13
Del «diari» de l’Adriana:
«Diumenge, 23/3/52, a dos quarts d’onze de la nit. Ha plogut tot el dia. No sembla que estiguem a la primavera. Quan era petita, recordo que els dies de primavera eren bonics i que començaven a ser bonics ja el dia 21. Som a 23 i no para de ploure. No sé si és el temps, però em trobo malament. No he sortit de casa. La mare i la tia han anat a casa de les cosines de Campolide després de dinar. Han arribat aquí totes mullades. La tia venia empipada per culpa d’unes converses que han tingut allà. No he entès res. Ens han portat uns pastissos, però jo no n’he menjat. La Isaura tampoc no n’ha volgut. El dia ha estat molt avorrit. La Isaura no ha deixat anar el llibre que està llegint. El porta a tot arreu, fins i tot sembla que l’amagui. Jo he estat brodant el meu llençol. L’encaix del brodat amb el drap porta molt de temps, però tampoc no hi ha pressa… Potser no arribaré a posar-lo mai al meu llit. Estic trista. Si ho hagués sabut, hauria anat amb elles a Campolide. Abans això que passar un dia així. Fins i tot tinc ganes de plorar. No és per culpa de la pluja, segur. Ahir també va ploure… Tampoc no és per culpa seva. Al principi em costava passar els diumenges sense veure’l. Ara, no. Ja m’estic convencent que no li agrado. Si li agradés, no diria aquelles coses per telèfon. Si no és que ho fa per posar-me gelosa… Sóc molt ximple! Per què m’ha de voler posar gelosa, si no sap que m’agrada? I per què li hauria d’agradar jo, si sóc lletja? Sí, jo sé que sóc lletja, no cal que m’ho diguin. Quan em miren, sé prou bé què pensen. Però valc més que les altres. Beethoven també era lleig, no el va estimar cap dona, i va ser Beethoven. No va necessitar que l’estimessin per fer el que va fer. Només va necessitar estimar i va estimar. Si jo visqués al seu temps, seria capaç de besar-li els peus, i segur que cap dona bonica no ho faria. Jo crec que les dones boniques no volen estimar, volen ser estimades. Ja sé que la Isaura diu que no hi entenc gens, d’aquestes coses. Potser és perquè no llegeixo novel·les. La veritat és que ella sembla saber-ne tant com jo, malgrat que en llegeix. Crec que llegeix massa. Avui mateix, per exemple. Tenia els ulls vermells, semblava que hagués plorat. I estava nerviosa, com no l’havia vist mai. En un moment concret, li he tocat un braç per dir-li no sé què. Ha fet un crit que m’ha espantat. Un altre cop, jo venia de l’habitació i ella llegia. (Diria que ha arribat al final del llibre i l’ha tornat a començar). Feia una cara estranya, com no li havia vist mai. Semblava que tenia algun dolor, però, al mateix temps, semblava contenta. No era contenta el que semblava. No ho sé explicar. Era com si el dolor que tenia li donés plaer, o com si el plaer li causés dolor. Com m’embolico escrivint!… El cap no em regeix bé avui. Ja són totes al llit. Me’n vaig a dormir. Quin dia més trist! A veure demà!».
Tros de la novel·la La religiosa, de Diderot, llegit per la Isaura aquella mateixa nit:
La impaciència començava a apoderar-se de la superiora; havia perdut l’alegria, el greix, el descans.
La nit següent, quan tothom dormia i la casa emergia en el silenci, es va aixecar, i després de vagar durant un temps pels passadissos, va venir a la meva cel·la. Es va aturar.
En apropar el cap a la porta, probablement, va fer prou soroll per despertar-me, per si de cas estava dormint. Em vaig mantenir silenciosa; vaig sentir com si una veu es queixés, algú que sospirava. Primer vaig tenir un lleuger calfred, però vaig decidir dir:
—Ave.
En lloc de respondre’m, es van allunyar amb passos lleugers. Van tornar poc després; els laments i els ais van tornar a començar, i per segona vegada vaig murmurar:
—Ave.
Nova retirada. Vaig calmar-me i em vaig adormir. Mentrestant, van entrar i van seure al costat del meu llit; les cortines estaven entreobertes. Venien amb una espelma la llum de la qual m’il·luminava el rostre, i qui la portava em va veure dormir; va ser, almenys, el que vaig creure per la seva actitud. Vaig obrir els ulls i se’m va aparèixer la superiora.
Vaig alçar el cap de sobte, amb por.
—Susana, calmi’s, sóc jo…
Vaig reposar el cap al coixí.
—Què fa a aquestes hores aquí, estimada mare? Què l’ha duta aquí? Per què no dorm?
—No podria, o només ho faria sobresaltada. Em turmenten somnis terribles. Així que tanco els ulls, les afliccions que ha patit reapareixen en la meva imaginació; la veig en les mans d’aquelles inhumanes, amb els cabells a la cara, els peus ensangonats, una torxa a la mà, la corda al coll. Imagino que disposaran de la seva vida i m’estremeixo… Una suor freda se m’escampa pel cos, vull ajudar-la, crido, em desperto, i inútilment espero que la son torni. És el que m’ha passat aquesta nit; m’ha fet por que el cel m’anunciés que alguna desgràcia li havia passat a la meva amiga; m’he aixecat, m’he acostat a la porta i he escoltat; m’ha semblat que no dormia. Ha parlat i m’he retirat. He tornat després, ha tornat a parlar i he marxat. He tornat, i en veure que descansava he entrat. Feia una mica que era aquí i em sabia greu despertar-la; he dubtat primer si havia de córrer les cortines. Me’n volia anar per no interrompre-li el descans, però no he resistit el desig de contemplar la meva estimada Susana… si estava bé. Que encantadora és de veure, quan dorm!
—Que bondadosa és, mare!
—Tinc fred, però ara sé que no he de témer res de dolent per a la meva filla i crec que dormiré. Doni’m la mà.
Vaig accedir.
—Que tranquil que té el pols! Res no el trasbalsa?
—Tinc un son tranquil.
—Que feliç que és!
—Miri que fa més fred, mare.
—Té raó; adéu, formosa, adéu, me’n vaig.
Però no es movia, continuava mirant-me, i les llàgrimes li queien.
—Què té? Plora? Que enfadada que estic per haver-li explicat els meus disgustos!
Al mateix moment, va tancar la porta, va apagar l’espelma i se’m va tirar al damunt. M’abraçava, s’estirava al meu costat, la cara se m’enganxava, les llàgrimes em mullaven, i amb veu queixosa, entretallada:
—Tingui pietat de mi!
—Però per què pateix? Es troba malament? Què vol que faci?
—Tremolo, tinc calfreds, i un fred mortal s’apodera de mi.
—Vol que m’aixequi i li cedeixi el lloc?
—No fa falta, només m’he de posar aquí dins i apropar-me a vostè. M’escalfaré i estaré curada.
—Això està prohibit, mare. Què dirien si ho sabessin? He vist religioses subjectes a penitència per coses molt menys greus. Al convent de Santa Maria va passar que una germana va anar de nit a la cel·la d’una altra, que era amiga seva; i no imagina què van sospitar. El confessor m’ha preguntat algunes vegades si no m’havien proposat de venir a dormir amb mi, i em va recomanar insistentment que no hi consentís. Li he parlat també de les carícies que rebia de vostè, que em semblen innocents, però ell no pensa el mateix. No sé ni com he oblidat aquests consells. Tenia la intenció de referir-li les seves paraules.
—Tothom dorm i ningú no se n’adonarà. Sóc jo qui recompensa o castiga, i digui el que digui el pare, no veig quin mal hi ha en el fet que una amiga rebi al seu costat una altra que ha estat assaltada per la inquietud i que, desperta, ha vingut durant la nit, malgrat el rigor de l’estació, a veure si la seva estremida es trobaria en algun perill. Vostè no dormia mai, a casa dels pares, amb alguna de les seves germanes?
—Mai.
—I si l’ocasió s’hagués presentat no ho hauria fet sense escrúpols? Si la seva germana, aterrida i morta de fred, hagués vingut a demanar-li un lloc al seu costat, l’hauria rebutjat?
—Crec que no.
—I no sóc jo la seva mare?
—Sí, però és prohibit.
—Sóc jo qui ho prohibeix a les altres i qui l’hi permeto i l’hi demano a vostè. M’escalfaré un moment i me n’aniré. La seva mà…
Vaig obeir.
—Miri, toqui, observi; semblo una pedra…
Era veritat.
—És perquè està malalta, mare. Però esperi, jo m’enretiro cap allà, i vostè es posa al lloc que jo ocupo.
Així ho vaig fer, i, aixecant la roba, va seure al meu costat.
Estava molt malament! En tots els membres va tenir una tremolor general; em volia parlar, apropar-se, però no aconseguia articular paraula, no es podia moure.
Em deia en veu baixa:
—Susana, amiga meva, acosti’s una mica.
Em va allargar els braços i jo em vaig tombar d’esquena. Em va agafar a poc a poc, em va estirar, passant-me el braç dret per sota del cos i l’altre per sobre.
—Estic gelada, tinc tant de fred que temo tocar-la, fer-li mal.
—No tingui por, mare.
Em va col·locar una de les mans al pit i l’altra al voltant de la cintura; va posar els peus sobre els meus i els estrenyia per escalfar-los.
—Miri que de pressa que s’han escalfat; res no els separa dels seus.
—Però què li impedeix escalfar tot el cos de la mateixa manera?
—Res, si vol.
Em vaig tombar, ella es treia el vestit i jo anava a fer el mateix quan, de sobte, es van sentir dos cops violents a la porta.
Espantada, vaig sortir immediatament del llit, igual que la superiora. Vam afinar l’oïda, i vam sentir que algú, de puntetes, es dirigia a la cel·la del costat.
—És la germana santa Teresa; l’ha vist passar pel passadís i entrar aquí. Ha sorprès les nostres paraules, oh! Déu meu! Déu meu!
Estava més morta que viva.
—Sí, és ella —va observar la superiora amb un to irritat—, no n’hi ha cap dubte; li quedarà de record durant molt de temps l’atreviment.
—No li faci mal, mare.
—Adéu, Susana, bona nit. Vesteixi’s, dormi bé i quedi dispensada de les oracions. Vaig a la cel·la d’aquella eixelebrada. Doni’m la mà…
La vaig estirar a l’altre costat del llit, ella va aixecar la màniga que em cobria el braç, el va besar, sospirant, de dalt a baix, després de l’extremitat dels dits fins a l’espatlla, i va sortir prometent que la temerària que la interrompés se’n penediria.
Em vaig posar al costat de la porta i la vaig sentir entrar a la cel·la de la germana Teresa.
Em va temptar aixecar-me i posar-me entre totes dues, si, per casualitat, l’escena es tornava violenta; però estava tan pertorbada, em trobava tan malament, que em va semblar millor ficar-me al llit. Tanmateix, no vaig dormir. Vaig pensar que seria l’escarni de tothom, que aquesta aventura que no tenia en si res de particular, s’explicaria de la manera més desfavorable; que em podia passar aquí alguna cosa pitjor que a Longchamp, on em van acusar no sé de què; que la nostra falta arribaria al coneixement dels superiors, que la nostra mare seria destituïda, i que tant a l’una com a 1’altra ens castigarien severament.
Estava amb les orelles amatents, esperant amb impaciència que la nostra mare sortís de la cel·la de la germana Teresa; i la cosa va ser difícil de fer perquè hi va passar gairebé tota la nit.