Nota de l’autor

«Quina és la veritat?», pregunta un personatge de la novel·la que teniu entre les mans. Una pregunta antiga, evangèlica, que potser és impossible respondre, però, com saben els aficionats a la filosofia, davant certes preguntes la cosa més important no és què es respon, sinó com es respon, i per què.

La mort de la Geli Raubal és un fet històric. Les circumstàncies de les quals parteix la investigació d’en Sauer i en Forster estan verificades. Els llocs, els moments, els personatges implicats i les hipòtesis plantejades provenen de textos històrics, no pas de la imaginació, igual que les declaracions dels testimonis, els articles de diari i tots els documents que apareixen al llibre, amb l’excepció de la carta del capítol 23 i de les notes de Himmler. Segons l’informe final del comissari Tenner, dipositat a l’arxiu de la policia de Munic el 28 de setembre de 1931, els dos inspectors encarregats del cas es deien realment Sauer i Forster. Com que no se sap res més d’ells, ni tan sols els noms de pila, em vaig permetre la llibertat de dotar-los d’uns pensaments i uns actes inventats; vaig fer el mateix amb els altres personatges que van existir de debò cada vegada que se’m feia necessari, però respectant sempre les fonts existents i amb l’únic propòsit de narrar de la millor manera aquesta història, que és, en essència, una història verídica.

Soc ben conscient que molts dels fets i dels detalls presentats a la novel·la poden sonar increïbles. La cronologia de la investigació, per exemple: s’obre dissabte al matí, es tanca dissabte a la tarda, es reobre dilluns al matí, es torna a tancar dilluns a la tarda. Però és així com van anar les coses, segons els documents oficials. El ministre de Justícia realment es va immiscir en l’afer. L’informe de l’autòpsia, si és que se’n va fer cap, no es va arxivar mai. El funeral va tenir lloc a Viena el dia i de la manera que es descriu, i, tot i que és impossible determinar si el taüt era buit com em penso, això explicaria per què, després d’aquell dia, ningú no es va tornar a ocupar de la tomba de la Geli: ni la mare, ni la germana, ni tampoc el seu afectuós protector.

La relació entre «l’oncle Alf» i la seva neboda també presenta aspectes desconcertants en la novel·la. «Quantes d’aquestes coses són certes?», m’han preguntat més d’una vegada. Per descomptat, em resulta impossible saber-ho, però és important precisar que tot el que vaig escriure sobre aquest tema prové de fonts publicades, sobretot de les que destaco a la bibliografia. Del fet que en Hitler estava subjugat per la personalitat de la seva neboda en donaven testimoni totes les persones que van tenir l’oportunitat de conèixer-los. És possible que el seu dolor en trobar-se el cos de la noia fos fingit, però els seus col·laboradors i amics més propers parlaven en tots els casos d’un home acabat, que es plantejava retirar-se de la política o fins i tot suïcidar-se. Hitler va declarar més d’una vegada que la Geli era l’única dona amb qui s’hauria pogut casar, i és cosa sabuda que l’habitació de la noia es va convertir en una mena de mausoleu en què no es podia tocar res, i que al despatx i a les residències del Führer sempre hi havia d’haver un retrat seu. La revelació d’Otto Strasser respecte a la urolàgnia de Hitler també està documentada, i els aliats ja en tenien notícia durant la guerra, mentre que les acusacions idèntiques d’Ernst Hanfstaengl se les va prendre seriosament el president Roosevelt en persona, i després es van incloure en un volum que es va reeditar diverses vegades. La cosa realment sorprenent de tot aquest afer és que sovint, quan un detall sembla massa estrany per ser verídic, precisament per aquest motiu el tenim documentat.

Per desgràcia, entre les coses que sabem no s’inclou el que va passar el 18 de setembre de 1931 al segon pis del número 16 de Prinzregentenplatz. Els últims testimonis d’aquells temps convulsos ja fa uns quants anys que han mort, deixant rere seu silencis homèrics o, cosa que de vegades encara és pitjor, records contradictoris. Resta l’esperança que en algun arxiu o alguna col·lecció privada encara es conservin documents per redescobrir, com l’últim article de Fritz Gerlich o les cartes pornogràfiques d’en Wolf. Però és una esperança tènue, i jo no hi comptaria.

Per sort, tenim la literatura. Hi ha qui diu que escriure una novel·la és dir una mentida per exposar la veritat. Ves a saber si les conclusions d’en Sauer s’acosten a la realitat dels fets. Hitler, Himmler, Heydrich, Hess… En aquesta trama d’hacs s’amaga, segons la meva opinió, l’autèntic culpable de la mort de la Geli, però no en tinc cap prova, i, si en tingués cap, quina importància tindria? D’una manera o d’una altra, tots van ser castigats, però cap d’ells no ho va ser per aquest delicte. Fora de la ficció, els responsables també van quedar impunes.

Ens queda la Geli, amb la seva història increïble i increïblement oblidada. L’àngel de Munic pren com a punt de partida la seva mort, motiu pel qual ella només hi pot aparèixer com a fantasma. Però la Geli no sempre va ser un fantasma; no és tan sols un personatge de novel·la. La Geli va existir. En altre temps va ser una dona de carn i ossos, que vivia la seva vida dia rere dia, que desconeixia el destí igual que tots nosaltres, que podia sentir alegria però també tristesa, amb els seus somnis, les seves ambicions, els seus desitjos i les seves passions, tots ells arrasats per un tret de pistola i després enfonsats en l’oblit.

Per a la seva mort no hi va haver justícia.

Potser una novel·la farà justícia a la seva vida.