21

Estirat al llit, amb els peus sobre un diari per no embrutar el cobrellit, l’Abel assaboria la cigarreta. Havia fet un bon àpat. La Mariana sabia cuinar. I també era una mestressa de casa excel·lent. Això es notava en l’ordenació de l’habitació, en els més petits detalls. Aquella seva habitació ho demostrava. Els mobles eren pobres, però nets, i tenien un aire de dignitat. No hi havia dubte que, així com els animals domèstics —el gos i el gat, si més no— reflecteixen el temperament i el caràcter dels propietaris, els mobles i els objectes més insignificants d’una casa també reflecteixen alguna cosa de la vida dels seus propietaris. Se’n desprèn fredor o calor, cordialitat o reserva. Són testimonis que sempre expliquen, en la seva llengua silenciosa, el que han vist i el que saben. La dificultat és trobar el moment més favorable per recollir la confessió, l’hora més íntima, la llum més propícia.

Seguint a l’aire el moviment embolcallant del fum que pujava, l’Abel escoltava les històries que li explicaven la calaixera i la taula, les cadires i el mirall. I també les cortines de la finestra. No eren històries amb principi, meitat i final, sinó un fluir dolç d’imatges, el llenguatge de les formes i dels colors que deixen una impressió de pau i serenitat.

Sens dubte, l’estómac satisfet de l’Abel tenia una part important en aquesta sensació de plenitud. Ja feia molts mesos que no assaboria els simples àpats domèstics, el sabor particular del menjar fet per les mans i pel paladar d’una tranquil·la mestressa de casa. Menjava a les tavernes la mitja ració insípida i els sorells fregits que, a canvi de pocs escuts, donen als menys rics la il·lusió que s’han alimentat. Potser la Mariana es temia això mateix. D’una altra manera, no s’entenia la invitació, ja que feia poc que es coneixien. O potser en Silvestre i la Mariana eren diferents. Diferents de tota la gent que havia conegut fins aleshores. Més humans, més simples, més oberts. Què donava a la pobresa dels seus amfitrions aquell so de metall pur? (Per una associació d’idees obscura, era així com l’Abel sentia l’atmosfera de la casa). «La felicitat? És poc. La felicitat participa en la naturalesa del caragol, que s’amaga quan el toquen». Però, si no fos la felicitat, que podria ser, sinó? «Potser la comprensió… Però la comprensió és una paraula, només. Ningú pot entendre l’altre, si no és aquest altre. I ningú pot ser, al mateix temps, un altre de si mateix».

El fum continuava sortint de la cigarreta oblidada. «Deu ser a la naturalesa de les persones aquesta capacitat de desprendre de si mateixes una cosa que transfigura la vida? Una cosa, una cosa… Una cosa, ho pot ser tot o gairebé res. El que interessa és saber el què. Però, aleshores, aviam, fem-nos una pregunta: què?».

L’Abel va pensar, va tornar a pensar i, al final, tenia davant seu només la pregunta. Semblava un cul-de-sac. «Quina gent era aquesta? Quina capacitat és aquesta? En què consisteix la transfiguració? No estan potser aquestes paraules massa lluny del que volen expressar? La circumstància de ser forçós l’ús de les paraules no deu dificultar la resposta? Però, en aquest cas, com trobar-la?».

Aliena a l’esforç especulatiu de l’Abel, la cigarreta es va consumir fins als dits que l’aguantaven. Amb precaució per no fer caure el ble llarg en què s’havia convertit, va tirar la burilla al cendrer. Anava a reprendre el fil del pensament, quan van sonar dos cops suaus a la porta. Es va aixecar:

—Endavant.

Va aparèixer la Mariana amb una camisa a la mà:

—Perdoni que el molesti, senyor Abel, però no sé si aquesta camisa es podrà arreglar…

L’Abel va agafar la camisa, la va mirar i va somriure:

—Què li sembla, senyora Mariana?

Ella va somriure també i va aventurar:

—No ho sé… Ja està velleta…

—Faci el que pugui. Sap?… de vegades tinc més necessitat d’una camisa vella que d’una nova… Li sembla estrany?

—Vostè coneix les seves raons… —va tombar la camisa de tots costats, com si volgués evidenciar-ne la decrepitud, i va afegir—: El meu Silvestre en té una de semblant a aquesta. Em sembla que encara me’n queda algun tros… Almenys, per al coll…

—Això dóna molta feina. Potser no…

Es va aturar. Va veure als ulls de la Mariana la pena que li donaria si no accedia a arreglar la camisa:

—Gràcies, senyora Mariana. Quedarà millor…

La Mariana va sortir. Tan grassa que feia riure, tan bona que feia venir ganes de plorar.

«Deu ser bondat», va pensar l’Abel. «És més que això», va pensar després. «Aquí hi ha alguna cosa que se m’escapa. Són feliços, es veu. Són comprensius, són bons, prou que ho noto. Però falta alguna cosa, potser la més important, potser la que és la causa de la felicitat, de la comprensió, de la bondat. Potser el que és —deu ser això—, simultàniament, causa i conseqüència de la bondat, de la comprensió i de la felicitat».

Per ara, l’Abel no veia la sortida del laberint. El sopar reconfortant devia tenir la seva part de responsabilitat en el fet que se li hagués embotit el raciocini. Va pensar a llegir una mica, abans d’adormir-se. Era aviat, passava poc de dos quarts d’onze, tenia prou temps per davant. Però no li venia de gust llegir. Tampoc sortir, malgrat el bon temps, el cel sense núvols, la temperatura agradable. Sabia què aniria a veure al carrer: gent vagarejant i apressada, interessada o indiferent. Cases ombrívoles, cases il·luminades. El córrer egoista de la vida, l’avidesa, el temor, l’ànsia, l’abordatge per la dona que passa, l’expectativa, la gana, el luxe —i la nit que aixeca les màscares per ensenyar l’autèntica cara de l’home.

Es va decidir. Aniria a conversar amb en Silvestre, amb el seu amic Silvestre. Sabia que el moment era dolent, que el sabater estava ocupat amb una feina urgent, però, si no hi podia parlar, almenys estaria al seu costat, observant-li els moviments de les mans hàbils, sentint-li la mirada tranquil·la. «Tranquil·litat, cosa estranya…», va pensar.

En Silvestre, en veure’l entrar a la galeria, va somriure i va dir:

—Avui no juguem, oi?

L’Abel se li va asseure al davant. El llum baix il·luminava les mans del sabater i la sabata de nen en què treballava.

—Quin remei! Vostè no té horari fix de treball…

—Ja en vaig tenir. Ara sóc industrial…

Va pronunciar l’última paraula d’una manera que li treia tota la significació. La Mariana, al costat del cistell de la roba, cosia la camisa i va deixar anar:

—Industrial sense capital…

L’Abel va treure el paquet de cigarretes i en va oferir a en Silvestre:

—En vol una?

—Doncs sí.

Però en Silvestre tenia les mans ocupades i no podia agafar la cigarreta. Va ser l’Abel qui la va agafar i l’hi va posar a la boca i, després, la va encendre. Tot plegat en silenci. Ningú no va parlar d’alegria, però tots estaven contents. La sensibilitat més refinada del noi va copsar la bellesa del moment. Una bellesa pura. «Virginal», va pensar.

La seva cadira era més alta que els tamborets on seien en Silvestre i la Mariana. Els veia els caps inclinats, els cabells blancs, el front arrugat d’en Silvestre, les galtes brillants i vermelles de la Mariana —i la llum familiar que els envoltava. La cara de l’Abel estava a l’ombra, la brasa de la nova cigarreta encesa li marcava el lloc de la boca.

La Mariana no era persona d’anar a dormir tard. D’altra banda, la seva vista cansada disminuïa a la nit. Per a la seva desesperació, el cap li penjava bruscament cap endavant. Si volien fer tard, que no comptessin amb ella. A matinar, la podien convidar.

—Ja peses figues —va dir en Silvestre.

—Què dius, home! Com si tingués una figuera!…

Però era inútil. Encara no havien passat cinc minuts i la Mariana ja s’aixecava. Els ulls li pesaven com el plom de la son, el senyor Abel l’hauria de disculpar.

Els dos homes es van quedar sols.

—Encara no li he agraït el sopar —va dir l’Abel.

—I ara! Quina importància té això?

—Per a mi, molta.

—No digui això. Sopar de pobre…

—Ofert a un altre encara més pobre… Té gràcia! És el primer cop que em dic pobre a mi mateix. No hi havia pensat mai.

En Silvestre no va respondre. L’Abel va sacsejar la cendra de la cigarreta i va continuar:

—Però no és per això que he dit que, per a mi, tenia molta importància. És que mai no m’he sentit tan bé com avui. Quan me’n vagi, el trobaré a faltar.

—Però, per què se n’ha d’anar?

Amb un somriure, l’Abel va respondre:

—Recordi el que li vaig dir l’altre dia… Quan em sento atrapat, tallo el tentacle… —Després d’un breu silenci que en Silvestre no va interrompre, va afegir—: Espero que no em trobi ingrat…

—No el trobo ingrat. Si no sabés qui és, si no conegués la seva vida, seria natural que pensés així.

L’Abel es va inclinar cap endavant, en un moviment de curiositat irreprimible:

—Com pot ser que sigui tan comprensiu?

En Silvestre va aixecar el cap, mig tancant els ulls ferits per la llum:

—En la meva professió no és normal, no és el que vol dir?

—Sí… Potser…

—I miri que sempre he estat sabater!… Vostè és empleat i és una persona intel·ligent. Ningú tampoc creuria…

—Però jo…

—Acabi. Però ha estudiat, oi?

—Sí.

—Doncs jo també he estudiat. Tinc l’ensenyament primari. Després, he llegit unes quantes coses, he après…

Com si la sabata exigís tota la seva atenció, en Silvestre va callar, va abaixar més el cap. La llum li il·luminava el clatell poderós i els omòplats musculosos.

—L’estic molestant en la feina —va dir l’Abel.

—No. Això ho podria fer amb els ulls tancats.

Va posar la sabata a un costat, va agafar tres fils i va començar a encerar-los. Ho feia en moviments llargs i harmoniosos. A poc a poc, cada vegada que passava per la cera, el fil blanc agafava un color groc cada cop més viu.

—Si ho faig amb els ulls oberts, és per la força del costum —va continuar—. I també perquè, si els tanqués, la feina em portaria més temps.

—Sense comptar que quedaria imperfecta —va afegir l’Abel.

—És clar. Això prova que fins i tot quan podem tancar els ulls, els hem de conservar oberts…

—El que acaba de dir té tota la pinta d’una xarada.

—No ho és tant com es pensa. No és veritat que, amb la pràctica que tinc de l’ofici, podria treballar amb els ulls tancats?

—Fins a cert punt. Vostè ha estat d’acord que, en aquestes condicions, la feina no quedaria perfecta.

—Per això els obro. No és veritat, també, que, amb la meva edat, podria tancar els ulls?

—Morir?

En Silvestre, que havia agafat l’alena i foradava el cuir per començar a cosir, va suspendre el moviment:

—Morir?! Quina idea! No hi tinc cap pressa.

—Aleshores?

—Tancar els ulls només vol dir no veure.

—Però, no veure què?

El sabater va fer un gest ample, com si volgués abraçar tot allò que estava pensant:

—Això… La vida… La gent…

—Continua la xarada. Confesso que no veig on vol anar a parar.

—No ho podria endevinar. No sap…

—M’està intrigant. A veure si m’aclareixo. Vostè ha dit que fins i tot quan podem tancar els ulls els hem de mantenir oberts, oi que sí? També ha dit que els mantenia oberts per veure la vida, la gent…

—Exactament.

—D’acord, bé. Tots plegats tenim els ulls oberts i veiem la gent, la vida… I, això, tant si es tenen sis com seixanta anys…

—Depèn de la manera de veure.

—Ah! Ara arribem al quid de la qüestió! Vostè manté els ulls oberts per veure d’una determinada manera. És això el que vol dir?

—És el que he dit.

—De quina manera?

En Silvestre no va respondre. Ara estirava els fils. Els músculs del braç se li contreien.

—L’estic molestant —va dir l’Abel—. Si parlem, no tindrà la feina acabada demà…

—I si no parlem es quedarà intrigat tota la nit.

—Això és veritat.

—Té molta curiositat, eh? Està com jo l’altre dia. Després de setze anys de submergir-se en la vida, ha descobert una au rara. Un sabater filòsof! És gairebé la loteria!

L’Abel va tenir la impressió que en Silvestre se’n reia, però va dissimular el mal humor i va respondre, en un to lleument agredolç:

—M’agradaria saber, sens dubte, però mai no he volgut obligar ningú a dir el que no vol. Ni aquelles persones en qui alguna vegada he confiat…

—Aquesta l’ha dit per a mi. Tocat.

El to de les paraules era tan jocós i burleta que l’Abel va haver de dominar-se per no respondre amb agror. Però com que l’única resposta possible era agra, va preferir callar, íntimament, sentia que no estava enfadat amb en Silvestre, que no podria enfadar-se encara que ho volgués.

—S’ha enfadat? —va preguntar el sabater.

—N… no…

—Aquest no vol dir sí. He après amb vostè a escoltar tot el que em diuen i a parar atenció a la manera com ho diuen.

—No li sembla que tinc raó?

—Sí. Té raó i impaciència.

—Impaciència? Si li acabo de dir que no obligo a parlar ningú!

—I si els pogués obligar?

—Si pogués… Si pogués, l’obligaria a vostè. Au, ja ho té! Està satisfet?

En Silvestre va riure fort:

—Dotze anys de contacte amb la vida encara no l’han ensenyat a dominar-se.

—M’han ensenyat altres coses.

—L’han ensenyat a ser desconfiat.

—Com pot dir això? No he confiat jo en vostè?

—Sí. Però el que ha dit ho podia haver dit a qualsevol altra persona. Només caldria que sentís ganes de desfogar-se.

—És veritat. Però ja veu que és amb vostè que m’he desfogat.

—L’hi agraeixo… I ara no faig broma. Cregui’m que l’hi agraeixo.

—No necessito que m’ho agraeixi.

En Silvestre va posar la sabata i l’alena a part i va empènyer cap a un costat la taula de treball. Va canviar de posició el llum, per tal de poder veure la cara de l’Abel:

—Uf! Sí que fa cara d’emprenyat!

La cara de l’Abel es va carregar més. Va estar temptat d’aixecar-se i sortir.

—Escolti, escolti —va dir en Silvestre—. És veritat, o no, que desconfia de tothom? Que és un… un… no trobo la paraula.

—Un escèptic?

—Això, un escèptic.

—Potser. M’he endut tantes ensopegades que seria estrany que no ho fos. Però què ha vist en mi que l’ha portat a considerar-me escèptic?

—En tot el que m’ha explicat, no he vist res més.

—Però, en un moment determinat, s’ha commogut.

—Això no vol dir res. M’ha commogut la seva vida, el que ha patit. També em commoc amb aquestes desgràcies de les quals, de vegades, parlen els diaris…

—Ara fuig de la qüestió. Per què sóc un escèptic?

—Tots els nois de la seva edat ho són. En aquests temps, almenys…

—I quants nois coneix que hagin tingut una vida com la meva?

—Només vostè. I per això no li ha servit de gaire tot el que ha après. M’ha dit que vol conèixer la vida. Per a què? Per al seu ús personal, per al seu profit, i res més!

—Qui l’hi ha dit?

—Ho he endevinat. Tinc un dit tort que endevina les coses…

—Ja torna a fer broma?

—Oblidi-ho… Recorda que m’ha parlat d’aquests tentacles que ens atrapen?

—Ara fa poc n’he parlat…

—Sí, doncs aquí rau el problema! Aquesta preocupació perquè no l’atrapin…

L’Abel el va interrompre. La seva expressió de mal humor havia desaparegut. Ara estava interessat, gairebé exaltat:

—I això? Que em vol veure amb una feina fixa en què hagi de jeure tota la vida? Em vol veure amb una dona penjada del braç? Em vol veure fer la vida de tothom?

—No vull, ni deixo de voler. Si el fet que jo vulgui tingués alguna importància per a vostè, el que jo voldria és que la preocupació de fugir de les presons no el portés a ser presoner de si mateix, del seu escepticisme…

L’Abel va fer un somriure amarg:

—I jo que pensava que vivia una vida exemplar!…

—Sí, si en treu el que jo he tret de la meva…

—I què n’ha tret? Es pot saber?

En Silvestre va obrir el tabac, en va treure una mica i, vagarosament, es va fer una cigarreta. Amb la primera pipada, va respondre:

—Una determinada manera de veure…

—Tornem al principi. Vostè sap què vol dir. Jo no. Per tant, la conversa no és possible!

—Ho serà, quan jo li digui el que sé.

—Home, per fi! Si hagués començat per aquí, hauria estat millor.

—No ho crec. Primer, necessitava sentir-ho.

—Ara l’escolto jo. I pobre de vostè que no em convenci!

L’amenaçava amb el dit índex, però la cara era amigable. En Silvestre va respondre a l’amenaça amb un somriure. Després, va deixar caure el cap enrere i va mirar el sostre. Els tendons del coll semblaven cordes estirades. El coll obert de la camisa deixava veure la part superior del pit, ennegrit pels pèls, on brillaven petits fils de plata cargolats. A poc a poc, com si tornés ple de records de l’abstracció, en Silvestre va mirar l’Abel. De seguida, va començar a parlar, amb una veu fonda que tremolava en algunes paraules i com si es tibés i s’endurís en altres:

—Miri, amic meu. Quan tenia setze anys ja era el que sóc avui, sabater. Treballava en una habitació petita amb quatre companys més, del matí a la nit. A l’hivern, les parets suaven aigua; a l’estiu, t’hi mories de calor. Ho ha endevinat quan ha dit que li semblava que, als setze anys, la vida ja no tenia res de meravellós per a mi. Vostè va passar gana i fred perquè va voler, jo en vaig passar encara que no volgués. Hi ha una diferència. Vostè va començar a fer aquesta vida perquè va voler, i no el censuro. Jo no vaig decidir la vida que vaig tenir volent ni sense voler. Tampoc no li explicaré els meus anys de nen, malgrat que ja sóc prou vell per sentir plaer en recordar-los. Però van ser tan tristos que només aconseguirien incomodar-lo. Mala alimentació, poca roba, molts cops, i ja està tot dit. Són tants els nens que viuen així, que la gent ja no se sorprèn…

Amb la barbeta recolzada en el puny tancat, l’Abel no es perdia ni una paraula. Li brillaven els ulls foscos. La boca, de trets femenins, guanyava duresa. Tota la cara estava atenta.

—Als setze anys vivia així —va continuar en Silvestre—. Treballava a Barreiro. Coneix Barreiro? Ja fa un bon parell d’anys que no hi vaig, no sé com està ara. Però, com li he dit, vaig fer l’educació primària. De nit… Tenia un professor que no estalviava les clatellades. Vaig rebre com els altres. Tenia moltes ganes d’aprendre, però encara tenia més son. Ell sabia què feia jo durant el dia, recordo que l’hi vaig dir una vegada, però com si res. Sempre rebia. Ara ja és mort. Que la terra el conservi… En aquella època, la monarquia estava a les últimes. Ben bé a les acaballes…

—És republicà, és clar —va observar l’Abel.

—Si ser republicà és que no t’agradi la monarquia, sóc republicà. Però a mi em sembla que monarquia i república, al cap i a la fi, són paraules. M’ho sembla avui… En aquell moment, era un republicà convençut i la república era més que una paraula. Va venir la república. Jo no hi vaig tenir res a veure, però vaig plorar amb tanta alegria com si tot plegat ho hagués fet jo. Vostè, que viu en aquests temps durs i desconfiats, no pot imaginar les esperances d’aquells dies. Si tothom sentia el que jo vaig sentir, hi va haver una època en què no hi havia gent infeliç d’una punta a l’altra de Portugal. Era un nen, ja ho sé, sentia i pensava com un nen. Més tard, vaig començar a veure que em robaven les esperances. La república ja no era novetat, i en aquesta terra només s’aprecien les novetats. Hi vam entrar com lleons i en vam sortir com rosses. Ho portem a la sang… Hi havia molt d’entusiasme, molta dedicació, era com si haguéssim tingut un fill. Però també hi havia molta gent disposada a malmetre els nostres ideals. I no s’estaven de res. Després, el pitjor va ser que apareguessin uns quants que volien, amb totes les forces, salvar la pàtria. Com si s’estigués perdent!… Vam començar tots a no saber què volíem. Els amics d’un dia eren enemics l’endemà, sense saber ben bé per què. Jo escoltava els uns, escoltava els altres, reflexionava, volia fer alguna cosa i no sabia el què. En alguns moments hauria donat la vida de bona gana, si me l’haguessin demanat. Discutia amb els meus companys de banc. Un d’ells era socialista. Era el més intel·ligent de tots. Sabia moltes coses. Creia en el socialisme i sabia dir per què. A mi em va deixar llibres. Encara ara el veig. Era més vell que jo, més prim i molt pàl·lid. Els seus ulls treien guspires quan parlava d’algunes coses. Per culpa de la posició en què treballava i perquè era dèbil, arquejava l’esquena. El pit se li ficava cap endins. Ell deia que jo li agradava perquè era, al mateix temps, fort i llest… —va callar, per un moment, va tornar a encendre la cigarreta que s’havia apagat i va continuar—: Tenia el seu nom, també es deia Abel… Ja en fa més de quaranta anys. Va morir abans de la guerra. Un dia va faltar al taller sense avisar. Vaig anar a veure’l. Vivia amb la mare. Estava al llit, amb molta febre. Havia tret sang per la boca. Quan vaig entrar a l’habitació, va somriure. Em va fer impressió aquell somriure, semblava que s’estigués acomiadant de mi. Dos mesos després, va morir. Em va deixar els llibres que tenia. Encara els conservo…

Els ulls d’en Silvestre s’enfonsaven, reculaven cap al passat distant. Veien l’habitació pobra del malalt, tan pobra com la seva, les mans llargues amb ungles blaves, la cara pàl·lida amb ulls com brases vives.

—No ha tingut mai un amic, oi? —va preguntar.

—No, mai…

—És una pena. No sap què és tenir un amic. Tampoc no sap què costa perdre’l, ni la nostàlgia que se sent quan el recordem. Aquí té una de les coses que la vida no li ha ensenyat…

L’Abel no va respondre, però va assentir amb el cap lentament. La veu d’en Silvestre, les paraules que sentia, alteraven l’ordre de les seves idees. Una llum, no gaire viva però insistent, s’introduïa en el seu esperit, il·luminava ombres i racons.

—Després, va venir la guerra —va continuar en Silvestre—. Vaig anar a França. No va ser per gust. M’hi van enviar, no hi vaig poder fer res. Vaig estar per allà, amb els genolls ficats al fang de Flandes. Vaig estar a La Couture… Quan parlo de la guerra, no sóc capaç de dir-ne gaires coses. Imagino què devia ser per a qui la va viure, i callo. Si aquella va ser la Gran Guerra, quin nom li hem de posar a aquesta? I quin nom es posarà a la propera? —Sense esperar resposta, va continuar—: Quan vaig tornar, hi havia alguna cosa diferent. En dos anys sempre hi ha canvis. Però qui estava més canviat era jo. Vaig tornar a la feina, en un altre taller. Els meus nous camarades ja eren homes, pares de fills, que no estaven, deien ells, per romanços. Quan van descobrir qui era jo, es van queixar al patró. Em van acomiadar i em van amenaçar amb la policia…

En Silvestre va fer un somriure desdentat, com si recordés un episodi burlesc. Però de seguida es va calmar:

—Els temps havien canviat. Les meves idees, abans que jo anés a França, es podien dir en veu alta al costat dels camarades, i a ningú no se li hauria acudit denunciar-les a la policia o al patró. Ara, me les havia de callar. Vaig callar. Va ser en aquell moment que vaig conèixer la Mariana. Qui la veu avui no pot imaginar com era en aquella època. Bonica com un matí de maig!…

Gairebé sense reflexionar, l’Abel va preguntar:

—Li agrada molt la seva dona?

En Silvestre, agafat per sorpresa, va dubtar. Després, serenament, amb una convicció profunda, va respondre:

—M’agrada. M’agrada molt.

«És l’amor», va pensar l’Abel. «És l’amor el que els dóna aquesta tranquil·litat, aquesta pau». I, bruscament, va sentir al cor un desig violent d’estimar, de donar-se, de veure en la sequera de la seva vida la flor vermella de l’amor. La veu serena d’en Silvestre continuava:

—M’he recordat del meu amic Abel, de l’altre…

Somrient, el noi va fer un gest d’agraïment per la delicadesa de la intenció.

—Vaig tornar a llegir els llibres que m’havia deixat i vaig començar a viure dues vides. De dia, era el sabater, un sabater callat que no veia més enllà de les soles de les sabates que arreglava. De nit, era veritablement jo. No s’estranyi si la meva manera de parlar és massa fina per a la meva professió. Vaig conviure amb molta gent culta i si no vaig aprendre tot el que havia d’aprendre, almenys vaig aprendre el que vaig poder. Vaig arriscar la vida algunes vegades. No m’he negat mai a cap tasca, per més perillosa que fos…

La veu d’en Silvestre es tornava lenta, com si rebutgés un record penós, o com si, sense poder evitar parlar-ne, busqués la manera de dir-lo:

—Un cop hi va haver una vaga de treballadors del ferrocarril. Al cap de vint dies els van mobilitzar. Com a resposta, el comitè central va ordenar que s’abandonessin les estacions. Jo estava en contacte amb els treballadors, havia de complir una missió amb ells. Era un element de confiança, malgrat que no era gaire gran. Em van enviar a liderar un grup que havia de recórrer la zona de Barreiro, de nit. Havíem d’enganxar pamflets. De matinada, vam tenir una escaramussa amb elements de la Joventut Monàrquica…

En Silvestre es va preparar una altra cigarreta. Les mans li tremolaven una mica i els ulls es negaven a mirar l’Abel:

—Un va morir. Amb prou feines li vaig veure la cara, però era jove. Va quedar estès al mig del carrer. Queia una pluja menuda i freda, els carrers eren plens de fang. Va venir la policia i vam fugir, abans que ens identifiquessin. No es va saber mai qui l’havia matat…

Silenci dens, com si la mort hagués vingut i s’hagués assegut entre tots dos homes. En Silvestre tenia el cap cot. L’Abel va tossir lleument i va preguntar:

—I després?

—Després… Va ser així durant anys. Més tard, em vaig casar. La Mariana va partir molt per culpa meva. En silenci. Creia que jo tenia raó i mai no em va censurar. Mai no va intentar allunyar-me del meu camí. Això, l’hi dec. Els anys van passar. Avui, estic vell…

En Silvestre es va aixecar i va sortir de la galeria. Va tornar al cap de pocs minuts amb l’ampolla de licor de guindes i dos gots:

—Vol un licor de guindes per escalfar-se?

—Sí.

Amb les copes plenes, els dos homes van romandre en silenci.

—I doncs? —va preguntar l’Abel, uns quants minuts després.

—Què?

—On és aquesta manera de veure la vida?

—No l’ha descobert?

—Potser, però m’estimaria més que m’ho digués.

En Silvestre es va empassar l’aiguardent d’un glop, es va netejar la boca amb el dors de la mà i va respondre:

—Si no ho ha descobert vostè mateix, és perquè no he sabut dir-li el que sento. No m’estranya. Hi ha coses tan difícils de dir… Creiem que ho hem dit tot i, al cap i a la fi…

—No fugi.

—No, no fujo. He après a veure més enllà de la sola d’aquestes sabates; vaig aprendre que, al darrere d’aquesta vida desgraciada que han dut els homes, hi ha un gran ideal, una gran esperança. He après que la vida de cadascun de nosaltres l’han d’orientar aquesta esperança i aquest ideal. I que si hi ha gent que no ho sent així és perquè ha mort abans de néixer. —Va somriure i va afegir—: Aquesta frase no és meva. La vaig sentir fa molts anys…

—En la seva opinió, jo pertanyo al grup dels que han mort abans de néixer?

—Pertany a un altre grup, al grup dels que encara no han nascut.

—No s’oblida de l’experiència que tinc?

—No oblido res. L’experiència només val quan és útil als altres i vostè no és útil a ningú.

—Reconec que no sóc útil. Però quina utilitat ha tingut la seva vida?

—M’he esforçat. I si no ho he aconseguit, ha quedat, almenys, l’esforç.

—A la seva manera. I qui li diu que és la millor?

—Avui gairebé tothom diu que és la pitjor. Pertany vostè al grup dels que diuen això?

—Per respondre-li amb franquesa, no ho sé…

—No ho sap? Després del que ha viscut i del que ha vist, amb l’edat que té, encara no ho sap?

L’Abel no va poder suportar la mirada d’en Silvestre i va abaixar el cap.

—Com és possible que no ho sàpiga? —va insistir el sabater—. Dotze anys vivint d’aquesta manera encara no li han ensenyat la baixesa de la vida dels homes? La misèria? La gana? La ignorància? La por?

—Em van ensenyar tot això. Però són altres temps…

—Sí. Són altres temps, però els homes són els mateixos…

—Uns van morir… El seu amic Abel, per exemple.

—Però altres van néixer. El meu amic Abel… Abel Nogueira, per exemple.

—S’està contradient. Ara mateix em deia que pertanyo al grup dels que encara no han nascut…

En Silvestre va empènyer, novament, el tamboret cap endavant. Va agafar la sabata i va començar a treballar un altre cop. Amb veu colpida, va respondre:

—Potser no m’ha entès.

—L’entenc millor del que es pensa…

—I no em dóna la raó?

L’Abel es va aixecar, va mirar el pati a través dels vidres. La nit era fosca. Va obrir la finestra. Tot era ombra i silenci. Però al cel hi havia estrelles. La Via Làctia desdoblava el seu camí lluminós d’horitzó a horitzó. I de la ciutat pujava cap amunt una remor sorda de cràter.