27

En Paulino va arribar més tard, gairebé a les onze. Va fer un petó ràpid a la Lídia i va anar a seure al seu sofà predilecte, pipant la cigarreta.

Aquella nit, per la força de les circumstàncies, la Lídia no anava en camisa de dormir, cosa que potser va contribuir a la irritació sorda d’en Paulino. La mateixa manera d’agafar la cigarreta entre les dents, el tamborineig dels dits al braç del sofà, tot eren senyals que no estava satisfet. Asseguda davant seu, en un tamboret baix, la Lídia intentava distreure’l amb les foteses del seu dia. Ja feia algunes nits que notava una transformació en l’amant. Havia deixat de «menjar-la» amb els ulls, la qual cosa, tot i que es podia justificar per la llarga convivència, també podria voler dir que estava perdent interès per ella per qualsevol altra raó. El sentiment permanent d’inseguretat de la Lídia sempre li feia témer el pitjor. Detalls aparentment insignificants, petites faltes d’atenció, paraules un xic brusques, un aire distret de vegades, eren altres preocupacions per a ella.

En Paulino no ajudava en la conversa. Hi havia pauses llargues en què ni l’un ni l’altra sabien què dir. Amb més precisió: només la Lídia no sabia què dir; en Paulino semblava que volia estar callat. Ella espremia la imaginació per no deixar morir el diàleg; ell responia distretament. I la conversa, la falta de temes, moria com una espelma per falta d’oli. Aquella nit, el vestit de la Lídia semblava ser un motiu més d’allunyament. En Paulino llançava llargues fumarades a l’aire, amb un buf impacient i prolongat. Desistint de trobar un tema que li pogués interessar, la Lídia, una mica a l’atzar, va dir:

—Sembla que estàs preocupat…

—Mmm…

La resposta era imprecisa: ho podia voler dir tot. Semblava esperar que la Lídia concretés la suposició. Amb la por vaga del desconegut que s’amaga a les cases a les fosques i amb les paraules imprudents de les quals mai no es coneixen les conseqüències, la Lídia va afegir:

—Des de fa uns quants dies, et noto diferent. Sempre m’explicaves les teves preocupacions… No vull ser indiscreta, ves, però potser et faria bé dir-me…

En Paulino la va mirar amb un esguard divertit. Fins i tot va somriure. A la Lídia li van fer por l’esguard i el somriure. Ja estava penedida del que havia dit. En veure-la retreure’s, en Paulino va afegir, per no deixar passar l’oportunitat que ella li havia ofert:

—Qüestions de negocis…

—Moltes vegades m’has dit que, quan estaves amb mi, no pensaves en els negocis!

—Ho he dit. Però, ara, hi penso…

El somriure era maliciós. Els ulls tenien la fixació implacable de qui nota imperfeccions o ferides. La Lídia va notar que s’enrojolava. Tenia el pressentiment que li passaria alguna cosa desagradable. En Paulino, en veure-la silenciosa, va insistir:

—Ara hi penso. No vull dir que hagi deixat de sentir-me bé al teu costat, és clar, però hi ha assumptes tan complicats que ens obliguen a pensar-hi a tota hora i amb qualsevol companyia.

Per res d’aquest món la Lídia voldria conèixer aquests assumptes. Pressentia que només li faria mal parlar-ne i, en aquell moment, desitjava una interrupció, que el telèfon sonés, per exemple, qualsevol incident que fes acabar la conversa. Però el telèfon no va sonar, ni en Paulino estava disposat a deixar-se interrompre:

—No coneixeu els homes. Ens pot agradar molt una dona, però això no vol dir que hi pensem a tota hora.

—És natural. Amb les dones passa el mateix.

Algun diable maliciós havia empès la Lídia a dir aquestes paraules. El mateix diable n’hi xiuxiuejava altres de més agosarades i la Lídia s’havia de dominar o l’havia de dominar per no dir-les. Ara eren els seus ulls esmoiats que es fixaven en les lletjors d’en Paulino, que, una mica ofès per l’afirmació, va respondre:

—És clar! Només faltava això, pensar sempre en la mateixa persona!

La veu sonava a despit. Es van mirar desconfiats, gairebé enemics. En Paulino intentava descobrir fins a on sabia la Lídia. Ella, per la seva banda, temptejava en la imprecisió de les paraules que havia sentit, per trobar-ne la causa. De sobte, una intuïció li va passar pel cervell:

—És veritat!… Això no ve a tomb, però m’havia descuidat de dir-te… La mare de la nena de dalt m’ha demanat que t’agraís l’interès…

La transformació de la cara d’en Paulino li va demostrar que havia encertat. Ara sabia contra qui lluitava. Al mateix temps, va sentir una esgarrifança de por. El diable s’havia amagat en algun lloc i estava desemparada.

En Paulino va sacsejar la cendra de la cigarreta, i es va remenar al sofà com si estigués mal assegut. Feia la fila d’un nen atrapat menjant melmelada d’amagat de la mare:

—Sí… La nena és hàbil…

—Penses augmentar-li el sou?

—Sí… Potser… Vaig dir tres mesos… però la família és pobra, vas ser tu qui me’n vas parlar, recordes? I… la Claudinha s’entén bé amb el personal…

—La Claudinha?

—Sí, la Maria Clàudia!

En Paulino s’havia quedat absort en la contemplació de la cendra que esmorteïa el fulgor de la burilla. Amb un somriure d’ironia, la Lídia va preguntar:

—I la taquigrafia? Com va?

—Ah, va molt bé! La noia aprèn amb facilitat.

—M’ho crec, m’ho crec…

El diable havia tornat. La Lídia estava segura que acabaria guanyant, sempre que no perdés la serenitat. Sobretot, havia d’evitar molestar en Paulinho, sense permetre, mentrestant, que descobrís els temors secrets que la dominaven. Estaria perduda si sospitava fins a quin punt se sentia insegura.

—La seva mare i jo ens entenem força, saps? Pel que m’ha explicat, la noia es va portar molt malament, ara fa uns quants dies…

—Es va portar malament?

La curiositat d’en Paulino era tan flagrant que per si sola hauria convençut la Lídia, si és que encara no ho estava.

—No sé en què penses… —va insinuar. Després, fingint que fins aleshores no se li havia acudit la idea, va fer una gran exclamació—: I ara! No és res d’això! I doncs, si fos veritat, penses que m’ho explicarien? Ets massa bo, estimat Paulino!

Potser en Paulino era massa bo. La veritat és que va semblar que quedava decebut. Va balbucejar:

—No pensava…

—La qüestió és més simple. El pare no se’n refiava perquè arribava tard a casa. Ella es va disculpar: que tu l’entretenies amb feines urgents…

En Paulino va entendre que havia d’omplir la pausa:

—No és ben bé així… Ha passat algunes vegades, de fet, però…

—Això s’entén i no és d’aquí que ve el mal. El pare la va seguir i la va enxampar amb el xicot!

El diable exultava, feia tombarelles, s’hi trencava de riure. En Paulino va romandre ombrívol. Va mossegar la cigarreta amb força i va remugar:

—Són terribles, aquestes nenes modernes…

—Oh, rei, no siguis injust! Què ha de fer, doncs, la pobra nena? Oblides que té dinou anys! Què ha de fer una noia de dinou anys? El príncep encantat sempre és un noi de la mateixa edat, guapo i elegant, que diu paraules beneites però encantadores. Oblides que també vas tenir dinou anys?

—Quan jo tenia dinou anys…

I no va dir més. Es va posar a mastegar la cigarreta, remugant paraules incomprensibles. Estava despitat, furiós. Durant tot aquest temps, li havia fet festes a la nova taquígrafa i ara descobria que ella, sí, que ella l’enganyava. És clar que no havia anat més enllà de moltes atencions, alguns somriures, converses intel·ligentment mantingudes a soles al despatx, després de les sis… No havia fet cap proposta, és clar… La noia era molt jove i tenia pares… Amb el temps, potser… Les seves intencions eren bones, és clar… Volia ajudar la noia i la família, que era pobra…

—Però és veritat?

—Ja ho dic jo que ets massa bo. Aquestes coses no s’inventen. Quan passen, fins i tot es té cura d’amagar-les. I, si jo les sé, és perquè la mare em té tota la confiança… —es va interrompre i va afegir, aprensiva—: Espero que no t’enfadis gaire. Seria lamentable que comencessis a tenir-li mania a la nena. Conec bé els teus escrúpols en qüestions d’aquesta naturalesa, però et prego que no la perjudiquis!

—D’acord. No et preocupis.

La Lídia es va aixecar. No convenia insistir en l’assumpte. Havia llançat la bomba en el deliciós flirt d’en Paulino i creia que amb això n’hi hauria prou per acabar, d’una vegada, l’aventura. Va preparar cafè, tenint cura de l’elegància dels seus moviments. Ella mateixa va servir en Paulino. Se li va asseure a la falda, li va passar el braç per l’esquena i li va fer beure el cafè, com a un nen. L’assumpte Maria Clàudia estava arreglat. En Paulino va beure el cafè, somrient a les carícies que l’amant li feia al clatell. De sobte, la Lídia es va mostrar interessada en el seu cap:

—Què fas servir ara per als cabells?

—És un preparat nou.

—Ho he notat per l’olor. Però, espera…

Li va mirar fixament la calba i va afegir, riallera:

—Oh, tresor, tens més cabells!

—De debò?

—T’ho juro.

—Porta un mirall!

La Lídia va saltar-li de la falda i va córrer al tocador.

—Aquí tens. Mira!

Torçant els ulls per veure la imatge que reflectia el mirall, en Paulino va murmurar:

—Sí… Sembla que tens raó…

—Mira! Aquí i aquí!… No veus aquests cabells petitons? És cabell que neix!

En Paulino li va tornar el mirall, somrient:

—El preparat és bo. Ja m’ho havien dit. Té vitamines, saps?

—Ah, sí?

Amb un gran nombre de detalls, en Paulino va explicar la composició del preparat i la manera d’aplicar-lo. D’aquesta forma, la vetllada, que havia començat malament, va acabar bé. No va ser tan llarga com de costum. Tenint en compte l’estat de la Lídia, en Paulino va sortir abans de mitjanit. Amb mitges paraules, l’un i l’altra van lamentar les abstinències a què aquest estat els obligava. El van compensar, amb petons i paraules tendres mutus.

Després que marxés, la Lídia va tornar a l’habitació. Començava a arreglar-la quan va sentir al pis de dalt, sobre el cap, un lleu so de talons. El so se sentia amb claredat. Anava i tornava, desapareixia i tornava. Mentre el va sentir, la Lídia es va quedar immòbil, amb els punys tancats, el cap lleugerament dret. Després, dos cops més forts (la caiguda d’unes sabates) i el silenci.