36

El viatge a Olot va ser lent i, en certa manera, desesperant.

O, si més no, a en Miquel se li va fer etern.

Van sortir de Barcelona per l’avinguda Meridiana i van agafar la carretera cap al nord. Van passar successivament per Mollet del Vallès, Granollers, la Garriga, el Figaró, Aiguafreda, Tona, Vic i Ripoll, entre altres poblacions. Des de Ripoll, ja cap a l’est, van arribar a Olot pels volts de la una del migdia, després de més de tres hores de viatge i amb una sola parada per orinar.

Almenys no plovia.

No hauria suportat anar al sidecar amb un claustrofòbic embolcall de plàstic transparent, ofegant-se.

En David Fortuny no era un kamikaze, conduïa bé, però sens dubte no era dels qui anaven a poc a poc. Gaudia de la moto, avançava camions i altres vehicles més lents, accelerava a les rectes, agafava els revolts com un corredor professional, feia curses imaginàries amb el tren si se situava a la seva altura. I, a vegades, tot i que en Miquel no n’estava gaire segur perquè el soroll era insuportable, fins i tot cantava. Feia calor, però amb més de tres hores solcant l’aire i empassant-se porqueria, el més normal era arreplegar un bon refredat i morir ple de bestioles i bacteris.

Tan bon punt van posar els peus a terra a la plaça Major, ja al bell mig del poble, el contrast entre l’un i l’altre va tornar a ser manifest.

—Fantàstic!, no? —va exclamar en Fortuny—. Ja hi som! No ha gaudit del viatge?

En Miquel es va estirar tant com va poder.

Li feia mal tot el cos, fins i tot parts que ni tan sols sabia que existien. Estava engarrotat.

«Gaudir» tampoc no era la paraula exacta.

—El dia que aprengui a fer anar aquest trasto, hi anirà vostè, al sidecar —el va amenaçar.

—Fet! —li va respondre el seu company donant-li uns copets a l’espatlla.

En Miquel es va tornar a mossegar la llengua.

Al capdavall, el detectiu era allà per ell.

L’ajudava.

Però només de pensar en el viatge de tornada…

—Què fem ara? —va preguntar en Fortuny fregant-se les mans—. Dinem, ja, encara que sigui d’hora?

—No, val més assegurar la jugada. Anem a preguntar.

—A qualsevol?

—Provem-ho. Però el millor és anar a l’ajuntament.

Van preguntar a una dona on era la masia de Can Rigal. No ho sabia. Va passar el mateix amb un home. O es tractava d’un mas petit, o estava apartat, o allà, tot i ser un poble, no tothom es coneixia. Anant cap a l’ajuntament, a peu, van veure com la canalla ja preparava les fogueres de la nit, amuntegant fustes trencades i mobles vells en petites o grans piles que el foc consumiria hores després. L’aire s’omplia de tant en tant amb l’esclat dels petards. Hi havia un clima de festa. Les fleques exhibien les coques i els cellers tenien els xampanys i vins ben a la vista.

La vida s’aturava a vegades i permetia un moment de respir.

—M’encanta la revetlla de Sant Joan! —va dir en Fortuny amb optimisme.

En Miquel va pensar en el mateix dia de feia un any i es va sentir molt malament.

No els va caldre arribar a l’ajuntament. En passar per davant de l’estafeta de correus, en Miquel es va desviar i hi va entrar. Un home cellajunt, neulit, amb una gorra i un uniforme que semblava heretat de tots els empleats que havien passat per allà, va deixar d’endreçar cartes i més cartes en veure’ls aparèixer. Anava a dir alguna cosa, potser sobre l’horari, però en Miquel no el va deixar.

—Bon dia, perdoni que el molesti. Ens podria dir com podem arribar a la masia de Can Rigal?

L’home se’ls va quedar mirant.

—Coneix la zona? —va preguntar.

—No gaire.

—Els volcans?

—He sentit a parlar del de Santa Margarida, però res més.

—Bé, doncs justament és al camí del Santa Margarida, però sense arribar-hi. Abans hi ha el Croscat i el Puig de la Costa, i abans, en una desviació a mà esquerra, Can Rigal. El veuran després de la zona del Cabrioler, que queda a la dreta. No té pèrdua.

—Ha estat molt amable, gràcies —es va acomiadar en Miquel.

—Si té cartes per al senyor Rigal, podem estalviar-li el viatge —es va oferir inesperadament en Fortuny.

L’empleat de correus es va posar molt seriós.

—No, gràcies. De tota manera, el senyor Rigal no rep mai res. Com a màxim, alguna cosa de l’ajuntament.

En Miquel es va endur el seu company.

—He estat bé, no? —va preguntar el detectiu ja al carrer.

—Per oferir-se a fer de carter?

—Bé, així hem sabut que aquest pagès és un paio solitari. Tot ajuda. —I va sentenciar—: Informació és poder, amic meu.

Van tornar a la moto, hi van pujar un altre cop i van buscar la sortida del poble que els conduís en direcció al volcà Santa Margarida, l’únic que tenia una petita capella al centre del cràter, convertit en un pla circular i famós per això. Van haver de preguntar a una dona per on s’hi anava. Ja pel bon camí, força accidentat, amb la terra plena de sots, el trajecte es va fer més lent i també més demolidor per als ossos ja masegats pel viatge d’anada a Olot. En alguns trams, les empremtes de les rodes dels carros s’enfonsaven a terra i la roda del davant de la moto semblava que es fiqués en un forat sense sortida, o ho feien la del darrere i la del sidecar, la qual cosa provocava salts i batzegades a tort i a dret. Amb pluja, allò devia ser un fangar.

La masia va aparèixer a l’esquerra, al final d’un camí encara més accidentat.

Van veure l’home en un corral, a mà dreta de la casa, vella i en bastant mal estat, amb una part fins i tot en ruïnes, com si a la guerra hi hagués caigut una bomba. En sentir el petardeig de la moto va deixar el que estava fent, donar menjar a mitja dotzena de porcs amuntegats en una cort, i va arrufar el nas ple de perplexitat. Era el típic arquetip: boina, rostre endurit i solcat d’arrugues, mal afaitat, pell aspra, braços i mans fortes, amb un entramat de venes molt marcades encreuant-se sota la pell, pantalons de feina, espardenyes…

En Miquel es va preguntar com era possible que haguessin donat un noi a un home així.

Fins i tot pagant.

L’Ovidi Rigal no duia anell de casat, i per allà a la vora no es veia cap dona, ni la roba estesa a uns deu metres no era femenina. Tota masculina.

El primer que els va dir, abans que poguessin badar boca, va semblar una queixa.

—Què volen?

En Fortuny va cedir la iniciativa a en Miquel.

—Vostè és l’Ovidi Rigal? —li va preguntar per estar-ne segur.

—Sí. Qui són vostès?

—Volem parlar amb en Rodolfo Cuesta —va respondre ell fent cas omís de la pregunta del pagès.

Es va mostrar summament sorprès.

Va obrir els ulls, tot alçant les seves espesses celles.

—Amb en Rodolfo? I per què?

—Estem investigant un cas que va tenir lloc fa uns quants anys, a l’orfenat de Sant Cristòfol, i en el qual ell va estar involucrat.

—Doncs, si va tenir lloc fa anys, què volen que els digui?

—Informació, només això. Si fos tan amable…

No, no ho era.

—Qui són vostès? —va repetir la pregunta.

En David Fortuny va ser ràpid. Li va mostrar la credencial de detectiu privat. L’home no va saber interpretar-la, ja que va exclamar:

—Policia? —I va remugar empipat—: Han vingut fins aquí per parlar amb en Rodolfo? Doncs si que…

—Només seran uns quants minuts —va voler apaivagar-lo en Miquel.

—Pensen emportar-se’l?

—No, tranquil. Li repeteixo que necessitem parlar amb ell. Res més. Si el pot avisar…

—No és aquí —el va tallar l’home mantenint el to esquerp.

—I on és?

—A dalt —va contestar ell assenyalant amb el mentó un turó que es projectava contra els núvols del cel a poca distància—. A la muntanya, amb les cabres.

—Molt lluny? —va preguntar en Miquel, desanimat.

—No —va replicar el pagès arronsant les espatlles—. Ja no pasturen més amunt. Segueixin aquell camí d’allà uns deu minuts. —Va recobrar la duresa verbal per dir-los—: Però no me’l distreguin gaire!, eh? Que hi ha feina i aquell dropo aprofita qualsevol cosa per despistar-se!

En Miquel va obrir la boca.

Va tancar-la immediatament.

No era pas el moment de començar a discutir amb ell.

Van enfilar el camí.

Deu minuts.

Un camí primer suau, però després més i més costerut, fins gairebé convertir-se en una escalada.

—L’ajudo?

—No!

En Fortuny va continuar fent la seva i en Miquel, vermell, sense alè, va mantenir el ritme.

Per sort, després de la part costeruda van arribar a un pla força gran, envoltat de turons i muntanyes, amb un ramat d’ovelles a l’altre costat. El pitjor va ser aquesta darrera part, amb una terra molt irregular, plena de forats dissimulats per la brolla i les plantes, típica de qualsevol zona volcànica. En Miquel va estar a punt de caure un parell de vegades, i en dues ocasions més se li va doblegar el peu dret pel fet de no haver-lo assentat bé. Per una vegada, el bastó li va anar de primera.

En Fortuny l’observava de reüll.

—Està bé? Vol descansar?

—Estic bé.

—Després farà baixada —va dir ell per animar-lo.

—Cansa igualment, perquè cal anar frenant —li va recordar.

—Pensi que, en tornar, tindrem gana…! —va afegir com a últim intent.

Quan van arribar fins al lloc on era en Rodolfo Cuesta, no feia deu minuts que caminaven, sinó vint.

En Miquel va odiar una mica més l’Ovidi Rigal.