1

Durant la nit havia caigut una pluja lleugera portada pels primers núvols de la tardor, ja a les portes, però a l’alba, a les places i els carrers de la vella Munic, hi havia entrat amb prepotència el föhn, el vent càlid que a intervals imprevisibles bufava des dels Alps, al sud de la ciutat, transformant fins i tot els dies més glacials en bocins de primavera.

Assegut a una taula a l’aire lliure, entre les parades del Viktualienmarkt, en Siegfried Sauer, inspector criminalista, mirava els arbres centenaris que l’envoltaven. El leberkäse, un embotit fet amb porc, vedella i cansalada, a les deu del matí. Era un espectacle que no deixava mai de fascinar-lo, dibuixant-li a la cara un somriure malenconiós: en Sauer havia crescut al Markt; la seva mare havia regentat durant dècades una petita peixateria i ell també s’havia assegut de petit a les mateixes taules de fusta per observar-ho tot i escoltar les històries del poble, aprenent potser més així que als llibres de l’escola. Malgrat els esdeveniments dels últims trenta anys —la decadència de l’Imperi, la Gran Guerra, la República i la caiguda de Wall Street—, el mercat continuava allà amb els seus clients, que mantenien converses sempre diferents i sempre iguals estació rere estació.

—Bon dia, tinent! —va refilar la veu d’una dona que es va apropar a la seva tauleta—. S’ha despertat tard aquest matí?

—Sap prou bé que ja no soc tinent, frau Keller —va respondre a l’anciana mestressa de l’Obersalzberg, la cerveseria més popular del mercat.

—És clar, és clar. Prou que me’n recordo —va replicar ella en el to jovial de sempre—. Encara no soc una vella xaruga!

En Sauer va somriure. Xaruga no, per descomptat, però no hi havia manera de saber quina edat tenia. Cap dels altres propietaris no recordava una època anterior a la Meni Keller, que era, més que una institució, l’encarnació mateixa del Viktualienmarkt. Deien que un cop havia servit el mateix Bismarck, circumstància que tenia desenes de versions més o menys versemblants.

—Que li ve de gust una cerveseta per començar bé el dissabte? Anirà al Wies’n avui? M’han dit que enguany l’envelat de la cerveseria Paulaner és una meravella…

—Frau Keller, ja sap que, a més de no ser tinent, sinó inspector, jo no bec. Soc abstemi.

—Abstemi! Senyor! I es pot curar?

La vella va fer una rialla mirant al seu voltant, com si volgués recollir la solidaritat dels altres clients, tots amb una gerra de cervesa a la mà. La major part duia els pantalons de pell i l’armilla tradicionals, mentre que les seves acompanyants lluïen els dirndl escotats i ajustats a la cintura que havien fet Baviera famosa al món. Malgrat la crisi, se celebrava l’Oktoberfest, la festa d’octubre de Munic.

Mentre en Sauer i frau Keller repetien les ocurrències de sempre com si fos un ritu que portés bons auspicis, una dona més jove que també vestia dirndl va deixar damunt la petita taula de l’inspector una gerra de ceràmica fumejant.

—Dolç o salat? —va preguntar, sense ni tan sols alçar els ulls.

—Salat, Margit. Gràcies.

La dona va fer que sí amb el cap i va treure del cistell de vímet que portava al braç un brètzel gros com un plat.

—Bon profit —va dir, deixant-lo al centre de la taula, al costat d’un cartonet que deia TINENT SAUER i d’un ganivet d’acer.

Tot seguit, va afegir una porció de mantega embolicada i se’n va anar tal com havia arribat.

—La Margit té feblesa per vostè, tinent —va comentar la vella Meni.

—Ni tan sols em mira —va protestar en Sauer, a qui, al capdavall, l’assumpte li era indiferent.

—Faci’m cas, que conec la meva filla —va concloure la dona, i, després de picar-li l’ullet, el va deixar amb el seu àpat.

En Sauer es va concentrar en el brètzel, que va tallar al llarg i va començar a untar amb mantega de manera metòdica, sense presses. Una cadernera es va posar damunt la taula al cap de pocs instants i es va dedicar a observar l’operació amb impaciència, movent el cap amb gestos espasmòdics. En Sauer li va oferir una engruna de pa i la cadernera va sacsejar emfàticament el cap un cop més abans d’alçar el vol amb un batec d’ales.

—Déu-n’hi-do! —va dir una veu d’home darrere l’inspector—. Mira que ets solitari! Ni els ocells volen menjar amb tu!

—Mutti —va saludar en Sauer sense girar-se—. Quin bon vent.

—Vent càlid —va respondre el nouvingut, donant la volta a la tauleta i aturant-se davant d’ell—. Els antics en deien Favoni; de vegades, Zèfir. Un vent alegre i inquiet, com jo mateix. —Va somriure mostrant una dentadura amb algunes peces de menys. A continuació, va fer aparèixer amb un gest de prestidigitador una cadira de metall i hi va seure—. Et fa res? Em moro de gana.

En Sauer va fer que no amb el cap: per descomptat, no el molestava. Va tallar el brètzel pel mig, com un cor trencat, i va donar la meitat més gran a l’amic.

En Helmut Forster, inspector adjunt de la secció de crims violents, era el seu oposat en tots els aspectes, i potser per això s’avenien tant, dins i fora de la feina. En Sauer semblava una il·lustració vivent de l’ideal nòrdic —alt, ros, mirada de glaç en un rostre esculpit i barbamec—, mentre que en Mutti, amb el seu metre seixanta, amb prou feines li arribava a les espatlles, i tenia una pell tan fosca que no semblava fill de la mare Alemanya, sinó d’algun país més assolellat de les ribes del Mediterrani. L’home, de cabells negres i ulls castanys, amb un perenne vel de barba a les galtes malgrat que s’afaitava cada dia, havia sortit de la guerra amb un apetit insaciable de menjar, de cervesa, de tabac, de tot. Aquest apetit se li reflectia tant en l’amplitud de les camises com en la lleugeresa de la cartera, ja posada a prova per les necessitats de la família que havia format amb una noia dòcil de l’Est quinze anys enrere. Per això, en Sauer, que no tenia mai gana i tampoc no havia de mantenir una dona i tres fills, compartia de bon grat els àpats amb ell. Era el seu millor amic; si hagués calgut, li hauria regalat el sou.

—Esperem que sigui un dissabte tranquil —va dir en Mutti quan es va acabar el mig brètzel.

En Sauer es va plantejar la possibilitat de donar-n’hi una mica més, però de seguida es va dir que a la Lina no li agradaria que tota aquella mantega acabés dins les venes del seu marit.

—Aquest any me n’ha tocat una dotzena i han estat força tranquils, només borratxos i baralles familiars.

En Mutti va assentir.

—Sí, la gent s’estima més matar-se entre setmana. El dissabte i el diumenge són per descansar. —Va alçar el braç en un gest cap a la Margit—. Tinc una set increïble. On s’és vist un setembre tan càlid? El clima està canviant, tenen raó els vells. Tu també comences a les onze?

—Sí —va respondre en Sauer alçant els ulls a l’Alte Peter, la torre del rellotge que s’alçava com un sentinella sobre el Viktualienmarkt. Malgrat l’edat venerable, el Vell Pere no es despistava mai, dictant la llei a les altres torres més joves que l’envoltaven. Per a l’inspector, que vivia en unes golfes abocades al mercat, era un amic de tota la vida—. Tinc un torn llarg, fins demà al matí.

—Jo també. Aleshores quan pleguem vine a dinar a casa meva, et sembla bé?

—La Lina hi està d’acord?

—És idea seva. Diu que fa molt que no vens, i ves a saber com menges, sempre que mengis.

En Sauer va assentir. La dona d’en Mutti tenia deu anys menys que ell i gairebé vint menys que el marit, però els tractava a tots dos com si fossin noiets, renyant-los i aviciant-los com una mare. Allò no li desagradava gens.

Estava a punt d’acceptar la proposta quan un crit desesperat va esquinçar l’atmosfera del Markt.

—Socors! —va exclamar un home gairebé sense alè—. Ajudeu-me!

Arribava a tot córrer de l’església de l’Esperit Sant, amb la cara pàl·lida com la d’un mort o d’algú que aviat ho serà. Alt, prim, amb el rostre descarnat i un nas important, duia un vestit de vellut i sabates brillants, però devia haver perdut el barret pel camí.

—Em persegueixen!

En Sauer es va aixecar, preparat per intervenir. Llavors va veure els perseguidors, tres homes d’aspecte marcial vestits de marró de cap a peus. Un d’ells portava una porra a la mà, i venien de la cantonada situada al nord del mercat.

—Atura’t! —va cridar el que anava més enrere.

—Que no se’ns escapi! —va afegir el segon.

—SA —va xiuxiuejar una cambrera a pocs metres d’en Sauer.

En un segon, com si fos un procediment d’emergència assajat una vegada i una altra, la multitud del Markt va reaccionar com un sol home: es va obrir just el que calia per deixar passar el fugitiu, que va seguir corrent sense reduir la velocitat. Tot seguit, la gentada es va tornar a tancar i va reprendre les ocupacions d’abans, fingint indiferència. Els tres homes de marró van arribar de seguida i es van trobar amb una barrera de clients ebris. Es va abocar cervesa a terra, van volar insults. El perseguidor de la porra va provar de desfer-se del conat de baralla, però quan se’n va sortir, l’home del vestit de vellut ja havia desaparegut a l’altra banda del gran mercat de l’Schrannenhalle.

—L’heu ajudat a escapar! —va cridar el cap de les SA (la Sturmabteilung, o secció d’assalt del Partit Nacionalsocialista dels Treballadors), no se sabia si adreçant-se als seus camarades o als clients amb què havien ensopegat. Escumejava de ràbia i d’orgull ferit—. Era un delinqüent! Un lladre! Ben fet, felicitats!

Després va agitar la porra, una mica per desfogar-se i una mica per fer un gest de comandament, i se’n va anar cap a Sparkassenstrasse seguit pels seus sequaços.

—Nazis! —va remugar un home que anava vestit amb els pantalons de cuir típics de Baviera, els lederhose, quan tot plegat es va acabar—. Odio aquesta gent.

En Sauer va torçar la boca.

—No era un lladre. Has vist la roba que duia?

—Ni tampoc un delinqüent —va respondre en Mutti—. Feia cara d’estar a punt d’emportar-se una descàrrega sense haver fet res. Més ben dit, justament per no haver fet res.

En Sauer va mirar el Vell Pere, que, com ell, havia seguit tota l’escena sense badar boca.

—Falten cinc minuts per a tres quarts d’onze —va comentar—. Hauríem d’anar passant.

—Som-hi —va fer en Mutti, alçant-se—. I confiem que sigui un dissabte tranquil.

—Sí, confiem que millori —va respondre en Sauer sense convicció, com si ja sabés què els esperava.

Més tard, quan la seva vida ja hagués descarrilat i fos impossible tornar-la a encarrilar, l’inspector pensaria sovint en aquell últim esmorzar amb en Mutti al Viktualienmarkt; en el fet que ningú no s’adona del moment precís en què el seu destí comença a acomplir-se, tant si ho vol com si no ho vol.