7

Cada tarda, després de dinar, la Lídia s’estirava. Tenia una certa tendència a aprimar-se i se’n defensava reposant diàriament durant dues hores. Estirada al llit ample i tou, amb el barnús descordat, les mans caigudes al voltant del cos, fixava els ulls en el sostre, relaxava la tensió muscular i els nervis i s’abandonava al temps sense resistència. Es creava, en el cervell de la Lídia i a l’habitació, alguna cosa com vàcua. El temps lliscava, contínuament, amb aquell soroll sedós que té la sorra que cau en un rellotge de sorra.

Els ulls semitancats de la Lídia seguien el pensament vague i indecís. El fil es trencava, hi havia ombres interposades com núvols. Després, apareixia nítid i clar, per desaparèixer tot seguit entre vels i sorgir més lluny. Era com l’au ferida que s’arrossega, voleia, apareix i desapareix, fins que cau morta. Incapaç de sustentar el pensament sobre els núvols que l’enfosquien, la Lídia es va adormir.

Es va despertar amb el so violent del timbre de la porta. Desorientada, amb els ulls encara plens de son, es va asseure al llit. El timbre va ressonar un altre cop. La Lídia es va aixecar, es va posar les sabatilles i es va dirigir al passadís. Amb cura, va mirar per l’espiell. Va fer una expressió de disgust i va obrir la porta:

—Entri, mare.

—Bona tarda, Lídia. Que puc entrar?

—Entri, ja l’hi he dit.

La mare va entrar. La Lídia la va dur a la cuina.

—Sembla que t’hagis enfadat.

—Jo? I ara! Segui.

La mare va seure en un tamboret. Era una dona de poc més de seixanta anys, amb els cabells grisosos coberts per una mantellina negra, com negre era el vestit que portava. Tenia la cara tova, amb poques arrugues, d’un to d’ivori brut. Els ulls poc mòbils i esblanqueïts, mal defensats per unes parpelles gairebé sense pestanyes. Les celles eren clares i petites, dibuixades com un accent circumflex. Tota la cara tenia una expressió bocabadada i absent.

—Avui no l’esperava —va dir la Lídia.

—No és el meu dia, ni acostumo a venir a aquesta hora, ja ho sé —va respondre la mare—. Tu estàs bé?

—Com de costum. I vostè?

—Vaig fent. Si no fos pel reuma…

La Lídia va intentar interessar-se pel reumatisme de la mare, però amb tan poca convicció que va acabar canviant de tema:

—Estava dormint quan ha trucat. M’he despertat bruscament.

—Fas mala cara —va notar la mare.

—Vostè creu? És d’haver dormit, segur.

—Potser. Dormir massa fa mal.

Cap de les dues s’enganyava amb les banalitats que sentien i deien. La Lídia coneixia prou bé la mare per saber que no hauria vingut només per fer-li notar la mala o bona cara que feia; la mare, per la seva banda, si havia començat la conversa d’aquella manera, havia estat només per no entrar sobtadament en l’assumpte que l’havia dut fins allà. Però la Lídia va recordar, en aquell moment, que eren gairebé les quatre i que havia de sortir.

—Què l’ha portat per aquí, doncs?

La mare es va allisar un plec de la faldilla. Aplicava la màxima atenció a aquesta feina i semblava que no hagués sentit la pregunta.

—Necessito diners —va murmurar, finalment.

La Lídia no es va sorprendre. S’esperava precisament allò. Tanmateix, no va poder reprimir el disgust:

—Cada mes em diu això més aviat…

—Saps que la vida està molt difícil…

—Sí, però trobo que hauria d’estalviar una mica.

—Jo estalvio, però es gasta.

La veu de la mare era serena, com la de qui està segur que aconseguirà el que vol. La Lídia la va mirar. La mare conservava els ulls baixos, fixos en el plec de la faldilla, que seguien el moviment de la mà. La Lídia va sortir de la cuina. Immediatament, la mare va deixar la faldilla i va aixecar el cap. Tenia una expressió de satisfacció, l’expressió de qui ha trobat el que buscava. En sentir que la filla s’acostava, va reprendre la posició de modèstia.

—Tingui —va dir la Lídia, allargant-li dos bitllets de cent escuts—. Ara no n’hi puc donar més.

La mare va agafar els diners i els va guardar al moneder, que va ficar al fons de la bossa de mà:

—Gràcies. Així què, surts?

—Vaig fins a la Baixa. Estic farta d’estar a casa. Me’n vaig a berenar i a mirar aparadors.

Els ulls petits de la mare, fixos i obstinats com els d’un animal dissecat, no la deixaven:

—En la meva modesta opinió —va dir—, no hauries de sortir gaire.

—No surto gaire. Surto quan em ve de gust.

—Ja. Però al senyor Morais pot no agradar-1’hi.

Les ales del nas de la Lídia van bategar. Lentament, va articular amb sarcasme:

—A vostè li importa més que a mi el que pensa el senyor Morais…

—Ho dic pel teu bé. Ara que tens una situació…

—Li agraeixo l’atenció, però ja tinc edat per no necessitar consells. Surto quan vull i faig el que vull. El mal o el bé que faci són problema meu.

—T’ho dic perquè sóc la teva mare i vull el teu benestar…

La Lídia va fer un somriure brusc i incòmode:

—El meu benestar!… Només fa tres anys que es preocupa pel meu benestar. Abans hi donava poca importància.

—No és veritat —va respondre la mare, novament atenta al plec de la faldilla—. Sempre m’he preocupat per tu.

—Com vostè digui. Però ara se’n preocupa molt més… Ah, tranquil·la! No tinc gens de ganes de tornar a la vida d’abans, aquell temps en què vostè no es preocupava per mi… Vull dir, quan no se’n preocupava tant com avui…

La mare es va aixecar. Havia aconseguit el que pretenia i la conversa prenia un caire desagradable: era millor retirar-se. La Lídia no la va retenir. Se sentia furiosa per la petita explotació de què era víctima i perquè la mare es permetia donar-li consells. Li agafaven ganes de posar-la en un racó i no deixar-la anar fins que no li hagués dit tot el que en pensava. Totes aquelles atencions, aquelles sospites, aquell temor de desagradar el senyor Morais, no eren per amor a la filla, eren per la integritat de la petita pensió mensual que en rebia.

Encara amb els llavis tremolosos de ràbia, la Lídia va tornar a l’habitació per canviar-se de roba i pintar-se. Berenaria, faria un tomb per la Baixa, com havia dit a la mare. Res més innocent. Les insinuacions que acabava de sentir, però, quasi li feien venir ganes de tornar a fer el que havia fet durant tants anys: trobar-se amb un home en una habitació moblada de la ciutat, una habitació per a petites estades, amb el llit inevitable, el paravent inevitable, els mobles amb calaixos buits inevitables. Mentre s’escampava crema per la cara, recordava el que havia passat aquelles tardes i nits, en habitacions així. I el record l’entristia. No volia tornar a començar. No perquè li agradés Paulino Morais: enganyar-lo no li provocaria cap mena de remordiment, i si no ho feia era, sobretot, perquè valorava la seva seguretat. Coneixia massa els homes per estimar-los. Tornar a començar, no! Quantes vegades havia anat a la recerca d’una satisfacció sempre rebutjada? Hi anava per diners, és clar, i n’hi donaven perquè se’ls mereixia… Quantes vegades havia sortit ansiosa, ofesa, enganyada! Quantes vegades tot plegat —habitació, home i insatisfacció— s’havia repetit! De fet, l’home podia ser un altre, l’habitació diferent, però la insatisfacció no desapareixia, ni tan sols disminuïa.

Sobre el marbre del tocador, entre els flascons i els bocals, al costat del retrat de Paulino Morais, hi havia el segon volum d’Els maies. El va fullejar, va buscar el tros que havia marcat amb pintallavis i el va rellegir. Va deixar caure el llibre lentament i, amb els ulls fits al mirall, on la seva cara tenia, ara, una expressió d’espant que recordava la mare, va recapitular en segons la seva vida —llum i ombra, farsa i tragèdia, insatisfacció i engany.

Eren gairebé dos quarts de cinc quan va acabar d’arreglar-se. Estava bonica. Tenia gust per vestir-se, sense exageracions. Es va posar un vestit gris, ben entallat, que li donava al cos el contorn sinuós d’una silueta perfecta. Un cos que obligava els homes, al carrer, a tombar-se. Miracles de modista. Instint de dona que es guanya la vida amb el cos.

Va baixar l’escala amb aquell pas lleu que evita el cop sonor dels talons de les sabates als graons. A la porta d’en Silvestre hi havia gent. Les dues fulles estaven obertes i el sabater ajudava un noi a entrar una maleta gran. Al replà, la Mariana agafava una altra maleta més petita. La Lídia va saludar:

—Bona tarda.

La Mariana li va respondre. En Silvestre, per tornar la salutació, es va aturar i es va girar. La mirada de la Lídia va passar-li per sobre i es va fixar amb curiositat a la cara del noi. L’Abel també la va mirar. El sabater, en veure l’expressió interrogadora de l’hoste, va picar-li l’ullet. L’Abel ho va entendre.