a l’abast del seu amo.

—Senyor Antoni?

Va haver de dir-ho una segona vegada, més fort.

El cosí d’en Llorenç Camprubí va girar el cap i el va reconèixer. Va arrufar el nas. En Miquel no va esperar que el convidés a entrar. Ho va fer pel seu compte. Dimecres l’havien fet fora.

—Perdoni que el molesti…

—Què vol?

El to no era amable, però tampoc agressiu.

En Miquel s’hi va apropar. Va allargar-li la mà.

El vell va correspondre al seu gest.

—Em sap greu això del seu cosí —va ser la primera cosa que li va dir en Miquel.

—Gràcies —va replicar ell conservant un posat seriós.

—Podria parlar amb vostè?

—De què?

—D’en Pere i de l’home que va fer que el tanquessin a Sant Boi.

—Com ho sap, vostè, això?

—Sisplau… —No sabia com explicar-l’hi.

—Com ho sap, vostè, això? —va repetir la pregunta més tens.

—Un innocent pot acabar a la presó si no trobem l’assassí d’en Laureano Andrada.

Va valorar l’explicació.

Cinc segons.

—Segui —va dir l’home oferint-li el llit, que era l’únic lloc on podia seure, a més de la cadira que ell mateix ocupava.

En Miquel el va obeir. Almenys no el feia fora. Això no significava pas que es disposés a col·laborar. Es va asseure a la part baixa i va notar la duresa del matalàs.

Els ulls de l’ancià li van examinar el rostre.

—Dimecres va amenaçar en Llorenç que aniria a la policia. Per què?

—Em sap greu. Perdoni. Només volia parlar amb ell.

—Qui és vostè?

—Soc detectiu privat.

—De debò? —va dir l’home, ple de sorpresa.

—Sí.

—Però va dir a l’Assumpta que un fill seu havia mort per culpa de l’Andrada, o una cosa així —va dubtar—. És el que ens va explicar ella.

—Li vaig mentir.

—I ara vol parlar amb mi? De què? Es pot saber qui és l’innocent de què parla?

—Escolti —va contestar en Miquel revestint-se de paciència—. L’Andrada es mereixia morir, sens dubte, i qui el va matar va fer un favor a la humanitat i als nens a qui hauria continuat pervertint, però no tot és tan senzill, ni les coses blanques o negres. El que li he dit és veritat: hi ha una persona acusada d’aquest crim, i ella no el va cometre. Estem buscant qui ho va fer i necessito la seva ajuda.

—Què vol que li digui, jo? Això és cosa d’en Llorenç.

—Vostè és el seu cosí. Deu conèixer tot el que es refereix a ell.

—Doncs no n’estigui tan segur. Cadascú carrega els seus propis fantasmes. Era molt especial amb les seves coses!

—Haig de tornar a parlar amb la senyora Miralles, però abans… Miri, no sé ni què busco. El seu cosí s’està morint. Pot ser que ni tan sols torni aquí. No li farà mal parlar amb mi, l’hi ben asseguro.

El vell va mirar per la finestra.

En Miquel va captar tota la seva solitud.

Li quedava l’Àngel, l’altre amic.

—Si vol res a canvi…

L’Antoni li va adreçar una mirada directa.

—Em podria portar llibres?

—És clar.

—Encara que siguin de segona mà, m’és igual. M’agraden els russos, molt.

—Ja hi pot comptar. Només llibres?

—Sí, només llibres. Mengi el que mengi, no se’m posa bé, de manera que…

Va semblar que l’havia convençut.

Tan senzill com això.

Llibres a canvi d’informació.

—Primer digui’m què sap vostè —va sospirar l’home prenent la paraula de nou.

—Sé el que va fer l’Andrada a en Pere Camprubí quan era adolescent, i com en Pere i dos amics van intentar matar-lo —va dir en Miquel—. No ho van aconseguir i van acabar malament, un a la presó, l’altre donat en adopció i en Pere al manicomi. Sé que la mort del noi fa uns dies va fer reaccionar el seu cosí. Va dir prou i va demanar a la seva antiga criada que contractés un detectiu perquè seguís aquest pederasta per tal de trobar proves dels seus actes. Inesperadament resulta que l’Andrada mor, aparec jo, que treballo amb aquest detectiu, i l’informo de l’assassinat. Ella va venir aquí i l’hi va dir a vostè. Jo la vaig seguir i vaig sentir com ho celebraven. Fins i tot, potser un cop satisfeta la seva venjança, en Llorenç s’ha deixat anar, rendit ja a la seva malaltia.

—No està gens malament —va assentir l’ancià en veure que en Miquel s’aturava—. Veig que també sap que l’Assumpta va ser l’assistenta d’en Llorenç durant els anys en què la seva dona estava cada vegada pitjor.

—Sí.

—Llavors què més vol que li digui?

—Com sabien on vivia i treballava en Laureano Andrada?

—Crec que l’Assumpta el va reconèixer un dia pel carrer i el va seguir.

—El va reconèixer? L’havia vist abans?

—Això sembla, no ho sé. Si no va ser ella, qui?

—Fa molt temps d’això?

—No, no gaire. En Llorenç es va quedar sense saber què fer fins que la mateixa Assumpta li va dir allò d’en Pere. Ella anava a visitar-lo a Sant Boi. Per a en Llorenç va ser l’últim cop.

—Tan forta és la relació entre l’Assumpta i en Llorenç?

—No ho sap vostè prou —va dir l’home fent espetegar la llengua—. Tot i que bàsicament era en una sola direcció: d’ella cap a ell. L’Assumpta n’estava enamorada. En Llorenç la utilitzava.

—No era bo amb ella?

—Sí, sí que ho era, i Déu me’n guard, de parlar malament d’en Llorenç. Però cal reconèixer que els sentiments no eren els mateixos. El meu cosí sempre ha estat molt seu, hermètic, força tancat per a moltes coses. Fins i tot antiquat. Miri, l’Assumpta va arribar a la casa com a criada i assistenta de la Neus, la dona d’en Llorenç. Sap allò de la seva malaltia?

—Sí.

—Doncs es va convertir en una càrrega inútil, pobra. En Llorenç ni va voler ni va poder ocupar-se de la seva esposa. L’Assumpta, sí. Es va fer indispensable a la casa. Indispensable fins al punt que al cap de poques setmanes ja s’havia ficat al llit amb l’amo, perdudament enamorada malgrat que estava casat. Què hi va veure, en ell? No ho sé pas. A banda de la diferència d’edat, hi havia el caràcter. És possible que ella, molt submisa llavors, se sentís víctima, perduda, que necessités un home, un protector, algú fort, encara que es veiés sotmesa al seu influx. Com ho podem saber? Van mantenir el secret durant molt de temps. Les nits eren seves. L’una era feliç, i l’altre es desfogava com ho faria qualsevol home. No el puc jutjar, sap? —va dir obrint les mans, en un clar gest per intentar que el visitant hi estigués d’acord—. Gràcies al meu cosí soc aquí, ben atès. En aquest sentit, sí que era generós. Però amb l’Assumpta sempre es va portar malament. O, simplement, no es va portar de cap manera. Ella hi era, i prou. No crec pas que l’estimés. Només la necessitava, i si ella hi estava disposada…

—Sempre hi havia l’esperança que es casés quan es quedés vidu.

—Podia haver estat això —va convenir l’ancià—. Coneix també la resta de la història?

—Que en Llorenç va ser avi pels volts del trenta-u, i que en esclatar la guerra va morir el seu fill, primer, i la seva jove, després? Sí.

—L’Assumpta es va ocupar d’en Pere durant un temps, sense deixar d’atendre la Neus, ja a les acaballes, i de continuar sent l’amant d’en Llorenç. Però tot d’una… va arribar el caos. —El seu to va esdevenir més tètric—. Primer, inexplicablement, l’Assumpta se’n va anar. No va dir res. Va deixar una nota, i això va ser tot. Crec que el meu cosí es va adonar en aquell moment de com era d’important per a ell i fins a quin punt la necessitava. Tant, que sé que la va buscar, sense èxit. S’havia fet fonedissa. Va ser un temps fosc, terrible. Llavors, de la mateixa manera que se n’havia anat, l’Assumpta va tornar, molt prima, trista, canviada, però va tornar. Sembla evident que sabia coses d’en Llorenç, perquè la seva tornada va ser providencial. Es va acabar la guerra, els nacionals li van prendre en Pere, perquè era fill d’un roig, i finalment la Neus va morir.

—L’Assumpta no va dir per què se n’havia anat?

—Potser a ell sí, no en tinc ni la més petita idea, però no ho crec. En Llorenç probablement m’ho hauria dit. Jo, per descomptat, no ho sé. Però és evident que va tornar perquè l’estimava i confiava casar-s’hi.

—Per què no ho va fer?

—L’hi repeteixo: no ho sé. Ja la tenia novament a prop, ara eren lliures i estaven sols a la casa. Ella el podia haver cuidat. Però amb el càncer detectat al cap de poc i els plans per venir a viure aquí tots tres, en Llorenç, l’Àngel i jo… No ho sé, escolti. És una altra part fosca. L’única cosa certa és que l’Assumpta mai no el va deixar del tot, ni tampoc a en Pere. Es va desviure per ells i va merèixer més, molt més del que va rebre. A mi, què vol que li digui, sempre m’ha fet pena.

—Una història dramàtica.

—Sens dubte —va dir l’home abaixant el cap—. Fins al final. Sempre he pensat que el millor que podia fer en Pere era morir-se, tot i que no ho vaig dir al meu cosí, és clar. Un noi tancat en un manicomi? Per l’amor de Déu…! Boig pel fet d’haver volgut matar un porc? L’Assumpta mentia, deia que estava bé, per tranquil·litzar l’amor de la seva vida, però jo m’adonava que no era pas així. Més d’un cop la vaig veure plorar quan se n’anava, o la vaig veure forçar un somriure en arribar. Quan en Llorenç va saber que en Pere s’havia suïcidat es va acabar d’enfonsar. La seva única alegria va ser assabentar-se, després, de la mort de l’Andrada. Aquí ja es va deixar anar.

—Algú més sabia tot això?

—Què vol dir?

—Venia algú a veure’ls? Va confiar en Llorenç, o vostè, tot això a qui fos, potser a una persona d’aquí mateix…?

—No, no, de cap manera —va negar categòricament—. Els d’aquí expliquen les seves batalletes, però tant com confiar una història com aquesta a un estrany…

—Així doncs, només l’Assumpta i vostès tres coneixien l’existència de l’Andrada?

—Sí. Cosa que evidencia que el va matar un altre dels seus nens, per venjar-se’n, i que vostè està perdent el temps amb mi.

—No ho cregui. En una investigació, no es perd mai el temps. Es van lligant caps i descartant-ne d’altres fins a desfer la troca.

—Doncs que tingui sort —li va desitjar sense entusiasme—. En té prou?

En Miquel es va aixecar del llit. Estava a punt de fer-se fosc.

—Ha estat molt amable, i li repeteixo que em sap molt greu això del seu cosí.

Els dos homes es van estrènyer la mà.

La mirada crepuscular del cosí d’en Llorenç Camprubí va coincidir amb la del visitant.

Alguna cosa indefinible els va unir.

Per això, en arribar a la porta, després de donar-li novament les gràcies, no li va estranyar gens que l’Antoni l’aturés per dir-li:

—Em sembla que se li està desenganxant la barba.