18

A les nou del matí, la Sucursal era gairebé buida. A banda d’algun obrer o algun xofer que havia treballat de nit i ara es concedia un esmorzar substanciós abans d’anar-se’n a casa a dormir, en Mutti i en Sauer eren els únics clients a la gran sala coberta de frescos, que era justament el que havien esperat per tal de poder discutir amb tranquil·litat els passos següents de la seva investigació inesperadament reoberta. Després que en Glaser marxés acompanyat del seu ajudant, en Tenner s’havia passat gairebé un minut renegant sense agafar aire, deixant anar una notable varietat d’epítets poc honorables dirigits al fiscal, al ministre, al Münchener Post i fins i tot a herr Hitler. L’única que no havia rebut havia estat la Geli, la víctima. Ella era la que ho havia engegat tot en prémer el gallet d’aquella Walther 6.35 tres dies abans, però, d’alguna manera, continuava sent la més innocent.

—Per on comencem? —va preguntar en Mutti quan la cambrera els va haver deixat al davant cervesa i salsitxes, sense xucrut «perquè no quedessin embafats de bon matí».

—Si tinguéssim tot el temps del món —va respondre en Sauer fent glopets del seu te fosc—, et diria de començar pels «senyors de la Braunes Haus», com els anomena l’autor de l’article, i després pel mateix periodista, potser.

—Sí. Com s’ho ha fet per assabentar-se de tots aquells detalls? L’hi ha explicat en Winter, això del nas trencat i les altres ferides?

—Sempre que es referís a les de la cara. Si en tenia més pel cos, sap més coses que nosaltres i tot.

En Mutti va sacsejar el cap.

—Encara no em crec que en Müller hagi aviat el cadàver d’aquesta manera. Ara, per veure’l, hauríem d’anar a Viena…

—I ja ens en podem oblidar. Si no m’equivoco, tindrem un parell de dies a tot estirar per examinar a fons les qüestions ja plantejades. O sigui que res d’excursions fora del país, i res d’anar a Berchtesgaden per parlar amb la mare de la víctima…

—L’article deia que l’havien fet venir a Munic.

—Sí, però ara ja deu haver tornat a casa, o deu haver seguit el cos de la filla a Viena.

—Exacte.

—D’altra banda, complicar-nos la vida amb els membres més destacats del Partit o amb el secret professional d’un periodista polític em sembla una pèrdua de temps. No —va continuar en Sauer—, ens hem de cenyir tant com puguem als fets. I si no podem veure el cos nosaltres mateixos…

—… sempre podem interrogar tots els que l’han vist —va acabar en Mutti—. Tornem a veure els Winter i frau Reichert, doncs?

—Sí. Però també hauríem de buscar les persones que van retirar el cos de l’apartament i el van portar a l’Institut, i després, de l’Institut al dipòsit de cadàvers perquè el preparessin per al trasllat.

—El Cementiri de l’Est? —va dir en Mutti.

—Normalment, els suïcides passen per allà.

—D’acord. I després?

En Sauer va arronsar les espatlles.

—Buscarem la maleta de la Geli Raubal, sempre que la nostra intuïció sigui correcta. I interrogarem els servents sobre l’afer de la camisa de dormir.

Un sospir i un darrer glop de te per buidar la gerra, que va tornar a la taula amb un cop sord i decidit.

—D’acord —va dir en Mutti—. A Prinzregentenplatz, si no et sap greu, hi aniré jo. Segueixes les altres pistes, tu?

—Adjudicat —va respondre en Sauer, que no havia esperat deslliurar-se tan fàcilment de tornar a la casa d’en Hitler.

Van sortir de l’Augustiner que feia encara més bon dia, si allò era possible. La façana barroca de Sant Miquel relluïa en tota la seva blanca esplendor. Un deix de föhn en l’aire revifava els sentits i portava aromes de muntanya fins a la plana. En Mutti se’n va omplir els pulmons, tot seguit va arrencar a tossir i es va posar morat.

—Massa cigarrets —li va dir en Sauer per enèsima vegada.

—O massa pocs —va respondre ell, abans d’acomiadar-se del company amb un copet a l’espatlla i de dirigir-se a Odeonsplatz, on havia d’agafar el tramvia cap a Bogenhausen—. Ens veiem per dinar al Markt? —va cridar quan ja estava lluny.

—Al migdia —va respondre en Sauer, i l’altre li va ensenyar un polze aixecat com a resposta.

En quedar-se sol enmig de Kaufingerstrasse, l’inspector va descobrir que no tenia gens de ganes de tornar a l’Institut de Medicina Forense, on es trobaria altre cop el doctor Müller, o sigui que va anar cap a la seu central per parlar amb en Bauer i fer unes quantes trucades.

En Bauer, però, encara no hi havia tornat, i quan va intentar localitzar-lo trucant a l’Institut li van dir que no hi havia anat. Va demanar que diguessin al company que li truqués al despatx, on pensava quedar-se mitja hora més, i llavors va voler parlar amb els bastaixos de l’Institut.

Després d’una llarga espera el van posar en contacte amb un tal Gerhard, que es va presentar per telèfon com «el responsable del transport dels cossos». En Gerhard li va explicar que s’havien endut de l’apartament el cos de la noia ja tancat en un taüt de fusta, de manera que els transportistes de l’Institut no l’havien vist en absolut.

—I el taüt qui el va obrir? —va preguntar en Sauer.

—Un ajudant d’en Müller, suposo. Quan va ser?

—Dissabte, cap a la una.

A l’altra banda del fil es van fer uns instants de silenci, es va sentir com passaven unes pàgines.

—Hi havia en Fischer de guàrdia —va dir en Gerhard—. Ell es devia ocupar de tot, però aquí ja no l’hi trobarà. L’han…

—… acomiadat —va acabar en Sauer, recordant les paraules del metge forense—. Fischer, què més?

—Wilhelm? O potser Walther? No ho sé, nosaltres li dèiem Fischer i prou.

—Gràcies igualment —va respondre en Sauer, anotant tots dos noms i posant fi a la trucada.

«D’acord —es va dir—. Trobar en Fischer podria ser complicat, amb el temps que tenim, però si el cos va arribar a l’Institut ja tancat dins d’un taüt, algú l’hi va haver de col·locar. A qui devia trucar, en Müller?».

Amb un parell de trucades més, en Sauer va obtenir un nom: Maria Fischbauer, una agent funerària municipal que treballava al Cementiri de l’Est. Segons les companyes, la trucada de Bogenhausen l’havia agafat ella. Com que en aquell moment no estava de servei, l’inspector no la va poder interrogar per telèfon, però va demanar que li donessin l’adreça de casa seva. Amb els testimonis sempre era millor parlar-hi en persona: més que les paraules, el que revelava dades crucials en casos com aquell eren els ulls i les mans. L’interrogatori més útil, li havia ensenyat en Tenner, era un examen visual, en realitat.

Per aquest motiu, quan va descobrir que la Rosina Zweckl, l’agent funerària que s’havia ocupat del cos després de les proves fetes a l’Institut, també treballava al Cementiri de l’Est i justament aquell matí estava de servei, en Sauer no s’ho va pensar dues vegades: va agafar la jaqueta i el barret i va sortir del despatx per anar a parlar amb ella.

En sortir va demanar a una secretària que digués on anava a en Mutti i a en Bauer en cas que el busquessin, però encara no havia posat un peu a l’esglaó que es va trobar el company cambrer al davant, amb una expressió encara més tensa que quan s’havien creuat davant la saleta, si allò era possible.

—Sieg —va dir, acostant-se-li, i el va agafar per un braç—. Tens temps, ara? —va afegir, abaixant la veu.

—Me n’anava a veure una testimoni, però sí, tinc uns quants minuts.

En Bauer va assentir i, passant-li la mà del braç a l’esquena, el va empènyer escales amunt altra vegada, cap al segon pis, on tenia el despatx. Quan van ser a dins, va donar una llambregada al passadís i va tancar la porta amb clau.

—Però què passa?

En Bauer es va posar un dit davant la boca i tot seguit se’n va anar cap a la porta que comunicava el seu despatx amb el del costat. La va obrir a poc a poc per assegurar-se que l’altra oficina era buida, la va tornar a tancar i va fer girar la clau al pany.

—Em comences a espantar —va dir en Sauer.

—I ja està bé —va respondre l’altre, mentre anava a seure al seu escriptori. Li va fer un gest perquè segués a la butaca alhora que es fregava els ulls amb les mans, una imatge vivent de la frustració.

—Té a veure amb el cos d’en Hatzke? —va preguntar l’inspector—. En Müller ha…

—En Müller ja no hi és —va respondre en Bauer—. S’ha jubilat aquest matí. Ahir era l’últim dia que treballava, i ja se n’ha anat a fer un viatge llarg per l’estranger amb la seva dona.

El Vell Pere va fer deu tocs, que van sonar llunyans, però no prou llunyans per atenuar la força de la seva veu.

—Em prens el pèl —va dir en Sauer.

—El vell malparit no ho havia dit a ningú. En Hatzke ha estat el seu últim cas. I no, no hi ha res d’estrany a l’informe forense. Un suïcidi confirmat, he vist el cos amb els meus propis ulls i no hi ha cap dubte.

—Si és així, què passa? Quin sentit té tota aquesta comèdia?

En Bauer es va inclinar sobre l’escriptori, amb la barbeta entre les mans obertes. Va mirar en Sauer directament als ulls amb una expressió preocupada, com un home que ha vist el mecanisme d’una trampa a punt de saltar i no té gaires esperances de salvar-se.

—Aquest matí, a la saleta, estaves amb el comissari i en Glaser, oi?

En Sauer va assentir. No sabia si era un secret, però no li havien demanat que el guardés.

—Per què?

—En Glaser té dos ajudants —va continuar en Bauer.

—Sí, me’ls he trobat.

—En Herbert Maier i en Friedrich Bodner. Dos joves advocats ambiciosíssims que el segueixen nit i dia com si hi estiguessin casats. Per aquí els anomenen les vestals. Nois dels encàrrecs que fan una mica de tot i estan disposats a deixar-s’hi la pell per complaure el seu cap.

—I què?

—Que no surti d’aquí, però un dels dos, en Maier, està desaparegut des d’ahir. La seva família (perquè, malgrat no tenir vida, resulta que en Maier té una família) l’esperava per dinar. Quan no va arribar ni tan sols a l’hora de sopar, a casa seva es van amoïnar i van començar a buscar-lo pertot arreu: amics, coneguts, companys. Aquest matí, després de remoure cel i terra inútilment, han vingut a denunciar que ha desaparegut.

La notícia va colpir en Sauer.

—I en Glaser ho sap?

—Encara no. No ho sap ningú més que la família, en Rauch, de Persones Desaparegudes, jo i ara tu.

«D’acord —va pensar en Sauer—. Però per què ho he de saber també jo, exactament?».

—La qüestió —va prosseguir en Bauer, amb una expressió de gran abatiment a la cara— és que nosaltres sí que hem trobat una cosa. No a casa seva, ni tampoc a la feina, al despatx del fiscal. Una amiga seva, diguem-ne així, ha rebut això per correu aquest matí —va dir en Bauer traient-se de la butxaca un tros de paper blau plegat en quatre parts—. En realitat, és per això que en Rauch me n’ha informat, i que jo ara te n’informo a tu. Et recorda res?

En Sauer es va estirar per agafar el full i, superant la lleugera tensió que li enrigidia els dits, el va desplegar.

Era un full de paper de carta amb l’encapçalament HERBERT MAIER - OFICINA DEL FISCAL GENERAL, però a banda d’això no hi havia gran cosa, quatre paraules i prou, escrites en ploma blava amb una cal·ligrafia elegant.

Em sap greu, H.

Les mateixes paraules amb què en Markus Hatzke s’havia acomiadat del món abans de suïcidar-se.