5

La senyora Carmen tenia una manera molt seva d’assaborir els matins. No era de la mena de persones que es queden al llit fins a l’hora de dinar i tampoc no ho podia fer, perquè havia de preparar el menjar del marit i arreglar l’Henriquinho, però que no li diguessin que es rentés o es pentinés abans del migdia. Li encantava anar per tota la casa, durant el matí, sense arreglar, amb els cabells solts, tota ella descuidada i mandrosa. El marit odiava aquests costums, que no s’adeien amb les seves normes de regularitat. Un munt de vegades havia intentat convèncer la dona perquè canviés, però el temps li havia fet veure que era una batalla perduda. Malgrat que la seva professió de representant no li imposava un horari rígid, marxava ben d’hora al matí només per no sentir-se malament tot el dia. La Carmen, per la seva banda, es desesperava quan el marit trigava a marxar de casa després d’esmorzar. No és que per això se sentís obligada a faltar als seus estimats costums, però la presència del marit li disminuïa el plaer del matí. El resultat és que, per a tots dos, el dia en què passava això era un dia malmès.

Aquell matí, Emílio Fonseca, en preparar el mostrari per sortir, va comprovar que algú havia desendreçat preus i mostres. Els collars estaven fora de lloc, barrejats amb les polseres i les agulles de pit, i tot això desordenat amb les arracades i les ulleres de sol. El responsable del malendreç només podia ser el fill. Va pensar a interrogar-lo, però va decidir que no valia la pena. Si el fill ho negava, pensaria que li mentia, i això era dolent; si confessava, l’hauria de pegar o renyar, cosa que seria pitjor. Sense comptar que la dona de seguida hi intervindria, com una fúria, i l’escena s’acabaria en baralla. Ja n’estava fart, de les baralles. Va col·locar la maleta sobre la taula del menjador i, sense dir ni una paraula, va intentar posar ordre en aquell desconcert.

Emílio Fonseca era un home petit i sec. No era prim: era sec. Tenia poc més de trenta anys. Era ros, d’un ros pàl·lid i distant, amb pocs cabells i el front alt. Sempre s’havia enorgullit de l’altura del seu front. Ara que era més alta a causa de la calvície incipient, preferiria tenir-la més baixa. Havia après, però, a conformar-se amb l’inevitable —i l’inevitable no era només la falta de cabells sinó també la necessitat d’arreglar la maleta. Havia après a estar tranquil en vuit anys de casament fallit. Tenia la boca ferma, amb unes arrugues d’amargura. Quan somreia, se li torçava lleugerament, cosa que li donava a la fesomia un aspecte sarcàstic que les paraules no desmentien.

L’Henriquinho, amb el posat incòmode del criminal que torna al lloc del crim, va anar a mirar què feia el pare. Tenia una cara d’àngel, ros com el pare, però d’un ros més encès. L’Emílio ni el va mirar. Pare i fill no s’estimaven, ni poc ni molt: només es veien cada dia.

Al passadís se sentia el ròssec de les sabatilles de la Carmen, un ròssec agressiu, més eloqüent que cap discurs. L’ordenació ja gairebé havia acabat. La Carmen va espiar des de la porta del menjador per calcular el temps que encara trigaria el marit. Ja li semblava massa la trigança. En aquell moment, el timbre va sonar. La Carmen va arrufar les celles. No esperava ningú a aquelles hores. El forner i el lleter ja havien vingut, i per al carter encara era d’hora. El timbre va tornar a sonar. Amb un «ara vinc!» impacient, es va dirigir cap a la porta, amb el fill enganxat als turmells. Va aparèixer una dona amb xal, i un diari a la mà. La va mirar desconfiada, i va preguntar:

—¿Qué desea? —hi havia moments en què encara que la matessin no parlaria portuguès.

La dona va somriure amb humilitat:

—Bon dia, senyora. És aquí que lloguen una habitació, oi? Que la puc veure?…

La Carmen va quedar sorpresa:

—Habitació per llogar? No hay aquí habitació per llogar.

—Però al diari hi ha un anunci…

—Un anunci? Deixi-me’1 veure, si us plau.

La veu li tremolava per la irritació amb prou feines reprimida. Va respirar fondo per calmar-se. La dona li va indicar l’anunci amb un dit estirat que tenia la cicatriu d’un voltadits. Era allà, a la columna de les habitacions per llogar. No hi havia dubte. Tot era correcte: el nom del carrer, el nom de l’edifici i la indicació claríssima de la planta baixa esquerra. Li va tornar el diari i va declarar secament:

—Aquí no lloguem habitacions!

—Però el diari…

—Ja l’hi he dit. I, además, l’anunci és per a caballero!…

—Fan falta tantes habitacions, que jo…

—Amb permís!

Va tancar la porta als nassos de la dona i se’n va anar a veure el marit. Sense passar de la porta, va preguntar:

—Has posat alguno anunci al diari?

Emílio Fonseca la va mirar, amb un collar de pedres de colors a cada mà, i, aixecant una cella, va respondre en to calmat i irònic:

—Un anunci? Només si fos per trobar clients…

—Un anunci d’una habitació per llogar…

—Una habitació? No, filla. Em vaig casar amb tu en règim de comunió de béns i autoritat, i no m’atreviria a disposar d’una habitació sense consultar-te.

—No seas gracioso.

—No em faig el graciós. Qui s’atreviria ser graciós amb tu?

La Carmen no va respondre. El seu incomplet coneixement del portuguès sempre la deixava en inferioritat de condicions en aquest tiroteig de pulles. Va preferir aclarir amb una veu mansa que amagava una intenció reservada:

—Era una mujer. Portava el diari i hi havia aquest anunci. Era per a aquí, no había confusión. I, com que era una mujer, he pensat que hauries posat l’anunci…

Emílio Fonseca va tancar la maleta, de cop. Tot i que la frase de la dona no era gaire explícita, la va entendre. Va aixecar cap a ella els ulls clars i freds, i va respondre:

—Si fos un home hauria de concloure que l’anunci l’havies posat tu?

La Carmen es va enrojolar, ofesa:

—Mal educat!

L’Henriquinho, que escoltava la conversa sense parpellejar, va observar el pare per veure com reaccionava. Però l’Emílio va arronsar lentament les espatlles i només va murmurar:

—Tens raó. Perdona.

—No quiero que em demanis perdó —va respondre la Carmen, exaltada—. Quan em demanes perdó em menystens. Abans prefereixo que em peguis!

—No t’he pegat mai.

—I no t’hi atreveixis!

—Tranquil·la. Ets més alta i més forta que jo. Deixa’m conservar la il·lusió que pertanyo al sexe fort. És l’última il·lusió que em queda. Acabem amb la discussió!

—Y si yo quisiera discutir?

—Malament. Jo sempre tinc l’última paraula. Em poso el barret al cap i me’n vaig. I no torno fins a la nit. O no torno…

La Carmen se’n va anar a la cuina a buscar el moneder. Va donar diners al fill i el va enviar a la botiga a comprar caramels. L’Henriquinho s’hi va voler resistir, però l’atracció dels caramels va ser més forta que la curiositat i el valor que li estava exigint prendre partit per la mare. Així que la porta es va tancar, la Carmen va tornar al menjador. El marit s’havia assegut a la punta de la taula i s’encenia una cigarreta. La dona va entrar de ple en la discussió:

—Que no tornes, eh? Ja ho sabia! Tens on estar-te, oi? Ja ho sabia, m’ho temia! Mira el santet de fusta corcada!… Y aquí estoy yo, la mora, l’esclava, trabajando todo el día per a quan sa excel·lència quiera venir a casa!…

L’Emílio va somriure. La dona es va enfurismar:

—No riguis!

—Ric, és clar que ric. Per què no hauria de riure? Tot això són ximpleries. Hi ha moltes pensions en aquesta ciutat. Qui m’impedeix estar-me en una?

—¿Yo!

—Tu? Au, deixa de dir bajanades! Tinc feina. Deixem estar les bajanades.

—Emílio!

La Carmen li barrava el pas, vibrant. Era una mica més alta que ell, amb el rostre quadrat de barbeta prominent, dues arrugues profundes de les ales del nas als costats de la boca; encara conservava unes restes de bellesa quasi esgrogueïdes, un record de pell lluminosa i calenta, d’ulls de mirada líquida i vellutada, de joventut. Per uns moments, l’Emílio la va veure com havia estat vuit anys enrere. Un espurneig —i el record es va apagar.

—Emílio! Tu m’enganyes!…

—Ximpleries. No t’enganyo. Fins i tot t’ho puc jurar, si vols… Però, si t’enganyés, per què t’hauria d’importar? Ja és tard per a aquestes lamentacions. Fa vuit anys que estem casats i, sumats tots aquests dies, quina felicitat hem tingut? La lluna de mel, o potser ni això! Ens vam enganyar, Carmen. Vam jugar amb la vida i ara estem pagant aquest joc. És dolent jugar amb la vida, no trobes? Què hi dius, Carmen?

La dona va seure a plorar. Entre llàgrimes, va exclamar:

—¡Soy una desgraciada!

L’Emílio va agafar una maleta. Amb la mà lliure va acariciar el cap de la dona amb una tendresa oblidada, i va murmurar:

—Tots dos som desgraciats. Cadascun a la seva manera, però ja pots creure que ho som tots dos. I potser jo el que més. Tu, si més no, tens l’Henrique… —La veu afectuosa es va endurir, sobtadament—: Prou. Potser no vindré a dinar, però vindré a sopar, això segur. Fins després.

Al passadís, es va tombar cap enrere, i va afegir, amb un matís irònic a la veu:

—I pel que fa a aquesta història de l’anunci, deu ser un error. Potser és aquí al costat…

Va obrir la porta i va sortir, amb la maleta penjada de la mà dreta, l’espatlla d’aquest costat lleugerament caiguda per culpa del pes. En un gest inconscient es va ajustar el barret, un barret grisos, d’ala ampla, que li empetitia la cara i el cos i li feia caure una ombra sobre els ulls pàl·lids i distants.