3

Els últims compassos de la Marxa fúnebre queien com violetes en el túmul de l’heroi. Després, una pausa. Una llàgrima que llisca i mor. I, immediatament, la vitalitat dionisíaca de l’scherzo, encara pesant per l’ombra de l’Hades, però que ja frueix l’alegria de la vida i la victòria.

Un estremiment va planar sobre els caps inclinats. El cercle encantat de la llum que baixava del sostre unia les quatre dones en la mateixa fascinació. Els rostres greus tenien l’expressió tensa dels que assisteixen a la celebració de rituals misteriosos i impenetrables. La música, amb el seu poder hipnòtic, aixecava trapes en l’esperit de les dones. No es miraven. Tenien els ulls atents a la feina, però només hi tenien les mans presents.

La música fluïa lliurement en el silenci i el silenci la rebia en els seus llavis muts. El temps va passar. La simfonia, com un riu que baixa de la muntanya, inunda la planura i desemboca al mar, va acabar en la profunditat del silenci.

L’Adriana va allargar el braç i va desconnectar la ràdio. Un esclafit sec com el tancament d’un pany. El misteri s’havia acabat.

La tia Amèlia va aixecar els ulls. Les seves ninetes, normalment dures, tenien una lluïssor humida. La Càndida va murmurar:

—És tan bonic!

No era eloqüent, la tímida i irresoluta Càndida, però els seus llavis pàl·lids tremolaven, com tremolen els de les noies quan reben el primer petó d’amor. La tia Amèlia no va quedar satisfeta amb la classificació:

—Bonic? Bonic és una cançoneta qualsevol. Això és… és…

Dubtava. Tenia la paraula que volia pronunciar a la punta de la llengua, però li semblava que si la deia la profanaria. Hi ha paraules que es retrauen, que es neguen —perquè signifiquen massa per a les nostres orelles cansades de paraules. L’Amélia havia perdut una mica de la seva fermesa d’articulació. Va ser l’Adriana qui, amb veu tremolosa, amb una veu de secret que es traeix, va murmurar:

—És bell, tieta.

—Sí, Adriana. És ben bé això.

L’Adriana va abaixar els ulls a la mitja que estava fent. Una tasca prosaica, com la de la Isaura, que feia traus a una camisa, com la de la mare, que estava treballant amb detall un ganxet, com la de la tia Amèlia, que sumava les despeses del dia. Tasques de dones lletges i apagades, tasques d’una vida petita, d’una vida de finestres sense horitzó. Però la música havia passat, la música companya de les seves nits, visita diària de la casa, consoladora i estimuladora —i ara podien parlar de bellesa.

—Per què deu ser que la paraula «bell» costa tant de dir? —va preguntar la Isaura, somrient.

—No ho sé —va respondre la germana—. La veritat és que costa. I, mirant-ho bé, hauria de ser com qualsevol altra. És fàcil de dir, només són quatre lletres… Tampoc no ho entenc.

La tia Amèlia, encara sorpresa per la seva incapacitat recent, ho va voler aclarir:

—Jo sí. És com la paraula de Déu per als que creuen. És una paraula sagrada.

Sí. La tia Amèlia sempre deia la paraula necessària. Però impedia la discussió. Quedava tot dit. El silenci, un silenci sense música, va carregar l’ambient. La Càndida va preguntar:

—No hi ha res més?

—No. La resta del programa no val la pena —va respondre la Isaura.

L’Adriana somniava, amb la mitja oblidada sobre la falda. Recordava la màscara de Beethoven que havia vist a l’aparador d’una botiga de música, feia molts anys. Encara tenia als ulls aquella cara ampla i poderosa, que fins i tot en la inexpressivitat del guix deixava veure la marca del geni. Havia plorat tot un dia perquè no tenia diners per comprar-la. Això havia passat poc temps abans de perdre el pare. La mort del pare, la disminució dels recursos econòmics, la necessitat de deixar l’antic domicili —i la màscara de Beethoven era avui, més que aleshores, un somni impossible.

—En què penses, Adriana? —va preguntar la germana.

L’Adriana va somriure i va arronsar les espatlles:

—Ximpleries.

—Has tingut un mal dia?

—No. Sempre és el mateix: factures per cobrar, factures per pagar, deutes i crèdits de diners que no són nostres…

Totes dues van riure. La tia Amèlia va acabar els comptes i va fer una pregunta:

—No t’han parlat de cap augment?

L’Adriana va arronsar les espatlles un altre cop. No li agradava que li fessin aquella pregunta. Li semblava que els altres creien que ella guanyava poc i això l’ofenia. Va respondre, amb sequedat:

—Diuen que no es fan diners…

—Sempre és la mateixa història. Per a uns, molt; per a altres, poc; i per a d’altres, res! Quan aprendrà aquesta gent a pagar el que necessitem per viure?

L’Adriana va sospirar. La tia Amèlia era inflexible en qüestions de diners, de patrons i empleats. No és que fos envejosa, sinó que la indignava el malbaratament que hi ha al món, en què milions de persones pateixen fam i misèria. Allà, a casa, no hi havia misèria, i a la taula hi havia menjar en tots els àpats, però hi havia la rigidesa del pressupost ajustat, en què s’havia exclòs tot el que era superflu, fins i tot allò superflu necessari sense el qual la vida de l’home es processa gairebé al nivell de la dels animals. La tia Amèlia va insistir:

—N’has de parlar, Adriana. Fa dos anys que hi treballes i el sou amb prou feines arriba per als tramvies.

—Oh, tieta, però què hi puc fer?

—Què hi pots fer? Quedar-te mirant-me així, amb aquests ulls d’espant!

La frase va ferir l’Adriana com una bufetada. La Isaura va mirar la tia amb severitat:

—Tieta!

L’Amèlia es va tombar cap a ella. Després va mirar l’Adriana i va dir:

—Perdoneu.

Es va aixecar i va deixar la sala. L’Adriana també es va aixecar. La mare la va fer seure:

—No li facis cas, filla. Ja saps que és ella qui fa les compres. Es trenca el cap perquè els diners arribin i els diners no arriben. Vosaltres guanyeu diners, treballeu, però ella, pobra, es mortifica. Ho sé prou bé.

La tia Amèlia va aparèixer a la porta. Semblava commoguda, però no per això la veu va ser menys brusca, o potser per això mateix no podia deixar de ser-ho:

—Voleu una tassa de cafè?

(Com en altres temps… Una tassa de cafè! Porta, doncs, la tassa de cafè, tia Amèlia! Seu aquí, al nostre costat, així, amb aquesta cara de pedra i aquest cor de cera. Beu-te la tassa de cafè i torna a fer els teus comptes demà, inventa impresos, suprimeix despeses, suprimeix fins i tot aquesta tassa de cafè, aquesta inútil tassa de cafè!).

La nit va continuar, ara més arrossegada i silenciosa. Dues dones velles i dues que ja giraven l’esquena a la joventut. El passat per recordar, el present per viure, el futur per témer.

Prop de mitjanit, la son es va introduir a la sala. Alguns badalls. La Càndida va suggerir (era sempre ella la que ho suggeria):

—I si ens en anéssim al llit?

Es van aixecar, amb un soroll de cadires arrossegades. Com de costum, només l’Adriana es va endarrerir per deixar temps perquè les altres s’allitessin. Després, va arreglar la costura i va entrar a l’habitació. La germana llegia la novel·la. Va treure de la bossa un feix de claus i va obrir un calaix de la calaixera. Amb una altra clau més petita va obrir una caixa i en va treure un quadern gruixut. La Isaura va mirar per sobre el llibre i va somriure:

—Ja hi som amb el diari! Un dia vull veure el que escrius en aquest quadern.

—No hi tens dret! —va respondre la germana, de males maneres.

—Va! No t’enfadis…

—De vegades, m’agafen ganes d’ensenyar-te’1, només perquè no parlis sempre del mateix!

—Et molesto?

—No, però podries callar. Em sembla molt lleig que sempre surtis amb aquestes coses. O és que potser no tinc dret a guardar el que em pertany?

Els ulls de l’Adriana, al darrere de les ulleres gruixudes, brillaven irritats. Amb el quadern estret contra el pit, feia front al somriure irònic de la germana.

—Doncs sí —va dir la Isaura—. Tu vés escrivint. Ja arribarà el dia en què tu mateixa m’ensenyaràs el quadern perquè el llegeixi.

—Ja pots anar esperant —va respondre l’Adriana.

I va sortir de l’habitació. La Isaura es va posar més còmoda sota la roba, va col·locar el llibre en un angle bo per a la lectura i va oblidar la germana. L’Adriana, després de passar per l’habitació, ja a les fosques, on dormien la mare i la tia, es va tancar al bany. Només allà, protegida pel lloc de la curiositat de la família, se sentia bastant segura per escriure en el quadern les seves impressions del dia. Havia començat a escriure el diari poc després de començar a treballar. Ja hi havia escrit desenes de pàgines. Va sacsejar el bolígraf i va començar:

«Dimecres, 19/3/52, cinc minuts per a mitjanit. La tia Amèlia avui està més rondinaire. Odio que em parlin del poc que guanyo. M’ofèn. He estat a punt de respondre-li que guanyo més que ella. Me n’he penedit abans de parlar i encara bo. La tia Amèlia, pobra… La mare diu que es mata fent comptes. M’ho crec. És el que em passa a mi. Aquesta nit hem escoltat la 3a Simfonia de Beethoven. La mare ha dit que era bonic, jo he dit que era bell i la tia Amèlia ha estat d’acord amb mi. M’agrada la tia. M’agrada la mare. M’agrada la Isaura. Però el que elles no saben és que jo no pensava en la simfonia o en Beethoven, vull dir, no pensava només en això… També pensava… Fins i tot m’he recordat de la màscara de Beethoven i del meu desig de tenir-la… Però també pensava “en ell”. Estic contenta, avui. M’ha parlat molt bé. Quan m’ha donat les factures perquè les repassés, m’ha tocat l’espatlla amb la mà dreta. M’ha agradat tant! He tremolat tota jo per dins i he notat que em posava vermella fins a les orelles. He hagut d’abaixar el cap perquè ningú no ho veiés. El pitjor ha estat després. S’ha pensat que jo no el sentia i ha començat a parlar amb en Sarmento sobre una noia rossa. No he plorat perquè em semblava malament i perquè no em vull comprometre. Va jugar amb la noia durant uns quants mesos i després la va deixar. Déu meu, farà el mateix amb mi? Sort que “ell” no sap que m’agrada. Seria capaç de burlar-se de mi. Si ho fes, em mataria!».

Aquí es va interrompre, mossegant la punta del llapis. Havia escrit que estava contenta i ara ja parlava de matar-se. Li va semblar que no estava bé. Va pensar una mica i va acabar amb aquesta frase:

«M’ha agradat tant que em toqués l’espatlla!».

Ara sí. Tancava com tocava, amb una esperança, amb una petita alegria. Procurava no ser completament sincera en el diari quan els esdeveniments del dia la desanimaven i l’entristien. Va rellegir el que havia escrit i va tancar el quadern.

Havia portat la camisa de dormir de l’habitació, una camisa blanca, tancada, sense escot, amb les mànigues llargues, perquè les nits encara eren fresques. Es va despullar ràpidament. El seu cos poc elegant, alliberat del constrenyiment del vestuari, es va deixar anar i es va fer més pesat i irregular. Els sostenidors li vinclaven l’esquena. Quan se’ls va treure, una tira vermella li envoltava el cos com la marca d’una fuetada. Es va posar la camisa i, després de completar la neteja nocturna, va anar a l’habitació.

La Isaura no deixava el llibre. Tenia el braç lliure inclinat sobre el cap, i la posició li deixava visible l’aixella ennegrida i l’inici dels pits. Absorta en la lectura, ni es va bellugar quan la germana es va estirar.

—Ja és tard, Isaura. Deixa això —va murmurar l’Adriana.

—Ja va! —va respondre, impacient—. Jo no tinc la culpa que no t’agradi llegir.

L’Adriana va arronsar les espatlles, en un moviment que li era peculiar. Es va tombar d’esquena a la germana, va apujar la roba per tal d’evitar que la llum li toqués els ulls i al cap de poc es va adormir.

La Isaura va continuar llegint. Havia d’acabar el llibre aquella nit perquè el termini del préstec acabava l’endemà. Era prop de la una quan va arribar al final. Li cremaven els ulls i tenia el cervell excitat. Va posar el llibre a la tauleta de nit i va apagar el llum. La germana dormia. Li sentia la respiració ritmada i regular, i va tenir un moment de mal humor. Al seu entendre, l’Adriana era de gel —i aquell diari una criaturada per fer creure que a la seva vida hi havia misteris. A l’habitació entrava una llum tènue procedent d’un fanal del carrer. Se sentia en la foscor el rosegar d’un tèrmit. De l’habitació del costat van arribar veus apagades: la tia Amèlia somniava en veu alta.

Tot l’edifici dormia. Amb els ulls oberts cap a la nit, les mans encreuades darrere del cap, la Isaura pensava.