34

Havia arribat, finalment, el dia que es revelarien els secrets. Després de teixir prodigis de diplomàcia, l’Amèlia va convèncer la germana perquè acompanyés la Isaura a la botiga de camises. Que feia molt bon dia, que li faria bé l’aire lliure i el sol, que era un crim quedar-se tancada entre quatre parets, mentre, allà fora, la primavera semblava haver embogit d’alegria. Elogiant la primavera, va arribar al lirisme. Va ser tan eloqüent que la germana i la neboda se’n van burlar una mica. Li van preguntar si no volia sortir també, ja que estava tan inspirada. Es va excusar amb el menjar i les va empènyer cap a la porta. Amb la por que alguna tornés cap enrere, les va seguir des de la finestra amb la vista. La Càndida era molt oblidadissa, gairebé sempre es deixava alguna cosa.

Estava, ara, sola a casa: la germana i la neboda trigarien dues hores ben bones, i l’Adriana arribaria més tard. Va anar a buscar les claus que havia amagat i va tornar a l’habitació de les nebodes. La calaixera tenia tres calaixos petits: el del mig era el que pertanyia a l’Adriana.

En acostar-s’hi, l’Amélia va sentir una vergonya sobtada. Estava a punt de dur a terme una acció censurable, ho sabia bé. Encara que aquesta acció li permetés saber el que amagaven amb tanta cura les nebodes, com podria, en cas que es veiés obligada a parlar, dir que havia profanat el calaix? Un cop coneguda la profanació, totes tindrien por de noves accions llibertines, i ella, l’Amèlia, reconeixia que totes l’odiarien per això. Saber naturalment, per casualitat o de qualsevol altra manera més digna, no afectaria la seva autoritat moral, però utilitzar una clau falsa, actuar de mala fe allunyant les persones que l’hi podrien impedir, era el súmmum de la indignitat.

Amb les claus a la mà, l’Amèlia es debatia entre el desig de saber i la consciència de la indignitat del gest. I qui li garantia que no descobriria una cosa que valia més que romangués ignorada? La Isaura estava de bon humor, l’Adriana continuava alegre, la Càndida tenia, com sempre, una confiança total en les filles, pensés el que pensés. La vida de les quatre semblava voler seguir el camí de sempre, calmada, tranquil·la, serena. La violació dels secrets de l’Adriana no convertiria en impossible la tranquil·litat? Desvelats els secrets, no s’arribaria a l’irremeiable? No es girarien totes contra ella? I, encara que les culpes de la neboda fossin grans, arribarien les seves bones intencions a disculpar l’atemptat contra el dret que té tothom de voler mantenir guardats els seus secrets?

Tots aquests escrúpols ja havien assaltat l’Amèlia i s’havien repel·lit. Però, ara que només calia un petit moviment per obrir el calaix, tornaven més forts que abans, com l’última i desesperada energia del que ha de morir. Va mirar les claus que tenia al palmell obert. Mentre pensava va notar, inconscientment, que la clau més petita no podia servir. El forat del pany era massa ample.

Els escrúpols continuaven atropellant-se, tots volien arribar més de pressa i ser més convincents que els altres, i, tanmateix, ja arribaven sense força i sense esperança. L’Amélia va agafar una de les claus més grans i la va introduir al pany. La dringadissa del metall, el soroll de la clau al forat, van fer desaparèixer els escrúpols. La clau no servia. Sense recordar que encara n’havia de provar una, es va entossudir amb aquella. Es va espantar en sentir que s’encallava. Van començar a aparèixer-li unes petites gotes de suor. Va estirar la clau amb força, amb sacseigs, presa d’un pànic irracional. Amb una estirada més violenta va aconseguir treure-la. Era, sens dubte, l’altra. Però l’Amèlia, després de l’esforç, estava tan feble, tan cansada, que va necessitar seure a la punta del llit de les nebodes.

Les cames li tremolaven. Al cap d’uns quants minuts, es va aixecar, més tranquil·la. Hi va posar 1’altra clau. A poc a poc, la va girar. El cor va començar a bategar amb més força, amb batecs tan forts que l’aclaparaven. La clau servia. Ara, era impossible fer-se enrere.

La primera cosa que va sentir, en obrir el calaix, va ser un perfum intens de sabó d’espígol. Abans de treure els objectes que l’omplien, va intentar fixar la col·locació de tot. Al davant, hi havia dos mocadors amb monograma brodat que va reconèixer immediatament: havien pertangut al cunyat, al pare de l’Adriana. Al costat esquerre, una pila de fotografies antigues, lligades amb una goma. Al costat dret, una capsa negra, sense tanca, amb guarnicions de plata. A dins, hi havia unes granadures d’un collar, una agulla de pit a la qual faltaven dues pedres, un botó de flor de taronger (record del matrimoni d’alguna noia coneguda) i poc més. Al fons, una capsa més gran, tancada. Va descartar les fotografies: eren massa antigues perquè li poguessin interessar. Amb cura, per no alterar la posició dels diversos objectes, va retirar la capsa més gran. La va obrir amb la clau més petita i va veure el que buscava: el «diari». I encara més: una pila de cartes lligades amb una cinta verda, ja desfilada. No va desfer el llaç; coneixia aquelles cartes, totes de 1941 i 1942. Restes d’un festeig fracassat de l’Adriana, el seu primer i únic festeig. Li va semblar un disbarat que encara conservés aquelles cartes, deu anys després del trencament.

L’Amélia va pensar tot això mentre treia el «diari» de la capsa. Exteriorment, no podia semblar res més banal i prosaic. Era un quadern de notes corrent, com els que utilitzen els estudiants. Obedientment, l’Adriana havia escrit a la tapa, amb la seva lletra més bonica, a banda del nom complet a la línia destinada a aquest fi, la paraula DIARI amb majúscules adornades amb un arc gòtic, alhora pueril i aplicat. Es devia haver mossegat la llengua mentre l’havia dibuixat, com algú que empra tot el seu saber cal·ligràfic. La primera pàgina tenia data del 10 de gener de 1950, més de dos anys abans.

L’Amèlia va començar a llegir, però de seguida va veure que no hi havia res interessant. Va saltar desenes de pàgines, totes escrites en la mateixa lletra vertical i angulosa, i va anar a parar a l’últim dia en què havia escrit la neboda. A les primeres línies, va notar que ho havia trobat. L’Adriana parlava d’un home. No indicava el nom, utilitzava la paraula «ell» per designar-lo. Era un col·lega, això s’entenia bé, però res no feia sospitar la falta greu que esperava l’Amélia. Va llegir les pàgines anteriors. Queixes d’indiferència, impulsos de revolta contra la debilitat d’estimar una persona que es concloïa que no n’era digna, tot entremesclat amb petits esdeveniments de la vida domèstica, apreciacions sobre música escoltada, en fi, res positiu, res que justifiqués les sospites. Fins que va arribar al punt en què l’Adriana parlava de la visita que la mare i la tia havien fet el 23 de març a les cosines de Campolide. L’Amélia va llegir amb atenció: el dia fatal… el mocador brodat… la confessió de lletjor… l’orgull… la comparació amb Beethoven, que també era lleig i no va ser estimat… «Si jo visqués en el seu temps seria capaç de besar-li els peus, i segur que cap dona bonica no ho faria». (Pobra Adriana! Hauria estimat Beethoven, li hauria besat els peus, com si fos un déu!…). El llibre de la Isaura… la cara de la Isaura, contenta i dolorida… el dolor que causava plaer o el plaer que causava dolor…

L’Amélia va llegir i rellegir. Tenia el pressentiment vague que allà hi havia l’explicació del misteri. Ja no pensava en l’existència d’una falta greu. A l’Adriana li agradava un home, sens dubte, però aquest home no l’estimava… «Com m’ha de voler posar gelosa, si no sap que m’agrada?». Encara que l’Adriana, aquella nit, hagués parlat del seu amor a la germana, no podria dir més del que hi havia escrit. I encara que, tement una indiscreció, no escrigués al «diari» tot el que passava, no diria que «ell» no l’estimava! Per menys sincera que fos escrivint, no amagaria tota la veritat. Amagant-la, no li serviria de res el «diari». I un «diari» és un desfogament. Ara, l’únic desfogament que hi havia era la ferida d’un amor no correspost i, a més a més, ignorat. On era, aleshores, el motiu de la fredor, de l’allunyament de les dues germanes?

L’Amélia va continuar llegint, reculant en el temps. Sempre les mateixes queixes, els problemes professionals, la història d’una suma equivocada, música, noms de músics, rondineigs de les velles, el seu rondineig durant la qüestió del sou… Es va posar vermella en llegir les apreciacions de la neboda respecte d’ella: «La tia Amèlia avui està més rondinaire…». Però de seguida es va commoure. «M’agrada la tieta. M’agrada la mare. M’agrada la Isaura». I, un altre cop, Beethoven, la màscara de Beethoven, el déu de l’Adriana… I, sempre constant i inútil, constantment inútil, «ell»… Més pàgines cap enrere: dies, setmanes, mesos. Els planys desapareixien. Ara, era l’amor que naixia i dubtava de si mateix, massa d’hora per dubtar «d’ell». Més enrere de la pàgina en què «ell» apareixia per primer cop, només banalitats.

Amb el quadern obert sobre els genolls, l’Amèlia se sentia enganyada i, al mateix temps, satisfeta. No hi havia res, doncs, de dolent. Un amor amagat, tancat sobre si mateix, fracassat com l’amor que el munt de cartes lligades amb la cinta verda recordava. Essent així, on era el secret? On estava la raó de les llàgrimes de la Isaura i del fingiment de l’Adriana?

Va fullejar el quadern fins que va trobar, novament, la pàgina del 23 de març: la Isaura tenia els ulls vermells… semblava que havia plorat… nerviosa… el llibre… el plaer-dolor o el dolor-plaer…

Devia estar aquí l’explicació? Va guardar el quadern dins de la capsa. La va tancar. Va tancar el calaix. D’allà, no en podria treure res més. L’Adriana, de fet, no tenia secrets. Però hi havia un secret. On?

Tots els camins estaven tancats. El llibre… Quin havia estat l’últim llibre que havia llegit la Isaura? La memòria de l’Amélia es va negar, va tancar també totes les portes. Després les va obrir i, de sobte, van aparèixer noms d’autors i títols de novel·les. Cap no era el que interessava. La memòria mantenia una porta tancada, una porta de la qual no es trobava la clau. L’Amélia ho recordava tot. El petit llibre embolicat sobre la taula de la ràdio. La Isaura havia dit què era i qui n’era l’autor. Després (ho recordava bé) havien sentit la Dansa dels morts, de Honegger. Recordava la música burlesca a casa dels veïns i la discussió amb la germana.

Però… potser l’Adriana l’havia escrit al «diari»! Va tornar a obrir el calaix, va buscar el dia i el va trobar. Allà hi havia Honegger i «ell». Res més.

Tancat novament el calaix, va mirar les claus al palmell de la mà. Se sentia avergonyida. Havia comès, ella sí, una falta greu. Sabia el que no havia de saber: l’amor frustrat de l’Adriana.

Va sortir de l’habitació, va creuar la cuina, va obrir la finestra de la galeria. El sol continuava alt i lluminós. Lluminós el cel, lluminós el riu. Lluny, les muntanyes de l’Altra Banda, blavoses per la distància. Un nus de tristor li va estrènyer la gola. Així era la vida, la seva vida, trista i apagada. Ara, ella també tenia un secret per guardar i callar. Va estrènyer les claus amb força. Al davant, hi havia uns edificis més baixos. Sobre el terrat d’un, al sol, s’estiraven dos gats. Amb mà ferma i decidida, va tirar, una rere l’altra, les claus.

Sota aquell tiroteig inesperat, els gats van fugir. Les claus van rodar pel terrat i van caure a la tortugada. S’havia acabat. I no va ser fins a aquell moment que l’Amélia va pensar que encara li quedava una possibilitat: obrir el calaix de la Isaura. Però no: seria inútil. La Isaura no tenia «diaris», i encara que en tingués… Es va sentir sobtadament cansada. Va tornar a la cuina, va seure en un tamboret i va plorar. Estava vençuda. Havia jugat i havia perdut. I encara bo que havia perdut. No sabia, no volia saber. Encara que recordés el títol de la novel·la, no aniria a buscar-lo a la biblioteca per llegir-lo. Faria de tot per no recordar-lo, i si la porta tancada de la memòria s’obrís, tornaria a tancar-la amb totes les claus que pogués trobar, menys amb les falses que havia tirat a fora. Claus falses… secrets violats… No! Estava massa avergonyida per repetir l’acte.

Es va eixugar els ulls i es va aixecar. Havia de preparar el menjar. La Isaura i la mare no trigarien i se sorprendrien pel retard. Va anar al menjador a buscar un estri que necessitava. Sobre la ràdio hi havia l’exemplar de Rádio-Nacional de la setmana. Va recordar que ja feia molt que no escoltaven música com tocava. Va agafar la revista, la va obrir i va buscar el programa del dia. Notícies, tertúlies, música… de sobte, els ulls es van fixar en una línia, com fascinats. Va llegir i rellegir tres paraules. Només tres paraules: un món. A poc a poc, va deixar la revista. Els ulls es van fixar en un punt perdut en l’espai. Semblava esperar una revelació. I la revelació va arribar.

Ràpidament, es va treure el davantal, es va posar les sabates, es va posar l’abric. Va obrir el seu calaix particular, va treure una petita joia, una agulla d’or, antiga, que representava una flor de lis. En un tros de paper va escriure: «He hagut de sortir. Feu el sopar. No us espanteu, no és res greu. Amèlia».

Quan va tornar, ja gairebé de nit, tan cansada que amb prou feines arrossegava les cames, portava un paquet que va anar a guardar a l’habitació. Es va negar a explicar la raó per la qual havia sortit de casa.

—Però arribes molt cansada! —va notar la Càndida.

—Doncs sí.

—Hi ha hagut alguna novetat?

—És un secret, de moment.

Asseguda en una cadira, va mirar la germana, somrient. Somrient, va mirar la Isaura i l’Adriana. I era tan dolça la mirada, tan afectuós el somriure, que les nebodes es van commoure. Van repetir les preguntes, però ella, en silenci, negava amb el cap, amb la mateixa mirada i el mateix somriure.

Van sopar. Després, la nit. Feines petites, minuts llargs. Un tèrmit que rosegava en algun lloc. La ràdio silenciosa.

Prop de les deu, l’Amèlia es va aixecar.

—Ja te’n vas a dormir? —va preguntar la germana.

Sense respondre, va posar la ràdio. La casa es va omplir de sons, uns sons d’orgue que naixien i fluïen com un torrent inesgotable. La Càndida i les filles van aixecar el cap, sorpreses. Alguna cosa en l’expressió de l’Amélia les va intrigar. El mateix somriure, la mateixa mirada. Després, com una catedral que s’esfondra, l’orgue va callar, després d’un final d’una eloqüència barroca. Silenci de segons. El locutor va anunciar el programa següent.

—La Novenal Oh, que bé, tieta! —va exclamar l’Adriana, picant de mans com una nena.

Totes es van acomodar a les cadires. L’Amèlia va sortir de la sala i va tornar al cap de pocs moments, quan ja havia començat el primer moviment. Portava el paquet que havia deixat sobre la taula. La germana la va mirar interrogativament. Va treure de la paret un dels retrats que la decoraven. A poc a poc, com si complís un ritual, va desembolicar el que havia portat. La música, una mica oblidada, continuava. L’espetec del paper molestava. Un moviment més, el paper que cau a terra —i va aparèixer la màscara de Beethoven.

Semblava un final d’acte. Però el teló no va caure. L’Amèlia va mirar l’Adriana i va explicar, mentre penjava la màscara a la paret:

—Et vaig sentir dir, fa temps, que t’agradaria tenir la seva màscara… T’he volgut fer una sorpresa!

—Oh, tieta estimada!

—Però… i els diners? —va preguntar la Càndida.

—Això tant se val —va respondre la germana—. És un secret.

Amb aquesta paraula, l’Adriana i la Isaura van mirar la tia furtivament. Però als ulls d’ella ja no hi havia sospites. Només hi havia una tendresa immensa, una tendresa que deixava veure alguna cosa que es podia assemblar a llàgrimes, si la tia Amèlia fos una persona que plorés…