26

Algunes vegades, des que havia començat a viure lliurement, l’Abel s’havia preguntat a si mateix: «Per què?». La resposta era sempre igual i també la més còmoda: «Per res». I si el pensament insistia: «No és res. Així no val la pena», afegia: «Em deixaré anar. Això ha d’anar a parar a algun lloc».

Veia prou bé que «això», la seva vida, no anava a parar enlloc, que procedia com els avars que apleguen or només per tenir el plaer de contemplar-lo. En el seu cas, no es tractava d’or, sinó d’experiència, l’únic profit de la seva vida. Tanmateix, l’experiència, si no s’aplica, és com l’or immobilitzat: no produeix, no ret, és inútil. I no li serveix de res a un home acumular experiència com si col·leccionés segells.

Les poques i mal assimilades lectures de filosofia, a l’atzar dels compendis escolars i dels opuscles desenterrats de la pols dels llibreters de vell del carrer Combro, li permetien pensar i dir que volia conèixer el sentit ocult de la vida. Però en els dies de desencantament de la seva existència, ja havia hagut de reconèixer que un desig com aquell era una utopia i que les experiències multiplicades només servien per fer més dens el cel que volia apartar. La falta de sentit concret de la seva vida el forçava, però, a refermar-se en aquell desig de ser-ho, per transformar-se en una raó de viure tan bona o tan dolenta com qualsevol altra. En aquells dies ombrívols en què l’envoltava el buit de l’absurd, se sentia cansat. Intentava atribuir aquest cansament a la seva lluita diària per assegurar la subsistència, a la depressió causada per les èpoques en què els mitjans de subsistència es reduïen al mínim. Sens dubte, tot això importava: la gana i el fred cansen. Però no n’hi havia prou. S’havia acostumat a tot, i el que, en principi, l’havia arribat a espantar, ara gairebé li era indiferent. Havia endurit el cos i l’esperit contra les dificultats i les privacions. Sabia que, amb més o menys facilitat, se’n podria alliberar. Havia après tantes coses en el transcurs de la vida, que li seria relativament fàcil arreglar una col·locació estable que li assegurés el necessari per viure. Mai no havia intentat fer aquest pas. No volia arrelar-se, deia, i era veritat. Però no volia arrelar-se perquè, aleshores, seria confessar la inutilitat del que havia viscut. Què havia guanyat en fer una volta gran per, al cap i a la fi, arribar al camí per on seguien els que decididament havia volgut deixar? «Em volíeu casat, fútil i tributable?», havia preguntat Fernando Pessoa. «És això el que la vida vol de tots nosaltres?», preguntava l’Abel.

El sentit ocult de la vida… «Però el sentit ocult de la vida és que la vida no té cap sentit ocult». L’Abel coneixia la poesia de Pessoa. Havia fet dels seus versos una altra Bíblia. Potser no els entenia del tot, o hi veia el que no hi havia. De qualsevol manera, i encara que es temia que, moltes vegades, Pessoa es burlava del lector i que, semblant sincer, l’enganyava, s’havia acostumat a respectar-lo, fins i tot en les seves contradiccions. I, si no tenia dubtes sobre la seva grandesa com a poeta, li semblava, de vegades, especialment en aquells dies absurds de desencant, que en la poesia de Pessoa hi havia molt de gratuït. «I quin mal hi ha en això?», pensava l’Abel. «No pot ser gratuïta la poesia? Sí, sens dubte, i no hi ha cap mal. Però, el bé? Quin bé hi ha en la poesia gratuïta? La poesia és, potser, com una font que corre, és com l’aigua que neix de la muntanya, simple i natural, gratuïta en si mateixa. La set és en els homes, la necessitat és en els homes, i és només perquè la set i la necessitat existeixen que l’aigua deixa de ser desinteressada. Però deu ser així la poesia? Cap poeta, com cap home, sigui qui sigui, és simple i natural. I Pessoa menys que qualsevol altre. Qui tingui set d’humanitat no anirà a assaciar-la en els versos de Fernando Pessoa: serà com si begués aigua salada. I, tot i així, quina poesia admirable i quina fascinació! Gratuïta, sí, però això què importa si baixo al fons de mi mateix i em trobo gratuït i inútil? I és contra aquesta inutilitat —la inutilitat de la vida, que només ella li interessa— que en Silvestre protesta. La vida ha de ser interessada, interessada sempre, projectant-se enllà i més enllà. Assistir no és res. Presenciar és estar mort. Era el que ell volia dir. Tant se val que s’estigui aquí o allà, el que cal és que la vida es projecti, que no sigui un simple fluir animal, inconscient com el fluir de l’aigua a la font. Però projectar-se, com? Projectar-se cap a on? Com i cap a on, vet aquí el problema que genera mil problemes. No cal dir que la vida s’ha de projectar. Per al “com” i per al “cap a on” hi ha un munt de respostes. La d’en Silvestre és una, la d’un creient d’una religió qualsevol és una altra. I quantes més? Sense comptar que la mateixa resposta pot servir a diversos, servint també a cadascú una altra resposta que no serveix als altres. Al cap i a la fi, em vaig perdre pel camí. Tot estaria bé si no endevinés l’existència d’altres camins, ocupat a allunyar els obstacles del meu. La vida que vaig escollir és dura i difícil. He après amb ella. És a les meves mans deixar-la i començar-ne una altra. Per què no ho faig? Perquè m’agrada aquesta? En part. Trobo interessant dur, conscientment, una vida que només a la força uns altres acceptarien. Però no n’hi ha prou, amb aquesta vida no en tinc prou. Quina he de triar, doncs? La de “casat, fútil i tributable”? Però es pot ser cadascuna d’aquestes coses i no ser les altres! I després?».

Després… després… l’Abel estava perplex. En Silvestre l’havia acusat d’inútil i això el molestava. A ningú no li agrada que li trobin els punts febles, i la consciència de la seva inutilitat era el taló d’Aquil·les de l’Abel. Mil vegades el seu esperit s’havia plantejat la pregunta incòmoda: «Per a què?». L’eludia i la dissimulava pensant en una altra cosa o especulant en el buit, però no per això desapareixia: romania encarcarada i irònica, esperant el final del somieig per mostrar-se implacable com abans. El desesperava, sobretot, no veure en els altres l’aire de perplexitat que li mostrés que tenia companys en la inquietud. La perplexitat en els altres (l’Abel així ho creia) era el resultat de disgustos íntims, de falta de diners, d’amors mal correspostos, tot menys la perplexitat provocada per la pròpia vida, la vida sense res més. Abans, aquesta certesa li causava una sensació consoladora de superioritat. Avui l’irritava. Tanta seguretat, tanta desimboltura davant dels problemes secundaris, li provocaven una barreja de menyspreu i enveja.

En Silvestre, amb els seus records, havia agreujat el mal. Però, tot i que pertorbat, l’Abel reconeixia que la vida del seu dispeser havia estat inútil pel que fa als resultats: no havia assolit res del que havia perseguit. En Silvestre estava vell, fent avui el que feia ahir: arreglar sabates. Però el mateix Silvestre havia dit que, almenys, la seva vida li havia ensenyat a veure més enllà de la sola de les sabates que arreglava, mentre que a l’Abel la vida no havia fet més que donar-li el poder d’endevinar l’existència d’alguna cosa oculta, d’una cosa capaç de donar un sentit concret a la seva existència. Valdria més no haver rebut aquest poder. Viuria tranquil, tindria la tranquil·litat del pensament adormit, com passa amb la majoria de la gent. «La majoria de la gent», pensava, «que estúpida que és aquesta expressió! Jo què sé què és la majoria de la gent! Miro milers de persones durant el dia, en veig, amb ulls de veure, desenes. Les veig serioses, rialleres, lentes, apressades, lletges o boniques, vulgars o atractives, i les anomeno la majoria de la gent. Què pensarà cadascuna d’elles de mi? Jo també vaig lent o apressat, seriós o rialler. Per a algunes seré lleig, per a altres seré bonic, o vulgar, o atractiu. Al capdavall, jo també formo part de la majoria de la gent. També jo dec tenir, per a alguns, el pensament adormit. Tots plegats ingerim diàriament la nostra dosi de morfina que adorm el pensament. Els costums, els vicis, les paraules repetides, els gestos repetits, els amics monòtons, els enemics sense odi autèntic, tot adorm. Vida plena!… Qui hi ha aquí que pugui declarar que viu plenament? Tots portem al coll el jou de la monotonia, tots esperem vés a saber què! Sí, tots ho esperem! Més confusament uns que els altres, però l’expectativa és de tots… La majoria de la gent!… Això, dit així, amb aquest to desdenyós de superioritat, és idiota. Morfina del costum, morfina de la monotonia… Ah, Silvestre, el meu bo i pur Silvestre, ni tu imagines les dosis immenses que n’has ingerit! Tu i la teva grassa Mariana, tan bona que fa ganes de plorar!». (Remenant aquests pensaments, l’Abel no estava lluny, ell mateix, de plorar). «Ni tan sols el que penso té el mèrit de l’originalitat. És com un vestit de segona mà en una botiga d’obra nova. És com una mercaderia fora de mercat, embolicada amb paper de colors amb una cinta de color a joc. Tedi i res més. Cansament de viure, rot de digestió difícil, nàusea».

Quan arribava a aquest punt, l’Abel sortia de casa. Si encara tenia temps i diners, entrava en un cinema. Trobava les històries absurdes. Homes que perseguien dones, dones que perseguien homes, aberracions mentals, crueltats, i estupidesa de la primera a l’última imatge. Històries mil vegades repetides: ell, ella i l’amant, ella, ell i l’amant, i, pitjor encara, el simplisme amb què es reproduïa la lluita entre el bé i el mal, entre la puresa i la depravació, entre el fang i l’estrella. Morfina. Intoxicació permesa per llei i anunciada als diaris. Pretext per passar el temps, com si l’eternitat fos la vida de l’home.

Els llums s’encenien, els espectadors s’aixecaven amb el soroll de matraca dels seients de les cadires. L’Abel es quedava quiet. Havien callat els fantasmes de dues dimensions que ocupaven les cadires. «I jo sóc el fantasma de quatre dimensions», murmurava.

Creient-lo adormit, els empleats venien a fer-lo fora. Al carrer, els últims espectadors corrien cap als seients buits dels tramvies. Parelles acabades de casar, molt agafades… Parelles de petitburgesos amb desenes d’anys de sagrat matrimoni, ella al darrere, ell al davant. No més de mig pas els separava, però aquest mig pas expressava la distància irremeiable en què estaven l’un de l’altre. I eren, madurs i burgesos, el retrat anticipat dels nuvis als quals encara els brillava amb novetat l’aliança de matrimoni.

L’Abel seguia pels carrers tranquils, de pocs vianants, amb els cables dels tramvies que brillaven paral·lelament, les paral·leles que mai no es troben. «Es troben a l’infinit! Sí, diuen els savis que les paral·leles es troben a l’infinit… Tots ens trobem a l’infinit, a l’infinit de l’estupidesa, de l’apatia, del marasme».

—No vols venir? —preguntava una veu de dona, en la foscor. L’Abel somreia amb tristesa.

«Admirable Societat que tot ho proveeix! Com no oblides els infeliços solters que necessiten regular les seves funcions sexuals! I també els casats feliços, a qui els agrada variar per pocs diners! Mare amorosa ets tu, oh, Societat!».

Als carrers dels barris lluny del centre, en cada porta hi ha bosses d’escombraries. Els gossos busquen els ossos, els drapaires parracs i papers. «Tot s’aprofita», murmurava l’Abel. «A la Naturalesa res no es crea, res no es perd. Adorable Lavoisier, segur que mai no vas pensar que la confirmació del teu principi és a la bossa d’escombraries!».

Entrava en un cafè. Taules ocupades, taules buides, criats que criden, núvols de fum, soroll de converses, dringar de tasses —marasme. I ell sol. Sortia, angoixat. La tèbia nit d’abril el rebia a fora. Els edificis alts li canalitzaven el camí. Endavant, sempre endavant. Girar a l’esquerra o a la dreta, només quan el carrer ho decideixi. El carrer i la necessitat de, tard o d’hora, haver d’anar a casa. I, tard o d’hora, l’Abel se n’anava a casa.

Va parlar poc. A en Silvestre i a la Mariana els va estranyar. S’havien acostumat a considerar-lo de la casa, gairebé família, i se sentien ofesos, ferits en la seva confiança. Una nit, en Silvestre va entrar a l’habitació, amb el pretext d’ensenyar-li una notícia del diari. L’Abel estava estirat, amb un llibre a la mà i una cigarreta als llavis. Va llegir la notícia, que per a ell no tenia el mínim interès, i li va tornar el diari, murmurant una frase distreta. En Silvestre es va quedar quiet, amb els braços recolzats a una barra del llit, mirant-lo. Vist així, el noi semblava més petit i tenia, malgrat la cigarreta i la barba una mica crescuda, un aire de nen.

—Se sent pres? —va preguntar en Silvestre.

—Pres?

—Sí. El tentacle…

—Ah!

L’exclamació va sortir amb un to indefinible, com d’absència. L’Abel va redreçar el tronc, va mirar el sabater fixament i va afegir, a poc a poc:

—No. Potser troba a faltar un tentacle. Les converses que hem tingut m’han fet pensar en qüestions que ja suposava arreglades.

—No crec que estiguessin arreglades. O devien estar molt mal arreglades… Si vostè fos el que volia semblar, jo no li hauria explicat la meva vida…

—I no està content?

—Content? Al contrari. Crec que està atrapat per l’avorriment. S’ha cansat de la vida, creu que ja ho ha après tot, només veu coses que li augmenten l’avorriment. Creu que en puc estar content? No tot és fàcil de tallar. Sempre es pot deixar una feina que ens avorreix o una dona que ens avorreix encara més. Però l’avorriment, com s’ha de tallar?

—Ja m’ha dit tot això amb altres paraules. Ara no deu voler repetir-ho…

—Si creu que l’estic molestant…

—No, no! I ara!…

L’Abel es va aixecar d’un salt i va allargar el braç cap a en Silvestre. El sabater, que ja feia un moviment per enretirar-se, es va quedar. L’Abel va seure a la vora del llit, amb el tronc tombat cap a en Silvestre. Tots dos es miraven sense somriure, com si esperessin un esdeveniment important. El noi va pronunciar, lentament:

—Sap que em cau molt bé?

—M’ho crec —va respondre en Silvestre—. A mi també em cau molt bé. Però sembla que ens haguem enfadat…

—La culpa és meva.

—Potser és meva. Vostè necessita que algú l’ajudi, i jo en no sé, no en sóc capaç…

L’Abel es va aixecar, es va calçar les sabates i es va dirigir cap a una maleta que estava guardada en un racó. La va obrir i, assenyalant els llibres que gairebé l’omplien, va dir:

—En els pitjors moments de la meva vida, la idea de vendre’ls ni tan sols em va passar pel cap. Aquí estan tots els que vaig portar de casa, més els que he anat comprant aquests dotze anys. Ja els he llegit i rellegit. N’he après moltes coses. La meitat del que he après, l’he oblidada, l’altra meitat potser està equivocada. Cert o fals, la veritat és que només han contribuït a fer més evident la meva inutilitat.

—Trobo que ha fet bé de llegir-los. Quanta gent es passa la vida sense descobrir que és inútil? Segons el meu parer, només pot ser veritablement útil qui ja ha sentit que era inútil. Almenys, no corre tan de risc de tornar a ser-ho…

—Utilitat, utilitat, només li sento aquesta paraula. Com puc ser útil, jo?

—Cadascú ho ha de descobrir per si mateix. Com tot a la vida, al cap i a la fi. Els consells no serveixen de res. Ja m’agradaria donar-n’hi si li servissin d’alguna cosa…

—També m’agradaria saber què hi ha al darrere d’aquestes mitges paraules…

En Silvestre va somriure:

—No tingui por. Només vull dir que allò que cadascun de nosaltres hagi de ser a la vida, no ho serà per les paraules que sent ni pels consells que rep. Haurem de rebre en pròpia carn la cicatriu que ens transformi en homes de debò. Després, haurem d’actuar…

L’Abel va tancar la maleta. Es va girar cap al sabater i va repetir, com si somniés:

—Actuar… Si tothom actués com nosaltres, aleshores no hi hauria homes de debò…

—El meu temps ha passat —va respondre en Silvestre.

—Per això li és tan fàcil censurar-me… Li ve de gust jugar a les dames?