35

—L’Abel triga. Vols sopar?

—No. Espera una mica més.

La Mariana va sospirar:

—Pot ser que no vingui. Dos que n’esperen un…

—Si no vingués, hauria avisat. Si no vols esperar, menja tu. Jo no tinc gaire gana.

—Ni jo…

En sentir obrir la porta, tots dos van tenir un sobresalt. Quan l’Abel va aparèixer:

—I doncs? —va preguntar en Silvestre.

—Res.

—No ha aconseguit res?

El noi va enretirar un tamboret i va seure:

—He anat al despatx. He dit al bidell que era un client i que volia parlar amb l’administrador Morais. M’han fet entrar a una sala i, al cap de poc, ha arribat. Així que he dit per què hi anava, ha trucat al timbre, i quan el bidell ha aparegut, li ha dit que m’acompanyés a la porta. He volgut parlar, explicar-me, però ell s’ha tombat d’esquena i ha sortit. Al passadís, m’he creuat amb la noia del segon pis: m’ha mirat amb cara de menyspreu. Al final, m’han engegat al carrer.

En Silvestre va clavar un cop a la taula:

—Aquest individu és un canalla!

—És el que ell m’ha dit fa una mica quan li he trucat. M’ha dit canalla i ha penjat.

—I ara? —va preguntar la Mariana.

—Ara? Si no fos un vell, li clavaria un parell de bufetades. Així, ni això puc fer…

En Silvestre es va aixecar i va recórrer la cuina amb passos agitats:

—Aquesta vida… Aquesta vida és un femer! Porqueria, porqueria i res més! No hi ha remei, doncs?

—Em temo que no. Només faré el que he de fer…

En Silvestre es va aturar en sec:

—El que ha de fer? No l’entenc…

—És senzill. No puc continuar aquí. Tots els veïns saben què ha passat. Semblarà el súmmum de la descaradura si em quedo. A més a més, és natural que ella no se senti bé sabent que sóc aquí i sabent què diuen els veïns.

—El què? Se’n vol anar?

L’Abel va somriure, un somriure una mica cansat.

—Si me’n vull anar? No, no vull, però ho he de fer. Ja he trobat habitació. Demà faré la mudança… No em mirin d’aquesta manera, si us plau!

La Mariana plorava. En Silvestre va anar cap a ell, li va posar les mans a les espatlles, va voler parlar i no ho va aconseguir.

—Així… així… —va dir el noi.

En Silvestre va forçar un somriure:

—Si jo fos dona també ploraria. Però com que no ho sóc… com que no ho sóc…

Es va tombar bruscament cap a la paret, com si no volgués que l’Abel li veiés la cara. El noi es va aixecar i el va fer girar-se:

—I doncs? Plorarem tots? Seria una vergonya…

—Em fa tanta pena que se’n vagi! —va sanglotar la Mariana—. Ja hi estàvem acostumats. Era com si formés part de la família!

L’Abel l’escoltava, commogut. Va mirar l’un i 1’altra i va preguntar, a poc a poc:

—Sincerament, creuen que m’he de quedar?

En Silvestre va dubtar un segon, i va respondre:

—No.

—Oh, Silvestre —va exclamar la dona—, per què no dius que sí? Potser es quedaria!

—Ets ximple. L’Abel té raó. Ens costarà molt, però què hem de fer?

La Mariana es va eixugar els ulls i es va mocar amb força. Va intentar somriure:

—Però vingui de tant en tant a fer-nos una visita, eh, senyor Abel?

—Només si em promet una cosa…

—Què? L’hi prometo tot!

—Que deixarà estar, d’una vegada per sempre, el senyor Abel, i em passarà a tractar d’Abel, sense el senyor. D’acord?

—D’acord.

Se sentien, al mateix temps, feliços i tristos. Feliços d’estimar-se, tristos per separar-se. Va ser l’últim sopar en comú. N’hi hauria d’altres, segur, més tard, quan tot es calmés i l’Abel pogués tornar, però serien diferents. Ja no seria la reunió de tres persones que viuen sota el mateix sostre, que comparteixen les alegries i les tristors entre si, com el pa i el vi. La seva única compensació estava en l’amor, no l’amor obligatori del parentiu, moltes vegades un llast imposat per les convencions, sinó l’amor espontani que s’alimenta de si mateix.

Un cop acabat el sopar, mentre la Mariana rentava els plats, l’Abel va anar a fer les maletes amb en Silvestre. Aviat van acabar la feina. El noi es va estirar sobre el llit, amb un sospir.

—Fastiguejat? —va preguntar el sabater.

—No n’hi ha per a menys. Ja ens turmenta prou el mal que fem conscientment… Com veu, el simple fet d’existir pot ser un mal.

—O un bé.

—En aquest cas, no ho ha estat. Si no hagués vingut a viure a casa seva, potser això no hauria passat.

—Potser… Però, si la persona que ha escrit la carta estava decidida a escriure-la, ja hauria trobat la manera de fer la denúncia. Vostè li ha anat tan bé, per al seu fi, com qualsevol altre.

—Té raó. Però m’havia de passar a mi!

—A vostè, que ha tingut la màxima cura, que talla tots els tentacles!

—No se’n rigui.

—No me’n ric. Tallar tentacles no és suficient. Vostè se’n va demà. Desapareix, ha tallat el tentacle. Però el tentacle es quedarà aquí, en la meva amistat per vostè, en la transformació de la vida de la senyora Lídia.

—És el que li deia abans. El simple fet d’existir pot ser un mal.

—Per a mi ha estat un bé. L’he conegut i m’he fet amic seu.

—I què hi ha guanyat?

—L’amistat. Li sembla poc?

—No, és clar…

En Silvestre no va respondre. Va portar la cadira al costat del llit i va seure. Es va treure el tabac de la butxaca de l’armilla i es va fer una cigarreta. Va mirar l’Abel a través d’un núvol de fum que es va alçar i va murmurar, com si fes broma:

—El seu mal, Abel, és no estimar.

—Sóc amic seu i l’amistat és una forma d’amor.

—D’acord…

Hi va haver un altre silenci, durant el qual en Silvestre va deixar de mirar el noi.

—En què pensa? —li va preguntar l’Abel.

—En les nostres velles discussions.

—No veig quina relació…

—Tot està relacionat… Quan li he dit que el seu mal era no estimar, ha suposat que em referia a l’amor per una dona?

—És el que he pensat. Efectivament, me n’han agradat moltes, però no n’he estimat cap. Estic sec.

En Silvestre va somriure:

—Als vint-i-vuit anys? No em faci riure! Esperi a tenir la meva edat!

—D’acord. De fet, es referia a l’amor per una dona o no?

—No.

—I doncs?

—A l’altra mena d’amor. No li ha passat mai, anant pel carrer, de sentir un desig sobtat d’abraçar la gent que l’envolta?

—Si volgués ser graciós diria que només em ve de gust abraçar les dones, i no sempre, ni totes… Però, esperi… No s’enfadi. No m’ha passat mai, paraula d’honor.

—Doncs aquest és l’amor de què li parlava.

L’Abel es va aixecar sobre els colzes i va mirar el sabater, amb curiositat:

—Seria un apòstol excel·lent, ho sabia?

—No crec en Déu, si és aquí on vol arribar. Potser em trobarà massa sentimental…

El noi va protestar:

—De cap manera!

—Potser pensa que són els efectes de la vellesa. Si és així, sempre he estat vell. Sempre he pensat i he sentit així. I si avui crec en alguna cosa, és en l’amor, en aquest amor.

—Sí… és bonic sentir-li dir això. Però és una utopia. És una contradicció també. No ha dit que la vida és un femer i una porqueria?

—No ho retiro. La vida és un femer i una porqueria perquè uns quants ho van voler així. I aquests han tingut, i tenen, continuadors.

L’Abel va seure al llit. La conversa començava a interessar-li:

—També els voldria abraçar?

—No porto la sentimentalitat fins a aquest punt. Com podria estimar els responsables del desamor entre els homes?

La frase, tan carregada de sentit, va despertar una reminiscència a l’Abel:

—Pas de liberté pour les ennemis de la liberté…

—No l’entenc. Sembla francès però no l’entenc…

—És una frase de Saint-Just, un dels homes de la Revolució Francesa. Vol dir, més o menys, que no hi ha d’haver llibertat per als enemics de la llibertat. Si l’apliquem a la nostra conversa, es pot dir que hem d’odiar els enemics de l’amor.

—Tenia raó el tal…

—Saint-Just.

—Això. No està d’acord amb mi?

—En la frase o en la resta?

—Totes dues coses.

Va semblar que es recollia en el pensament. Després, va respondre:

—Quant a la frase, hi estic. Però, pel que fa a la resta… No he trobat mai ningú a qui es pogués estimar amb aquest amor. I miri que he conegut molta gent. Són pitjors els uns que els altres. Potser he trobat una excepció en vostè. No pel que m’ha dit, sinó pel que conec de vostè i de la seva vida. Entenc que pugui estimar d’aquesta manera, jo no puc. M’he endut molts cops, he patit massa. No faré com aquell, que posava la galta esquerra al que li pegava a la dreta…

En Silvestre el va interrompre, amb vehemència:

—Ni jo ho faria. Tallaria, això sí, la mà que m’agredís.

—Si tots procedíssim d’aquesta manera, no hi hauria ningú al món que tingués dues mans. Qui és pegat, si encara no ha pegat, pegarà un dia. És una qüestió d’oportunitat.

—Aquesta manera de pensar s’anomena pessimisme, i qui pensa així ajuda els que volen el desamor entre els homes.

—Perdoni si el fereixo, però tot això és una utopia. La vida és una lluita de feres, a totes hores i a tot arreu. És el «salvi’s qui pugui», i res més. L’amor és el pregó dels febles, l’odi és l’arma dels forts. L’odi als rivals, als competidors, als candidats al mateix tros de pa i de terra, o al mateix pou de petroli. L’amor només serveix com a escarni o per donar l’oportunitat als forts de delectar-se amb les debilitats dels febles. L’existència dels febles és profitosa com a distracció, serveix de vàlvula d’escapament.

En Silvestre no va mostrar haver apreciat la comparació. Va mirar molt seriós l’Abel. Després va somriure bruscament i va preguntar:

—Vostè pertany al bàndol dels forts o al bàndol dels febles?

El noi es va sentir atrapat en fals:

—Jo?… Aquesta pregunta és deslleial!

—Jo l’ajudo. Si pertany al grup dels forts, per què no fa com ells? Si està amb els febles, per què no fa com jo?

—No somrigui amb aquesta cara de triomfador. No és lleial, l’hi repeteixo.

—Respongui, per això!

—No sé respondre. Potser hi ha una espècie intermèdia. D’una banda, els forts; de l’altra, els febles; i, enmig, jo i… la resta.

En Silvestre va deixar de somriure. Va mirar fixament l’altre i va respondre, lentament, comptant amb els dits les afirmacions que feia:

—Aleshores, respondré per vostè. No sap què vol, no sap on va, no sap què té.

—En resum: no sé res!

—No se’n rigui. El que li dic és molt important. Quan, fa temps, li vaig dir que havia de descobrir per si mateix…

—La utilitat, ja ho sé —el va interrompre l’Abel, impacient.

—Quan l’hi vaig dir, estava lluny de suposar que se n’aniria tan de pressa. També li vaig dir que no el podria aconsellar. Ho repeteixo tot. Però l’Abel se’n va demà, potser mai més no ens tornarem a veure… He pensat que, si no el puc aconsellar, almenys li puc dir que la vida sense l’amor, la vida així com l’ha descrit fa poc, no és vida, és un femer, una claveguera!

L’Abel es va posar dret, impulsiu:

—És tot això, sí senyor! 1 què hi podem fer?

—Transformar-la! —va respondre en Silvestre, aixecant-se també.

—Com? Estimant-nos els uns als altres?

El somriure de l’Abel es va esvanir davant l’expressió greu d’en Silvestre:

—Sí, però amb un amor lúcid i actiu, un amor que venci l’odi!

—Però l’home…

—Escolti, Abel! Quan senti parlar de l’home, pensi en els homes. L’Home, amb H majúscula, com de vegades llegeixo als diaris, és una mentida, una mentida que serveix de tapadora per a totes les vileses. Tothom vol salvar l’Home, ningú no vol saber res dels homes.

L’Abel va arronsar les espatlles, en un gest de descoratjament. Reconeixia la veritat de les últimes paraules d’en Silvestre, ell mateix ja ho havia pensat moltes vegades, però no tenia aquella fe. Va preguntar:

—I què hi podem fer? Jo? Vostè?

—Vivim entre els homes, ajudem els homes.

—I vostè que fa en aquest sentit?

—Els arreglo les sabates, ja que ara no puc fer més. Vostè és jove, és intel·ligent, té el cap sobre les espatlles… Obri els ulls i miri, i si després d’això encara no ho ha entès, tanqui’s a casa i no surti, fins que el món s’esfondri damunt seu!

En Silvestre havia aixecat la veu. Els llavis li tremolaven de commoció mal reprimida. Els dos homes es van quedar l’un davant de l’altre, mirant-se als ulls. Corria entre ells un fluid de comprensió, un intercanvi silenciós de pensaments més eloqüents que totes les paraules. L’Abel va murmurar amb un somriure contrafet:

—Ha d’estar d’acord amb mi que el que diu és una mica subversiu…

—Vostè creu? No m’ho sembla. Si això és subversiu, tot és subversiu, fins i tot la respiració. Sento i penso com respiro, amb la mateixa naturalitat, la mateixa necessitat. Si els homes s’odien, no s’hi podrà fer res. Tots serem víctimes d’odis. Tots ens matarem en les guerres que no desitgem i de les quals no som responsables. Ens posaran al davant dels ulls una bandera, ens ompliran les orelles amb paraules. I per què, al cap i a la fi? Per criar la llavor d’una nova guerra, per criar nous odis, per criar noves banderes i noves paraules. És per això que vivim? Per fer fills i tirar-los al forn? Per construir ciutats i arrasar-les? Per desitjar la pau i fer la guerra?

—I l’amor resoldrà tot això? —va preguntar l’Abel, somrient amb tristesa, i amb una punta d’ironia.

—No ho sé. És l’única cosa que encara no s’ha experimentat…

—I hi arribarem a temps?

—Potser. Si els que pateixen es convencessin que aquesta és la veritat, potser hi seríem a temps… —Es va interrompre, com si una preocupació li assaltés l’esperit—: Però no se n’oblidi, Abel! Estimar amb un amor lúcid i actiu! Que l’activitat no li faci oblidar la lucidesa, que l’activitat no el dugui a cometre vileses com les que cometen els que volen el desamor entre els homes! Actiu, sí, però lúcid! I lúcid per sobre de tot!

Com una mola que es trenca després d’una tensió excessiva, l’entusiasme es va calmar. En Silvestre va somriure:

—Ha parlat el sabater. Si em sentís una altra persona, diria: «Parla massa bé el sabater. No deu ser un llicenciat disfressat?».

Per la seva banda, l’Abel va riure i va preguntar:

—No deu ser un llicenciat disfressat?

—No. Només sóc un home que pensa.

L’Abel va fer alguns passos per l’habitació, silenciós. Va seure sobre la maleta on guardava els llibres i va mirar el sabater. En Silvestre semblava incòmode, mentre remenava la bosseta de tabac.

—Un home que pensa… —va murmurar el noi.

El sabater va alçar els ulls, amb una expressió interrogativa.

—Tots pensem —va continuar l’Abel—. Però el que passa és que pensem malament la majoria de vegades. O sinó, hi ha un abisme entre el que pensem i el que fem… o hem fet…

—No entenc on vol arribar —va observar en Silvestre.

—És fàcil. Quan em va explicar la seva vida, vaig tenir la percepció clara de la meva inutilitat i això em va fer patir. En aquest moment em sento una mica compensat. Al cap i a la fi, ha caigut en una actitud tan negativa com la meva o potser encara més. Avui dia no és més útil que jo…

—Crec que no m’ha entès, Abel.

—L’he entès, sí. El que pensa avui només serveix per convènce’s a si mateix que és millor que els altres…

—No em crec superior a ningú!

—Sí. Estic segur que sí.

—L’hi prometo!

—Bé. M’ho crec. Però, de fet, tant se val. El que compta és que mentre el meu amic va poder actuar no va pensar mai així, creia una altra cosa. Avui que l’edat i les circumstàncies l’obliguen al silenci, intenta enganyar-se amb aquest amor quasi evangèlic. Ai de l’home que ha de substituir els actes amb paraules! Acabarà sentint només la seva veu!… La paraula «actuar» a la seva boca, amic meu, només és un record, una paraula buida!…

—Una mica més i ara dirà que no sóc sincer!

—De cap manera. Però ha perdut el contacte amb la vida, s’ha desarrelat, es pensa que està en combat, quan la veritat és que a la mà només té l’ombra d’una espasa i que al seu voltant tan sols hi ha ombres…

—Des de quan pensa així de mi?

—Des de fa cinc minuts. Després del que ha viscut, ha acabat caient en l’amor!

En Silvestre no va respondre. Amb les mans tremoloses es va fer una cigarreta i la va encendre. Va tancar els ulls quan el fum el va tocar i es va quedar esperant.

—M’ha dit pessimista —va continuar l’Abel— i m’ha acusat d’ajudar, amb el meu pessimisme, aquells que volen el desamor entre els homes. No li negaré raó. Però miri que la seva actitud, tan passiva com és, no els ajuda menys, de fet perquè, gairebé sempre, aquests als quals es refereix utilitzen el llenguatge de l’amor. Les mateixes paraules, les seves i les d’ells, anuncien o amaguen objectius diferents. Diré fins i tot que les seves serveixen només als objectius d’ells, perquè no crec que el meu amic tingui avui un objectiu concret. S’acontenta de dir: estimo els homes —i amb això en té prou, oblidant que el seu passat exigeix alguna cosa més que una simple afirmació. Digui’m, si us plau, ¿quin interès té aquesta frase per al món, per molt que la diguin milions d’homes, si els falten a aquests milions d’homes tots els mitjans necessaris per fer d’ella alguna cosa més que el resultat d’un impuls emocional?

—Parla d’una manera que gairebé no l’entenc… Oblida que he dit: amor lúcid i actiu?

—Una altra frase. On és la seva activitat? On és l’activitat d’aquells que pensen com vostè i que no tenen la vellesa com a disculpa de la inactivitat? Qui són?

—Ara li toca a vostè donar-me consells…

—No tinc aquesta pretensió. Els consells no serveixen de res, no és el que ha dit? Una cosa em sembla veritat: el gran ideal, la gran esperança, de què m’ha parlat, no seran més que paraules si pretenem concretar-los recorrent a l’amor!

En Silvestre es va allunyar a un racó. Des d’allà, va preguntar bruscament:

—Què farà?

El noi no va respondre de seguida. En el silenci que va seguir les paraules d’en Silvestre va sentir, que venia de no se sap on, un cant de moltes veus.

—No ho sé —va respondre—. Avui dia, sóc un inútil, accepto la seva acusació, però prefereixo aquesta inutilitat temporal a la suposada utilitat de la seva actitud.

—S’inverteixen els papers. Ara és vostè qui em censura…

—No el censuro. El que ha dit sobre l’amor és bonic, però no em pot servir.

—M’he oblidat que entre nosaltres hi ha quaranta anys de diferència… No em podria entendre…

—El Silvestre de fa quaranta anys tampoc no l’entendria, amic meu.

—Vol dir que és l’edat el que em fa pensar així?

—Potser —va somriure l’Abel—. L’edat pot molt. Porta l’experiència però també porta el cansament…

—Sentint-lo parlar, ningú diria que fins avui no ha fet res més que viure per a vostè…

—És veritat. Però per què censurar-me? Potser el meu aprenentatge ha de ser més lent, potser hauré de rebre encara moltes més cicatrius fins a convertir-me en un home de debò… Mentrestant, sóc aquell a qui han dit inútil i ha callat perquè sabia que era així. Però no ho seré sempre…

—Què pensa fer, Abel?

El noi es va aixecar a poc a poc i va caminar cap a en Silvestre. A dos passos d’ell, va respondre:

—Una cosa molt simple: viure. Surto de casa seva més segur que quan hi vaig entrar. No perquè em serveixi el camí que m’ha indicat, sinó perquè m’ha fet pensar en la necessitat de trobar el meu. Serà una qüestió de temps…

—El seu camí serà sempre el pessimisme.

—No ho dubto. Només desitjo que aquest pessimisme em desviï de les il·lusions fàcils i bressoladores, com l’amor…

En Silvestre el va agafar per les espatlles i el va sacsejar:

—Abel! Tot el que no es construeixi sobre l’amor generarà odi!

—Té raó, amic meu. Però potser haurà de ser així durant molt de temps… El dia en què es pugui construir sobre l’amor encara no ha arribat…