6

La senyora Carmen encara va rebutjar dos pretendents més per a l’habitació abans de decidir-se a comprovar el valor del suggeriment del marit. I quan ho va fer, irritada per la trifulga domèstica i la disputa amb els candidats al lloguer, no va ser amable amb en Silvestre. Però el veí, que veia, per fi, explicada la fins aleshores inexplicable absència de pretendents, li va respondre en el mateix to, i la Carmen va haver de retirar-se quan va veure aparèixer, darrere del sabater, la figura rodona de la Mariana que s’acostava, amb les mànigues arromangades i les mans als malucs. Per evitar problemes més grans, en Silvestre va proposar que es col·loqués a la porta un cartell que enviés a casa seva els candidats a l’habitació. La Carmen va contestar que no estava disposada a tenir papers penjats, a la qual cosa el sabater va respondre que qui hi perdria seria ella perquè hauria d’atendre la gent que aparegués. De mala gana, va acabar per consentir, i en Silvestre, en mig full de paper de carta, va redactar un avís. La Carmen no va permetre que fos ell qui posés el paper: ella mateixa el va fixar a la porta amb una llepada de cola. El pitjor és que, encara un cop més, i perquè l’interessat no sabia llegir, va haver de fer front a la pregunta ja sabuda i a la visió del diari com a prova. El que ella va pensar d’en Silvestre i de la dona estava molt lluny del que va dir, però el que va dir, de fet, ultrapassava les conveniències i el que era just. Si en Silvestre hagués estat una persona conflictiva, hauríem tingut un conflicte internacional. La Mariana espurnejava de fúria, però el marit li va calmar l’ímpetu i les reviviscències de la fornera d’Aljubarrota.

El sabater va tornar al seu lloc a la finestra, a reflexionar com es podia haver originat aquell error. Sabia molt bé que no tenia una cal·ligrafia perfecta però, per a un sabater, li semblava molt bona, si la comparava amb la d’alguns llicenciats. No veia una altra explicació que no fos la d’un error del diari. Seu no ho era, n’estava segur: li semblava estar veient l’imprès que havia emplenat, i hi havia escrit planta baixa. Mentre pensava, es mantenia atent a la feina, sense oblidar-se de dedicar, de tant en tant, una ullada al carrer, amb la intenció de descobrir en els pocs transeünts els que vinguessin buscant l’habitació. L’avantatge de l’observació era que quan arribés el moment de parlar amb l’interessat ja hauria decidit la resposta que donaria. En Silvestre es tenia per bon fisonomista. S’havia acostumat, de jove, a mirar els altres directament, per saber qui eren o què pensaven, en aquella època en què confiar o no era gairebé una qüestió de vida o mort. Aquests pensaments, que el portaven enrere, cap al camí ja recorregut de la seva vida, el distreien de l’observació.

El matí gairebé havia passat, l’olor del dinar ja envaïa la casa i no havia aparegut ningú convenient. En Silvestre es penedia d’haver estat tan exigent. Havia gastat diners en l’anunci, s’havia discutit amb la veïna del costat (que, per sort, no era clienta) i estava sense hoste.

Començava a clavar uns protectors en unes botes quan va veure aparèixer a la vorera del davant un home que caminava vagarosament, amb el cap aixecat, mirant els edificis i les cares de la gent que passava. No portava el diari a la mà, ni tan sols, pel que semblava, a la butxaca. Es va aturar davant de la finestra d’en Silvestre per observar l’edifici, pis per pis. Fingint que estava absort en la feina, el sabater el mirava d’esquitllentes. Era d’estatura mitjana, moreno, i no aparentava més de trenta anys. Vestia d’aquella manera inconfusible que demostra que s’està a la mateixa distància de la pobresa que de la classe mitjana. El vestit era poc cuidat, tot i que de casa bona. Els pantalons, amb les ratlles tan girades, haurien provocat la desesperació de la Mariana. Vestia un jersei de coll alt i anava amb el cap descobert. Semblava estar satisfet amb el resultat de la inspecció, però no feia ni un pas.

En Silvestre va començar a sentir-se inquiet. No havia de témer res, no l’havien molestat mai des que… des que havia deixat aquelles coses i ara ja estava vell, però la immobilitat i la desimboltura de l’home el molestaven. La dona cantussejava a la cuina amb aquella veu desafinada que era l’alegria d’en Silvestre i un motiu constant de gracietes. Incapaç de suportar l’expectativa per més temps, el sabater va aixecar el cap i va observar l’estrany personatge. Al seu torn, l’home, que havia acabat d’inspeccionar l’edifici, arribava en aquell moment amb els ulls a la finestra d’en Silvestre. Tots dos es van mirar, el sabater amb un lleuger aire de desafiament, l’altre amb una ineludible expressió de curiositat. Separats pel carrer, els dos homes s’aguantaven les mirades. En Silvestre va apartar els ulls per no semblar provocador. L’home va somriure i va creuar el carrer amb passos vagarosos, però ferms. En Silvestre es va sentir estremir mentre esperava el so del timbre. No va sonar tan de pressa com esperava. L’home devia llegir l’avís. Finalment, el timbre va sonar. La cantilena de la Mariana es va interrompre enmig d’una dissonància lamentable. El cor d’en Silvestre va accelerar les pulsacions, de tal manera que al sabater, jugant amb ell mateix, li va semblar una presumpció per part seva creure que l’home venia per motius que no tenien res a veure amb l’habitació i que tenien relació amb esdeveniments remots del temps en què… El terra va tremolar sota el pes de la Mariana que s’aproximava. En Silvestre va entreobrir la cortina:

—Què hi ha?

—Hi ha un individu que ve per l’habitació. Hi vols anar?

El que en Silvestre va sentir no va ser precisament alleujament. El seu petit sospir va ser de pena, com si una il·lusió, l’última, acabés de morir. No hi havia dubte que havia estat presumpció per part seva…

Amb el pensament que ja estava vell i acabat va arribar a la porta. La dona l’havia informat del preu, però, com que l’home volia veure l’habitació, qui decidia era en Silvestre. En veure el sabater, el noi va somriure, amb un somriure tan lleuger que amb prou feines anava més enllà dels ulls. Els tenia petits i brillants, molt negres, sota unes celles espesses però ben dibuixades. La cara era morena, com en Silvestre ja havia notat, amb trets nítids, no tous però tampoc gaire durs. Un rostre viril, només endolcit per la boca de corbes femenines. A en Silvestre li va agradar la cara que tenia al davant:

—Així que vol veure l’habitació?

—Si no és inconvenient. El preu m’agrada, només cal saber si l’habitació m’agradarà.

—Entri, faci el favor.

El noi (era així com en Silvestre el considerava) va entrar sense timidesa. Va mirar les parets i el terra, sobresaltant l’estimable Mariana, sempre amb por que li assenyalessin una falta de netedat. L’habitació tenia una finestra que s’obria al jardí on en Silvestre, en les poques hores lliures, plantava algunes cols i criava una llocada. El noi va mirar al voltant i es va tombar cap a en Silvestre:

—M’agrada l’habitació. Però no me la puc quedar!

El sabater va preguntar, una mica molest:

—Per què? Li sembla cara?

—No. El preu m’agrada, ja l’hi he dit. El que passa és que no està moblada…

—Ah, la volia moblada?

En Silvestre va mirar la dona. Ella va fer un senyal i el sabater va afegir:

—Per això no deixarem de fer negoci. Aquí hi havia un llit i una calaixera que hem tret, ja que no pensàvem llogar l’habitació amb mobles… Miri… No se sap mai els usos que els altres donen a les nostres coses… Però si vostè hi està interessat…

—I el preu és el mateix?

En Silvestre es va rascar la grenya.

—No el vull perjudicar —va afegir el noi.

Aquesta observació va tocar la fibra d’en Silvestre. Qui el conegués bé diria exactament aquelles paraules per aconseguir que l’habitació moblada quedés pel mateix preu que sense mobles.

—Home! Amb mobles o sense mobles és el mateix —va decidir—. Al cap i a la fi, ens anirà bé. Així evitem tenir la casa curulla de mobles. No, Mariana?

Si la Mariana pogués dir què pensava, diria justament: «no». Però no va dir res. Es va limitar a conjugar un arronsament d’espatlles indiferent amb un arrufament de nas desaprovador. El noi va notar aquesta mímica i va dir:

—No, això no. Li dono cinquanta escuts més. Li sembla bé?

La Mariana va exultar i va començar a agradar-li el noi. En Silvestre, per la seva banda, feia salts d’alegria interiorment. No pel negoci, sinó de veure que no s’havia equivocat. L’hoste era una persona correcta. El noi va anar fins a la finestra, va passejar la mirada pel jardí, va somriure amb la pollada que fotjava la terra solta i va dir:

—Vostès no saben qui sóc. Em dic Abel… Abel Nogueira. Poden informar-se sobre mi al lloc on treballo i a la casa que ara deixaré. Aquí en tenen les adreces.

Sobre l’ampit de la finestra va escriure en un paper les dues adreces i el va entregar a en Silvestre, que va fer un moviment de rebuig, de tan segur que estava que no faria un pas per «informar-se’n», però va acabar acceptant el paper. Enmig de l’habitació sense mobles, el noi mirava els dos vells i els dos vells miraven el noi. Tots tres estaven contents, tenien aquell somriure als ulls que val per tots els somriures amb dents i llavis.

—Així, avui ocuparé l’habitació. Portaré les meves coses aquesta tarda. I, a propòsit, espero entendre’m amb vostè pel que fa a la roba…

La Marina va respondre:

—També espero que sí. No cal que la porti a rentar a fora.

—És clar. Volen que els ajudi a portar els mobles cap aquí?

En Silvestre es va afanyar:

—No, senyor, no cal. Ja ens en encarregarem nosaltres.

—Segur?

—No cal. Els mobles no pesen.

—Bé. Fins després, doncs.

El van acompanyar a la porta, somrients. Ja al replà, el noi va recordar que necessitaria una clau. En Silvestre va prometre que la faria fer aquella mateixa tarda i l’home va marxar. Els dos vells van tornar a l’habitació. En Silvestre tenia a la mà el paper en què l’hoste havia escrit les adreces. Se’l va posar a la butxaca de l’armilla i va preguntar a la dona:

—Què? Què et sembla?

—A mi em sembla bé. Però mira que tu, per fer negocis, ets una fura…

En Silvestre va somriure:

—Dona! No hauríem estat més pobres…

—Doncs no, però sempre són cinquanta escuts més! No sé quant he de cobrar per rentar-li la roba…

El sabater no la sentia. Havia adoptat una expressió molesta que li allargava el nas.

—Què tens? —va preguntar la dona.

—Què tinc? Que estem adormits. El noi ens ha dit el seu nom i ens hem quedat callats, ha vingut a l’hora de dinar i no l’hi hem ofert… Això tinc!

La Mariana no va entendre per què s’empipava tant. Els noms, sempre hi havia temps de dir-los, i, pel que feia al dinar, en Silvestre devia saber que, encara que n’hi hagués per a dos, potser no n’hi havia prou per a tres.

Conscient per la cara de la dona que, per a ella, la qüestió no tenia la més mínima importància, en Silvestre va canviar de conversa:

—Canviem els mobles?

—Som-hi. El dinar encara trigarà.

El canvi va ser ràpid. El llit, la tauleta de nit, la calaixera i una cadira. La Mariana va posar llençols nets i va fer un últim endreç. Es van posar, ella i el marit, en un costat, mirant-s’ho. No van quedar satisfets. L’habitació semblava buida. No és que l’espai lliure fos gran. Al contrari, entre el llit i la calaixera, per exemple, s’hi havia de passar de costat. Es notava, però, l’absència d’alguna cosa que alegrés l’ambient i el fes adequat per a un ésser viu. La Mariana va sortir i va tornar al cap de poc amb un tapet de ganxet i una gerra. En Silvestre ho va aprovar amb un gest del cap. Els mobles, fins aleshores decaiguts pel desànim, es van alegrar. Després, una estora al costat del llit va disminuir la nuesa del terra. Amb una cosa i l’altra, l’habitació va guanyar un aspecte de confort modest. La Mariana i en Silvestre es van mirar, somrients, com qui es felicita per l’èxit d’una empresa.

I van anar a dinar.