8

El dia ja s’enfosquia i es pressentia la nit en la quietud del crepuscle, que tots els sorolls de la ciutat no podien anul •lar, quan l’Adriana va aparèixer a la cantonada, amb pas ràpid. Va entrar a l’escala corrent i va pujar els graons de dos en dos, encara que el cor protestés per l’esforç. Va picar al timbre amb insistència, impacient per la trigança. Va aparèixer la mare:

—Bona tarda, mare. Ja ha començat? —va preguntar, fent-li un petó.

—Calma, noia, calma… Encara no. Per què has vingut corrent?

—Em feia por arribar tard. M’han entretingut al despatx amb unes cartes urgents.

Van entrar a la cuina. Ja havien encès els llums. La ràdio sonava fluixet. La Isaura, a la galeria, cosia, inclinada sobre una camisa rosa. L’Adriana va fer un petó a la germana i a la tia. Després va seure a descansar:

—Uf! Estic esgotada! Oh, Isaura, quina cosa més lletja que cuses!

La germana va aixecar el cap i va somriure:

—L’home que es posi aquesta camisa deu ser l’individu més estúpid del món. Ja el veig, a la botiga, amb els ulls esbatanats davant d’aquesta preciositat, capaç d’arrencar-se la pell per pagar-la!

Totes dues van riure. La Càndida va observar:

—Vosaltres parleu malament de tothom!

L’Amélia va donar suport a les nebodes:

—A tu et sembla de bon gust posar-se aquesta camisa?

—Cadascú es posa el que li agrada —es va atrevir la Càndida.

—Au! Això no és una opinió!

—Xit! —va fer la Isaura—. Deixeu-me escoltar.

El locutor anunciava una peça musical.

—Encara no —va dir l’Adriana.

Al costat de la ràdio hi havia un paquet. Pel format i la mida semblava un llibre. L’Adriana el va agafar i va preguntar:

—Què és això? Un altre llibre?

—Sí —va respondre la germana.

—Com es diu?

—La religiosa.

—De qui és?

—Diderot. No n’he llegit mai res.

L’Adriana va deixar el llibre i al cap de poc ja l’oblidava. No apreciava gaire els llibres. Com a la germana, la mare i la tia, li encantava la música, però els llibres els trobava avorrits. Per explicar una història s’omplien pàgines i pàgines i, al cap i a la fi, totes les històries es poden dir en poques paraules. No entenia que la Isaura perdés hores llegint, de vegades fins a la matinada. Amb la música, sí. Era capaç d’estar-se tota una nit escoltant-la, sense cansar-se. I era una meravella que a totes els agradés. Si no fos així, s’estarien barallant constantment!

—Ara —va avisar la Isaura—. Posa-ho més alt.

L’Adriana va girar un dels botons. La veu del locutor va omplir la casa:

«… la Dansa dels morts, de Honegger. Text de Paul Claudel. Interpretació de Jean-Louis Barrault. Atenció!».

A la cuina, un bullidor xiulava. La tia Amèlia el va treure del foc. Es va sentir la rascada de l’agulla al disc i després la veu dramàtica i vibrant de Jean-Louis Barrault féu estremir les quatre dones. Cap no es movia. Observaven l’ull lluminós de la ràdio, com si la música vingués d’allà. En la pausa del primer disc al segon es va sentir, procedent de l’habitació contigua, un estrèpit de metalls en un ragtime que feria les orelles. La tia Amèlia va aixecar la cella, la Càndida va sospirar, la Isaura va clavar amb força l’agulla a la camisa, l’Adriana va afusellar la paret amb una mirada mortífera.

—Posa-ho més alt —va dir la tia Amèlia.

L’Adriana en va apujar el so. La veu de Jean-Louis Barrault va cridar: «J’existe!», la música va remolinar en la vaste plaine —i les notes trepidants del ragtime es van barrejar herèticament amb la dansa Sûr le pont d’Avignon.

—Més alt!

El cor dels morts, en mil crits de desesperació i llàstima, va clamar el seu dolor i els seus remordiments, i el tema del dies irae es va sufocar, va aniquilar l’alegria d’un clarinet bellugadís. Honegger, llançat a través de l’altaveu, va aconseguir vèncer l’anònim ragtime. Potser la Maria Clàudia s’havia cansat del seu programa de ball preferit, potser s’havia espantat amb la còlera del furor diví que traduïa la música. Un cop dissoltes en l’aire les últimes notes de la Dansa dels morts, l’Amèlia es va llançar al sopar, rondinant. La Càndida es va allunyar, temorosa de la tempesta, però igualment indignada. Les dues germanes, impressionades per la música, bullien de còlera sagrada.

—Sembla impossible —va declarar, finalment, l’Amèlia—. No és que vulgui ser més que els altres, però sembla impossible que a algú li agradi aquella música de bojos!

—Hi ha gent a qui li agrada, tia —va dir l’Adriana.

—Ja ho veig!

—No tothom s’ha educat com nosaltres —va afegir la Isaura.

—Ja ho sé. Però entenc que tothom hauria de ser capaç de separar el gra de la palla. El que és dolent, a un costat; el que és bo, a l’altre.

La Càndida, que enretirava els plats de l’armari, va gosar contradir-la:

—No pot ser. El mal i el bé, el bo i el dolent, sempre estan barrejats. Mai no s’és del tot bo o del tot dolent. Em sembla —va afegir tímidament.

L’Amélia es va tombar cap a la germana, empunyant la cullera amb què tastava la sopa:

—La sopa no està dolenta. Aleshores, no estàs segura que el que t’agrada sigui bo?

—No, no n’estic.

—Així, per què t’agrada?

—M’agrada perquè crec que és bo, però no sé si és bo.

L’Amélia va arrugar els llavis, amb menyspreu. La tendència de la germana de no estar segura de res, de fer distincions en tot, irritava el seu sentit pràctic, la seva manera de dividir verticalment la vida. La Càndida va callar, penedida d’haver parlat tant. Aquella manera subtil de raonar no era naturalment seva: l’havia adquirida convivint amb el marit, i el més problemàtic d’ell s’havia simplificat en ella.

—Tot això és molt bonic —va insistir l’Amèlia—. Però qui sap el que vol i el que té s’arrisca a perdre el que té i a no aconseguir el que pot voler.

—Quin embolic —va somriure la Càndida.

La germana va reconèixer que havia estat poc clara, cosa que encara la va irritar més:

—No és un embolic, és veritat. Hi ha música bona i música dolenta. Hi ha persones bones i persones dolentes. Hi ha el bé i el mal. Tothom pot escollir…

—Estaria bé que fos així. Moltes vegades no se sap escollir, no s’ha après a escollir…

—Hi ha persones que només poden escollir el mal, perquè estan mal formades per naturalesa!

La Càndida va contraure el rostre, com si hagués sentit un dolor. Després, va respondre:

—No saps què dius. Això només pot passar quan les persones tenen l’esperit malalt. Ara bé, estem parlant de persones que, segons el que dius, poden triar… Un malalt d’esperit no pot triar!

—Em vols embolicar, però no ho aconsegueixes. Parlem, doncs, de les persones sanes. Jo puc escollir entre el bé i el mal, entre la música bona i la música dolenta!

La Càndida va aixecar les mans, com si anés a començar un discurs llarg, però de seguida les va abaixar, amb un somriure cansat:

—Deixem la música de banda, que només ens pot embolicar més. Digues, si ho saps, què és el bé i què el mal? On acaba un i comença r altre?

—Això no ho sé, ni és una pregunta com cal. El que sé és reconèixer el mal i el bé siguin on siguin…

—Segons el que en penses…

—No podria ser d’una altra manera. No jutjo pas amb les idees dels altres!

—Doncs és aquí que hi ha el més difícil. Oblides que els altres també tenen les seves idees sobre el bé i el mal. I que poden ser més justes que les teves…

—Si tothom pensés com tu, ningú no s’entendria. Hi ha d’haver regles, hi ha d’haver lleis!

—I qui les ha fet? I quan? I amb quina fi?

Va callar, durant un breu segon, i va preguntar amb un somriure de malícia innocent:

—I, al cap i a la fi, penses amb les teves idees o amb les regles i les lleis que no has fet?…

A aquestes preguntes, l’Amèlia no va saber què respondre. Es va tombar d’esquena a la germana i va rematar:

—D’acord. Ja hauria de saber que, amb tu, no es pot parlar!

La Isaura i l’Adriana van somriure. La discussió només era l’última de desenes ja sentides. Pobres velles, ara limitades a les tasques domèstiques, lluny del temps en què els seus interessos eren més amplis, més vius, en què el desfogament econòmic permetia aquests interessos! Ara, que estaven arrugades i doblegades, emblanquides i tremoloses, l’antic foc llançava les últimes espurnes, lluitava contra la cendra que s’acumulava. La Isaura i l’Adriana es van mirar i van somriure. Se sentien noves, vibrants, sonores com la corda tensa d’un piano, comparant-se amb aquella vellesa que s’esmicolava.

Després, van sopar. Al voltant de la taula, quatre dones. Els plats fumejants, les estovalles blanques, el cerimonial de l’àpat. Aquèn —o potser allèn— dels rumors inevitables, un silenci espès, afligidor, el silenci inquisitorial del passat que ens contempla i el silenci del futur que ens espera.