29

No eren família del pres. No n’eren res. Ni havien concertat la visita. Però el fet que en David Fortuny fos detectiu, armat amb una llicència, tota una novetat, servia per obrir portes en cas de dubtes. Una credencial era una credencial. Els funcionaris ho volien tot menys problemes. A més, la disfressa d’en Miquel continuava proporcionant-li una certa distinció senyorial. Ja no de policia, però sí de jutge. Al cap de deu minuts ja es trobaven a la sala de visites, envoltats d’altres presos amb les seves famílies, tots parlant més o menys en veu alta.

En José María Cánovas estava molt prim, pòmuls sortints, ulls enfonsats, mentó afilat, orelles obertes. Sota l’uniforme no calia intuir-ne els ossos: se li marcaven. Les mans eren igualment branquillons acabats en deu ungles molt brutes, amb els artells arrugats. En Miquel s’hi va fixar perquè semblaven deformes, com si una força invisible les hi hagués recargolat sense compassió. Devia tenir vint anys, però feia l’efecte de carregar-ne cinc o deu més al damunt. Els escassos cabells del cap li formaven petits grumolls sense ordre ni concert, com si ni una mala pinta hi hagués passat des de feia dies, potser setmanes.

Es va asseure davant de tots dos, els va mirar i va arrufar el nas.

—Qui són vostès? —va preguntar amb veu aspra.

—Detectius privats —va parlar primer en Fortuny.

—De debò? —va alçar les celles en Cánovas.

Va ensenyar-li la credencial. El noi la va inspeccionar, més per curiositat que no pas per assegurar-se’n. L’hi va tornar sense alterar les faccions, com si, després de la sorpresa inicial, ja res tornés a inquietar-lo.

—I què volen? —va preguntar ell, amb aire desafiador, ajuntant les mans damunt la taula que els separava.

—Estem investigant en Laureano Andrada —va parlar en Miquel.

En José María Cánovas va endurir l’expressió del rostre.

Els ulls se li van omplir de tensió i odi.

No va badar boca.

—Sabem el que és, el que fa, el que els va fer a vostè i als seus amics Cuesta i Camprubí —va continuar parlant en Miquel, sense tractar-lo de tu, mostrant-li un respecte del qual, segurament, feia anys que estava mancat—. Busquem proves per denunciar-lo.

Ho va rebre amb sorpresa.

—Ara? Per què?

—Ens pot ajudar?

—Parlin amb qualsevol nen de Sant Cristòfol —va contestar ell tirant-se cap enrere i reclinant l’esquena a la cadira.

—No és tan senzill, i ho sap.

El seu sospir va ser llarg, molt llarg, tant com l’interès que se li havia despertat als ulls.

—Sí, ja ho sé.

—Ens han explicat el que va passar entre vostès i ell, de quina manera el van voler matar fa uns quants anys.

—Qui els ho ha explicat?

—No tots els capellans de l’orfenat són iguals.

—No em faci riure —va replicar ell escopint les quatre paraules amb amargor—. Qui no grapeja, calla. I tots, tots, són autèntiques bèsties. Veu això? —Es va apujar la part superior de l’uniforme i els va ensenyar dues cicatrius, una de les quals enorme, travessant-li el pit. En acabat es va girar una mica perquè li veiessin l’esquena, farcida d’una dotzena més—. És el que ens feien i fan aquests bons capellans i les seves beneïdes amigues monges; i tant és que siguin Adoratrius, Oblates, Croades Evangèliques o Terciàries Caputxines. Hàbits diferents, mateix tarannà —va continuar parlant amb menyspreu—. Tant de bo engarjolin l’Andrada, però la resta…

En David Fortuny anava a obrir la boca, però la va tancar en recordar el que li havia demanat en Miquel abans d’entrar: que li deixés a ell no solament l’interrogatori, sinó la manera de portar-lo.

L’experiència continuava sent un grau.

Va entendre què pretenia en Miquel: que en Cánovas se sentís còmode, que primer de tot tragués tots els dimonis que duia a dins.

Informació.

—Tan dura era la vida allà?

—Qui els ha contractat? —va dir ell fent cas omís de la pregunta.

—No ho podem dir.

—Algú que va passar per les mans de l’Andrada?

—Sí.

—Entesos. —Es va relaxar—. I per on volen que comenci? Pel principi? —va esbufegar sense ànima—. Quan vam arribar a Sant Cristòfol, molts ja veníem marcats. L’orfenat no és més que la cirereta.

—Sabem que en Cuesta i en Camprubí provenien de la Casa de la Caritat. Vostè…

—Jo vaig començar a la Maternitat, però també vaig passar per la Casa de la Caritat. Vaig estar-hi unes quantes setmanes, fins que em van traslladar a tres llocs diferents, abans d’anar a parar a Sant Cristòfol, un dels quals era la Llar Juvenil Sant Jaume, a Vallvidrera. Les beneïdes monges… —El menyspreu el va fer semblar més vell—. Sap què deia l’Eulàlia Arqué, la superiora de la Casa de la Caritat, als nouvinguts, com a salutació? —Va alterar una mica la veu per dir—: «Esteu en desgràcia permanent i per aquest motiu caldrà agafar el fuet per expulsar el vostre dimoni, que viu en les vostres fosques ànimes amb tan morbosa satisfacció! Caldrà esborrar el passat i d’ara endavant sereu sotmesos a l’obediència més estricta! Recordeu que heu arribat abandonats de tot i de tothom, i alguns en condició de malfactors, captaires i viciosos!». —Va canviar de nou el to, es va crispar i, contenint-se amb penes i treballs, gairebé va cridar—: Allò era pur terror! Malfactors i viciosos? Simplement érem criatures espantades! Si a sobre sabia que procedíem de pares republicans… ja havíem begut oli! Estava segura que el comunisme era una malaltia contagiosa i pròpia de febles mentals —va afegir respirant fatigosament—. Aquesta gent, capellans, monges, se suposa que han de predicar amor, no? Vostès no es poden ni imaginar de què els parlo.

—Expliqui-ho —el va animar en Miquel.

En David Fortuny es va moure inquiet a la cadira.

En José María Cánovas ja no es va fer enrere.

—Veuen les meves mans? —va dir ell, mostrant-les-hi—. Les tinc així per culpa dels penellons. Hi va haver moments que no podia ni doblegar-les, ni agafar una cullera. I què ens donaven, com a màxim? Iode. Iode! Sap quin era el remei d’una d’aquelles monges quan alguna cosa ens feia mal? Ajuntava les mans, somreia i, amb veu dolça, ens deia: «Ofereix el teu dolor i el teu patiment a sant Josep, com un regal. Fixa’t com va patir Déu Nostre Senyor a la creu i Ell no es va queixar». N’hi havia una altra que, directament, ens feia caminar amb pedres o cigrons endurits a les sabates per «oferir el nostre sacrifici a Déu». Maleït sigui, allò era una fàbrica d’ateus! Vivíem completament aterrits. Els càstigs eren… —es va interrompre ell, mossegant-se el llavi inferior—. Si et pixaves al llit, feien que tots t’insultessin. Et quedaves dret, despullat, i els altres es reien de tu, encara que l’endemà li toqués a un altre. També et passaven ortigues pel cul i el sexe, com a advertiment. El pitjor, però, era la gana. En passàvem tanta que quan sortíem al camp menjàvem alfals o herba. Ah, i si vomitaves, et feien menjar de nou la pasterada, «perquè allà no es llençava res». —En David Fortuny es va empassar la saliva de manera tan sorollosa que va sonar com un tro, però en Cánovas ni tan sols el va mirar. Va continuar adreçant-se a en Miquel—. Per beure ens donaven un sol got d’aigua, res més. Quan teníem set anàvem a l’excusat, un estirava la cadena del vàter i l’altre recollia amb les mans l’aigua que queia. Ens espavilàvem com podíem, i no era gens fàcil. Ni tan sols sé quants no se’n van sortir, perquè desapareixien i ens deien que havien estat adoptats. Una vegada, a un noi el van castigar a estar-se unes quantes hores en aigua gelada. El van treure blau, el van dur a la infermeria i va desaparèixer. Ningú no es preocupava de nosaltres.

—Així que, quan va arribar a Sant Cristòfol, ja venia cremat —va intervenir en Miquel en veure que s’aturava.

—Molt cremat, senyor. Allò va ser la cirereta, i sobretot per culpa de l’Andrada —va remugar amb cara de fàstic—. Tots callaven, però em vaig fer amic d’en Cuesta i en Camprubí, i ells em van prevenir. Així i tot…

—Continuï.

—De debò ho vol sentir?

—Sí —va afirmar en Miquel.

—Està pàl·lid —va apuntar en Cánovas adreçant-se a en Fortuny.

—No, no, estic bé —va replicar ell fent el cor fort.

—Miri, a tot arreu hi havia capellans que tocaven, però l’Andrada… L’Andrada era el més sàdic, un viciós acabat. En Camprubí va ser qui ho va passar més malament, pobre. Em va explicar que el primer cop que s’ho va fer amb ell li va dir: «Avui farem una cosa, però és secreta, eh? Ha de quedar entre nosaltres. Saps que jo parlo amb Déu? Oh, sí. Tinc comunicació amb ell, que per alguna cosa soc amic seu. I quan Déu demana una cosa, què es fa? Doncs complir-la. Al peu de la lletra. Déu m’ha demanat que t’esculli; per tant, el que farem està bé. És bonic, a major glòria seva. Te n’has de sentir orgullós. Preparat?». —Va deixar que les seves paraules els fessin efecte—. Aquesta va ser la seva estrena. En Cuesta em va explicar que la primera vegada que se li va escórrer a la boca i es va empassar allò, va tenir ganes de mossegar-li el membre. Es va reprimir perquè el càstig hauria estat terrible —va afegir ell apropant-se novament als seus interlocutors i inclinant-se damunt la taula—. Pensin una cosa: quan un no té afecte, quan ningú et fa cap petó ni t’acarona, tant és que ho faci un capellà. Et sembla bé! Quan no coneixes res més, només tens una realitat. Ets a les seves mans! Ells decideixen si menges o no, si vius o no! El dia que hi havia cinema, l’Andrada arribava amb una bossa de caramels. Tots volien seure al seu costat. Caramel? Grapejada. Això en públic. Sols, llavors ja era… Després, amb el temps, acabes creient que t’ho mereixes, que Déu et castiga. I és pitjor. Et quedes sense autoestima. Nosaltres estàvem aïllats emocionalment.

—Ho sabia el director de Sant Cristòfol?

—És clar que ho sabia! Ho havia de saber! O això o era imbècil! No parlàvem entre nosaltres. No hauria servit de res. Cadascú aguantava la seva vergonya com podia. Si l’Andrada s’encapritxava d’un de nou, l’anterior respirava alleujat. El problema és que s’ho feia amb tots, era insaciable. Quan vaig arribar a l’orfenat, era l’enemic públic número u.

—Llavors el detonant del que va passar va ser vostè?

En José María Cánovas li va aguantar la mirada.

Va semblar com si de cop i volta s’adonés de tot el que estava dient.

—Tranquil —va dir en Miquel veient que el podia perdre.

—És la primera vegada que…

—Que ho explica?

—Sí. I ni tan sols els conec de res.

—Nosaltres no pertanyem a l’aparell de l’Estat, ni tenim vincles amb ningú. Actuem amb independència. Busquem la manera d’empresonar en Laureano Andrada, res més.

—Si es pensen que repetiré tot això davant d’algú amb uniforme o en un judici, és que estan guillats.

—No, no ho haurà de fer, l’hi ben asseguro.

—No me la deuen estar jugant?

—Hi ha un sacerdot a Sant Cristòfol que també ha confessat. Un capellà jove que fa pocs mesos que hi és i té ideals. L’únic que necessitem és aconseguir més informació.

Va mirar-los de fit a fit.

Era el punt sense retorn.

Es va rendir.

—Saben què és viure amb ràbia, amb tot això pesant-te a l’ànima?

—Ens ho imaginem —va dir en Miquel, amb una veu que continuava sent afable i amistosa, però també serena i ferma.

Una veu hipnòtica.

En David Fortuny va comprendre per què li havia demanat que li deixés portar l’interrogatori.

Ni tan sols li havia dit que l’Andrada era mort.

Hàbil, pacient, cautelós.

—Què va passar des de la seva arribada fins a l’intent de matar l’Andrada? —va preguntar en Miquel apropant-se al seu objectiu.

—Van ser dos mesos —va contestar en Cánovas reculant amb dolor pel túnel del temps—. Suficients. Tan bon punt hi vaig arribar, la primera nit, l’Andrada se’m va acostar. Em va dir que allà m’estimarien molt i que, si em portava bé i complaïa Déu, és a dir, a ell, tindria menjar i el que necessités. Jo en aquell moment hauria fet el que fos per menjar, perquè no saben la gana que havia passat. Em vaig deixar grapejar i després… l’hi vaig fer. Així em vaig convertir en el seu nou preferit, però no pas per això va deixar de muntar-s’ho amb en Cuesta i amb en Camprubí. Li agradaven els nens petits, és clar, però també nosaltres, que ja érem gairebé homes i se’ns posava dura de veritat. Això el feia tornar boig —va dir ell agafant aire—. Al cap de pocs dies, jo ja n’estava fins al capdamunt. En Cuesta i en Camprubí es resignaven, semblaven abduïts. —Va tornar a agafar aire i va afegir—: Volen saber-ne detalls o això ja els supera?

—Digui el que vulgui dir, lliurement —el va convidar en Miquel.

—Jo… —va intentar parlar en Fortuny.

Es va trobar la dura mirada del seu company i va callar.

—Volen saber el que deia l’Andrada quan s’escorria a la boca d’un nen? —va dir en Cánovas abaixant la veu—. Gemegava: «El cos de Crist! El cos de Crist!». Com quan a missa et donaven l’hòstia. I calia empassar-s’ho. Si escopies, et pegava. I sempre la mateixa cantarella: «Déu té un propòsit», «Duem a terme una sagrada missió», «Has d’estar content que Ell t’hagi escollit»… Quan ets una criatura i t’han rentat el cervell, omplint-te’l de falsos conceptes, pecats, culpes i el que promou la religió per tenir-te atrapat, t’ho creus tot. I ja m’és igual que vostès siguin creients o no. Si rebento, rebento. No ho volien sentir? —va reblar ell, com si s’hi estigués jugant la vida—. Un dia, obres els ulls i t’adones que Déu no existeix, tan senzill com això, perquè si existeix i consent tot això… Molts nens de l’orfenat només han rebut aquesta mena d’«amor». La resta de les seves vides estan marcats.

—Se li va acudir a vostè la idea de matar l’Andrada?

—No, va ser en Camprubí —va sospirar—. Però jo m’hi vaig apuntar de seguida. Vam pensar que, si ho fèiem bé, ningú no sabria qui havia estat. Una bestiesa, ja ho sé, però estàvem desesperats. A la nostra edat, d’altres ja sortien de l’orfenat; però els escollits per l’Andrada, no. S’hi quedaven més temps.

—Per què en Camprubí?

—No ho sé. Va ser d’un dia per l’altre. De la resignació a l’acció. Un dia va dir prou.

—Li va explicar el motiu?

—No. Crec que tenia a veure amb l’arribada d’un parell de nois més, però no en va dir res. En Cuesta era més amic seu. Potser ell ho sabia. En mi només hi va trobar l’aliat perfecte per dur a terme la nostra acció. Jo en seria l’executor. Vam aconseguir fabricar un punxó. Ens pensàvem que n’hi hauria prou. Malauradament no va ser així.

—Només el van ferir.

—La fulla era curta, i amb el segon cop, a més, es va doblegar. En Cuesta i en Camprubí havien de tapar-li la boca i retenir-lo. Tot va sortir bé fins que vam comprendre que havíem fracassat. Llavors ens va entrar el pànic, l’Andrada es va posar a xisclar i ens van enxampar. Ja no vaig tornar a veure els altres dos. Ens van separar. Jo vaig acabar aquí, com a autor material dels fets. Vaig saber que en Camprubí havia anat a parar al manicomi, com a instigador, i que a en Cuesta l’havien enviat fora, però res més.

—No ha tornat a saber res d’ells?

—No. Aquí no hi ha notícies del món exterior. Això és una illa.

—Per què van enviar uns adolescents a la presó i al manicomi? —va preguntar en Miquel amb veu àtona.

—I m’ho pregunta a mi? Pregunti-ho a ells, les autoritats, els qui manen! Creu que algú ens va escoltar? Vostès ho haurien de saber!

—Van explicar el que els feia l’Andrada?

—No sé què van fer en Cuesta i en Camprubí, ja li he dit que ens van separar, però em fa l’efecte que no, que prou por tenien per, a sobre, complicar les coses. Jo ho vaig intentar, i amb la primera hòstia vaig acabar encastat a la paret de la comissaria. Un policia em va dir que si se m’acudia tacar el bon nom d’un falangista mentint, me les carregaria. Jo vaig pensar: encara més? Així doncs, vaig callar.

—En Camprubí tenia un avi. No l’anava mai a veure?

—No ho sé. Un avi? No recordo que me’n parlés. Però una dona sí que hi anava regularment, gairebé cada setmana.

—L’Assumpta Miralles?

En José María Cánovas va moure el cap amb indiferència.

—Com eren ells? Em refereixo físicament.

—En Camprubí, una mica efeminat, tot i que això ho veig avui, llavors no. Guapo, cabells castanys clars, molt clars, gairebé del color de la palla, faccions agradables… En Cuesta era més barroer, però d’ulls transparents i llavis grossos. Ideal per a l’Andrada. Els últims dies, abans que ho intentéssim, en Camprubí ja estava molt malament, nerviós, inquiet. Li passava alguna cosa, era evident. Volia eliminar l’Andrada com més aviat millor. En Cuesta era més lent, no diré que ximple però sí més aturat. Sempre estava quiet. En Camprubí fins i tot escrivia poemes, a vegades. Els nens rics donaven les seves llibretes usades «a beneficència», ja que ells escrivien només pel costat del davant, no pel del darrere. Els molestava l’espiral si les giraven. En Camprubí va escriure moltes coses abans que el descobrissin i li prenguessin també això. No et deixaven res, res, res…

L’hora de visita arribava a la fi. Els guàrdies ja començaven a recórrer les taules perquè els familiars dels presos s’aixequessin. Quedaven les darreres abraçades, les llàgrimes del comiat. En José María Cánovas va mostrar un cert neguit.

No l’havia anat a veure ningú des que era allà.

Probablement mai no havia parlat tant.

Va mirar en Miquel. En Fortuny era com si ja no hi fos.

—Escolti, si aconsegueixen demostrar que l’Andrada és un pederasta, podrien fer alguna cosa per mi, treure’m d’aquí… el que sigui?

—Podem intentar-ho, sí —va dir en Miquel amb mal regust de boca—. Si més no… —No sabia què més dir.

Ni va poder.

El guàrdia els va fer aixecar-se.

—Senyors, s’ha acabat el temps. Vinga.

En Miquel va ser el primer a estrènyer la mà a en Cánovas. Tot seguit ho va fer en Fortuny. Els ulls de l’un i dels altres van expressar les emocions finals.

—Gràcies —va dir en Miquel.

El jove ja no va parlar.

Semblava convuls, alterat, novament perdut en aquell laberint.

Van deixar-lo enrere, fins que a l’últim en Miquel va girar el cap.

Just per veure que estava plorant.