31

Ja amb la paga a la bossa, ben plegats els bitllets al moneder ple, la mare de la Lídia bevia una tassa de cafè. Havia deixat sobre el llit la mitja amb què ocupava els vespres. Venia sempre dues vegades al mes: una, pels diners; una altra, per l’amistat. Coneixedora dels hàbits de Paulino Morais, només apareixia els dies senars de la setmana: dimarts, dijous o dissabte. Sabia que no era desitjada, aquells dies o altres, però no podia deixar d’anar-hi. Per viure «amb el cap alt» necessitava el subsidi mensual. Com que tenia una filla en bona situació econòmica, quedaria molt malament que l’abandonessin. I perquè estava segura que la Lídia, per ella mateixa, no faria un pas per ajudar-la, es feia present. I també perquè no pensés que només l’interès la portava a aparèixer, dues setmanes, més o menys, després de rebre els diners, hi anava per saber l’estat de la filla. De les dues visites, la més suportable era la primera, perquè tenia un objectiu real. La segona, malgrat l’interès afectuós manifestat, avorria mare i filla.

La Lídia estava asseguda al sofà, amb un llibre obert sobre els genolls. Havia interromput la lectura per servir el cafè i encara no l’havia recomençat. Mirava la mare sense ni una ombra d’amistat a la mirada. La mirava fredament, com a una desconeguda. La mare ignorava la mirada, o hi estava tan acostumada que no s’impressionava. Bevia el cafè a glopets, en l’actitud de capteniment que sempre mantenia a casa de la filla. Va rascar amb la cullera el sucre dipositat al fons de la tassa, únic gest menys delicat que es permetia i que tenia justificació en la seva golafreria.

La Lídia va abaixar els ulls cap al llibre, en un moviment que semblava significar haver assolit el límit de la seva capacitat d’observació d’una persona desagradable. No li agradava la mare. Se sentia explotada, però no era aquell el motiu de l’enemistat. No li agradava la mare perquè sabia que no l’estimava com a filla. Algunes vegades havia pensat a allunyar-la. No ho feia perquè temia escenes desagradables. Pagava la seva tranquil·litat a un preu que, encara que alt en si mateix, no era excessiu per al que li proporcionava. Dues vegades al mes havia de rebre la visita de la mare, i s’hi havia acostumat. Les mosques també molesten i, mentrestant, no es pot fer res més que acostumar-nos-hi…

La mare es va aixecar i va anar a posar la tassa al tocador. Va tornar a seure i va agafar la mitja. La llana estava retorçada i la feina avançava a pas de tortuga. El progrés era tan lent que la Lídia encara no havia aconseguit descobrir a què destinava la feina. Sospitava fins i tot que la mare només agafava la mitja quan era a casa seva.

Va intentar submergir-se en la lectura, després d’haver dedicat una mirada al rellotge de polsera per calcular el temps que encara tindria companyia. Havia decidit obrir la boca només per al comiat. Estava avorrida. En Paulino havia caigut en l’antiga distracció, malgrat tota la bona voluntat que emprava per agradar-li. El besava amb convicció, cosa que només feia quan considerava necessari. Els mateixos llavis poden besar de maneres diferents i la Lídia les sabia totes. El petó apassionat, el petó que no és només llavis sinó també llengua i dents, es reservava per a les grans ocasions. Els últims dies l’havia utilitzat molt, en veure que en Paulino s’allunyava o, almenys, ho semblava.

—Què tens, filla? Quant de temps fa que mires aquesta pàgina i encara no l’has acabada?

La veu era mel·líflua i insinuant, com la de l’empleat que agraeix la paga de Nadal. La Lídia va arronsar les espatlles i no va respondre:

—Sembla que estàs preocupada!… Algun malentès amb el senyor Morais?

La Lídia va aixecar el cap i va preguntar, amb ironia:

—I si n’hi hagués?

—Seria una imprudència, filla. Els homes són molt estranys i, per una nimietat, s’avorreixen. No se sap mai com se’ls ha de tractar…

—Sembla que tingui molta experiència…

—Vaig viure vint-i-dos anys amb el teu difunt pare: vols més experiència?

—Si va viure vint-i-dos anys amb el pare i no va conèixer cap altre home, com pot parlar d’experiència?

—Són tots iguals, filla. Vist un, vistos tots.

—Com ho sap? Només n’ha conegut un!

—Només cal obrir els ulls i veure.

—Té bons ulls, mare.

—Au, va… No és per vantar-me’n, però només cal mirar un home per conèixe’l!

—En sap més que jo, pel que sento. I del senyor Morais, què en pensa?

La mare va deixar la mitja i va ser eloqüent:

—Va ser la Providència qui se’t va aparèixer, filla. A un home així, ni tractant-lo a cos de rei li pagaries tot el que li deus. Només has de mirar la casa que tens! I les joies! I els vestits! Alguna vegada has trobat algú que et tracti així? El que jo he patit…

—Ja conec els seus patiments.

—Ho dius d’una manera… Sembla que no t’ho creguis. Hauria calgut no ser mare per no patir. A quina mare no li agrada veure els fills en una bona situació?

—Sí! A quina? —va repetir la Lídia, burleta.

La mare va reprendre la feina i no va respondre. Va fer dues passades, vagarosament, com si tingués el pensament en una altra banda. Després, va tornar a la conversa:

—Has donat a entendre que hi havia algun malentès, no? Vés amb compte!

—Com es preocupa, mare! Si hi ha un malentès o no, és el meu problema!

—No em sembla bé que pensis així. Encara que…

—Per què no acaba? Encara que què?

La llana va fer tantes voltes que semblava plena de nusos. Si més no, la mare es va inclinar completament sobre la feina, com si hagués trobat un problema insalvable.

—Així doncs? No respon?

—Volia dir… Volia dir que… Encara que trobessis una situació millor!

La Lídia va tancar el llibre, de cop. Sobresaltada, a la mare se li va desfer una passada.

—Hauria de tenir molt de respecte per vostè per no fer-la fora d’aquesta casa! De respecte, no en tinc gens, en pot estar segura, però, tot i així, no ho faré, no sé per què!

—Caram, filla! Què he dit perquè et posis així?

—I encara m’ho pregunta? Posi’s en el meu lloc!

—Oh, filla, però com t’exaltes! Sembla que encara em censuris. Només ho dic pel teu bé!

—Faci el favor de callar.

—Però…

—Ja li he dit que faci el favor de callar!

La mare va ploriquejar:

—Em sembla impossible que em tractis d’aquesta manera. A mi, ta mare!… A mi, que et vaig criar i amanyagar. El que hem de patir les mares!

—Si jo fos una filla com totes les altres filles i vostè com totes les altres mares, tindria raó de queixar-se.

—I els meus sacrificis? Els meus sacrificis?

—L’han pagat bé per ells, si és que n’ha fet. Està en una casa que paga el senyor Morais, asseguda en una cadira que ell ha comprat, beu el cafè que ell beu, a la bossa té diners que ell m’ha donat. Li sembla poc?

La mare encara va ploriquejar:

—Oh, filla, quines coses que dius! Em fas passar vergonya!

—Ja ho veig, ja ho veig. Vostè només té vergonya quan les paraules es diuen en veu alta. Només pensades, no fan passar vergonya!

Ràpidament, la mare es va eixugar els ulls i va respondre:

—No t’hi he obligat jo, a aquesta vida. Si la tens, és perquè vols!

—Moltes gràcies. Em temo, pel rumb que pren la conversa, que aquesta serà l’última vegada que posarà els peus en aquesta casa!

—Que no és teva!

—Moltes gràcies, un cop més. Meva o no, qui hi mana sóc jo. I si jo dic: «Surti d’aquí», vostè sortirà de seguida.

—Potser un dia em necessitaràs!

—No trucaré a la seva porta, estigui tranquil·la! Ni que estigui a punt de morir de fam aniré a demanar-li ni un cèntim dels que li he donat.

—I que no són teus!

—Però que guanyo per mi mateixa. Ves! Sóc jo qui guanya aquests diners, jo! Els guanyo amb el meu cos. D’alguna cosa m’havia de servir tenir un cos bonic. Per mantenir-la!

—No sé què em reté aquí, que no me’n vaig!…

—Vol que l’hi digui? És la por. És la por de perdre la gallina dels ous d’or. La gallina sóc jo, els ous són al seu moneder, el niu és aquell llit, i el gall… Sap qui és el gall?

—Quines indecències!

—Avui m’ha agafat per dir indecències. La veritat, de vegades, sembla indecent. Tot està bé mentre no es comencen a dir indecències, mentre no es comencen a dir veritats!

—Me’n vaig!

—Molt bé. I no torni, que potser em trobarà disposada a dir més indecències!

La mare va embolicar i desembolicar la mitja, sense decidir-se a aixecar-se. Va fer un esforç per contemporitzar:

—Però, filla, tu avui no estàs bé. Això són nervis. Jo no t’he volgut ofendre, i tu de seguida has perdut el cap. Vols dir que no us heu enfadat i per això estàs així? Però això passa, ja veuràs com passa!

—Sembla feta de goma. Per més cops que li donin, sempre torna a la mateixa posició. Encara no ha entès que vull que se’n vagi?

—Doncs sí. Demà et trucaré per saber com estàs. Ja passarà.

—Perd el temps.

—Oh, filla, tu…

—Ja he dit el que havia de dir. Faci el favor de marxar.

La mare va arreplegar les seves coses, va agafar la bossa i va començar a retirar-se. De la manera com quedava la conversa, no li quedaven gaires esperances de poder tornar. Va intentar estovar la filla amb la commoció:

—No imagines el disgust que m’has donat…

—Sí, l’imagino. Està veient que se li acaba la paga, eh? Tot s’acaba en aquest món…

Es va interrompre en sentir obrir la porta de l’escala. Es va aixecar i va anar al passadís:

—Qui és?… Ah, ets tu, Paulino? No t’esperava avui…

En Paulino va entrar. Portava gavardina i no es va treure el barret. En veure la mare de la Lídia, va exclamar:

—Què hi fa, vostè, aquí?

—Jo…

—Ni jo ni res… Surti!

La frase li va sortir gairebé cridada. La Lídia va intervenir:

—Però quines maneres són aquestes, Paulino? No sembles tu! Què passa?

En Paulino la va mirar, furiós:

—Encara m’ho preguntes? —Va tombar-se cap al costat i va esclatar—: Encara és aquí? No li he dit que marxés?… O, esperí… Ara sabrà la meravella de filla que té. Segui!

La mare es va deixar caure a la cadira.

—I tu també, seu! —va ordenar en Paulino a l’amant.

—No estic acostumada que em parlin d’aquesta manera. No vull seure.

—Com vulguis.

Es va treure el barret i la gavardina i els va tirar sobre el llit. Després es va girar cap a la mare de la Lídia i va començar:

—Vostè és testimoni de la manera com he tractat la seva filla…

—Sí, senyor Morais.

La Lídia els va interrompre:

—Però la cosa té a veure amb mi o amb la meva mare?

En Paulino va fer mitja volta, com si l’haguessin punxat. Va fer dos passos cap a la Lídia, esperant que ella reculés. La Lídia no va recular. En Paulino li va allargar una carta que es va treure de la butxaca:

—Aquí hi ha la prova que m’enganyes!

—Estàs boig!

En Paulino es va posar les mans al cap:

—Boig? Boig? A sobre em dius boig? Llegeix, llegeix el que diu!

La Lídia va obrir la carta i la va llegir en silenci. La cara no se li va alterar. Quan va arribar al final, va preguntar:

—Et creus el que diu aquesta carta?

—Si m’ho crec… És clar que m’ho crec!

—I doncs, què esperes?

En Paulino la va mirar com si no l’hagués entès. La fredor de la Lídia el descol·locava. Maquinalment, va doblegar la carta i la va guardar. La Lídia el mirava directament, als ulls. Contret, es va tombar cap a l’altra, que obria la boca, espantada:

—Pensi que la seva filla m’enganya amb un veí, l’hoste del sabater, un noi qualsevol!

—Oh, Lídia, sembla impossible! —va exclamar la mare, horroritzada.

La Lídia va seure al sofà, va creuar la cama, va treure una cigarreta de la capsa i se la va posar a la boca. Mogut pel costum, en Paulino li va acostar un encenedor encès.

—Gràcies. —Va expel·lir el fum amb força i va dir—: No sé què espereu. Tu has dit que creies en el que diu aquesta carta, la mare m’acusa d’estar relacionada amb un noi que, imagino, no té ofici ni benefici. Què espereu per marxar?

En Paulino se li va acostar, més calmat:

—Digues si és veritat o mentida.

—No he d’afegir res al que ja he dit.

—És veritat, és clar que és veritat! Si no fos veritat protestaries i…

—Si vols que et digui el que penso, t’ho diré: aquesta carta és un pretext!

—Un pretext, per què?

—Ho saps millor que no jo.

—Vols dir que sóc jo qui l’ha escrita?

—Hi ha persones que recorren a tots els mitjans per assolir els seus fins…

—Això és una gran mentida —va cridar en Paulino—. Jo seria incapaç d’una acció així!

—Potser…

—Caram! Vols que perdi la paciència tant sí com no!

La Lídia va aixafar la punta de la cigarreta al cendrer i es va aixecar, estremint-se:

—Entres aquí com un salvatge, m’acuses d’una estupidesa qualsevol i esperes que em quedi indiferent?

—Així doncs, és mentida?

—No esperis que et respongui. Hauràs de creure, o no creure, el que diu la carta, i no a mi. Ja has dit que ho creies, no? Què esperes, doncs? —Va riure bruscament i va afegir—: Els homes que es creuen enganyats, maten o deixen la casa. O fan veure que no ho saben. Què faràs tu?

En Paulino es va deixar caure al sofà, desfet:

—Però només digues si és mentida…

—El que havia de dir, ja està dit. Espero que no triguis gaire a decidir-te.

—Em poses en una situació…!

La Lídia li va girar l’esquena i es va apartar cap a la finestra. La mare la va seguir i va xiuxiuejar:

—Per què no li dius que és mentida?… Així es quedaria descansat…

—Deixi’m!

La mare va tornar a seure, mirant l’home amb aire de commiseració. En Paulino, escarxofat al sofà, es clavava cops de puny al cap, sense trobar una sortida al laberint en què l’havien ficat. Havia rebut la carta després de dinar i de poc que no havia tingut una congestió després de llegir-la. La carta no estava firmada. No indicava el lloc de trobada, cosa que li impedia enganxar la Lídia en flagrant delicte, però s’estenia en descripcions i detalls i el convidava a procedir com un home. Després d’haver-la rellegit (era al seu despatx de l’oficina de la Companyia, tancat per dins perquè no el molestessin) va pensar que la carta tenia el seu costat bo. La frescor i la joventut de la Maria Clàudia el tenien una mica atabalat. Constantment inventava pretextos per fer-la anar al despatx, de manera que ja havia provocat comentaris entre els empleats. Com tot patró que es preui, tenia un empleat de confiança que el posava al dia de tot el que es feia i es deia a la casa. Es va empipar amb els murmuradors i va doblar les atencions a la Maria Clàudia. La carta arribava en el moment ideal. Una escena violenta, dos insults, i adéu-siau, cap a noves aventures! Segur que hi havia obstacles: la mateixa joventut de la Maria Clàudia, els pares… Havia pensat posar totes dues coses al mateix sac: conservar la Lídia, que era un tros de dona, i caçar la Claudinha, que prometia arribar a ser encara millor. Però això havia estat abans de rebre la carta. La denúncia era formal i l’obligava a prendre posició. El pitjor és que encara no estava gaire segur de la Claudinha i li feia por quedar-se sense la Lídia. No li sobrava temps, ni ganes, per buscar amants. Però la carta era allà, davant seu. La Lídia l’enganyava amb un pobre que llogava habitacions: era el pitjor dels insults, l’insult a la seva virilitat. Dona jove, home gran, amant jove. Una ofensa com aquesta, no la podia suportar. Va cridar la Claudinha al despatx i va parlar amb ella tota la tarda. No li va dir res de la carta. Va palpar el terreny amb molta cura i no va quedar descontent. Després que la noia sortís, va tornar a llegir la carta i va decidir anar a prendre les mesures radicals que el cas exigia. D’aquí l’escena.

Però la Lídia reaccionava d’una manera imprevista. Li plantejava, amb la màxima fredor, el dilema: agafar-la o deixar-la, reservant-se, encara, el dret de procedir com volgués en el cas que es decidís a «agafar-la». Però per què no responia? Per què no deia sí o no?

—Lídia, per què no em dius sí o no?

Ella el va mirar, altiva:

—Encara amb això? Creia que ja ho havies decidit.

—Però és un disbarat… Érem tan amics…

La Lídia va somriure, amb un somriure d’ironia i tristesa.

—Ho veus, com somrius? Respon al que et pregunto, va!

—Si et dic que és veritat, què faràs?

—Jo… No ho sé… Doncs mira! Et deixo!

—Molt bé. I ja has pensat que, si et dic que és mentida, estàs obligat a jugar una altra carta? Quant de temps creus que podràs aguantar? Vols que em quedi aquí, a les teves ordres, fins que deixis de creure en mi?

La mare va dir:

—Oh, senyor Morais, que no és prou clar que és mentida? Només cal mirar-la!

—Calli, mare!

En Paulino va abaixar el cap, perplex. La Lídia tenia raó. La persona que havia escrit la carta, en veure que no havia passat res, n’escriuria d’altres, fins i tot potser més detallades, més completes. Potser seria insolent, el classificaria amb els pitjors epítets que es poden atribuir a un home. Quant de temps podria aguantar? I qui li garantia que la Claudinha estaria disposada a fer de segona amant? En un gest ràpid i violent, es va aixecar:

—Està decidit. Me’n vaig, ja està!

La Lídia va empal·lidir. Malgrat tot el que havia dit, no esperava que l’amant la deixés. Havia estat sincera, i imprudent, ara ho reconeixia. Va respondre, amb una serenitat falsa:

—Com vulguis.

En Paulino es va posar la gavardina i va agafar el barret. Va voler acabar amb honor per la seva dignitat d’home. Va declarar:

—Que sàpigues que has comès la pitjor de les accions. No em mereixia això. Passi-ho bé.

Va anar cap a la porta, però la Lídia el va aturar:

—Un moment… Les coses que et pertanyen en aquesta casa, i són gairebé totes, estan a la teva disposició. Pots enviar algú a buscar-les quan vulguis.

—No vull res. Te les pots quedar. Encara tinc molts diners per posar casa a una altra dona. Bona nit.

—Bona nit, senyor Morais —va dir la mare de la Lídia—. Jo crec…

—Calli, mare!

La Lídia es va acostar a la porta del passadís i va dir a en Paulino, que ja tenia la mà al pom per sortir:

—Et desitjo tota la felicitat amb la nova amant. Vés amb compte que no t’obliguin a casar-t’hi.

Sense respondre, en Paulino va sortir. La Lídia va tornar a seure al sofà. Va encendre una altra cigarreta. Va mirar la mare amb desdeny i va dir:

—Què espera? S’han acabat els diners. Marxi! Ja li deia jo que tot s’acaba en aquest món…

La mare, amb una expressió de dignitat ofesa, va avançar cap a ella. Va obrir la bossa, va treure els diners del moneder i els va posar sobre el llit:

—Aquí els tens. Potser et faran falta…

La Lídia no es va moure:

—Guardi’s els diners! Ara mateix! De la mateixa manera que he guanyat aquests, en puc guanyar més. Marxi!

Com si no desitgés res més, la mare va guardar els diners i va marxar. No marxava contenta amb ella mateixa. L’última frase de la filla li havia recordat que hauria pogut continuar comptant amb aquella ajuda si no hagués estat tan agressiva. Si s’hagués posat al seu costat, si hagués estat més afectuosa… Però l’amor filial pot molt… Per això, marxava amb l’esperança que, tard o d’hora, podria tornar…

El cop de porta en tancar-se va sobresaltar la Lídia. Estava sola. La cigarreta cremava lentament entre els dits. Estava sola com tres anys abans, quan havia conegut Paulino Morais. S’havia acabat. Calia tornar a començar. Tornar a començar. A començar.

A poc a poc, dues llàgrimes li van brillar als ulls. Van oscil·lar un moment, sospeses a la parpella inferior. Després, van caure. Només dues llàgrimes. La vida no val més que dues llàgrimes.