14

En la seva sòlida formació d’home respectable, construïda al llarg d’anys d’escasses paraules i gestos mesurats, l’Anselmo tenia una debilitat: l’esport. Més exactament: l’estadística esportiva, limitada, al seu torn, al futbol. Podia passar molt de temps sense anar a veure un partit de futbol nacional. No es perdia, tanmateix, els jocs internacionals, i només una malaltia greu o un dol recent li podien impedir assistir a un partit entre Portugal i Espanya. Se sotmetia a les indignitats més grans per aconseguir, al mercat negre, una entrada, i no es resistia, quan en tenia la possibilitat, d’entrar en l’especulació, adquirint-ne per vint i venent-les per cinquanta. Tenia, mentrestant, la cura de negociar amb els col·legues de l’oficina. Per a ells, era un individu seriós que dibuixava un somriure irònic en sentir les discussions del dilluns, de taula a taula. Un home que només tenia ulls per a les coses serioses de la vida, que considerava l’esport una cosa bona per entretenir ocis d’aprenents i cambrers. Era inútil comptar amb ell per a un aclariment, una transferència de jugador d’un club a un altre, una data cèlebre dels esdeveniments futbolístics nacionals, la composició d’un equip a l’època de 1920 o 1930. Però tenia un cosí que, pobre, deia, era un malalt de «pilota». Si volien, un dia, quan el veiés, l’hi podia preguntar i tindrien la resposta infal·lible. L’expectativa i l’ansietat dels col·legues l’encantaven. Els deixava esperar dies i dies, s’excusava: no veia el cosí des de feia força temps, la seva relació amb ell estava una mica tensa, el cosí havia dit que consultaria mapes i registres; de fet, inventava pretextos dilatoris que només exasperaven la paciència dels col·legues. Molts cops hi havia apostes en discussió. Seguidors inflamats del Benfica i seguidors inflamats de l’Sporting esperaven la sentència dels llavis de l’Anselmo. Aleshores, a casa, l’Anselmo buscava en les seves estadístiques ben elaborades, en els seus valuosos retalls de diari, l’aclariment desitjat, i, l’endemà, mentre es posava al nas les ulleres que la vista cansada li exigia, deixava caure, com si anés a missa, la data o el resultat discutits. Aquest cosí admirable contribuïa a la reputació de l’Anselmo tant com la seva competència professional, el seu aire circumspecte, la seva puntualitat exemplar. Si aquest cosí existís, l’Anselmo, malgrat el seu domini de les emocions, l’hauria abraçat, perquè havia estat gràcies a ell (això pensaven tots) que havia pogut donar al gerent la informació detallada del II Portugal-Espanya, des del nombre d’assistents al joc a la formació dels equips i el color de les samarretes respectives, el nom de l’àrbitre i dels jutges de línia. Havia estat gràcies a aquesta informació que havia aconseguit, finalment, veure autoritzada la bestreta, i que, consegüentment, guardava a la butxaca de la jaqueta els tres bitllets de cent escuts necessaris per a les despeses fins a final de mes.

Ara, assegut entre la dona i la filla, totes dues cosint roba de casa, l’Anselmo, amb els seus mapes estesos sobre la taula del menjador, assaboria el triomf. Quan li va aparèixer una llacuna en les seves informacions sobre els suplents seleccionats per al III Portugal-Itàlia, de seguida va decidir escriure l’endemà a un diari esportiu que mantenia un consultori obert, per tal d’assabentar-se’n.

Per desgràcia, no podia oblidar que li descomptarien els tres-cents escuts del sou d’aquest mes, i això li amargava l’alegria de l’èxit. A tot estirar, podia esperar una autorització per a amortitzacions més suaus del dèbit. El pitjor és que qualsevol descompte en el venciment, per petit que fos, li desarticulava l’engranatge econòmic de la llar.

Mentre l’Anselmo rumiava aquests pensaments, la ràdio retransmetia el sanglot planyívol i llastimós del fado més impetuosament punyent que mai havia cantat una veu portuguesa. L’Anselmo, que no era ploramiques, tothom ho sabia, es commovia fins a les entranyes en sentir aquell lament. En la seva commoció, hi havia molt de la seva situació personal, la terrible perspectiva del descompte a final de mes. La Rosalia mantenia l’agulla sospesa i reprimia un sospir. La Maria Clàudia, aparentment tranquil·la, seguia, repetint-los baixet, els versos d’amor desgraciat que declamava l’altaveu.

El que va quedar després de l’últim «ai!» de la cançó va ser una atmosfera de tragèdia grega, o, millor i més actual, el suspens d’una determinada escola cinematogràfica americana. Un altre fado com aquell, i de tres criatures de salut normal en quedarien tres neuròtics. Per sort, l’emissora plegava. Breus notícies de l’estranger, el resum del programa de l’endemà —i la Rosalia va apujar una mica el volum per sentir les dotze campanades de la mitjanit.

L’Anselmo va guardar les ulleres, es va passar dues vegades la mà per la calba i va declarar, mentre desava els papers a l’armari de la vaixella:

—És mitjanit. Hora d’anar a dormir. Demà és dia de feina.

Amb aquesta frase, tothom es va aixecar. I això adulava l’Anselmo, que en aquestes petites coses veia els resultats excel·lents del seu mètode d’educació domèstica. Tenia l’orgull de posseir una família que podia servir de model, i l’orgull encara més gran de comprovar que tot el mèrit procedia d’ell.

La Maria Clàudia va fer dos petons sorollosos als pares i se’n va anar a l’habitació. Amb el diari de la nit penjat al llarg de la cama, per a la petita lectura abans d’apagar el llum, l’Anselmo va entrar al passadís i se’n va anar al llit. La Rosalia es va quedar una estona, ocupada a guardar la seva costura i la de la filla. Va posar bé les cadires al voltant de la taula, va remenar lleugerament alguns objectes i, segura que tot estava en ordre, va seguir el camí del marit.

Quan va entrar, ell la va mirar per sobre de les ulleres i va continuar llegint. Com tot ciutadà portuguès, tenia els seus equips predilectes, però podia, sense impressionar-se, llegir la narració de tots els partits. Només li n’interessava la matèria estadística. Que juguessin bé o malament, era el seu problema. El que importava era saber qui havia fet els gols i quan. El que importava era el que quedava per a la història.

En virtut d’un acord tàcit entre tots dos, quan la Rosalia es canviava de roba per dormir, l’Anselmo no abaixava el diari. Fer-ho seria, segons la seva opinió, una indignitat. Segons opinió d’ella, potser no hi havia cap mal… La Rosalia es va estirar sense que el marit li veiés la punta dels peus. Així sí que era digne, així sí que era decent…

Llum apagat. De l’habitació veïna, s’escapava un rajolí lluminós, per una escletxa de la porta, cap al passadís. Des del seu lloc, l’Anselmo el va veure i va dir:

—Apaga el llum, Claudinha!

El llum es va apagar uns quants segons després. L’Anselmo va somriure en la foscor. Estava tan bé sentir-se respectat i obeït! Però la foscor és enemiga dels somriures, suggereix pensaments greus. L’Anselmo es va bellugar, molest. Al seu costat, tocant-lo tot al llarg del cos, el cos de la dona s’abandonava al matalàs tou.

—Què tens? —va preguntar la Rosalia.

—És aquella bestreta del diable —va murmurar el marit—. A final de mes me la descomptaran i em quedaré un altre cop fotut.

—No ho pots pagar a terminis?

—Al gerent no li agrada…

El sospir reprimit al pit de la Rosalia des del fado es va obrir camí i va omplir la casa. L’Anselmo, al seu torn, tampoc no va poder reprimir un sospir, tot i que menys exuberant, un sospir d’home.

—Si t’apugessin el sou… —va suggerir la Rosalia.

—Ni pensar-hi. Si fins i tot parlen d’acomiadar personal.

—Ostres! Tant de bo no et toqui a tu!…

—A mi? —va preguntar l’Anselmo, com si pensés per primer cop en una eventualitat com aquella—. A mi, no. Sóc dels més antics…

—Està tot tan malament. Només sento gent queixar-se.

—És per culpa de la situació internacional… —va començar l’Anselmo.

Però es va aturar. Quin interès tenia començar un discurs sobre la situació internacional? Així, a les fosques i amb el problema de la bestreta per resoldre?

—Fins i tot tinc por que acomiadin la Claudinha. Sé prou bé que els cinc-cents escuts que guanya serveixen de poc, però sempre ajuden.

—Cinc-cents escuts!… Una misèria! —va remugar l’Anselmo.

—Doncs sí, però tant de bo no ens faltin…

Va callar de sobte, absorta en una idea. Anava a obrir la boca per exposar-la al marit, però va preferir fer marrada:

—Entre tots els teus coneguts no li podrien trobar una altra feina a la nena?

Alguna cosa a la veu de la dona va despertar en l’Anselmo sospites d’una trampa.

—Què vols dir amb això? —va preguntar.

—Què vull dir? —hi va tornar ella, naturalment—. La pregunta és molt simple…

Que la pregunta era simple l’Anselmo ja ho veia, però també veia que la dona tenia una idea amagada. Va decidir no facilitar-li el camí:

—I qui va trobar-li la feina on és ara? Vas ser tu, oi?

—Però no se’n podria trobar una de millor?

L’Anselmo no va respondre. De grat o per força, la dona hauria de deixar anar la idea. Callar era la millor manera d’obligar-la a fer-ho. La Rosalia va canviar de posició. Es va quedar tombada cap al marit, amb el ventre una mica obès arrambat als malucs d’ell. Va voler apartar la idea, segura com estava que l’Anselmo la rebutjaria amb vehemència. Però la idea tornava, tossuda i absorbent. La Rosalia sabia que si no la deia no dormiria. Va tossir lleugerament per aclarir-se la veu i fer-la audible en el murmuri que va seguir:

—He pensat… Ja sé que t’enfadaràs… He pensat que podríem parlar amb la veïna de baix, la senyora Lídia…

L’Anselmo va veure immediatament a on volia arribar la dona, però va preferir fer-se el desentès:

—Per què? No t’entenc…

Com si el contacte pogués disminuir la indignació esperada, la Rosalia se li va acostar més. Anys enrere, el moviment hauria tingut un significat totalment diferent.

—Jo crec… Com que tenim bona relació, podria ser que ella s’interessés…

—Continuo sense entendre res.

La Rosalia suava. Es va apartar una mica i, de cop, sense triar les paraules, va concloure:

—Li podria preguntar a aquell home que va a casa seva. Ell és no sé què important d’una companyia d’assegurances i potser li podria trobar alguna cosa a la nena.

La indignació de l’Anselmo hauria explotat a la primera frase si hagués estat sincera. Al final la va exterioritzar, però no va ser més sorollosa perquè la nit posa sordines a les veus:

—Sembla impossible que em surtis amb una cosa així! Així, tu vols que li demanem una cosa així a aquella… a aquella dona? Això és no tenir sentit de la dignitat! No m’esperava això de tu!

L’Anselmo s’estava excedint. Tot seria normal si, per dins, no estigués d’acord amb el suggeriment. No s’adonava que, si es plantejava la qüestió en aquells termes, es feia més il·lògica la seva aquiescència final i difícil la insistència de la dona.

La Rosalia, ofesa, se’n va allunyar. Entre tots dos ara hi havia un petit espai que equivalia a llegües. L’Anselmo va veure que havia anat massa lluny. El silenci els incomodava a tots dos. L’un i l’altra sabien que l’assumpte no havia acabat, però callaven: ella, pensant la manera d’abordar-lo un altre cop; ell, buscant el mitjà de no fer gaire difícil la rendició, ara aparentment impossible per les paraules que havia pronunciat. Mentrestant, tots dos sabien, també, que no s’adormirien abans que la qüestió estigués resolta. L’Anselmo va fer el primer pas:

—Bé… En podríem parlar… Però em costa…