3

Així que en Julian va parar al costat de la vorera, tres milicians de marró van deixar l’entrada de l’edifici, que custodiaven amb una solemnitat marcial, i es van apropar al cotxe.

—S’acosten problemes —va dir el jove, deixant el motor encès.

—S’acosten torracollons —el va corregir en Mutti mentre saltava a terra.

En Sauer el va imitar.

—Ves a aparcar a un lloc més tranquil —va dir a en Julian.

Parelles elegants passejaven sense pressa per la plaça empedrada sota el sol enlluernador. Desenes de cotxes descoberts corrien per la calçada, i un dels nombrosos tramvies que anaven a Marienplatz o al Theresienwiese arribava xerricant, a punt per recollir les famílies amb vestits tradicionals que anaven als envelats de l’Oktoberfest. «Un dia de festa per a tots —va pensar en Sauer—, tret de nosaltres. Tret dels morts i de qui se n’ha d’ocupar».

—Bon dia —va saludar un dels homes de marró amb una amabilitat inesperada. Les SA eren famoses per moltes coses, com ara l’obediència, la disciplina i la brutalitat, però no pas per les bones maneres—. Els inspectors Forster i Sauer?

En Sauer va arrufar les celles. En Mutti, perplex, el va mirar als ulls.

—Els esperàvem —va dir l’home allargant-los la mà—. Rainer Hartmann, de la guàrdia personal de herr Hitler. Seré jo qui els acompanyarà. Vinguin.

Després d’encaixar la mà d’en Hartmann sense gaire convicció, en Mutti i en Sauer el van seguir cap a l’immoble. Era un edifici imponent, cinc pisos d’arrebossat gris i rosat, rematats per una costeruda teulada de color pissarra amb lluernes a dues finestres que recordaven els timpans dels temples antics. La façana corria al llarg de gairebé cent metres entre Prinzregentenplatz, on s’obria la gran entrada arcada, guardada per les SA, i el començament de Grillparzerstrasse, a la qual regalava el seu escorç més original: dues tribunes octogonals que sortien de l’edifici com torres, unides per tres llargs balcons de maó. En Sauer es podia imaginar fàcilment un polític arengant la plaça des d’aquells balcons, i no va dubtar ni un instant que herr Hitler vivia en aquella part de l’edifici.

—Vinguin —va repetir en Hartmann quan els altres SA es van apartar per deixar lliure el pas.

—Però hi viu només el seu cap? —va preguntar en Mutti.

—No, no —va respondre l’altre—. És un edifici d’apartaments. A més del de herr Hitler, que és el més gran, n’hi ha sis més: un a la primera planta, dos a la tercera, dos a la quarta i un altre a l’àtic, molt ampli. Tot són famílies d’un cert nivell —va afegir amb orgull.

Després de la grandiositat de la façana, l’entrada defraudava les expectatives. Allà on el visitant podia esperar marbres, estucs o, si més no, plafons de fusta noble hi havia una escala de veïns amb graons de pedra i, a les parets, vulgars rajoles esmaltades amb una tonalitat d’hospital, grises amb motius recurrents d’un verd malaltís. Al capdamunt del primer tram de graons, un feble llum elèctric il·luminava la garita del porter, tancada per festa amb un cartell escrit a mà que desitjava a tothom un BON WIES’N, i la gàbia metàl·lica de l’ascensor, que en aquell moment no hi era.

—Per aquí —va dir en Hartmann, que va enfilar amb pas enèrgic l’escala que rodejava la gàbia, pujant cap als apartaments en una penombra reconfortant.

—Després de vós —va dir en Mutti, fent una reverència i agitant el barret.

En Sauer va alçar una cella.

—Fumes massa, amic meu. Ja no tens alè.

—Si no fumés —va respondre el company—, no podria respirar. Un home ha de tenir si més no un vici.

Sacsejant el cap, en Sauer va seguir en Hartmann. Astorat, va descobrir que els graons passaven de la pedra clara de l’entrada a una fusta fosca i ressonant. Les passes dels tres homes, multiplicades per l’escala, semblaven les d’un escamot.

Al primer replà, il·luminat per una finestra de vidre opac, s’obria una sola porta. Davant el llindar hi havia una estora gruixuda, decorada amb motius refinats; la fusta era massissa i brillant; no s’hi veia cap nom, a sobre del timbre. Devia ser una família d’un cert nivell, o almenys que volia fer aquella impressió.

En arribar a la segona planta, en Hartmann va trucar a la porta de dos batents. Mentre esperaven que obrissin, en Sauer va donar una llambregada per la finestra. L’edifici tenia un pati interior en comú amb els edificis adjacents, i tots junts formaven un oval ben tancat. Des de fora, l’existència d’aquell pati ni tan sols es podia endevinar.

—Que bé —va dir en Mutti panteixant i posant-se al seu costat—. Un jardí secret.

En Sauer va fer que sí amb el cap i va assenyalar un punt situat al centre del verd.

—Dividit amb bardisses. Cadascú el seu, però a primera vista sense divisions.

—Com Alemanya —va fer l’altre amb una rialla, i li va clavar una plantofada a l’espatlla—. Som-hi.

Havien obert la porta, i en Hartmann ja s’havia introduït al pis. En Sauer es va afanyar: ningú no havia d’entrar al lloc del delicte abans que la policia. Però després va recordar que la trucada s’havia rebut a la seu central gairebé una hora abans. Ves a saber quanta gent havia estat ja en aquell pis.

Va entrar deixant anar un sospir.

—Em permet que li guardi la gavardina? —va preguntar una veu delicada a la seva dreta.

En Sauer es va girar i va veure, mig amagada pel batent obert, una dona d’uns quaranta anys vestida de negre de cap a peus, tret d’un davantal i una mena de còfia, tots dos blancs. Els cabells eren més grisos que rossos, i la cara, tèrria com la d’un malalt. Als costats del nas, fi i bonic, dos ulls de color acer estaven enfonsats en profundes ulleres.

—Anni Winter —es va presentar la dona—. Soc la majordoma de herr Hitler. Em permet? —va afegir allargant les mans cap a la gavardina.

En Sauer va fer un pas enrere.

—No, l’hi agraeixo. Tinc les butxaques plenes de coses útils, val més que no me la tregui.

—Jo també —va dir en Mutti, que no duia gavardina.

—Vinguin —els va exhortar en Hartmann, dret al centre del llarg vestíbul que s’obria cap a la dreta i cap a l’esquerra.

—Un moment —va dir en Sauer, i es va parar a observar l’entrada.

Al lloc del delicte —li agradava repetir als companys amb els quals treballava quan en Mutti feia festa—, el primer que calia estudiar no era el delicte, sinó el lloc. La solució de molts casos, encara que fossin complexos, no derivava de la lògica, sinó de la planimetria.

Era un pis gran que devia tenir set o vuit habitacions, més encara si el servei vivia a la casa. Ja des de l’entrada, àmplia i decorada amb un sofà d’estil imperial que recordava la sala d’espera d’un metge adinerat, era fàcil endevinar quin tipus d’home volia semblar herr Hitler: catifes de bona confecció, gruixudes i ben cuidades; una pintura a cada metre de paret amb una regularitat geomètrica; escultures clàssiques als racons i fins i tot un bust davant de la porta del carrer.

—Wagner —va dir en Mutti. El seu to de veu semblava una sentència, i no pas favorable.

Al costat del bust del compositor hi havia un telèfon de baquelita negra i un mirall gran decorat amb volutes daurades, un toc que en Sauer no s’hauria esperat a la casa d’un polític subversiu i populista. Però probablement era aquell l’efecte que buscava.

L’única porta que s’entreveia des de l’entrada devia conduir a la sala d’estar. Ara era tancada, però l’amplada dels batents i l’absència de frontisses van portar en Sauer a imaginar que eren corredisses. Si la finestra que donava al jardí era darrere d’ells, Prinzregentenplatz devia trobar-se a l’altra banda d’aquella porta. Era una sala, sí, i molt lluminosa.

Va deixar de banda els raonaments.

—Disculpin. Podem continuar.

En Hartmann va mostrar la seva aprovació amb un gest del cap.

—Per aquí.

Els va conduir cap a l’esquerra, on el vestíbul es transformava en una mena d’avantcambra, també decorada amb sofàs, pintures i estàtues, abans d’acabar davant d’una porta tancada. A la seva dreta, una altra porta entreoberta mostrava un escorç de prestatges plens a vessar de llibres. Probablement un estudi.

En Hartmann va trucar a la porta tancada, que, al cap de pocs segons, es va obrir una escletxa, mostrant el rostre seriós d’un home gran. Tenia molt poc cabell, elegants bigotis blancs i, sobre el nas, un parell d’ulleres rodones que li donaven l’aspecte d’un avi burleta. Aquell matí, però, no devia tenir gaires ganes de fer broma.

—Digues —va ordenar en to dur.

—En Sauer i en Forster, de la policia —va respondre en Hartmann assenyalant amb un polze els homes darrere seu.

L’avi burleta va alçar els ulls sobre ells i, després d’observar-los un instant amb fredor, va fer que sí amb el cap. La porta es va obrir del tot.

A l’altra banda, el vestíbul s’estrenyia de sobte i esdevenia un passadís angost, d’uns deu metres de llarg, al qual donaven cinc portes, tres a l’esquerra i dues a la dreta. El terra, que a l’entrada i al vestíbul era de marbre fosc, es transformava aquí en un mosaic alegre de ceràmica color maragda, una elecció insòlita per a un pis senyorial, però no pas per a les estances destinades a serveis. No calia obrir les portes per saber què hi havia en aquella part de la casa: rebost, cuina, sens dubte un bany, potser les habitacions dels criats. La porta a la qual havia trucat en Hartmann servia per aïllar les dues parts de la casa, els dos mons completament oposats que hi vivien.

—El cos és per aquí —va dir l’home de les ulleres rodones—. Vinguin.

—No ens hem presentat —va protestar en Mutti—. O sigui, vostè sembla saber qui som nosaltres, però nosaltres…

—Franz Xaver Schwarz —va respondre l’altre a l’instant, com si tingués el tret al canó i un gallet molt sensible. No els va allargar la mà; al contrari, es va mantenir a distància, com si en Mutti i en Sauer no fossin oficials de policia sinó individus infectes.

—I és el… majordom? —va aventurar en Mutti.

L’home anava vestit amb elegància i es movia amb la seguretat d’algú que conegués molt bé l’apartament i la funció que ell hi tenia.

En Schwarz s’ho va prendre com un acudit, encara que la seva mirada va continuar sent glacial.

—Treballo per a herr Hitler, però no pas en aquesta casa. Soc el tresorer del Partit. M’ocupo d’administrar-lo per compte del nostre Führer.

En l’instant de silenci que va seguir, ell mateix es devia adonar que es tractava d’una resposta incongruent: tret que el cadàver de l’habitació pertanyés financerament al Partit Nacionalsocialista, no s’entenia què hi feia allà el tresorer de l’NSDAP.

—No hi hem deixat entrar ningú —va continuar explicant, mentre tombava cap a l’última porta de la dreta del passadís.

Després va posar una mà a la maneta i, al cap d’un moment de vacil·lació, com un actor que es preparés per entrar en escena, la va obrir.

L’olor de la sang va omplir els narius d’en Sauer. Per molt que hi pogués estar acostumat, amb tots aquells anys a la policia i abans i tot a la guerra, la maleïda guerra a les trinxeres al costat de companys morts que no podien ni enterrar, cada vegada que percebia la pudor metàl·lica i dolçassa produïda per la sang vessada en grans quantitats, l’estómac se li contreia com una agulla de cap, i el front se li cobria de suor freda. Devia ser un instint animal, primordial: hi ha sang a terra, fuig, el llop.

Es va armar de valor: en Schwarz havia desaparegut dins l’habitació. En Hartmann s’havia quedat enrere, probablement sense permís per entrar, i en Mutti no s’hauria avançat mai al seu company, que, encara que fos més jove, tenia un grau superior. A ell li tocava fer el pas següent. Llavors es va treure un mocador de la butxaca de l’abric, es va eixugar el front xop i va entrar a l’habitació.

Al principi no es va fixar en cap detall de l’estança: ni en la disposició dels mobles, ni en les vistes des de la finestra, ni en res més. El cos va atreure tota la seva atenció, anul·lant la resta.

Era una dona. Se sabia pels cabells llargs, ben cuidats, d’un color castany que sota els raigs del sol podia semblar ros, i per la pell llisa dels turmells, que sortien pàl·lids de sota la faldilla llarga. De la resta se’n veia ben poca cosa, a banda de la roba: el cadàver estava de bocaterrosa, amb els peus apuntant a la porta, i el cap, cap a la finestra, al centre exacte de la peça. El braç esquerre estava doblegat sota el cos. El dret, en canvi, estava estirat cap endavant, una mica plegat, amb el palmell damunt una catifa verda que fregava lleument el bassal de sang que s’estenia al voltant de la dona com si fos lacre. «El segell de la mort», va pensar en Sauer.

—No s’hi han acostat. Ben fet —va comentar en Mutti cap enrere.

S’adreçava a en Schwarz, que va obrir les mans com dient: «Per qui ens han pres?».

—Mira —va continuar dient en Mutti, aquesta vegada parlant amb en Sauer—. El bassal de sang està intacte. Ni una rebava. Ni una empremta.

L’altre va assentir. La seva mirada començava a eixamplar-se i, pujant des del braç descobert fins a la mà i més enllà, es va acabar aturant en la responsable d’aquell desastre: a sobre de la catifa hi havia un petit sofà i, a sobre del sofà, dirigida cap a la paret i inclinada respecte del cadàver, va veure una pistola.

«És estrany», va pensar en Sauer, però no va dir res. De moment, havia de limitar-se a observar.

En Schwarz va escurar-se la gola.

—Quan han obert la porta i l’han vist a terra d’aquesta manera s’han adonat de seguida que feia hores que havia mort. En Winter, el marit de la majordoma, va servir a la guerra, sap reconèixer un cas perdut, i ha tingut la sang freda de tornar a tancar la porta i trucar-los.

—Quina hora era? —va preguntar en Mutti.

Va treure un bloc de notes i una ploma, com un d’aquells reporters de les seves estimades pel·lícules americanes.

—Un quart d’onze —va respondre el tresorer, un cop més massa de pressa, com si les respostes estiguessin ja totes alineades a la pista de llançament i la paciència d’esperar el seu torn estigués sempre al límit.

—I qui l’ha trobat?

—En Georg Winter ha forçat la porta. Amb ell hi havia la dona, que és la majordoma, una rellogada de herr Hitler que es diu Maria Reichert i una altra criada de la qual no recordo el nom.

—Ningú més?

—Ningú més. Els he demanat que estiguessin disponibles i són a la cuina, esperant que els convoquem.

—I vostè?

—Jo?

—Quant de temps fa que és aquí? Qui l’ha cridat?

—Herr Hitler és fora per qüestions de feina. Després de trucar a la policia, els senyors Winter han pensat que potser convenia avisar-nos també a nosaltres. He vingut tan bon punt ho he sabut, en representació del Partit.

Mentrestant, en Sauer s’havia ajupit, vigilant de no tocar res, de no moure res. Amb els ulls a l’altura del cadàver es va posar a bufar sobre la sang. La superfície no es va encrespar. Era sòlida. Si havien forçat la porta a un quart d’onze, era veritat que ja no es podia fer res per la noia, que devia haver expirat molt abans, probablement a la nit.

—I n’han informat el propietari de la casa? —estava preguntant el seu company.

—No pas del tot —va respondre en Schwarz.

En Sauer es va incorporar, es va girar cap al tresorer.

—No pas del tot?

—L’hem hagut d’avisar per dir-li que li ha succeït alguna cosa a la seva neboda, és clar. Li té molt d’afecte i, com comprendran, no li podíem dir per telèfon què ha passat exactament. Ara està tornant cap a la ciutat. Hauria de ser aquí abans de la una.

—Bé —va concloure en Mutti—. Així el coneixerem també a ell.

A en Sauer li va venir una altra esgarrifança, que per sort ningú no va notar. Va tornar a mirar l’habitació, veient-la plenament per primera vegada: era una estança gran, amb una sola entrada i una sola finestra, però molt àmplia. El sostre feia almenys tres metres i mig d’alçada, i la llum de Prinzregentenplatz no trobava gaire resistència, amb els vitralls que cobrien gairebé del tot la paret curta. Sota els seus raigs, amb prou feines atenuats per una cortina de lli de motius florals, s’alineaven un petit sofà de dues places, un bancal d’estil salzburguès, un llit individual ben fet, una calaixera rústica i un gran armari pintat. L’única superfície horitzontal era una tauleta sota la finestra, sense llibres, revistes ni altres objectes amb l’única excepció d’una carta i d’un tinter amb la seva ploma.

En Sauer es va girar cap a en Mutti, que estava mirant el mateix punt i pensant la mateixa cosa. Amb dues passes va saltar el cadàver i va assolir la carta. Va ser una decepció descobrir que no es tractava d’una nota de suïcidi, sinó només d’una carta interrompuda a algun conegut:

Quan vingui a Viena, i espero que sigui ben aviat, anirem plegats amb cotxe a Semmering i

—Què hi feu, aquí dins? —va tronar una veu darrere seu—. Digueu-me que no heu mogut el cos!

—Doctor Müller! —va exclamar en Mutti—. Estigues tranquil. Hem fet el mateix que fas tu amb la teva dona: no hem tocat res.

En Sauer va apartar els ulls de la carta i els va dirigir cap al nouvingut, un homenàs tan ample i alt com la porta, que, per la seva forma física i l’espessor de la cabellera, aparentava uns cinquanta anys i en canvi s’acostava ja als setanta. Tan sorprenent com el seu aspecte era el seu bon humor, que molts trobaven poc adient per a un forense.

—La meva dona, benvolgut Forster, continua esperant a conèixer la teva per donar-li uns quants consells —va dir en Müller avançant cap al cadàver i deixant a terra una bossa d’acordió de pell negra—. «La pobra Lina», li diu. Si vols jo també li puc fer alguns suggeriments.

—No, gràcies —va respondre en Mutti—. La vaig triar més jove perquè em sobrevisqués. No voldria quedar-me amb un pam de nas.

En Sauer va donar una ullada a en Schwarz, que, des del llindar de l’habitació, semblava jutjar l’escena amb poca indulgència.

—Tranquil, Müller. Acabem d’arribar i ni tan sols hem fregat el cos.

—Que pertanyia a…? —va preguntar el metge, agenollant-se al costat del cadàver tal com havia fet en Sauer poc abans.

Hi va haver un instant de silenci.

—Angela Maria Raubal —va respondre en Schwarz—. Anomenada Geli. Neboda predilecta de herr Hitler, el líder del…

En Müller va alçar una mà sense apartar els ulls del cadàver.

—Ja en tinc prou, gràcies. —Va abaixar el to de veu i va repetir el nom de la noia amb dolcesa, com un pare que al matí, ben d’hora, provés de despertar la filla adormida—: Geli…

—En la teva opinió, quantes hores fa que és morta? —va preguntar en Mutti, sempre amb el seu bloc de notes a la mà.

—Abans potser que esbrinem com va morir, no creus? —va replicar el forense. Es va aixecar—. Doneu-me un cop de mà. Li donarem la volta.

—Sense fotografiar-la? —va preguntar en Sauer.

En Müller no va respondre. Es va situar al límit del bassal de sang, va introduir les mans enguantades sota les aixelles del cadàver i va esperar que en Mutti l’agafés pels turmells. Després va assentir.

—Quan digui tres. Un… dos…

Amb un cruixit sinistre, com una sabata que es desenganxa d’un paviment acabat d’encerar, el cos de la Geli Raubal es va desprendre del terra. En Sauer es va afegir a en Mutti i en Müller, subjectant el cap de la noia. Junts, van aconseguir girar-la i estirar-la sobre l’esquena.

Quan es van incorporar per recuperar l’alè, en Mutti va ser el primer que va enfocar el cadàver, el primer a adonar-se del seu rostre.

—Per l’amor de Déu! —va dir aleshores, apartant la mirada.