28

En el seu llarg epistolari de queixes i laments, la Carmen hi va afegir una altra carta. Allà dalt, a Vigo, a la seva terra, els pares quedarien aterrits i llagrimosos en llegir l’estesa sempre renovada de les desgràcies de la filla presonera en mans d’estranger.

Condemnada a l’ús d’una llengua estranya, només a les cartes es podia explicar en termes que ella mateixa entenia completament. Va narrar tot el que havia passat des de l’última carta, aturant-se en la malaltia del fill i donant a l’escena lamentable de la cuina un to més compatible amb la seva dignitat. Un cop recuperada la sang freda, va pensar que s’havia portat d’una manera indecorosa. Posar-se de genolls al davant del marit era per a ella la pitjor de les ignomínies. Pel que feia al fill… El fill ho oblidaria, encara era un nen. Però el marit no ho oblidaria i això era el que més li costava.

També va escriure al cosí Manolo. No ho va fer sense dubtar. Tenia la vaga idea que cometia una traïció i va reconèixer que la seva carta per a ell no venia a tomb. Tret de breus cartes de felicitació pel seu aniversari, per Pasqua i per Nadal, no n’havia rebut res més. Sabia, tanmateix, com li anava la vida. Els pares la posaven al corrent del que passava al clan familiar, i el cosí Manolo, amb la seva fabrica de raspalls, donava molt de si. Havia triomfat a la vida. La pena és que es mantenia solter: així, la fabrica, després de morir, hauria d’acontentar tants hereus que li quedaria poc a cadascun. Tret que preferís algun d’aquells hereus en detriment dels altres. Era lliure de disposar dels seus béns i podia passar de tot. Tots aquests fets s’explicaven àmpliament a les cartes de Vigo. En Manolo encara era jove, només tenia sis anys més que la Carmen, però l’Henriquinho s’havia d’anar fent present. La Carmen mai no havia donat importància a aquests suggeriments, ni hi havia una manera eficaç de fer present el fill. En Manolo no el coneixia. L’havia vist de molt petit quan havia anat a Lisboa amb els pares de la Carmen, de viatge. La Carmen havia sabut (l’hi havia dit la mare) que el cosí havia declarat que no li agradava l’Emílio. En aquella època, casada de feia poc, no hi havia donat importància, però ara veia bé que el cosí Manolo tenia raó. Els portuguesos deien que «d’Espanya, ni bon vent, ni bon casament…». Doncs «de Portugal, ni bon marit, ni…». La Carmen no tenia prou imaginació per inventar una rima que correspongués a un malefici lusità, però tenia ben presents tots els maleficis que proliferaven en aquest costat de la frontera.

Un cop escrites les cartes, va quedar més alleujada. Les respostes no trigarien i, amb elles, el consol. Perquè la Carmen només volia que la compadissin. La compassió d’en Manolo la compensaria de la petita deslleialtat que havia comès amb el marit. Imaginava el cosí al despatx de la fàbrica, que encara recordava. Hi havia un munt de cartes, encàrrecs i factures sobre l’escriptori. La seva carta estava a sobre de tot. En Manolo l’obria, la llegia amb molta atenció, la llegia una altra vegada. Després la deixava al davant, es quedava uns moments amb l’expressió de qui recorda esdeveniments agradables, i, immediatament, allunyava tots els papers, agafava un full (amb el nom de la fabrica en lletres majúscules) i començava a escriure.

Amb aquests records, la nostàlgia va començar a minar el cor de la Carmen. La nostàlgia de tot el que havia deixat, de la seva ciutat, de la casa dels pares, de la porta de la fabrica, de la dolça parla gallega que els portuguesos no aconseguien imitar. En recordar tot això, es posava a plorar. Segur que ja feia molt de temps que la nostàlgia l’afligia, però tal com venia se n’anava, empesa pel temps cada vegada més dur. Tot s’esfumava, la memòria amb prou feines aconseguia captar les imatges esvaïdes del seu passat. Però ara tot li apareixia amb nitidesa. Per això plorava. Plorava el bé que havia perdut i que mai més no tornaria a veure. Allà, estaria amb la seva gent, amiga entre amics. Ningú, a la seva esquena, l’escarniria per la seva manera de parlar, ningú no li diria «gallega» amb el to de menyspreu amb què la cridaven. Sí, seria gallega a la seva terra de gallecs, en què «gallec» no era sinònim de «noi de càrrega» ni de «carboner».

—{Ah, desgraciada, desgraciada!

El fill la mirava amb ulls de sorpresa. Amb una tossuderia inconscient, s’havia resistit als intents de la mare per captivar-lo de nou, s’havia resistit als cops i les bruixeries. Cada cop, cada oració, l’empenyien cap al pare. El pare era tranquil, calmat; la mare era excessiva en tot, en l’odi i en l’amor. Però ara plorava i l’Henrique, com tots els nens, no podia veure plorar ningú i encara menys la seva mare. Se li acostava, la consolava com podia, sense paraules. Li feia petons, posava la seva cara a la cara mullada de llàgrimes i, al cap de poc, ploraven tots dos. Aleshores, la Carmen li explicava llargues històries de Galícia, substituint, gairebé sense adonar-se’n, el portuguès pel gallec.

—No t’entenc, mare!

Ella se n’adonava, traduïa a la detestada llengua portuguesa aquelles històries boniques que només tenien bellesa i sabor en la seva llengua natal. Després li ensenyava fotografies, el retrat de l’avi Felip i de l’àvia Mercedes, una altra on apareixia el cosí Manolo amb més familiars. L’Henrique ja ho havia vist tot, però la mare insistia. Ensenyant-li una en què es veia un racó de la casa dels pares, va dir:

—Aquí vaig jugar muchas veces amb el cosí Manolo…

Es va tornar una obsessió el record d’en Manolo. Per camins amagats, el pensament anava a parar sempre a ell, i la Carmen romania tota confosa quan descobria que hi havia pensat durant molt de temps. Era una ximpleria. Havia passat tant de temps… Estava vella, malgrat els seus trenta-tres anys. I estava casada, també. Tenia una casa, un marit, un fill. Ningú no té el dret, en aquesta situació, de tenir pensaments com aquests.

Arreglava les fotografies, se submergia en les ocupacions domèstiques, s’atordia. Però el pensament tornava: la seva terra, els pares, en Manolo després de tot, com si el record de la seva figura i de la seva veu s’hagués allunyat i per això arribés més tard.

De nit, al llit, al costat del marit, tenia llargs insomnis. La nostàlgia de la vida passada s’havia tornat més imperiosa, com si exigís una acció immediata per part seva. Atrapada en els pensaments que la portaven més lluny, es va tornar més tranquil·la. El seu temperament fogós es va suavitzar, una dolça serenitat li va entrar al cor. A l’Emílio li va estranyar la transformació, però no hi va posar cap pega. Va pensar que seria un canvi de tàctica per captar novament l’amor del fill. Va suposar que l’havia encertat, en notar que l’Henrique es dividia, ara, entre ell i la mare. Es podria dir que fins i tot pretenia reconciliar-los. Amb una ingènua, i potser inconscient, habilitat, intentava interessar-los tots dos en els seus assumptes. Els resultats eren desanimadors. Tant el pare com la mare, sempre a punt per respondre quan es dirigia a cadascun, es feien els distrets quan intentava generalitzar la conversa. L’Henrique no ho entenia. Havia estimat poc el pare, però havia descobert que el podia estimar sense reserves; durant algun temps va recelar de la mare, però ara la mare plorava i ell reconeixia que no l’havia deixat d’estimar mai. Els estimava tots dos i veia que ells s’allunyaven cada vegada més l’un de l’altra. Per què no parlaven? Per què es miraven, de vegades, com si no es coneguessin o com si es coneguessin massa? Per què aquells vespres silenciosos, en què la veu infantil semblava estar perduda, com en un bosc immens i ombrívol que apagava tots els ressons i d’on havien fugit tots els ocells? Molt lluny havien fugit les aus amoroses, el bosc havia quedat petrificat, sense la vida que només genera l’amor.

Els dies havien passat lents. El servei postal havia portat a través del país i més enllà de la frontera les cartes de la Carmen. Potser per la mateixa via (qui sap si per les mateixes mans?) les respostes començaven el seu camí. Cada hora, cada dia, les acostava més. La Carmen no sabia què esperava. Compassió? Bones paraules? Sí, i les necessitava. No estaria tan sola en llegir-les, era com si al voltant hi hagués realment els seus parents. Els veia les cares compassives que se li abocaven i li infonien valor. No podia esperar res més. Però, potser perquè havia recordat escriure a en Manolo, esperava més. Els dies van passar. La seva ansietat li feia oblidar que la mare no estava gaire preparada per escriure, que la seva correspondència amb ella tenia llargs intervals. Ja pensava que l’havien oblidat…

Atrapat en la seva rutina de representant, veient cada dia més lluny el dia de l’alliberament, l’Emílio deixava passar el temps. Havia anunciat que marxaria i no feia un pas. Li fallava el valor. Quan gairebé passava el llindar de la porta per no tornar mai més, alguna cosa l’aferrava. L’amor havia fugit de casa seva. No odiava la dona, però estava esgotat per la infelicitat. Tot té un límit: es pot suportar la infelicitat fins aquí, però no més enllà. I, mentrestant, no marxava. La dona havia deixat de fer aquelles escenes exasperants, s’havia tornat més mansa i tranquil·la. Mai més no havia alçat la veu, mai més no s’havia queixat de la seva negra vida. Pensant en això, l’Emílio s’espantava amb la possibilitat que pretengués reconstruir la vida de la llar. Ja se sentia massa presoner per desitjar aquesta eventualitat. La Carmen li parlava només quan no podia deixar de fer-ho, però. Res no feia, doncs, pensar en un desig de reconciliació. Que ella havia aconseguit atraure el fill era evident, però d’aquí a voler-lo captar, hi havia una gran distància que no semblava disposada a superar. La transformació l’intrigava: l’Henrique havia tornat a entendre’s amb la mare, què esperava ella per tornar a començar amb les escenes tempestuoses? Feta la pregunta i no trobada la resposta, l’Emílio arronsava les espatlles amb indiferència o es deixava dur pel temps com si pogués donar-li el valor que li faltava.

Fins que va arribar una carta. L’Emílio no era a casa, l’Henrique havia anat a fer un encàrrec. Quan la va rebre de les mans del carter i va reconèixer la cal·ligrafia de la mare, la Carmen va tenir una esgarrifança:

—No en porta cap més?

El carter va mirar el paquet que tenia a la mà i va respondre:

—Només aquesta.

Només aquesta! La Carmen va tenir ganes de plorar. En aquell moment s’adonava que havia estat esperant carta d’en Manolo, no només d’ell, sinó sobretot d’ell. I la carta no venia. Amb una lentitud que va intrigar el carter, va tancar la porta. Quina bogeria, la seva! No ho havia pensat! No hi era tota quan havia escrit al cosí! Ocupada amb aquests pensaments ja havia oblidat que tenia a les mans la carta de la mare. Però va sentir als dits, de sobte, el contacte del paper. Va murmurar en gallec:

—Mina nai…

En un gest ràpid, va obrir el sobre. Dos fulls grans, escrits de dalt a baix amb la lletra tancada i menuda que tan bé coneixia. El passadís estava fosc, no podia llegir. Va córrer a l’habitació, va encendre el llum, va seure a la vora del llit, tot això ràpidament, com si tingués por que la carta se li evaporés de les mans. Els ulls molls de llàgrimes no aconseguien distingir les paraules. Nerviosa, se’ls va eixugar, es va mocar, i va poder, per fi, saber què li deia la mare.

Sí, deia tot el que esperava. La mare la compadia un cop més, però un cop més deia que no era culpa seva, que ja l’havia avisat… Sí, ja sabia tot això, ja havia llegit aquestes mateixes paraules en altres cartes… Però no deien res més? No li podien dir res més? No?… Però… Què volen dir? Ah, mare estimada, mare estimada!…

Allà estava. Marxaria. Passaria un temps a casa dels pares. Un mes, potser dos mesos. Hi portaria l’Henrique. Ells pagarien els bitllets. Seria… Què seria, la Carmen no ho sabia bé. Li van saltar les llàgrimes i ja no va poder continuar llegint. Seria una felicitat, sens dubte. Dos mesos, potser tres, lluny d’aquesta casa, al costat dels seus, amb el fill al seu costat.

Es va netejar els ulls i va continuar llegint. Notícies de la casa, de la família, el naixement d’un nebot. Després, petons i abraçades. En un costat de la carta, en una lletra més estreta, un post scriptum. El timbre de la porta va sonar. La Carmen no el va sentir. Va tornar a sonar. La Carmen ja havia llegit aquelles línies finals, però no sentia res. Allà tenia l’explicació: en Manolo deia que no li escrivia perquè esperava que ella anés a Vigo. El timbre sonava impacient i inquiet. Com si tornés del fons del temps, la Carmen el va sentir, per fi. Va anar a obrir. Era el fill. L’Henrique es va quedar perplex, la mare plorava i reia al mateix temps. Es va veure pres en els seus braços, va notar els seus petons i va sentir:

—Anirem a veure l’avi Felipe i l’àvia Mercedes. Passarem un temps amb ells. Hi anirem, hi anirem, fill meu!

Quan l’Emílio va arribar, a la nit, la Carmen li va ensenyar la carta. Ell no s’havia interessat mai per la correspondència de la dona i era prou delicat per no remenar les cartes, d’amagat. Sospitava les queixes, endevinava que devia semblar un tirà en aquella correspondència, però no la volia llegir. I a la Carmen, tot i que no li importava que el marit sabés què deia ella, gairebé no li va ensenyar el tros de carta en què la mare parlava del viatge: necessitava que ell consentís i la lectura de la resta el podia dur, per despit, a negar-s’hi. L’Emílio va notar la falta d’un marge que havia estat tallat amb tisores. No va preguntar per què. Li va tornar la carta, sense paraules.

—I doncs?

No va respondre de seguida. Veia, ell també, dos mesos, potser tres, de soledat. Es veia lliure, sol, a la casa buida. Podria sortir quan volgués, entrar quan volgués, dormir a terra o al llit. Es veia fer totes les coses que volia —i eren tantes que no aconseguia recordar-ne cap. Un somriure li va distendre els llavis. Des d’aquell moment, començava a sentir-se lliure, queien al seu voltant les cadenes que el lligaven. A fora l’esperava una vida ampla, plena, en què cabien tots els somnis i totes les esperances. Que no fossin més de tres mesos, això tant se valia. Potser després arribarien els seus dies de valor…

—I doncs? —va insistir la dona, pressentint una negativa en el silenci.

—I doncs?… Em sembla bé.

Només aquestes tres paraules. Per primer cop des de feia molts anys, hi havia tres persones satisfetes en aquella casa. Per a l’Henrique era la perspectiva de les vacances, el tren «catric-catroc-catric-catroc», tot el que de meravellós tenen els viatges per als nens. Per a l’Emílio i la Carmen, l’alliberament del malson que els lligava l’un a l’altra.

El sopar va ser tranquil. Hi va haver somriures i paraules amables. L’Henrique estava content. Fins i tot els pares semblaven feliços. La mateixa llum de la cuina semblava més clara. Tot era més clar i pur.