11

La malaltia del fill havia transformat els matins dolços i mandrosos de la Carmen. L’Henriquinho s’estava al llit des de feia dos dies, amb angines. Si hagués estat per la mare, haurien cridat el metge, però l’Emílio, amb el pensament en la despesa consegüent, va declarar que no valia la pena. Que la malaltia era insignificant. Amb unes gàrgares, unes herbes puceres de mercuri, i amb el doble de manyagueries, el fill no trigaria a aixecar-se. Aquest va ser el pretext perquè la dona l’acusés d’indiferència pel fill, i ja que havia entrat en el camí de les acusacions va buidar el pap amb les seves innumerables queixes. L’Emílio la va escoltar, sense respondre, durant tot el sermó. Al final, per evitar que la cosa empitjorés i s’allargués durant la nit, va estar d’acord amb la dona. Abans de les censures, el fet d’estar-hi d’acord no hauria irritat el permanent desig de contradicció de la Carmen. Acceptar-lo ara seria tornar impossible el desfogament. Així que va sentir el marit, va canviar de posició i es va posar a atacar, amb la mateixa o amb més vehemència, el que fins aleshores havia defensat. Cansat i atordit, l’Emílio va abandonar la lluita, deixant que la muller prengués la decisió que considerés necessària. No va ser poca la feina d’ella: per una banda, li agradaria satisfer la seva primera voluntat; per l’altra, no podia resistir el desig de portar la contrària al marit, i sabia que ho faria, ara, no cridant el metge. L’Henriquinho, aliè a tota aquesta disputa, va resoldre el problema de la manera més fàcil: va millorar. Com a bona mare, la Carmen es va posar contenta, tot i que, molt en el fons de si mateixa, no li desagradava un agreujament de la malaltia (sempre que no es correspongués a un perill real) perquè el marit veiés que era una persona prou raonable.

Fos com fos, mentre l’Henriquinho estigués al llit, adéu mandra matinal. La Carmen havia d’anar a comprar abans que el marit sortís i no podia estar-s’hi gaire per no perjudicar-lo a la feina. Si aquest perjudici no pogués perjudicar, per la seva banda, els rendiments de la llar, no perdria l’ocasió de jugar-li una mala passada al marit, però la vida ja era prou difícil per agreujar-la amb el simple plaer d’una venjança mesquina. Fins i tot en això la Carmen es reconeixia com una dona raonable. A soles, quan, plorant, podia deixar sortir la desesperació, es lamentava perquè el marit no li reconeixia les qualitats, ell, que només tenia defectes, que era gastador, esbojarrat, gens interessat en la casa i en el fill, criatura impossible de suportar amb aquell aire de víctima permanent, de persona fora de lloc i indesitjada. Moltes vegades, els primers temps, la Carmen s’havia preguntat a si mateixa quines eren les raons de la discrepància constant entre ella i el marit. Havien festejat com tothom, s’havien agradat l’un a l’altra, i, de sobte, tot havia acabat. Havien començat les escenes, les discussions, les paraules sarcàstiques —i aquella cara de víctima que era, de tot, el que més la irritava. Ara estava convençuda que el marit tenia una amant, una amiga. Al seu parer, totes les desavinences conjugals estaven provocades per l’existència de les amigues… Els homes són com els galls, que quan estan sobre una gallina ja han escollit la que la seguirà.

Aquell matí, molt a contracor perquè plovia, la Carmen va sortir a comprar. La casa es va quedar tranquil·la, aïllada per la calma dels veïns i el soroll assossegat de la pluja. L’edifici vivia un d’aquells moments meravellosos de silenci i pau, com si no hi tingués a dins criatures de carn i ossos, sinó coses, coses definitivament inanimades.

Per a Emílio Fonseca, el silenci i la pau que l’envoltaven no tenien res de tranquil·litzador. Sentia ben bé una opressió, com si l’aire s’hagués tornat dens i asfixiant. Li agradava aquesta pausa, l’absència de la dona i el silenci del fill, però li pesava la certesa que es tractava només d’una pausa, d’un apaivagament provisional que ajornava les coses i no les resolia. Repenjat a la finestra que donava al carrer, mirant la pluja que queia suaument, fumava, la majoria de vegades amb la cigarreta oblidada entre els dits nerviosos.

Des de l’habitació contigua, el fill el va cridar. Va deixar la cigarreta al cendrer i el va anar a atendre:

—Què vols?

—Tinc set…

Sobre la tauleta de nit hi havia un got d’aigua bullida. Va incorporar el fill i l’hi va fer beure. L’Henrique se l’empassava a poc a poc, amb el rostre crispat de dolor. Semblava tan fràgil, prim com estava pel dejú forçat, que l’Emílio va sentir que el cor se li estrenyia amb una angoixa sobtada. «Quina culpa en té aquest nen?», es va preguntar a si mateix. «I quina culpa en tinc jo?». Un cop assaciat, el fill es va deixar caure al llit i li va donar les gràcies amb un somriure. L’Emílio no va tornar a la finestra. Va seure a la vora del llit, silenciós, mirant el fill. Al principi, l’Henrique li va tornar la mirada al pare i semblava content de veure’l allà. Al cap d’uns moments, però, l’Emílio va notar que Testava incomodant. Va desviar els ulls i va fer un moviment per aixecar-se. En aquell mateix moment, alguna cosa el va aturar. Un pensament se li havia presentat al cervell. (Era nou? No el devia haver apartat milers de vegades, per inoportú?). Per què se sentia tan poc a gust amb el fill? Per quina raó el fill no semblava, clarament no ho semblava, estar a gust amb ell? Què els separava? Va treure el paquet de cigarretes. El va tornar a guardar perquè va recordar que el fum faria mal a la gola de l’Henrique. Podia anar a fumar a una altra banda, però no va sortir d’allà. Va mirar, novament, el nen. Bruscament, va preguntar:

—T’agrado, Henrique?

La pregunta era tan insòlita que el nen va respondre, sense convicció:

—Sí…

—Molt?

—Molt…

«Paraules», va pensar l’Emílio. «Tot plegat són paraules. Si ara morís, d’aquí a un any ja no es recordaria de mi».

Els peus de l’Henrique aixecaven la roba del llit al seu costat. Els va prémer amb un gest afectuós però distret. El nen ho va trobar graciós i va riure, una rialla amb cura per no fer-se mal a la gola. La premuda es va fer més forta. Com que el pare semblava content, l’Henrique no es va queixar, però es va alleujar quan va enretirar la mà.

—Si ara me n’anés, et faria pena?

—Sí… —va murmurar el fill, perplex.

—Després, m’oblidaries…

—No ho sé.

Quina altra resposta podia esperar? És clar que el nen no sabia si l’oblidaria. Ningú no sap si oblida abans d’oblidar. Si es pogués saber abans, moltes coses de difícil solució la tindrien fàcil. De nou, les mans de l’Emílio es van moure en direcció a la butxaca on guardava el tabac. A mig moviment, però, es van retreure, es van perdre —com si oblidessin el que anaven a fer. I no només les mans denunciaven perplexitat. La cara era la d’algú que arriba a una cruïlla on no hi ha indicacions de direcció o on els cartells estan escrits en una llengua desconeguda. Al voltant, el desert, ningú que digui: «Per aquí».

L’Henrique mirava el pare amb ulls encuriosits. No l’havia vist mai així. No li havia sentit mai aquelles preguntes.

Les mans de l’Emílio es van aixecar a poc a poc, fermes i decidides. Obertes, amb el palmell cap amunt, conformaven el que la boca començava a pronunciar:

—M’oblidaries, segur…

Es va aturar un segon, però unes ganes irreprimibles de parlar van allunyar la vacil·lació. No estava segur que el fill l’entengués, i tant se valia. El que desitjava precisament era que no l’entengués. No escolliria paraules que estiguessin a l’abast de la comprensió del nen. El que era indispensable era parlar, parlar, fins que ho digués tot o no sabés què més dir:

—M’oblidaries, sí. N’estic segur. D’aquí a un any ja no em recordaries. Fins i tot abans. Tres-cents seixanta-cinc dies d’absència i la meva cara seria, per a tu, una cosa passada. Més tard, encara que veiessis el meu retrat, no recordaries la meva cara. I si passés més temps, no em reconeixeries encara que em tinguessis al davant. Res no et diria que sóc el teu pare. Per a tu, sóc un home que veus cada dia, que et dóna aigua quan estàs malalt i tens set, un home a qui la mare tuteja, un home amb qui la mare dorm. T’agrado perquè em veus cada dia. No t’agrado pel que sóc, t’agrado pel que faig o no faig. No saps qui sóc. Si m’haguessin canviat per un altre quan vas néixer, no t’importaria el canvi i t’agradaria ell com t’agrado jo. I, si un dia jo tornés, necessitaries molt de temps per acostumar-te a mi, o, potser, encara que jo fos el teu pare, preferiries l’altre. També el veuries cada dia, també et portaria al cinema…

L’Emílio havia parlat gairebé sense pauses, amb els ulls apartats de la cara del fill. Ara, incapaç de resistir el desig de fumar, va encendre una cigarreta. De reüll, va mirar el fill. El va veure amb cara de pànic i li va fer pena. Però encara no havia acabat:

—No saps qui sóc i no ho sabràs mai… Ningú no ho sap… Jo tampoc no sé qui ets. No ens coneixem… Me’n podria anar i només perdries el pa que guanyo…

Al cap i a la fi, el que volia dir no era això. Va aspirar profundament el fum i va continuar parlant. Mentre proferia les paraules, el fum anava sortint barrejat amb elles, a glopades, conforme les articulava. L’Henrique observava, amb atenció, la sortida de fum, completament aliè al que deia el pare:

—Quan creixis, voldràs ser feliç. Per ara, no hi penses i per això mateix ho ets. Quan hi pensis, quan vulguis ser feliç, deixaràs de ser-ho. Per sempre més! Potser per sempre més!… M’has sentit? Per sempre més. Com més fort sigui el teu desig de felicitat, més infeliç seràs. La felicitat no es pot conquerir. Et diran que sí. No t’ho creguis. La felicitat és o no és.

Això també el duia lluny del seu objectiu. Va tornar a mirar el fill. Tenia les parpelles tancades, el rostre tranquil, la respiració calmada i constant. S’havia adormit. Aleshores, en veu molt baixa, amb els ulls clavats a la cara del nen, va murmurar:

—Sóc infeliç, Henrique, sóc molt infeliç. Un dia d’aquests marxaré. No sé quan, però sé que marxaré. La felicitat no es conquereix, però jo la vull conquerir. Aquí ja no puc. Tot ha mort… La meva vida ha fracassat. Visc en aquesta casa com un estrany. M’agradeu tu i la teva mare, però em falta alguna cosa. Visc com en una presó. Després, aquestes escenes, aquesta… Tot això, en fi… Qualsevol dia me n’aniré…

L’Henrique dormia profundament. Un floc de cabells rossos li queia pel front. Per la boca entreoberta mirava com li brillaven les dents petites. En tota la cara hi havia l’ombra d’un somriure.

De cop i volta, l’Emílio es va notar els ulls inundats de llàgrimes. No sabia per què plorava. La cigarreta li va cremar els dits i el va distreure. Va tornar a la finestra. La pluja persistia, monòtona i assossegada. Pensant en el que havia dit, es va sentir ridícul. I imprudent, també. El fill havia notat alguna cosa, sens dubte. Ho podia dir a la mare. No tenia por, evidentment, però no volia escenes. Més renys, més llàgrimes, més protestes —no! Estava cansat. Cansat, sents, Carmen?

Al carrer, arrambat a la finestra, va passar la figura d’una dona, mal tapada amb el paraigua. L’Emílio va repetir, en veu alta:

—Cansat, sents, Carmen?

Va anar a la sala a buscar la maleta. La Carmen va entrar. Es van acomiadar fredament. Li va semblar que el marit sortia amb una rapidesa sospitosa. I es va témer que passava alguna cosa. A l’habitació del fill, res no li va cridar l’atenció. Va passar a l’altra habitació —i ho va descobrir immediatament. Sobre el tocador, al costat del cendrer, hi havia la burilla d’una cigarreta. En apartar la cendra, va veure una taca negra de fusta carbonitzada. Va sentir una indignació tan gran que li va brollar dels llavis amb paraules violentes. El disgust es va desbordar. Va lamentar el moble, la seva sort, la seva negra vida. Tot això ja va ser murmurat entre petits sanglots i rialles irreprimibles. Va mirar al seu voltant, amb por de més estralls. Després, posant en el tocador una mirada d’amor i descoratjament, va tornar a la cuina.

Mentre procedia als preparatius del dinar, anava teixint les frases que diria al marit. Que no es pensés que la cosa quedaria així! Sentiria el que el diable no havia sentit. Si volia fer malbé alguna cosa, que fes malbé les seves coses, no els mobles de l’habitació que s’havien comprat amb els diners dels pares d’ella. Així ho agraïa, ingrat!

—Fer malbé, fer malbé, fer malbé… —murmurava, de la llar de foc a la taula i de la taula a la llar de foc.

—Només sap fer això!

Ja li podia venir el senyor Emílio Fonseca amb grans discursos!… El pare tenia raó, quan havia desaprovat aquella boda. Per què no s’havia casat amb el cosí Manolo que tenia la fabrica de raspalls a Vigo? Ara podria ser una senyora, mestressa de la fabrica, amb criada a les seves ordres!… Ximple, ximple! Maleïda l’hora en què se li havia acudit venir a Portugal, a passar una temporada a ca la tieta Micaela! Havia estat un esdeveniment al barri! Tothom havia volgut festejar l’espanyola!… Això l’havia perdut. Li havia agradat sentir-se cortejada, més cortejada que a la seva terra, i aquí tenia les conseqüències de la seva ceguesa. El pare bé que l’havia avisat: /Carmen, eso no es hombre bueno!… Havia fet el sord als consells, s’hi havia entestat, havia rebutjat el cosí Manolo i la fàbrica de raspalls…

Va parar al mig de la cuina per eixugar-se una llàgrima. Feia sis anys que no veia el cosí Manolo i el va trobar a faltar. Va plorar el que havia perdut. Ara seria mestressa de la fàbrica: a en Manolo sempre li havia agradat molt, ella. Ah, desgraciada, desgraciada!…

L’Henrique va cridar des de l’habitació. S’havia despertat de sobte. La Carmen hi va anar:

—¿Qué tienes, qué tienes?

—El pare ha marxat?

—Sí.

Els llavis de l’Henrique van començar a tremolar, a tremolar, i un plor lent i apagat es va alçar, per sorpresa de la mare, ressentida i afligida alhora.