20

A casa de l’Anselmo, es va sopar més d’hora aquella nit. La Maria Clàudia s’havia de preparar perquè la presentessin a Paulino Morais i no convenia fer esperar una persona de qui es volia obtenir un favor. Mare i filla havien menjat de pressa i s’havien ficat a l’habitació. Hi havia diversos problemes per resoldre pel que feia a la presentació de la Claudinha i el més difícil era triar el vestit. Cap altre li anava millor a la seva bellesa i a la seva joventut que el vestit groc, sense mànigues, d’un teixit lleu. La faldilla ampla, de plecs grans, que quan girava semblava el calze invertit d’una flor, li queia de la cintura amb un moviment d’ona mandrosa. La Rosalia votava per aquest vestit. El sentit comú i el gust de la Claudinha, però, van notar la incongruència: aquell vestit estaria bé per a l’estiu, no per a la primavera encara plujosa. A part d’això, l’absència de mànigues podria desagradar el senyor Morais. La Rosalia hi va estar d’acord, però no va fer cap altre suggeriment. Havia escollit aquell vestit, i només aquell, i no tenia cap proposta de reserva.

L’elecció semblava difícil, però la Claudinha es va decidir: es posaria el vestit gris verdós que era discret i apropiat per a l’estació. Era un vestit de llana, de màniga llarga que es cordava als canells amb botons del mateix color. L’escot, petit, amb prou feines descobria el coll. Per a una futura empleada no es podia desitjar res millor. A la Rosalia no li va agradar la idea, però quan la filla es va vestir li va donar la raó.

La Maria Clàudia sempre tenia raó. Es va mirar al mirall alt de l’armari i es va trobar bonica. El vestit groc la feia més jove i el que ara volia era semblar més gran. Res de volants ni de braços nus. El vestit que s’havia posat se li ajustava al cos com un guant, semblava que se li enganxés a la carn i l’obeís en els més mínims moviments. No tenia cinturó, però el tall marcava la cintura naturalment, i la cintura de la Maria Clàudia era tan fina i esvelta que un cinturó només la molestaria. Mirant-se al mirall la Claudinha va descobrir el sentit amb què en el futur hauria d’orientar l’elecció del vestuari. Res de superficialitats que li amaguessin els contorns. I, en aquell moment, girant-se al davant del mirall, pensava que li quedaria bé un vestit de lamé, d’aquells que semblaven pell, tan flexible i elàstica com la natural.

—Què et sembla, mare? —va preguntar.

La Rosalia no tenia paraules. Caminava al voltant de la filla com una criada personal que prepara la vedet per a l’apoteosi. La Maria Clàudia va seure, va treure de la bossa el pintallavis i el coloret i va començar a pintar-se. Els cabells quedaven per a després, perquè eren fàcils de pentinar. No va abusar de la pintura; de fet, va ser més discreta del que era habitualment. Confiava en els nervis perquè li donessin color i els nervis no l’estaven deixant malament. Quan va acabar, es va posar al davant de la mare i va repetir:

—Què tal?

—Estàs bonica, filla.

La Claudinha es va somriure al mirall, una última mirada investigadora i es va declarar preparada. La Rosalia va cridar el marit. L’Anselmo va aparèixer. Havia adoptat una noble figura de pare que veu com es decideix el futur de la filla i semblava commogut.

—T’agrada, pare?

—Estàs encantadora, filla meva.

L’Anselmo havia descobert que, en els grans moments, «filla meva» quedava millor que qualsevol altra locució. Feia seriós, suggeria l’afecte paternal, l’orgull de la paternitat, mal dominats pel respecte.

—Estic tan nerviosa —va dir la Claudinha.

—T’has de calmar —va aconsellar el pare, passant-se la mà ferma pel bigoti retallat. Res no podia alterar la fermesa d’aquella mà.

Quan la filla va passar pel seu costat, l’Anselmo li va arreglar el fil de perles que li voltava el coll. Era l’últim retoc a la toaleta i el feia qui l’havia de fer: la mà ferma i amorosa del pare.

Amb el cor saltant com un ocell en una gàbia, la Maria Clàudia va baixar al primer pis. Estava molt més nerviosa del que semblava. Havia anat a casa de la Lídia moltes vegades, però mai quan hi era l’amant. Aquesta visita tenia, així, un aire de complicitat, de secret, de cosa prohibida. Se l’admetia en presència de Paulino Morais, passava a conèixer directament la situació irregular de la Lídia. Això l’excitava, la marejava.

La Lídia va obrir la porta, somrient.

—T’estàvem esperant.

La frase va reforçar el sentiment d’intimitat de què la Maria Clàudia se sentia posseïda. Va entrar, tota tremolosa. La Lídia portava el barnús de tafetà i sabates de ball que s’agafaven als turmells amb dues tires platejades. Semblaven més aviat sandàlies que sabates i, tot i així, què no donaria la Maria Clàudia per tenir unes sabates així…

Estava tan acostumada a entrar a l’habitació, que la noia va fer un pas en aquella direcció. La Lídia va somriure:

—No. Cap allà no…

La Claudinha es va enrojolar violentament. I va ser així, vermella i confosa, que va aparèixer al davant de Paulino Morais, que l’esperava, amb l’abric posat i la cigarreta encesa, al menjador.

La Lídia va fer les presentacions. En Paulino es va aixecar. Amb la mà que aguantava la cigarreta va indicar una cadira a la Maria Clàudia. Van seure. Els ulls d’en Paulino van observar la Claudinha amb una atenció excessiva. La noia havia abaixat els ulls cap a les figures geomètriques de l’estora.

—Va, Paulino —va dir la Lídia, sempre somrient—. Que no veus que la fas posar incòmoda?

En Paulino va fer un moviment brusc i també va somriure:

—No era la meva intenció. —I a la Maria Clàudia—: No la feia tan… tan jove!…

—Tinc dinou anys, senyor Morais —va respondre ella, aixecant els ulls.

—Com veus, és una nena —va dir la Lídia.

La noia la va mirar. Les mirades de totes dues es van creuar desconfiades i, de sobte, enemigues. Per intuïció, la Maria Clàudia va penetrar en el pensament de la Lídia, i el que va veure li va fer por i li va agradar al mateix temps. Va endevinar que era una enemiga i va endevinar per què. Es va veure a si mateixa i a la Lídia com si fos una altra persona, com si fos, per exemple, Paulino Morais, i la comparació consegüent va resultar al seu favor.

—No sóc tan nena, senyora Lídia. El que sóc, això segur, com ha dit el senyor Morais, és molt jove.

La Lídia es va mossegar els llavis: havia entès la situació. Es va recompondre immediatament i va deixar anar una riallada:

—Ja he passat per això. Quan tenia la seva edat, també jo em desesperava quan em deien nena. Reconec, avui, que era veritat. Per què no ho hauria de reconèixer també la Claudinha?

—Potser perquè encara no tinc l’edat de la senyora Lídia…

En poc temps, la Maria Clàudia havia après l’esgrima de les amabilitats femenines. En el seu primer assalt, ja havia fet dos tocs i estava intacta, tot i que una mica espaordida: temia que li faltés l’alè i les armes en la resta de la batalla. Per sort per a ella, en Paulino va intervenir: es va treure el portacigarretes d’or i n’hi va oferir una. La Lídia va acceptar.

—No fuma? —va preguntar en Paulino a la Maria Clàudia.

La noia es va enrojolar. Ja havia fumat diverses vegades, d’amagat, però li va semblar que no havia d’acceptar. Podia quedar malament i, a més a més, no estava segura de poder imitar l’elegància amb què la Lídia agafava la cigarreta i la duia a la boca. Va respondre:

—No, senyor Morais.

—Fa bé. —Va callar per absorbir un glop de fum de la cigarreta i va continuar—: Doncs no em sembla gaire caritatiu que parlin de l’edat davant d’una persona que podria ser el pare de totes dues.

La frase va tenir un efecte agradable: va establir treves. Però la Claudinha va agafar la davantera. Amb un somriure encantador, com diria l’Anselmo, va observar:

—El senyor Morais s’està fent més vell del que, de fet, és…

—A veure, doncs! Quants anys em posa?

—Uns quaranta-cinc, potser…

—Ho, ho! —En Paulino tenia una rialla greu i quan reia, el ventre li tremolava—. Amunt, amunt!

—Cinquanta?

—Cinquanta-sis. Fins i tot podria ser el seu avi.

—Doncs es conserva molt bé!

La frase va ser sincera i espontània i en Paulino ho va notar. La Lídia es va aixecar. Es va acostar a l’amant i va intentar portar la conversa cap al tema que havia dut allà la Maria Clàudia:

—No oblidis que la Claudinha està més interessada en la teva decisió que en la teva edat. Ja és tard, ella segur que se’n vol anar a dormir, i a més a més… —va parar, va mirar en Paulino amb un somriure expressiu i va concloure en veu més baixa, carregada de sobreentesos—: a més a més, necessito parlar amb tu a soles…

La Maria Clàudia es va sentir vençuda. En aquell terreny no podia lluitar. Va veure que era una intrusa, que tots dos tenien —la Lídia, sens dubte— ganes de veure-la marxar, i va tenir ganes de plorar.

—Ah, és veritat… —En Paulino va semblar recordar per primer cop que havia de defensar una posició, de preservar una respectabilitat i que la lleugeresa de la conversa els comprometia—. Així, busca una feina?

—Ja en tinc, senyor Morais. Però els meus pares creuen que guanyo poc i la senyora Lídia va tenir la bondat d’interessar-se…

—Què sap fer?

—Sé escriure a màquina.

—Només? No sap taquigrafia?

—No, senyor Morais.

—Saber escriure a màquina només, en els temps que corren, és poc. Quant guanya?

—Cinc-cents escuts.

—Mmm… I així, no sap taquigrafia?

—No, senyor…

La veu de la Maria Clàudia desapareixia. La Lídia somreia. En Paulino pensava. Hi havia un silenci incòmode.

—Però en puc aprendre… —va dir la Claudinha.

—Mmm…

En Paulino xuclava la cigarreta i mirava la noia. La Lídia va dir:

—Escolta, rei, a mi m’agradaria, però si veus que no pots… La Claudinha és prou intel·ligent per entendre-ho…

La Maria Clàudia ja no tenia forces per reaccionar. El que volia era veure’s fora d’allà tan aviat com fos possible. Va fer un gest per aixecar-se.

—Deixa estar —va dir en Paulino—. Li donaré una oportunitat. La meva taquígrafa es casa d’aquí a tres mesos i després deixa la feina. Treballarà a la meva empresa. Durant aquests tres mesos, li pago el mateix que guanya ara. Mentrestant, aprengui taquigrafia. Després, ja ho veurem. Si m’agrada, ara mateix li prometo que el sou farà un bon salt!… Li va bé?

—I tant, sí, senyor Morais! I moltes gràcies! —La cara de la Maria Clàudia semblava una alba de primavera.

—No li sembla millor dir-ho primer als pares?

—Ai, no val la pena, senyor Morais! Hi estaran d’acord, segur…

Ho va dir amb tanta seguretat que en Paulino la va fitar amb ulls curiosos. En el mateix moment, la Lídia va observar:

—Però, si al final d’aquests tres mesos no estiguessis satisfet o ella no sabés prou taquigrafia… l’hauràs d’acomiadar?

La Maria Clàudia va mirar en Paulino, inquieta.

—Bé, potser no caldrà…

—Aleshores, no et servirà…

—N’aprendré, senyor Morais —va interrompre la Maria Clàudia—. I espero que quedi satisfet amb mi…

—També ho espero —va somriure en Paulino.

—Quan m’hi he de presentar?

—D’això… Com més aviat millor. Quan pot deixar la feina?

—Ara mateix, si vostè vol.

En Paulino va pensar durant uns quants segons i va dir:

—Som a 26… El dia 1, pot ser?

—Sí, senyor.

—Molt bé. Però esperi… El dia 1 no seré a Lisboa. Tant se val. Li donaré una nota perquè es presenti al cap d’oficina, no m’oblidaré d’avisar-lo. És poc probable, de fet…

Es va treure una targeta de visita de la cartera. Va buscar unes ulleres i no les va trobar:

—On he deixat les ulleres?

—Són a l’habitació —va respondre la Lídia.

—Vés a buscar-les, fes el favor…

La Lídia va sortir. En Paulino es va quedar amb la cartera a la mà i mirava distretament la Maria Clàudia. Ella, que tenia els ulls baixos, es va posar dreta i el va fitar. Va passar alguna cosa en la mirada d’ell que la noia va entendre. Ni l’un ni l’altre van apartar la mirada. El pit de la Maria Clàudia va panteixar, el pit se li va moure. En Paulino va sentir que els músculs de l’esquena es distenien lentament. Al passadís van sonar els passos de la Lídia que tornava.

Quan va entrar, en Paulino remenava la cartera amb una atenció escrupolosa i la Maria Clàudia mirava l’estora fixament.