19

Ja feia dues hores que la Isaura es bellugava al llit, sense poder dormir. Tot l’edifici estava tranquil. Des del carrer, només de tant en tant, se sentien els passos d’algun tocatardà que es recollia a casa. Per la finestra entrava la llum pàl·lida i distant de les estrelles. En la foscor de l’habitació no es distingien bé les taques més negres dels mobles. El mirall de l’armari reflectia vagament la llum que venia de la finestra. Cada quart d’hora, inflexible com el mateix temps, el rellotge dels veïns de baix subratllava el seu insomni. Tot reposava en el silenci i en el son, excepte la Isaura. Intentava adormir-se de totes les maneres. Comptava i tornava a comptar fins a mil, afluixava la tensió dels músculs un a un, tancava els ulls, intentava oblidar l’insomni i enganyar-lo lliscant lentament en el son. Inútil. Tenia tots els nervis desperts. Més enllà de l’esforç a què l’obligava el cervell per la necessitat de dormir, el pensament la guiava per camins vertiginosos. Amb ell flanquejava valls pregones, a on pujava una remor sorda de veus que cridaven. Planava per les altures sobre el dors d’una au d’ales amples que, després de pujar sobre els núvols, on la respiració es tornava ofegadora, queia com una pedra en direcció a les valls cobertes de broma en què s’endevinaven figures blanques que, de tan clares, semblaven nues o cobertes només per veus transparents. Un desig sense objecte, una voluntat de desitjar i la por d’estimar, la torturaven.

Al costat, la germana dormia tranquil·lament. La seva respiració assossegada, la immobilitat del cos, l’exasperaven. Dues vegades es va aixecar i es va acostar a la finestra. Paraules soltes, frases incompletes, tot li circulava pel cervell. Era com un disc ratllat que repeteix eternament la mateixa frase musical, que de bonica passa a ser odiosa per la repetició. Deu, cent vegades, les mateixes notes se succeeixen, s’entrellacen, es confonen, i només en queda un so únic, obsessiu, terrible, implacable. Es percep que només un minut d’aquesta obsessió serà una bogeria, però el minut passa, l’obsessió continua, i la bogeria no arriba. En lloc d’això, la lucidesa es reduplica, es multiplica. L’esperit abraça horitzons, camina amunt i avall, no hi ha fronteres que l’aturin i a cada pas endavant la lucidesa es torna més aclaparadora. Abandonar-la, trencar el so, aixafar-lo sota el silenci, seria la tranquil·litat i el son. Però les paraules, les frases, els gestos, s’alcen per sota del silenci i giren silenciosament i sense fi.

La Isaura es deia a si mateixa que estava boja. El cap li cremava, el front li bullia, el cervell semblava que s’expandís i li rebentés el crani. I era l’insomni el que la posava en aquest estat. I l’insomni no la deixaria mentre aquells pensaments no la deixessin. I quins pensaments, Isaura! Quines coses monstruoses! Quines aberracions més repugnants! Quins furors subterranis empenyien les trampes de la voluntat!…

Quina mà diabòlica, quina mà maliciosa, l’havia guiat en l’elecció d’aquell llibre? I dir que s’havia escrit per a la moralitat! És clar —afirmava el raciocini fred, gairebé perdut en el remolí de les sensacions. Per què, doncs, aquesta agitació dels instints que trencaven manilles i irrompien en la carn? Per què no l’havia llegit fredament, sense passió? Debilitat —deia el raciocini. Desig —clamaven els instints reprimits, any rere any allunyats i sufocats com vergonyes. I ara els instints sobreabundaven, la voluntat s’enfonsava en un abisme més negre que la nit i més fondo que la mort.

La Isaura es mossegava els canells. Tenia la cara coberta de suor, els cabells enganxats al front, la boca torta en un espasme violent. Va seure al llit, es va ficar les mans pels cabells, embogida, i va mirar al voltant. Nit i silenci. El so del disc ratllat tornava de l’abisme del silenci. Extenuada, es va deixar caure als matalassos. L’Adriana va fer un moviment i va continuar dormint. Aquella indiferència era com una recriminació. La Isaura es va tapar el cap amb el llençol, malgrat la calor sufocant. Es va tapar els ulls amb les mans, com si la nit no fos prou fosca per ocultar la seva vergonya. Però als ulls, així comprimits, se li encenien guspires vermelles i grogues com espurnes d’un incendi. (Si el matí arribés de sobte, si la llum del sol fes el miracle de deixar l’altra punta del món i entrés a l’habitació!…).

Lentament, les mans de la Isaura es van moure en direcció a la germana. Les puntes dels dits van captar la calor de l’Adriana a un centímetre de distància. Es van quedar allà, sense avançar ni recular, bastants minuts. La suor s’havia assecat al front de la Isaura. La cara bullia com si la cremés un foc interior. Els dits van avançar fins a tocar el braç nu de l’Adriana. Com si haguessin rebut un xoc violent, van recular. El cor de la Isaura bategava sordament. Els ulls, oberts i dilatats, no veien res més que negror. Un cop més les mans van avançar. Un cop més es van aturar. Un cop més van continuar. Ara es posaven al braç de l’Adriana. Amb un moviment serpentejant, sinuós, la Isaura es va acostar a la germana. Li notava la calor de tot el cos. A poc a poc, una de les mans va recórrer el braç des del canell a l’espatlla, a poc a poc es va introduir sota l’aixella calenta i humida, a poc a poc es va insinuar per sota la sina. La respiració de la Isaura es va tornar precipitada i irregular. La mà va baixar cap al ventre, sobre el teixit lleu de la camisa. La germana va fer un moviment brusc i es va posar d’esquena. L’espatlla nua estava a l’altura de la boca de la Isaura, que sentia als llavis la proximitat de la carn. Com la llimalla atreta per l’imant, la boca de la Isaura es va posar a l’espatlla de l’Adriana. Va ser un petó llarg, assedegat, ferotge. Al mateix temps, amb la mà li va estrènyer la cintura i la va empènyer. L’Adriana es va despertar sobresaltada. La Isaura no la va deixar anar. La boca continuava fixa a l’espatlla com una ventosa i els dits se li enfonsaven al costat com urpes. Amb una exclamació de terror, l’Adriana se’n va desfer i va saltar del llit. Va córrer cap a la porta de l’habitació, però, recordant que la mare i la tia dormien al costat, va tornar enrere i es va refugiar al costat de la finestra.

La Isaura no s’havia mogut. Volia fingir que estava adormida, però la germana no tornava. Només li sentia la respiració sibilant. Veia, a través de les parpelles mig tancades, la seva figura retallada sobre el fons opalescent de la finestra. Després, quan ja havia oblidat que fingia, va cridar en veu baixa:

—Adriana…

La veu tremolosa de la germana va respondre:

—Què vols?

—Vine.

L’Adriana no es va moure.

—T’estàs refredant… —va insistir la Isaura.

—Tant se val.

—No et pots quedar aquí. Si no véns, surto jo.

L’Adriana s’hi va acostar. Va seure al costat del llit i va voler encendre el llum del capçal.

—No l’encenguis —va demanar la Isaura.

—Per què?

—No vull que em vegis.

—Quin mal hi ha?

—Em fa vergonya…

Murmuraven les frases. La veu de l’Adriana recuperava la seguretat, la de la Isaura tremolava com si s’hagués de trencar en sanglots:

—Estira’t, sisplau…

—No m’estiro.

—Per què? Et faig por?

La resposta de l’Adriana va trigar:

—Sí…

—No et faré mal. T’ho prometo. No sé què ha passat. Et juro que…

Va començar a plorar fluixet. A les fosques, l’Adriana va obrir l’armari i va treure l’abric gruixut. S’hi va embolicar i va seure als peus del llit.

—Et quedaràs aquí? —va preguntar la germana.

—Sí.

—Tota la nit?

—Sí.

Un sanglot més fort va sacsejar el pit de la Isaura. Gairebé immediatament la llum de l’habitació contigua es va encendre i es va sentir la veu de l’Amèlia:

—Què passa?

L’Adriana, ràpidament, va tirar l’abric al darrere del llit i es va ficar sota la roba. L’Amélia va aparèixer al llindar de la porta, amb un xal a les espatlles:

—Què passa?

—La Isaura, que ha tingut un malson —va respondre l’Adriana, alçant-se per amagar la germana.

L’Amélia s’hi va acostar:

—Estàs malalta?

—No és res, tia. Ha estat un malson. Vagi a dormir —va insistir l’Adriana, allunyant-la.

—Bé. Si necessiteu alguna cosa, crideu-me.

La porta de l’habitació es va tornar a tancar, la llum es va apagar i, a poc a poc, el silenci va tornar, només tallat per uns sanglots apagats. Després, els sanglots es van anar espaiant més i més, i només la tremolor de les espatlles de la Isaura denunciava la seva agitació. L’Adriana es mantenia allunyada, a l’espera. Lentament, els llençols s’escalfaven. Els dos cossos barrejaven la seva calor. La Isaura va murmurar:

—Em perdones?

La germana no va contestar de seguida. Sabia que havia de respondre «sí», per tranquil·litzar-la, però la paraula que volia pronunciar era un «no» ràpid.

—Em perdones? —va repetir la Isaura.

—Sí…

La Isaura va tenir un impuls d’agafar la germana, de plorar, però es va controlar, de por que l’altra interpretés el gest com una nova temptativa. Sentia que, des d’aquell moment, tot el que fes o digués estaria enverinat pel record d’aquells minuts; que el seu amor de germana quedava desvirtuat i impur per aquell terrible insomni i pel que havia passat després. Com si la respiració li faltés, va murmurar:

—Gràcies…

Les hores i els minuts van passar lentament. El rellotge de baix va debanar el temps en madeixes sonores d’un fil ininterromput. Exhausta, la Isaura va acabar adormint-se. L’Adriana, no. Fins que a la finestra la llum blavosa de la nit es va transformar en la llum marró de la matinada, que va ser substituïda, en lentes graduacions, per la blancor del matí, va estar desperta. Immòbil, amb els ulls fixos al sostre, les temples bategant, es resistia, obstinadament, a despertar de la seva fam d’amor, també sufocada, també amagada i frustrada.