21

En Mutti no el va veure arribar, i tampoc no el devia haver vist baixar de la berlina a Frauenstrasse: assegut a la taula que tenien reservada al Biergarten de frau Keller, només tenia ulls per a la Rosa, la cambrera nova. Mentre s’hi acostava, en Sauer va observar divertit les cares i els gestos excessius, gairebé bufonescos, amb què el seu amic entretenia la noia, un desplegament de mitjans que en altre temps hauria portat la pobra mossa a una rendició sense condicions. L’inspector adjunt Forster sabia guanyar-se les dones, i, si no hagués estat tan enamorat de la Lina, s’hauria ficat sovint i gustosament en problemes.

—Mi-te’l, ja el tenim aquí —va dir quan va veure que s’acostava el seu company—. Siggi, desgraciat: tens una bellesa així a la vora i no me’n dius res? Te la volies quedar tota per a tu?

En Sauer es va enrigidir a l’instant, i els ulls li van saltar a la cara de la noia, que tanmateix no estava pàl·lida de la vergonya, sinó al contrari: el seu enrojolament era tan intens que li cobria la galàxia de pigues que tenia escampada al voltant del nas, i s’estenia fins al coll i la brusa cordada fins dalt.

—Mutti, tracta-la bé, és nova, ningú no ha tingut temps d’avisar-la que rere el teu aspecte plàcid i innocent s’amaga un depredador despietat.

—Plàcid i innocent? —va protestar l’altre—. Et semblo plàcid i innocent, jo? —va preguntar a la Rosa, que va assentir divertida, arronsant-se d’espatlles com a disculpa—. Oh, pobre de mi. Pobre de mi, que no tinc ni seixanta anys i ja se m’ha acabat la carrera. Plàcid i innocent. Sort que a la senyoreta li interessa un altre inspector… Siggi, per què no li has dit que tens un piano a casa?

En Sauer va obrir la boca, però no n’hi va sortir cap so. La va tornar a tancar per no fer la impressió d’un jovenet cohibit.

—Va ser tota una proesa, pujar-lo per aquelles escales —va continuar en Mutti, adreçant-se a la Rosa—. Després vaig estar una setmana que em costava caminar.

—Mutti, a tu sempre et costa caminar —va dir en Sauer—. Menges massa, ja ho saps.

—Un home s’ha de permetre com a mínim un vici —va respondre l’altre en un to sentenciós—. El teu, per exemple, és la timidesa. Però sort que jo soc aquí per arreglar les coses. La senyoreta Weiss, aquí present, és una dotada pianista, però per desgràcia no té el seu instrument a Munic. Per practicar ha de fer quilòmetres i més quilòmetres de pujada, saltar per sobre de rases, travessar rius, sota la pluja i sota la neu. Per què, dic jo, no se li pot donar un cop de mà? Ella treballa al Markt. Tu vius sobre el Markt. Ella busca un piano. Tu tens un piano. Et voilà!

Dues taules enllà, un grup d’estudiants va brindar per aquell esplèndid setembre amb un vigorós xoc de gerres, que de seguida van emular en unes quantes taules, mentre un home d’uns cinquanta i escaig vestit com un caçador d’aus tirolès s’enfilava a la seva cadira i començava a entonar una cançó de cerveseria. En Sauer va aprofitar el moment per estudiar el somriure excitat d’en Mutti i l’expressió espantada de la Rosa. Semblaven un pare i una filla davant una proposició de matrimoni inesperada.

—Bé —va dir, per treure’ls del neguit—. Suposo que es podria…

—Així m’agrada, Siggi! —va exclamar l’inspector adjunt, picant amb el puny sobre la taula. La gerra de cervesa, encara plena fins als tres quarts, va trontollar perillosament—. Aquest vespre, doncs, quan tu surtis de la seu central i la Rosa hagi acabat de servir taules, posem cap a dos quarts de set, fareu una prova. Quedem entesos.

—Gràcies —va ser l’única cosa que va aconseguir pronunciar la cambrera abans de girar-se i allunyar-se de la taula cap a frau Meni, que la demanava al taulell. En passar pel costat d’en Sauer li va fer una mirada tan ràpida que va resultar indesxifrable.

—Però què trames? —va preguntar en veu baixa l’inspector quan en Mutti i ell es van quedar sols.

—Et tramo un matrimoni —va respondre l’altre amb senzillesa.

—No necessito un matrimoni.

—Tothom necessita un matrimoni. Excepte qui ja en té un.

—Podria ser el seu pare!

En Mutti va esbatanar els ulls.

—Déu meu! L’ets?

—I ara! Què dius?

—Ah. Quina sort. Per un moment m’havia amoïnat. Doncs no hi ha cap problema: aquest vespre li ensenyes el teu instrument i l’any que ve ens podrem posar un petit Siggi a la falda…

En Sauer va sospirar. Quan en Mutti començava a fer broma sobre aquell tema era impossible posar-se seriós. Valia més distreure’l amb una altra cosa.

—Parla’m de l’apartament, au.

En Mutti va assentir enèrgicament mentre prenia una llarga glopada de la seva gerra.

—L’apartament —va dir, sortint de l’apnea, com si tot d’una hagués recordat la cosa més important del món—. Tens raó. Tinc novetats rellevants. —Va començar a furgar-se les butxaques i en va treure una col·lecció de mocadors, claus, pastilles de menta, plomes, llapis, notes arrugades. Al final va trobar el que buscava, un full rebregat i plegat en quatre parts—. Quan hi he arribat, a banda d’en Winter, no hi havia ningú.

—I la seva dona?

—Havia anat a comprar al mercat. La cambrera, l’Anna Kirmair, no estava de servei, i pel que sembla frau Reichert s’havia reunit amb la seva mare al llac.

—I… herr Hitler?

En Mutti va brandar el cap.

—Segons en Winter, després que parléssiu dissabte va marxar i ja no ha tornat. Encara hauria de ser a Munic, però no deu tenir ganes de dormir a la mateixa casa en què… En fi. És comprensible. Deu tenir el cor trencat.

«El cor trencat», es va repetir en Sauer, i li van tornar al cap a l’instant les paraules que l’oncle afectuós havia dit al final de la seva conversa: «I ara m’havia de passar aquesta desgràcia».

—Què has descobert d’important, doncs?

—Amb en Winter he tornat a examinar l’apartament, i he vist també la sala d’estar, la biblioteca i el menjador, que tu ja havies vist. Buscava les sabates de la Geli i la seva camisa de dormir: on les deuen guardar? Hem obert totes les portes, sense que jo digués a en Winter per quin motiu ho fèiem, evidentment. Al final només en quedaven dues, al passadís de la dreta, et situes? I com que encara ens faltava l’habitació de herr Diable…

—… has pensat que devia ser rere una de les dues portes —va concloure en Sauer.

—És una llàstima que totes dues estiguin tancades amb clau i que les claus no siguin a la casa.

En Sauer va arquejar una cella.

—Ah, no?

—No. En Winter diu que no les té ni tan sols la seva dona. Que l’amo de la casa se les va endur dissabte, i que no n’hi ha còpies. Molt convenient, no trobes?

En Sauer no va respondre, però la ganyota que li estirava els llavis parlava sola. «Convenient, sí, per a ells. Per a nosaltres és profundament inconvenient».

—Naturalment, no podia abatre les portes a còpia de trompades amb l’espatlla ni demanar a en Winter que em repetís el número del lladre. Sense una ordre, encara gràcies que m’ha deixat entrar a la casa. Però la curiositat de saber el que hi havia rere aquelles portes em devorava… I si en Hitler hi tingués les seves esposes mortes? El Barbablava de Baviera —va dir, fent una veu de dimoni—. Per tant, he fet l’única cosa que podia fer des de fora.

—I quina és?

—Arquitectura, noi. Arquitectura.

Va allisar el paper davant els ulls d’en Sauer, que hi va veure una cosa inesperada: un plànol.

—Caram, Mutti. Quan has après a dibuixar plànols així?

—Me’n va ensenyar el meu cosí —va respondre l’altre, clarament afalagat—. Treballa a la Indigobild, l’agència publicitària.

—Els que fan els manifestos de l’UFA?

—Entre altres coses. L’Alois és el millor de la companyia, i va estudiar arquitectura. Quan buscava casa, em va donar alguns consells. El més important és «para compte a les proporcions». Les proporcions ho són tot, en un plànol. I poden ser reveladores.

Mentre escoltava el company, en Sauer estudiava el dibuix.

—Això d’aquí baix són les finestres mirador de la sala d’estar. Una, dues, tres, quatre finestres abans de la de la Geli, que és l’habitació de més a la dreta.

—A l’esquerra entrant a la casa, però he orientat el plànol fent servir el nord i el sud, o sigui que sí, la Geli era a l’habitació del fons a la dreta.

—Al costat hi ha l’habitació de frau Reichert i de frau Dachs; al davant, el traster, després el lavabo, i aquesta sala més gran és la cuina amb el rebost.

—Exacte.

—No queda alternativa: a la zona grisa hi ha l’habitació d’en Hitler, rere una de les dues portes. Però quina de les dues?

—Aquí volia que arribessis. Mira les finestres. He sortit al pati per veure-les.

—N’hi ha tres.

—N’hi ha tres. I ara fixa’t en les proporcions.

—No entenc què vols dir.

—En Hitler és l’amo de la casa, i què hi falta, en aquesta casa? L’habitació principal, on dorm l’amo. Des de l’inici dels temps és la més gran de totes, però si t’imagines que aquesta zona grisa està dividida en dos…

—… per fer una habitació gran hi has de posar dues finestres. Ja ho entenc. I doncs?

—Doncs que l’habitació principal ha de tenir un lavabo, que sol tenir vidres opacs. Endevina quina és la finestra opaca, vista des del pati?

—La de més a la dreta?

—T’equivoques: la del mig. O sigui que l’habitació d’en Hitler queda rere la primera o la tercera, amb el lavabo al mig, i rere l’altra finestra hi ha d’haver una segona habitació. Doncs bé, si tu fossis l’amo de la casa, un home maniàtic amb un munt de secrets…

—Això és una assumpció arbitrària.

—On voldries dormir? Al costat de l’entrada de l’apartament o al fons del passadís, a l’última habitació i la més discreta, a la cantonada, com la de la Geli?

Llavors en Sauer va entendre cap on el portava el seu company.

—Si l’habitació d’en Hitler és l’última al fons del passadís, la primera de les dues portes ha de donar a una sala destinada a una altra cosa. Un guarda-roba? Un segon traster?

—El lloc on hi ha la maleta de la Geli?

—Sempre que n’hi hagi una, de maleta.

—Si no n’hi ha cap i no és allà —va dir en Mutti amb el més radiant dels somriures—, no tinc ni idea de per què van fer venir el pobre Hatzke dissabte de bon matí.

En Sauer es va quedar estupefacte; se li devia haver escapat alguna cosa.

—Què hi té a veure en Hatzke, amb això?

—La primera porta del passadís de l’esquerra, el que condueix a l’habitació de Llucifer…, és l’única de tota la casa que té un pany nou. I quan dic nou vull dir nou de trinca —va concloure en Mutti, mostrant al company la cara interna de la mà dreta, encara bruta de greix—. Anàvem errats, estimat Siggi: fins ara hem pensat que en Hatzke va anar a la casa per obrir una porta, quan en realitat hi va acudir per tancar-ne una altra.

—Necessitem la clau —va dir en Sauer. Tot i que no havia canviat res al seu voltant, ni el Markt amb les seves parades plenes de gent ni la temperatura primaveral que embolcallava els arbres i les taules de la plaça donant al conjunt l’aire d’una gran festa campestre, l’última revelació sobre en Hatzke l’havia fulminat com un curtcircuit, augmentant encara més, si això era possible, la sensació de perill que ja feia dies que l’acompanyava—. No sé si hi deu haver la maleta de la Geli o només escombres i raspalls, però ara que sabem això, hem d’obrir aquella porta.

En Mutti va assentir.

—Ja m’hi he posat. He trucat a la seu central, enviaran en Kehlmann i l’Spitz a escorcollar el taller. Si el ferrer va canviar aquell pany, és possible que tingués una còpia de la clau.

—Esperem que sí —va dir en Sauer, però poc convençut—. Ja n’has parlat amb en Bauer?

—L’he buscat, però al seu despatx m’han dit que se n’havia anat a casa abans d’hora: no es trobava bé, s’ha agafat la baixa per malaltia durant tota la setmana.

—Ho dius de broma.

—Et sembla que faig broma, jo? —va preguntar en Mutti amb una mirada que rarament es deixava veure a la seva cara morena—. Que no es trobés bé, m’ho crec i tot. Jo també em sento cada vegada pitjor com més furguem aquest afer. Però que s’agafi la baixa per malaltia una setmana sencera…

—Té por —va dir en Sauer.

No va ser fins llavors que va recordar que no havia explicat res a en Mutti de tot el que havia passat després que se separessin. El va posar ràpidament al corrent de la trucada a l’Institut, de l’acomiadament del tècnic de laboratori, un no-sé-què Fischer, de la desaparició de l’ajudant d’en Glaser i, per acabar, de la declaració de l’embalsamadora del Cementiri de l’Est. Del seu doble i d’en Himmler, de moment, no li va semblar que calgués parlar-ne, tot i que sabia que, tard o d’hora, arribaria el moment de fer-ho. Els dos sobres amb els segells en forma d’esvàstica li pesaven com proves incriminadores a la butxaca.

—O sigui que, recapitulant —va continuar en Mutti—, tenim un suïcidi entre divendres i dissabte, un suïcidi dissabte al matí, un suïcidi diumenge a la tarda, un metge forense que es jubila entre diumenge i dilluns, i un company encarregat d’un cas relacionat que es posa malalt dilluns al matí. Una agenda ben plena —va concloure—. Si tot això és una epidèmia, espero pescar una jubilació i no un suïcidi.

En Sauer mai no havia apreciat l’humor negre, però aquella vegada en va copsar la funció.

—No sé on és l’incendi, però hi ha fum pertot arreu. I sospito —va dir, ometent el fet que no era l’únic que ho sospitava ni tampoc el que n’estava més ben informat— que la investigació es tornarà a tancar molt aviat. Si volem assabentar-nos de més coses, haurem d’actuar de pressa. Necessitem la clau per obrir aquella porta, o una ordre per tirar-la a terra.

—Anem a la seu central, doncs —va dir en Mutti, posant-se dret sense haver-se acabat la cervesa, un detall que va fer deduir a en Sauer que el seu company estava impacient per aclarir les coses—. És la una i vint —va continuar després de donar una llambregada al Vell Pere, que s’elevava imponent i auster sobre la multitud despreocupada de la plaça—. Tenim cinc hores per fer un munt de coses.

—Cinc hores?

—Abans de la teva cita amb la futura senyora Sauer. A dos quarts de set, no te n’oblidis —va respondre en Mutti, exhibint alegrement la seva dentadura amb algunes peces de menys.

Quan van arribar al seu despatx, al galliner d’Ettstrasse, els esperaven una dona i dues notes. La dona, menuda i pàl·lida com una figureta de porcellana, seia tota formal davant l’escriptori d’en Sauer, amb la bossa a la falda i les mans sobre la bossa. Sota una cabellera curteta de cabells negres molt llisos, els grans ulls castanys de la dona vessaven una tensió que quedava confirmada (si n’hagués fet falta cap confirmació) pels llavis replegats, segurament estrets entre les dents.

—Bon dia —la va saludar en Mutti, en veure-la tan tensa—. Vostè és…?

—La Maria Fischbauer —va respondre la dona amb una veueta interrogant, com si ella mateixa en dubtés.

—Ah, sí —va dir en Sauer amb un somriure encoratjador. Tot seguit, adreçant-se a en Mutti—: La senyora que va preparar el cos a l’apartament.

L’agent funerària va assentir, però en veure que la reconeixien la seva mirada no es va tornar menys neguitosa, sinó al contrari.

—Ha preguntat per mi per telèfon. M’ho han dit les meves companyes.

—I vostè ha pensat que podia venir directament a la seu central a trobar-nos. Un detall molt poc freqüent. Gràcies.

La Maria Fischbauer va fer un assentiment de cap a penes perceptible.

En Sauer va rodejar l’escriptori i va seure, per tal de quedar una mica més anivellat amb la seva interlocutora, tant com allò era possible entre una dona que dreta no devia arribar al metre i mig i un home de metre noranta.

—No li prendrem gaire temps —va dir per tranquil·litzar-la, mentre en Mutti s’asseia a l’altra cadira davant l’escriptori—. Només necessitem que ens faci una declaració sobre tot el que…

—El 19 de setembre de 1931, cap a les dues de la tarda —va començar la dona sense ni tan sols esperar el final de la frase—, em van convocar a un apartament de la segona planta de Prinzregentenplatz, no recordo de quin número. Seguint les instruccions del doctor Müller, vaig rentar el cos de l’Angela Raubal i, amb l’ajut d’una dona, que em sembla que era la majordoma, el vaig col·locar en un taüt de fusta. A banda de la del pit —va concloure gairebé sense respirar—, no li vaig veure cap altra ferida i, concretament, no vaig detectar fractures al septe nasal, ni que el nas estigués malmès de cap altra manera.

No va ser fins que no va acabar la declaració, o declamació, com la va anomenar després en Mutti, que frau Fischbauer va deixar anar l’aire que havia retingut fins llavors i va relaxar les espatlles i l’esquena, quedant-se asseguda amb un aire formal, però menys tensa. També va deixar els llavis a la vista, que tenia tots mossegats fins a fer-se sang en diversos punts, sota els ulls cansats, però alleujats, de qui ha complert el seu deure.

—Li donem les gràcies per aquesta explicació seva tan «espontània» —va dir en Mutti—. Si li puc fer unes quantes preguntes…

La dona va reaccionar com si l’haguessin bufetejat.

—Preguntes?

—Bé, sobre el cos de la víctima. Vostè és una de les poques persones que el van poder examinar.

—En realitat el vaig veure poc, i de pressa. Seguint indicacions del doctor, ni tan sols li vaig treure la roba. El que sé ja ho he dit: a banda de l’orifici d’entrada al pit, no vaig veure res sospitós.

«L’orifici d’entrada al pit —va pensar en Sauer—. No vaig veure res sospitós». Ja les havia sentit, aquelles paraules, exactament les mateixes.

—I pel que fa a l’hora? Està segura que eren les dues? No podria haver passat una mica abans, posem cap a dos quarts de dues? —va preguntar, fingint un to d’interès.

En Mutti el va mirar arrugant el front. «Què ens importa, l’hora?», volia dir aquella mirada, però en Sauer va evitar curosament trobar-se-la.

—Doncs bé, sí, podria ser que no fossin les dues en punt, sinó una mica abans. Em van trucar cap a tres quarts d’una. El temps d’acabar el que feia, agafar els instruments i anar fins a Bogenhausen… Sí, no descartaria que fossin dos quarts de dues, o gairebé tres quarts.

—Molt bé —va dir satisfet en Sauer—. Ha estat clara i exhaustiva. No tenim cap motiu per entretenir-la —va afegir, i va allargar una mà més enllà de la taula per estrènyer la de la Maria Fischbauer, que potser estava encara més astorada que en Mutti que l’interrogatori ja s’hagués acabat.

—Però per què li has fet aquella pregunta? —va preguntar l’inspector adjunt quan ell i en Sauer es van haver quedat sols al despatx.

—Per espolsar-nos-la sense que se n’adonés. Igualment, no ens hauria dit cap altra cosa útil —va respondre-li el company arronsant-se d’espatlles.

—Això no ho saps, Siggi. Podries haver-me deixat continuar.

—Has vist que ha sortit disparada com un coet, fins i tot abans de sentir la pregunta?

—Potser només estava tensa i s’havia preparat el discurs de memòria. Jo a l’escola ho feia sempre.

En Sauer va brandar el cap.

—Llegeix això —va dir, plantant-li el seu bloc de notes davant del nas.

—Què és?

—La declaració de la Rosina Zweckl, l’embalsamadora del Cementiri de l’Est.

—Ja m’has explicat el que us heu dit.

—Llegeix les paraules exactes.

En Mutti va agafar el bloc amb un aire perplex, però va decidir confiar en el company i es va concentrar en la seva escriptura minuciosa:

Rosina Zweckl, entre 35 i 40 anys. Embalsam.

Declara que diu. 20/11/31 entre 11 i 12 va rebre cos A. R. a la sala de recepció del Cem. de l’E.

Taüt de fusta, prov. de l’Inst. For. Cos tractat protocol. Col·locat en taüt zinc.

«Tenint en compte les circumstàncies, vaig observar detingudament el cadàver, perquè la difunta era neboda d’en Hitler. Tenia la cara molt blava, però a banda de l’orifici d’entrada al pit no li vaig veure cap altra ferida i, concretament, no vaig veure res sospitós al nas».

Vistiplau of., taüt enviat a Estació Est.

Declaració forçada.

—Són les mateixes paraules —va dir en Mutti en un to apagat.

—Les mateixes —va confirmar en Sauer amb amargor—. I des de quan les agents funeràries fan servir termes com «orifici d’entrada»? Les han preparat.

—Preparat —va repetir en Mutti.

—En Schwarz. Hi era abans que nosaltres. O algun altre del Partit que no ens hem trobat.

Amb un gest d’irritació, en Mutti va llançar el bloc de notes d’en Sauer sobre l’escriptori.

—A pastar fang! —va cridar. Després va inspirar fondo, es va passar la mà pel cap i pel clatell, i va expirar sorollosament—. Perdona’m —va dir, agafant el bloc de notes i tancant-lo amb cura—. Aquest cas està traient el pitjor de mi.

—No té importància —va respondre en Sauer, tot i que sí que en tenia, i molta: mai no havia vist el seu company en aquell estat, i tenia raons personals per témer una escalada—. Però ens hem de resignar i tirar endavant, tot i saber que no ens podem refiar de ningú.

En Mutti va fer que sí amb el cap.

—De ningú. Quin panorama —va dir, però amb un indici de satisfacció sota tota l’amargor que no va passar desapercebut al seu company.

«Quan descobreixen les proves d’un complot en contra seva —es va recordar en Sauer—, els paranoics estan contents».

En volar sobre l’escriptori amb ímpetu, el bloc havia fet caure a terra les dues notes que algú havia deixat per a en Sauer. L’inspector es va ajupir per collir-les i les va desplegar.

—Un missatge de l’Spitz. Diu que a casa d’en Hatzke no hi ha trobat una clau, n’hi ha trobat un centenar. Ens les porta totes.

—Senyor, ens passarem la setmana provant-les —va comentar en Mutti, desconsolat—. I l’altra?

En Sauer va desplegar la segona nota, la va llegir, va arrufar les celles.

—Ha trucat una tal Elfriede Samthaber. Diu que té informació important sobre la mort de la Geli. Vol parlar urgentment amb nosaltres, però no aquí.

—On vol parlar, doncs?

En Sauer va aixecar els ulls de la nota i va mirar el company amb un aire estupefacte.

—Ludwigstrasse, número 22.

—La universitat —va dir en Mutti, que coneixia Munic carrer per carrer i, en algunes zones, edifici per edifici—. Una companya d’estudis?

—O potser de sessions d’espiritisme —va respondre en Sauer, recordant la història que li havia explicat en Hitler.

—Esperem que sí —va concloure en Mutti, tornant a l’humor negre del principi—. Així invocarem el fantasma de la Geli i li demanarem que ens ho digui tot ella.