22

Gràcies a la vitalitat dels seus sis anys, l’Henrique es va posar bo ràpidament. Tot i així, malgrat la benignitat de la malaltia, semblava que el caràcter li havia canviat. Potser per culpa de les cures excessives que li havien dedicat, se li havia exacerbat la sensibilitat. A un comentari una mica dur, ja li apareixen llàgrimes als ulls i es posava a plorar.

De bellugadís que era, s’havia tornat moderat. En presència del pare, es posava seriós i l’acompanyava en el silenci. El fitava amb una mirada tendra, una admiració muda, una contemplació apassionada. El pare no es mostrava més afectuós: no hi havia, per tant, una retribució interessada. El que atreia l’Henrique, ara, era exactament el que abans l’havia apartat: el silenci, les frases breus, l’aire absent. Per motius que ignorava, i que no entendria si els sabés, el pare havia estat al capçal del seu llit. Aquella permanència, amb la cara preocupada i, al mateix temps, reservada, l’atmosfera d’hostilitat que amarava la casa, tot això més la receptivitat, l’agudesa de la percepció, provocades per la malaltia, l’impel·lien, obscurament, cap al pare. En el seu petit cervell s’havien entreobert moltes portes fins aleshores tancades. Sense que en tingués consciència, estava fent un pas cap a la maduresa. Notava la inharmonia familiar.

Segur que, abans, havia assistit a escenes violentes entre els pares. Però hi havia assistit com a espectador indiferent, com si presenciés un joc que no l’afectava ni de lluny ni de prop. Ara no. Encara sota la influència de la malaltia, sota la impressió de l’estat mòrbid anterior, captava, sense que en això entrés la seva voluntat de cap manera, les manifestacions del conflicte latent. El prisma a través del qual veia els pares havia canviat, lleugerament però prou per veure’ls d’una altra manera. Tard o d’hora aquest canvi es faria realitat: la malaltia no havia fet més que accelerar-lo.

Sens dubte, la mare no havia perdut gens del concepte que en tenia: la veia igual que abans. Però el pare li apareixia amb un altre aspecte. L’Henrique tenia sis anys: era impossible adonar-se que havia experimentat aquesta transformació. A més a més, el pare també s’havia transformat. Però la veritat és que el pare no li parlava més ni li feia més petons que abans. Aquesta evidència remetia l’Henrique, a falta d’una explicació autèntica, a les cures que el pare li havia dedicat durant la malaltia. I, així, tot estava bé. Al cap i a la fi, l’interès de l’Henrique no era més que una retribució. No de l’interès present, sinó de l’interès passat. Un reconeixement. Un agraïment. Cada època de la vida pren l’explicació més fàcil i immediata.

Aquest interès es manifestava volent i sense voler. Durant els àpats, la distància que anava de la cadira de l’Henrique a la del pare era menor que la que el separava de la mare. Quan l’Emílio, de nit, posava en ordre els seus papers, les comandes i els encàrrecs que havia aconseguit durant el dia, el fill s’acostava a la taula, a veure’l treballar. Si algun d’aquests papers queia —l’Henrique ho desitjava amb tota la seva capacitat de desitjar— corria de pressa per entregar-1’hi, i si el pare, en senyal d’agraïment, li somreia, l’Henrique era el més feliç dels nens. Però encara hi havia una felicitat més gran, i era més gran perquè no admetia comparacions: era quan el pare li posava la mà al cap. En aquell moment, l’Henrique gairebé perdia la visió.

En l’Emílio, l’interès sobtat i aparentment inexplicable del fill va provocar dues reaccions diferents i oposades. Primer, la commoció. Tenia la vida tan buida d’afectes, tan llunyana de l’amor, se sentia tan aïllat, que aquelles petites atencions, aquella dedicació obstinada, el van commoure. Però, de seguida, va tenir la percepció del perill: aquest interès, aquesta commoció, només servien per fer més difícil la decisió que havia pres de marxar. Es va endurir, va intentar allunyar el fill, marcant més els trets del seu caràcter que podien contribuir a desanimar-lo. Però el nen no va desistir. Si l’Emílio hagués recorregut a la violència, potser l’hauria allunyat. No podia. Mai no l’havia pegat, i no el pegaria encara que els cops fossin el preu de la seva llibertat. Pensar que la mà amb què acariciava el fill, i que el nen estimava a causa de la carícia, el podia agredir, li produïa un malestar intens.

L’Emílio pensava massa. Amb tot el seu cervell s’encenia. Donava voltes als problemes, s’hi ficava, s’hi enfonsava, i, finalment, el seu propi pensament ja era un problema. Oblidava el que més importava i es posava a buscar-ne els motius, les raons. La vida corria al seu costat i no li prestava atenció. La qüestió era allà i no la veia. Encara que li pogués cridar: «Estic aquí! Mira’m!», no la sentiria. Ara, en lloc de buscar la manera d’allunyar l’interès del fill, li havia agafat per buscar les raons d’aquest interès. I com que no les va trobar, el cervell, llançat a la xarxa de l’inconscient, va concloure amb una explicació supersticiosa. Havia estat perquè havia dit al fill que marxaria que havia empitjorat; i era per la mateixa raó que el nen, espantat per la perspectiva de perdre’l, manifestava aquest interès inesperat. Quan el pensament emergia d’aquest fangar paralitzador, l’Emílio s’adonava de la irracionalitat de la conclusió: l’Henrique així que va sentir les seves paraules, els havia prestat tanta atenció com al vol d’una mosca, que s’oblida així que es veu. A part d’això, les últimes paraules, les paraules definitives i irremeiables, no les havia sentit perquè s’havia adormit. Però aquí, el cervell de l’Emílio començava un nou viatge a la corda fluixa del subconscient: les paraules dites, encara que no sentides, queden a l’aire, planen a l’atmosfera, són, per dir-ho així, respirades, i produeixen efectes com si haguessin trobat pel camí orelles que les entenguessin. Conclusió insensata, supersticiosa, tota tenyida de presagis i misteris.

Per a la Carmen, el que passava era el senyal més clar de la perversitat del marit. No content d’haver-li negat la felicitat, ara li volia robar el seu últim bé, l’amor del fill. Va lluitar contra els mals designis de l’Emílio. Va redoblar les moixaines al nen. Però l’Henrique prestava més atenció a una simple mirada del pare que a l’exuberància de l’afecte de la mare. La Carmen, desesperada, va arribar a pensar que el marit l’havia embruixat, que li havia fet beure una droga per modificar-li els sentiments. Un cop fixada aquesta idea, la manera de reaccionar estava a la vista. D’amagat, va sotmetre el nen a oracions i fumadors. El va atemorir amb amenaces de bufetades si deia alguna cosa al pare.

Pertorbat pel cerimonial de la bruixeria, l’Henrique es va tornar més nerviós i excitable. Atemorit per les amenaces es va acostar més al pare.

Els esforços de la Carmen eren inútils: ni les bruixeries, ni les carícies allunyaven el fill d’aquella obstinació. Es va tornar agressiva. Va començar a buscar pretextos per pegar-lo. A la més petita entremaliadura, li clavava una bufetada. Sabia que estava actuant malament, però no es podia dominar. Quan, després de pegar el nen, el veia plorar, també plorava, d’amagat, de ràbia i de remordiment. El seu desig era pegar fins a cansar-se, encara que sabés que després se’n penediria mil vegades. Havia perdut el control de si mateixa. Volia fer alguna cosa monstruosa, trencar-ho tot davant seu, córrer per la casa clavant cops de peu als mobles i cops a les parets, cridar a les orelles del marit, sacsejar-lo, bufetejar-lo. Tenia els nervis a flor de pell, havia perdut la prudència i el vague temor que, com a dona casada, tenia pel marit.

Una nit, per sopar, l’Henrique va posar el tamboret tan a prop del pare que la Carmen va sentir una onada de furor que li pujava per la gola. Li va semblar que tenia el cap a punt d’esclatar. Tot ballava al seu voltant i, per no caure, va necessitar agafar-se a la taula. El gest instintiu va fer caure una ampolla. L’accident, l’explosió del vidre, va ser el detonant que va fer explotar la còlera. Gairebé amb un crit, va exclamar:

—Estoy farta! Estoy farta!

L’Emílio, que menjava la sopa i havia romàs indiferent a la caiguda de l’ampolla, va aixecar el cap serenament, va mirar la dona amb els ulls clars i freds i va preguntar:

—De què?

La Carmen, abans de respondre, va clavar una mirada tan carregada d’irritació al fill que el nen es va encongir, enganxant-se al braç del pare.

—Estoy farta de tu! Estoy farta de la casa! Estoy farta del teu fill! Estoy farta d’aquesta vida! Estoy farta!

—Tens el remei a mà.

—Això voldries tu! Que yo me n’anés! ¡Pero no me iré!

—Com vulguis…

—Y si yo quisiera anar-me’n?

—Tranquil·la, que no et vindré a buscar.

Va acompanyar la frase amb un somriure d’escarni que va ser, per a la Carmen, pitjor que una bufetada. Segura que feria profundament el marit, va respondre:

—Potser no vindràs… Perquè yo, si me’n vaig, no me iré sola!

—No t’entenc.

—M’emporto el meu fill.

L’Emílio va sentir la mà del nen que es crispava en el seu braç. El va mirar un moment, li va veure els llavis tremolosos i els ulls humits, i una profunda pietat, una tendresa irreprimible, el va envair. Va voler estalviar al fill aquell espectacle degradant:

—Aquesta conversa és estúpida. Que no veus que és aquí!

—¡No me importa! No te hagas el desentès!

—Prou!

—¡Solo cuando yo lo quiera!

—Carmen!

La dona va aixecar la cara cap a ell. La barbeta forta, que l’edat ja esmolava, semblava desafiar-lo:

—¡No me das miedo! ¡Ni tú, ni nadie!

Quedava clar, la Carmen no tenia por. Però, de sobte, la veu se li va trencar a la gola, les llàgrimes li van inundar la cara, i, arrossegada per un impuls impossible de dominar, es va llançar al fill. De genolls, amb la veu tremolosa pels sanglots, murmurava, gairebé gemegava:

—¡Hijo mío, mírame! ¡Mira! ¡Yo soy tu madre! ¡Soy tu amiga! ¡Nadie te gusta más que yo! ¡Mira!…

L’Henrique tremolava de por, agafat al pare. La Carmen continuava el seu monòleg trencat, veient cada cop més clarament que el fill li fugia, i, tanmateix, incapaç de renunciar-hi.

L’Emílio es va aixecar, va arrencar el fill dels braços de la dona, la va aixecar i la va fer seure en un tamboret. Ella es va deixar portar, gairebé defallida.

—Carmen!

Asseguda al tamboret, tota inclinada cap endavant, amb les mans agafant-se el cap, plorava. De l’altre costat de la taula, l’Henrique semblava tenir una crisi nerviosa. Tenia la boca oberta, com si li faltés l’aire, els ulls esverats, fixos com els d’un cec. L’Emílio va córrer cap a ell, va precipitar paraules tranquil·litzadores, el va portar fora de la cuina.

Amb molt d’esforç, el nen es va calmar. Quan van tornar, la Carmen s’eixugava els ulls amb el davantal brut. Allà, tan angoixada com una vella, amb la cara crispada i vermella, feia pena. L’Emílio se’n va compadir:

—Estàs millor?

—Sí. I el nen?

—Està bé.

Van seure a la taula en silenci. En silenci, van menjar. Després del sopar tumultuós, la calma del cansament els obligava al silenci. Pare, mare i fill. Tres persones sota el mateix sostre, sota la mateixa llum, respirant el mateix aire. Família…

Quan va acabar de sopar, l’Emílio va anar al menjador i el fill el va seguir. Va seure en un vell canapè de vímet, esgotat, com si vingués d’una feina dura. L’Henrique se li va posar damunt dels genolls.

—Com et trobes?

—Estic bé, pare.

L’Emílio li va passar la mà pels cabells suaus. Aquell cap petit, que la seva mà abastava, l’entendria. Li va apartar els cabells dels ulls, li va passar els dits per les celles fines, i després, baixant, li va seguir el contorn de la cara fins a la barbeta. L’Henrique es deixava acariciar com un cadell. Gairebé no respirava, com si temés que amb una bufada n’hi hagués prou per interrompre la carícia. Tenia els ulls fixos en el pare. La mà de l’Emílio continuava recorrent les faccions del fill, ja oblidada del que feia, en un moviment mecànic en què la consciència no participava. El nen va sentir com el pare s’apartava. Va lliscar entre els genolls i va anar a posar el cap en el seu pit.

Ara l’Emílio estava lliure de la mirada del fill. Els seus ulls vagarejaven de moble en moble, d’objecte en objecte. Sobre una columna, un noi de fang pintat esquerava un ham, amb un aquari buit als peus. Sota l’estatueta, caient en volants des de la part de dalt de la columna, un tapet de ganxet mostrava les habilitats domèstiques de la Carmen. Sobre l’aparador i l’armari de la vaixella que només guardava plats de Sacàvem brillaven gots de vidre mats. Més tapets de ganxet insistien en la demostració de la capacitat d’adornar de la mestressa de casa. Tot estava ennegrit, com si una capa de pols, impossible de treure, amagués brillantors i colors.

Els ulls de l’Emílio rebien una impressió de lletjor, de monotonia, de prosaisme. Una impressió depriment. El llum del sostre distribuïa la llum, de tal manera que la seva funció semblava, més que res, la d’un distribuïdor d’ombres. I era modern, el llum. Tenia tres braços cromats, amb els corresponents globus. Per estalviar, només s’encenia una bombeta.

Des de la cuina, la Carmen cridava l’atenció, sospirant profundament mentre remenava el disgust i fregava els plats.

Amb el fill estret contra el pit, l’Emílio veia la vulgaritat de la seva vida passada. Quant al futur… El tenia en braços, però no era el seu. D’aquí a uns quants anys, el cap que ara es recolzava, feliç, en el seu pit, pensaria pel seu compte. Què?

L’Emílio va apartar a poc a poc el fill i el va mirar. El pensament de l’Henrique s’endormiscava encara darrere de la serenitat. Tot estava amagat.