24

En Caetano rumiava idees de venjança. Havia patit una injúria i es volia venjar. Es va censurar mil vegades per la seva covardia. Hauria d’haver destrossat la dona, com havia dit. L’hauria d’haver colpejat amb els seus punys grossos i peluts, obligat a córrer per tota la casa davant del seu furor. No n’havia estat capaç, li havia faltat valor i ara es volia venjar. Però volia una venjança perfecta, que no es limités als cops. Alguna cosa més refinada i subtil, i això no volia dir que, com a complement, no hi pogués haver brutalitat.

En recordar l’escena humiliant, s’estremia de còlera. Intentava mantenir-se en aquesta disposició, però, així que s’obria la porta, se sentia impotent. Es va voler convèncer que era l’aspecte dèbil de la dona el que ho impedia, va voler donar a la seva debilitat aires de commiseració, i es turmentava, conscient que només era debilitat. Va imaginar maneres d’augmentar el seu menyspreu per la dona: ella li pagava amb un menyspreu més gran. Va començar a donar-li menys diners per portar la casa. De seguida va desistir perquè n’era l’únic perjudicat: la Justina li posava menys menjar. Durant dos dies sencers (va arribar a somiar amb això) va pensar a amagar o treure de la casa el retrat i els records de la filla. Sabia que era el cop més profund que li podia clavar a la dona.

La por l’hi va impedir. No la por de la dona, sinó el de les possibles conseqüències de Tacte. Va pensar que aquesta acció s’assemblava molt a un sacrilegi. Aquest gest segur que li portaria les pitjors desgràcies: la tuberculosi, per exemple. Amb els seus noranta quilos de carn i ossos, la seva salut insultant, temia la tuberculosi com el pitjor dels mals i sentia un horror mòrbid a la simple visió d’algú colpit per aquesta malaltia. La mera citació de la paraula l’esgarrifava. Fins i tot quan, agafat a la màquina de compondre, copiava les holandeses (feina en què no intervenia el cervell, almenys per entendre el que llegia) i li apareixia la paraula terrible, no podia evitar un sobresalt. Això passava tan sovint que va acabar per convènce’s que el cap de l’oficina, coneixedor de la seva flaquesa, li enviava tot el que el diari publicava sobre la tuberculosi. Era fatal que li caiguessin a les mans els relats de les sessions mèdiques en què es parlava de la malaltia. Les misterioses paraules que omplien aquests relats, paraules complicades, que sonaven terriblement a xinès, i que semblaven inventades a posta per espantar les persones sensibles, se li fixaven al cervell com ventoses i l’acompanyaven durant hores.

A banda d’aquest projecte impracticable, la seva imaginació anèmica tan sols li suggeria idees que només podria aprofitar si visqués en termes més amistosos amb la dona. Ja li havia tret tantes coses, amor, amistat, calma, i tot el que pot fer suportable i, a tot estirar, desitjable, la vida conjugal, que no en quedava res. Gairebé va arribar a lamentar haver perdut tan de pressa l’hàbit de fer-li un petó en entrar i sortir de casa, només per poder-ho fer ara.

Malgrat tots els fracassos de la seva inventiva, no desistia. S’obstinava en la idea de venjar-se d’una manera que obligués la dona a caure de genolls davant seu, desesperada i demanant perdó.

Un dia li va semblar que l’havia trobat. És veritat que una simple reflexió li va mostrar l’absurditat de la idea, però potser aquesta mateixa absurditat l’havia seduït. Duria a terme un paper nou en les relacions amb la dona: el de gelós. La pobra Justina, lletja, gairebé esquelètica, no suscitaria gelosia al més ferotge dels Otel·los. Tot i així, la imaginació d’en Caetano no va ser capaç de produir res millor.

Mentre preparava la jugada, es va mostrar gairebé afable amb la dona. Va arribar al punt d’acariciar el gat, cosa que, per a l’animal, va ser la més gran de les sorpreses. Va comprar un marc nou per al retrat de la filla i va anunciar que pensava fer-ne una ampliació. Tocada en la corda més íntima de la seva sensibilitat, la Justina va agrair el marc i va lloar la idea. Però coneixia prou el marit per sospitar que amagava intencions reservades. Es va posar, per tant, a l’expectativa, esperant el pitjor.

Acabada tota aquesta preparació, en Caetano va donar el cop. Una nit, tot just sortint del diari, va anar cap a casa. Portava una carta a la butxaca que s’havia escrit a si mateix, canviant la lletra. Havia fet servir una tinta diferent a la seva, l’havia escrit amb un bolígraf espatllat que feia la cal·ligrafia angulosa i tacava les lletres tancades. Era una obra mestra de la falsificació. Ni un perit no descobriria el frau.

Quan va posar la clau al pany, el cor li va bategar agitat. Satisfaria el seu desig de venjança, veuria la dona de genolls clamant la seva innocència. Va entrar a poc a poc. Volia que la sorpresa fos completa. Despertaria la dona bruscament, li posaria davant dels ulls la prova de la seva culpabilitat. Va somriure a les fosques, mentre avançava pel passadís de puntetes. A mesura que caminava anava fent lliscar la mà per la paret, fins que va trobar el marc de la porta. Amb l’altra mà va palpar l’aire. La porta era oberta. Va sentir a la cara l’atmosfera calenta de l’habitació. Amb la mà esquerra va tocar l’interruptor. Tot estava a punt. Va adoptar una expressió colèrica amb la cara i va encendre el llum.

La Justina estava desperta. En Caetano no havia previst aquesta possibilitat. La còlera es va esvair, la cara se li va quedar inexpressiva. La dona el va mirar sorpresa, sense parlar. En Caetano va notar que tot el muntatge de la seva maquinació s’esfumaria si no parlava immediatament. Va recuperar la serenitat, va tornar a arrufar les celles i va disparar:

—Sort que estàs desperta. M’has estalviat feina. Llegeix això!

Li va tirar la carta. Lentament, la Justina va agafar el sobre. Durant el moviment, va pensar que allà hi havia el resultat de l’insòlit canvi del marit. Va treure la carta i va fer tots els possibles per llegir-la, però el pas sobtat de la foscor a la llum i la mala cal·ligrafia no l’hi van permetre en un primer intent. Va canviar de posició, es va fregar els ulls, es va alçar sobre un colze. Aquesta trigança exasperava en Caetano: tot li estava sortint al revés.

La Justina llegia la carta. El marit seguia les seves transformacions fisonòmiques amb ansietat. Estúpidament, se li va formar al cervell aquesta idea: «I si, al cap i a la fi, fos veritat?». No va tenir temps de veure on el duria aquesta idea. La Justina es deixava caure sobre el coixí, trencant-se de riure.

—Te’n rius? —va explotar en Caetano, desorientat.

La dona no podia respondre. Reia com una boja, amb un rialla sarcàstica, reia del marit i de si mateixa, més de si mateixa que del marit. Reia amb convulsions, en rampells, reia com si, al mateix temps, plorés. Però tenia els ulls eixuts: només la boca molt oberta, amb riallades histèriques i interrompudes.

—Calla! Això és un escàndol! —va exclamar en Caetano, caminant cap a ella. Dubtava si continuar la comèdia tot just començada. La reacció de la dona feia impossible l’execució del projecte tan ben delineat.

—Calla! —va repetir, inclinat sobre ella—. Calla!

Ara només uns esgarips de rialla sacsejaven la Justina. A poc a poc, s’anava calmant. En Caetano va intentar reprendre el fil que se li havia escapat:

—Així reps una acusació com aquesta? Encara és pitjor del que pensava!

A aquestes paraules, la Justina va seure bruscament al llit. El moviment va ser tan ràpid que en Caetano va recular un pas. Els ulls de la dona llampeguejaven:

—Això és una farsa! No entenc on vols anar a parar!

—Dius farsa a això, eh? El que faltava! Farsa!… T’exigeixo que em donis explicacions del que hi ha en aquesta carta!

—Demana-les a qui l’ha escrit!

—És anònima.

—Ja ho veig. Jo sí que em nego a donar-les.

—T’atreveixes a dir-me això?

—Què vols que et digui?

—Si és veritat!

La Justina el va mirar d’una manera que ell no va poder suportar. Va desviar els ulls i es va trobar amb el retrat de la filla. La Matilde somreia als pares. La dona el va seguir amb la mirada. Després va murmurar, a poc a poc:

—Vols saber la veritat? Vols que et digui si és veritat? Vols que t’expliqui la veritat?

En Caetano va vacil·lar. Novament, la idea d’abans va aparèixer entre la desorientació que li omplia el cervell: «I si fos veritat?». La Justina va insistir:

—Vols saber la veritat?

D’un salt, es va aixecar del llit. Va tombar el retrat de la filla: la Matilde es va quedar somrient cap al mirall on les figures dels pares es reflectien.

—Vols saber la veritat?

Va agafar la camisa de dormir per la vora i, en un moviment ràpid, se la va treure. Es va quedar nua davant del marit. En Caetano va obrir la boca per dir ni ell sabia què. No va arribar a articular cap paraula. La dona parlava:

—Aquí em tens! Mira’m! Aquí tens la veritat que vols saber. Mira’m bé! No desviïs els ulls! Mira’m bé!

Com si obeís les ordres d’un hipnotitzador, en Caetano va esbatanar els ulls. Veia el cos morè i magre, més fosc per la magror, les espatlles punxegudes, les sines toves i penjants, el ventre xuclat, les cuixes primes que s’implantaven rígidament al tronc, els peus grans i deformats.

—Mira’m bé —repetia contínuament la veu de la Justina amb una tensió que anunciava el trencament imminent—. Mira’m bé. Si ni tu, que tot t’està bé, em vols, qui vols que em vulgui? Mira’m! Vols que continuï així, fins que em diguis que ja m’has vist? Digues, digues, de pressa!

La Justina tremolava. Se sentia rebaixada, no per mostrar-se així, nua, davant del marit, sinó per haver cedit a la indignació, per no haver pogut respondre amb un menyspreu silenciós. Ara era tard i no podia mostrar el que sentia.

Va avançar cap al marit:

—Què, et quedes callat? És per això que has inventat aquesta comèdia? Hauria de tenir vergonya davant teu, però no en tinc. És la prova més gran de menyspreu que et puc donar!

En Caetano, en un rampell, va sortir de l’habitació. La Justina el va sentir obrir la porta i baixar les escales, amb passos ràpids. Després, va seure al llit i va començar a plorar, sense soroll, extenuada per l’esforç que havia fet. Com avergonyida per la seva nuesa, ara que estava sola, es va apujar la roba fins a les espatlles.

El retrat de la Matilde continuava tombat cap al mirall i el seu somriure no s’havia alterat. Un somriure alegre, el somriure del nen que va al fotògraf. I el fotògraf havia dit: «Això mateix, així. Atenció! Ja està! Has quedat molt guapa». I la Matilde va sortir al carrer, de la mà de la mare, molt contenta per haver quedat guapa.