Estimada filla: si un dia llegeixes això, voldrà dir que jo ja no soc amb tu, almenys físicament, però sí en esperit. Això és el primer que has de saber, i l’únic que has de tenir en compte. Soc el teu pare i ets l’essència del que més compta al llarg d’una existència: l’amor.

Vull que sàpigues que, juntament amb la teva mare, ets el millor que m’ha passat a la vida, tot i que he tingut dues vides molt diferents, separades l’una de l’altra pel temps que vaig passar en una presó, després d’una guerra espantosa de la qual un dia sentiràs parlar. D’aquesta vida actual, l’última, sou el més important, allò per què un dia vaig decidir no rendir-me i tirar endavant quan ja no em quedava res. Trobar la teva mare ja va ser un miracle. Veure’t néixer ho ha estat molt més. La nit que et vaig veure per primera vegada vaig plorar. No saps com. No eres més que una boleta amb els ulls ben oberts i carona d’esbalaïment, però t’hauria menjat a petons.

Àngel meu, no sé pas quina vida t’espera, però vull confiar en un futur més o menys proper en el qual la pau, la concòrdia i la reconciliació s’hagin apoderat d’Espanya. Si no tingués aquesta esperança, no valdria la pena demanar-te coratge i força, ànim i tota la llibertat del teu cor per gaudir-ne.

T’escric això una tarda de juny, primaveral, sense saber gaire bé si el que m’impulsa a fer-ho és la por o la prevenció pel que em pugui passar. Vaig ser policia durant molts anys. Després, la guerra ho va canviar tot; em van empresonar i vaig sortir en llibertat sense haver fet gran cosa, per no dir res. Ara estic ficat en un embolic. M’acusen d’un crim que no he comès. Lluitaré per demostrar la meva innocència, però pot ser que perdi, i en aquest cas aquesta serà la raó que llegeixis això. Si surt malament, si m’agafen i em tanquen amb clau, el més important, l’única cosa que m’encoratjarà, serà saber que tu creus en mi, com ho haurà fet la teva mare. Sempre he intentat ser una bona persona, i el millor en la meva feina. Ningú no deixa de servir la llei encara que el jubilin, l’apartin o el condemnin per un canvi polític. L’únic pecat que he comès ha estat estar sempre al costat de la legalitat, i encara més en una guerra equivocada i traïdora.

Raquel, el futur és teu. Resisteix, aguanta, forma’t com a ésser humà, no et deixis intimidar ni trepitjar, tingues idees pròpies, defensa els teus principis; tant si estudies com si treballes, fes-ho amb honestedat i afany. Estigues orgullosa de tu mateixa. La felicitat es compon d’una infinitat de bons moments. Que siguin més i millors que els dolents. Un dia també hauràs de cuidar la mare. Ella és meravellosa. Única. La persona més bona i generosa que he conegut mai, i tan plena de vida que va ser capaç de convertir un pobre cadàver ambulant en una persona nova i digna de ser anomenada així. No et pots ni imaginar el que és això quan ho has perdut tot.

T’he dit que el futur és teu i realment és així. És al teu cap i a les teves mans, al teu cor i en la teva determinació. Ni una dictadura de ferro com la que ara ens domina, mentre t’escric això, pot durar gaire en el temps. Cap dictador mereix perpetuar-se ni fer-se un lloc digne en la història. Tard o d’hora, hi haurà una justícia, una reivindicació, encara que per als morts sigui un fet tardà, i per als vius que resisteixin, una compensació probablement estèril. Jo no veuré aquest futur, tu sí. Fes-te’n digna.

Si això surt malament, i m’acusen d’un crim que no he comès, diran coses terribles de mi. Tu només escolta la teva mare. Ens ha tocat viure en moments difícils i amargs, però els qui ens hàgim quedat pel camí formarem la carretera per on els qui sobrevisqueu haureu d’avançar.

Raquel, «esperança» és una vella paraula del diccionari que, en la major part dels casos, té poc o res a veure amb la religió. Més aviat es refereix a la voluntat de continuar. És un impuls, una força, la gasolina de l’ànima, suposant que l’ànima sigui això que ens fa diferents, no pas immortals en un paradís celestial en què no crec.

T’estimo molt.

T’es…