37

—Portes la pistola? —va preguntar en Sauer quan van ser al carrer.

—Sí —va respondre en Mutti, cada cop més confós.

—Deixa-me-la un moment.

L’inspector adjunt es va treure la Glock d’una butxaca de la jaqueta i la va donar al company.

—Vigila, que està carregada.

En Sauer va assentir amb el cap. Va empunyar la pistola amb la mà dreta, va posar el fiador i es va apuntar el canó contra el pit a l’altura del cor.

—Te’n recordes del que deia l’informe d’en Müller?

—A aquestes hores de la tarda, amb prou feines em recordo del nom del meu carrer. Per això agafo tants apunts. —D’una altra butxaca de la jaqueta, en Mutti en va extreure la seva llibreta, que va fullejar ràpidament—. És aquí: «Orifici circular a l’altura del cor, arma de foc calibre 6.35. Cap signe de tret de contacte o de prop. Canó de la pistola a vint centímetres del cos com a mínim».

—Per tant, a aquesta distància —va dir en Sauer, apartant-se el canó del pit i allunyant-lo—. Però el projectil no va tocar el cor.

—«El tret ha fallat l’objectiu diversos centímetres. Perforació pulmó esquerre. Col·lapse. Bala encaixada dintre del cos, sobre la pelvis, costat esquerre de l’esquena» —va prosseguir en Mutti.

—Raonable —va respondre en Sauer—, si et dispares amb la dreta com faria jo. Però si ets esquerrà —va continuar passant-se la pistola a la mà esquerra—, es fa una mica més difícil. Pots apuntar el canó contra el cor, i també el pots tenir a vint centímetres de distància. El cor és a l’esquerra. Per tant, si el falles un parell de centímetres, perforaràs el pulmó esquerre…

—Això fa lleig per a una estudiant de medicina —va comentar en Mutti.

—Però que la bala prossegueixi fins a encaixar-se al costat esquerre del cos és pràcticament impossible. —Va provar una i altra vegada la posició de la pistola necessària per aconseguir aquell resultat, però qualsevol angulació resultava massa maldestra, massa incòmoda—. Si la Geli era esquerrana —va dir en Sauer, tornant la pistola a en Mutti—, la bala havia d’entrar per l’esquerra i encaixar-se a la dreta. Per tant, no hi ha cap dubte: no es va poder engegar el tret tota sola.

—Homicidi —va concloure en Mutti, traient el fiador de la pistola. Tot seguit se la va guardar a la butxaca de la jaqueta.

—Homicidi —va coincidir en Sauer mentre la llum del dia continuava minvant.

—Per l’amor de Déu! —va dir l’inspector adjunt. Va treure un cigarret i el va encendre—. Sempre ho hem sospitat, oi?

—Però ara ho sabem del cert, i això ho canvia tot.

—La investigació s’ha arxivat —va comentar en Mutti—. Què en fem, d’aquesta certesa?

—La investigació s’ha tancat, no pas arxivat. Encara no s’ha redactat l’informe definitiu. En Tenner ens escoltarà. Si no està podrit ell també…

—En Tenner, no, no ho crec.

—Potser ens farà anar a veure en Glaser. Amb aquestes proves, es pot esborrar tot i tornar a començar.

Una llarga glopada de fum.

—La neboda d’en Hitler assassinada a casa seva i amb la seva pistola —va considerar l’inspector adjunt—. Corria la brama, però, si es demostrés, el bon oncle Alf quedaria fora de la política per sempre. T’ho imagines?

En Sauer ho va intentar, però no, no s’ho podia imaginar. En aquell clima d’ascens irresistible, semblava gairebé impensable.

—I el Partit aguantaria sense ell —va continuar en Mutti—, o s’enfonsaria com un suflé desinflat? I si a sobre demostréssim que la va matar ell mateix… Te n’adones, Siggi? Aquesta història petita pot canviar la Història amb majúscula!

«La Història amb majúscula —va pensar en Sauer. Era una de les seves obsessions recurrents—. Com ens jutjarà a tots nosaltres? Com jutjarà els nostres esforços, els nostres errors, el nostre vagareig confús per aquest laberint sense senyals?».

—Ara mateix me’n vaig al Bratwurst-Glöckl, a parlar amb el paio que deia en Schirach —va declarar en Mutti—. Herr Zehntner.

—Ens n’anem al Bratwurst-Glöckl —el va corregir en Sauer, ja preparat per encaminar-se cap a la catedral.

—I la Rosa? T’has oblidat de la vostra cita?

En Sauer es va quedar desconcertat.

—Jo…

—No li pots fer el salt. Això no es fa. Parlaré tot sol amb el propietari del Glöckl.

—Però…

—Res de peròs. De tota manera, és massa tard per anar a veure en Tenner. Si vols, t’informo per telèfon del que descobreixi, i demà al matí ben d’hora ens trobem a la seu central. Però tu ara et fiques al primer lavabo que trobis, t’arregles una mica i després te’n vas a la Torre Xinesa. Des d’aquí hi deu haver uns deu minuts; hi arribaràs gairebé puntual. Entesos?

—És que…

—Entesos. Ara són tres quarts de set. Truca’m a la seu central d’aquí a una hora o una hora i quart i t’ho explicaré tot. Però tingues en compte que me n’aniré a dos quarts de nou: aquesta nit la Lina fa gulasch s’ha de menjar calent.

En Sauer va esbufegar. Tal com solia passar, el seu amic ja ho havia decidit tot.

—M’imagino que t’hauria de donar les gràcies —va dir.

—Accepta només un consell —va respondre en Mutti—. Avui estic en vena.

—Digues.

—A la Rosa…

—Sí?

—Digue-li de seguida la veritat. No t’esperis.

Després, sense esperar una resposta, l’inspector adjunt va tirar a terra la burilla del cigarret i se’n va anar.

Malgrat el seu nom, que semblava suggerir un espai reduït, gairebé íntim, el Jardí Anglès era un dels parcs urbans més grans del món, tan extens que fins i tot feia ombra al Bois de Boulogne o a Hyde Park. En el seu tram inicial estava encaixat per tres costats entre el centre de Munic i el curs de l’Isar, però al nord no coneixia límits, eixamplant-se i allargant-se sense barreres fins a transformar-se en un veritable bosc. Així, partint del proper Hofgarten, simètric i domesticat, el passejant es trobava en pocs minuts en un ambient ben diferent, on als marges dels grans prats a l’anglesa solcats per senderes la vegetació es podia fer tan densa que creava anfractuositats i amagatalls insospitables. El Jardí era molt apreciat pels enamorats, però també pels amants de la natura, que, explorant els seus racons menys coneguts, podien trobar-se fàcilment amb aus rares i animals salvatges. L’únic inconvenient en temps de racionament elèctric era la il·luminació escassa dels camins secundaris, que requeria una vigilància addicional per part de la policia per evitar estrebades i emboscades contra els ciutadans més incauts.

Evidentment, en Sauer no era un d’ells. Coneixia molt bé el Jardí: al principi de la seva carrera l’havia recorregut de banda a banda en nombroses ocasions, i amb la seva mola, per no parlar de l’uniforme, no hi havia tingut mai cap problema.

Aquell vespre, però, estava molt capficat i, després de deixar que les seves cames el guiessin cap a la Torre Xinesa, es va adonar massa tard que havia acabat en un dels punts més foscos i aïllats, al llarg d’una sendera menor que entrava i sortia diverses vegades d’un seguit de clarianes desertes.

Quan els gossos van aparèixer davant seu, en Sauer no hi estava preparat.

Els dos mastins, amb el pelatge negre com el carbó i els llargs ullals descoberts en un grunyit famèlic, el fitaven amb un odi tan encès que per un instant l’inspector es va preguntar si els havia fet alguna cosa; un pensament ximple dictat per la por instintiva que l’havia assaltat, immobilitzant-lo.

Va mirar al voltant cercant una sortida, però els matolls dels costats eren espessos com bardisses, i girar-se i fugir no hauria estat bona idea: els mastins s’ho haurien pres com un repte, s’haurien llançat a perseguir-lo i l’haurien atrapat massa fàcilment. Va provar de retrocedir amb calma, primer un pas, després un altre, però els gossos van grunyir encara més i van avançar cap a ell, reduint la distància.

—Tranquils —va dir en Sauer a mitja veu—. No us vull fer cap mal.

Aleshores un d’ells es va posar a bordar; esquitxos de bava sortien volant de la seva gola.

«Això acabarà malament», es va dir en Sauer a si mateix.

Va tornar a escodrinyar la zona circumdant amb l’esperança d’entreveure algú més: l’amo dels dos gossos, sempre que en tinguessin, o una altra persona que li fes costat. Potser si veien que no estava sol s’espantarien i se n’anirien. Però no hi havia ningú a prop, i cridar per demanar ajuda podia ser contraproduent: ves a saber com reaccionarien els dos animals.

Un altre pas enrere, imitat de seguida pels mastins, que bordaven cada cop més fort mentre avançaven cap a ell. S’estaven animant mútuament, i aviat, en Sauer ho sabia, tindrien al cos tanta ràbia i tant coratge que es decidirien a atacar. Per què no portava a sobre una arma com en Mutti? Ara li hauria estat útil.

Un altre pas, que gairebé el va fer caure: a terra hi havia una pedra ampla i plana, lleugerament punxeguda en un costat. En Sauer es va ajupir amb una lentitud extrema i la va collir. No era pesant: si volia, podia llançar-la lluny. Però era el que calia fer? Si generava un soroll darrere d’ells, es preocuparien? El seguirien? O per l’ensurt agredirien l’ésser humà que els impedia la fugida en la direcció contrària?

Quan un dels dos gossos va fer un pas endavant per iniciativa pròpia, sense que en Sauer s’hagués mogut ni un mil·límetre, finalment es va decidir: va apuntar i va tirar la pedra tan lluny com va poder. L’estrèpit va ser modest, però suficient per fer-los estremir. De seguida es van tombar per mesurar el perill, i després, quan van veure que darrere d’ells no passava res, es van tornar a girar cap a en Sauer i van carregar.

—Socors! —va cridar l’inspector, girant-se també i arrencant a córrer.

Va travessar una clariana, va deixar enrere un grup de matolls i va creuar una altra clariana mentre darrere seu els mastins, ràpids i implacables, guanyaven terreny a cada pas. En Sauer va tombar cap a un costat, deixant la senda per dirigir-se a una altra clariana que devia portar a un dels prats: allà hi trobaria ajuda, o almenys això esperava.

Però els dos mastins no es van sorprendre del moviment i, quan l’inspector va superar l’última barrera de matolls i es va trobar al prat, van tardar pocs segons a atrapar-lo. En Sauer es va girar just a temps per veure que un dels dos feia un salt cap a ell. Instintivament es va protegir la cara amb un braç i va tancar els ulls.

L’estrèpit va ser terrible. Un soroll sec, com d’una branca trencada, seguit del xap d’un cos pesant llançat a terra. En Sauer es va sorprendre de no sentir cap dolor, però quan va obrir els ulls va entendre el perquè: el mastí que l’havia atacat jeia a terra udolant, i entre ell i l’inspector hi havia ara un altre home, tan alt com ell, tan ros com ell, brandant una branca llarga i nuosa com si fos una espasa. Encara que estava d’esquena, en Sauer el va reconèixer: era el seu sòsia, l’home que havia vist tres vegades en aquells dies, l’ajudant d’en Himmler que havia empaitat al cementiri oriental.

—Endavant! —va sentir que deia a l’altre mastí—. Vine, que m’ho vull passar bé!

El gos ferit continuava planyent-se. El sòsia li devia haver trencat una pota amb el sable improvisat. L’altre semblava confós, mirava alternativament el company ferit i l’home que li plantava cara sense gens de por. Ara grunyia menys convençut que abans i tenia el cap més baix. Només hauria calgut esperar una mica més perquè decidís que la baralla estava perduda i es retirés de manera espontània, però el sòsia no n’hi va donar temps, amb un bot felí es va impulsar endavant, va cobrir la distància que el separava del gos i li va clavar un cop sec al coll, tirant-lo a terra. Li va assestar un cop de peu poderós al cap i després més garrotades al coll, a l’esquena, a les costelles, fins que el mastí va quedar a terra inconscient, probablement mort.

—Malparit —va dir el sòsia, i es va girar cap al primer gos. En Sauer va veure els ulls terroritzats de la pobra bèstia mentre l’home s’acostava a poc a poc—. Qui us ha enviat? —li va preguntar, com si esperés una resposta.

El mastí ferit va udolar el que podia ser una petició de pietat, però el sòsia no la va comprendre, o potser va decidir simplement passar-la per alt. Amb un cop de peu sobtat li va destrossar la mandíbula, i després el va rematar a garrotades tal com havia fet amb el seu company, acarnissant-s’hi més del que calia.

Quan el silenci va tornar a engolir el prat desert, el sòsia es va girar i va deixar caure a terra el pal. Tot seguit, es va apropar a l’inspector i li va allargar una mà per ajudar-lo a aixecar-se.

En Sauer va mirar la mà, ben llisa, i després el rostre del seu salvador: ara que es trobaven cara a cara, va veure que eren semblants —mateix color de cabells, mateix tall, mateixos pòmuls alts, mateixos ulls clars—, però no iguals: el nas del sòsia era més decidit; els llavis, més carnosos, gairebé efeminats. També era més jove: no devia tenir ni trenta anys, tot i que la postura marcial li donava maduresa.

—Es vol quedar aquí assegut tot el vespre? —li va preguntar amb una veu freda però harmoniosa.

En Sauer es va deixar ajudar. Quan van ser l’un davant de l’altre, es va adonar que l’estatura tampoc no era la mateixa: el sòsia feia uns quants centímetres menys, tot i que, gràcies al seu cos prim i juvenil, semblava més alt.

—Gràcies —va dir l’inspector, girant-se a mirar els cadàvers dels mastins.

—Era el meu deure —va respondre el sòsia—. No s’haurien aturat.

—Vagabunds? —va preguntar en Sauer.

El sòsia va negar amb el cap. Als seus ulls hi brillava una llum cruel. Li havia agradat matar-los.

—Miri el seu pelatge —va dir—. Estan ben cuidats. Tenen amo.

—Però com es poden haver escapat? Potser no els tenien lligats?

—I qui li diu que s’han escapat? —va respondre el desconegut—. Ha d’estar més atent, inspector. No es deu pas pensar que, si va pel món fent preguntes com les seves, no es crearà cap enemic…

—M’està seguint —va dir aleshores en Sauer.

—No sempre. Ara mateix sí, per sort per a vostè. De tota manera, he apreciat molt el contingut de les seves investigacions. La seva lògica. La seva qualitat imprevisible. I no ha estat gaire fàcil seguir-lo, sap? Gavarres, hidroavions, finestres trencades… Vostè seria un espia excel·lent. —Va treure una targeta d’una butxaca de la jaqueta i la va allargar a en Sauer—. S’ha plantejat mai deixar la policia? El Partit m’ha demanat que organitzi un servei de seguretat, i m’aniria molt bé un investigador amb els seus talents. No ho dic només perquè ens assemblem —va afegir, divertit.

En Sauer va llegir la targeta:

REYDRICH

SD-Sicherheitsdienst

Briennerstrasse, 45

Munic

—Vingui’m a veure quan hagi acabat aquí —va afegir en Heydrich. Després va mirar al seu voltant, satisfet—. Feia molt de temps que no combatia amb un bastó. Et fa sentir més jove. Revigoritzat! —Es va girar cap a en Sauer—. Però ja cal que s’afanyi. L’estan esperant.

I es va acomiadar d’en Sauer picant-li l’ullet, deixant-lo sol enmig del prat entre els cossos silenciosos dels mastins.