29

En Sauer va perdre gairebé una hora tornant a casa seva per eixugar-se i canviar-se de roba: un temps preciós i insubstituïble, però no tant com l’amistat perduda d’en Mutti.

S’adonava que havia estat un babau en obrir-se d’aquella manera: de cop i volta, sense preparar el terreny, sense presentar la revelació gradualment.

El que li havia fet cometre l’error fatal havia estat la necessitat del moment, era cert, però també la il·lusió que tants anys passats l’un al costat de l’altre podrien esmorteir l’impacte de la veritat. Treballar junts en tots aquells casos, afrontar aventures i perills, superar crisis grans i petites sempre gràcies al suport i a la confiança recíprocs haurien hagut de cimentar la seva relació més enllà de qualsevol risc d’enfonsament. «Una petita clivella no pot enderrocar un edifici tan sòlid —havia pensat en Sauer—. Com a màxim, esquerdar-lo una mica». Res que no es pogués arreglar amb esforç.

Però s’havia enganyat a si mateix, i ho sabia.

«Una petita clivella pot enderrocar la Gran Muralla de la Xina, si s’amaga als seus fonaments».

«Un vici d’origen fa malbé tot el que ve després».

Lluny de perdonar el jove Sauer embruixat per les sirenes nacionalsocialistes en virtut del Sauer desencantat i apolític que havia conegut en persona, en Mutti ara jutjaria el segon a la llum del primer. Dubtaria de cada acció, de cada paraula, de cada confidència seva. Analitzaria el passat amb ulls nous, i ves a saber què hi llegiria, sobretot en allò que havia succeït els últims dies. En el millor dels casos, el consideraria un mentider; en el pitjor, un nazi camuflat. Un agent doble. Un espia.

Així doncs, ara en Sauer es trobava sense un company i sense un amic afrontant el cas més difícil que li havia tocat mai, on els perills eren constants, i l’aposta no parava de pujar. «Potser és el moment de fer un pas enrere —es va dir mentre el raig bullent de la dutxa li escaldava la pell sense arribar a tocar el glaç de la seva ànima—. On vols anar tu sol, armat només amb una llista i una nota? Sense en Mutti no sabries ni distingir un amic d’un enemic».

Per un instant, la perspectiva d’entrevistar-se amb altres testimonis i seguir noves pistes li va semblar tan aclaparadora que li va treure qualsevol engruna d’energia que li pogués quedar. Però qui l’hi obligava? Oficialment, ell estava de vacances; el cas, arxivat. Per què no ho deixava estar tot i gaudia de l’última setmana de sol abans de l’hivern? Podria relaxar-se, descansar, voltar per Munic com un turista, una perspectiva molt atractiva. S’havia passat la vida travessant la ciutat a correcuita, sempre distret per les obligacions, sempre tiranitzat per algun termini. Potser s’hauria de retirar mentre hi fos a temps i seguir l’últim suggeriment d’en Mutti: fer de guia turístic a la Rosa, portar-la a passejar durant una setmana entre les meravelles del centre.

«Rosa», es va repetir.

«Geli», li va fer ressò la seva ment.

Va tancar l’aixeta. Un pensament vague fluctuava entre els vapors del bany. En Sauer es va concentrar per no deixar-lo escapar.

«La Geli i la Rosa».

«La Rosa i la Geli».

Les dues dones que en poques hores havien entrat a la seva vida i l’havien sotraguejat.

Però no era només això el que tenien en comú.

Un corrent d’aire fred es va colar a la dutxa travessant l’inspector.

La Geli tenia vint-i-tres anys quan havia mort. Igual que la Rosa.

I en Hitler havia nascut el 1889. Igual que en Sauer.

Podia ser casualitat?

L’inspector no havia cregut mai en el destí, però, d’ençà que aquella investigació havia començat, s’estaven acumulant massa senyals. El retorn del seu passat i la rendició de comptes davant d’en Mutti tampoc no semblaven fortuïts, sinó predestinats, previstos, preparats.

«Potser el destí no existeix cada dia —es va dir—, però alguns dies sí».

«I això és el que estic vivint ara».

«Aquesta és la meva ocasió».

Aleshores es va decidir. Va sortir de la dutxa i va anar a plantar-se davant del mirall. El vidre entelat li tornava tan sols un rastre vague de la seva cara. Un Sauer desenfocat. Un Sauer irrecognoscible.

«Això no es pot acabar d’aquesta manera», es va dir, i, amb un gest net, enrabiat, va allargar la mà fins al vidre i va esborrar aquell sòsia confús.

«Amb en Mutti o sense —va prometre als ulls de glaç que va trobar al mirall—, la Geli tindrà justícia».

El Nationaltheater s’alçava en una de les places més elegants de Munic, tancada entre l’antiga residència dels sobirans bàvars i l’inici de Maximilianstrasse, l’avinguda que des del centre històric anava cap a Haidhausen, tallant el Ring i saltant l’Isar abans d’aturar-se als peus del Maximilianeum amb la seva façana policroma. Com si volgués avançar-la o anunciar-la al visitant, també el Teatre de l’Òpera mostrava un timpà pintat amb colors llampants i de fons daurat, acompanyat una mica més avall per un segon timpà habitat per les estàtues d’Apol·lo i les Muses. Les vuit columnes que sostenien el conjunt donaven a l’entrada de l’edifici un aire hel·lenístic que s’adeia amb la seva funció de temple de la música culta. Era allà on se celebraven els espectacles i els concerts musicals més prestigiosos de la ciutat, i de vegades de la República. Era allà on la bona societat muniquesa es donava cita cada setmana, per renovar lligams o crear-ne de nous, però sobretot per exhibir la seva riquesa, al mateix marc que en Richard Wagner havia triat per a les seves estrenes. Era allà, finalment, on l’Adolf Vogl, compositor i mestre de capella, impartia cursos de cant i harmonia per als músics més prometedors del Conservatori. Entre ells, segons herr Hitler, hi havia també la Geli, raó per la qual l’inspector Sauer es trobava davant del teatre a les onze en punt. Si en Vogl era a la llista d’en Himmler, hi devia haver un bon motiu. Sens dubte, entre els sis noms era el més fàcil de localitzar.

«Comencem», es va dir en Sauer.

Va pujar els esglaons que conduïen a l’entrada, al centre de la gran columnata. El portal era obert. L’inspector el va estirar i hi va entrar, i es va trobar en un vestíbul molt ampli amb el paviment de marbre rosat. Les parets estaven cobertes d’estucs blancs i daurats intercalats amb grans tapissos virolats de gran qualitat. Al centre, entre les dues ales de l’escalinata que portava al saló superior, hi havia una pintura enorme que representava l’escena culminant de L’anell del nibelung: la mort del drac Fafner a mans d’en Sigfrid. En Sauer coneixia bé la història, i sempre l’havia fascinat el moment en què la bèstia immunda mor i gotes de la seva sang esquitxen la boca de l’heroi, que, en tastar-les, obté el poder de comprendre el llenguatge dels ocells. Per això, al quadre, en Sigfrid hi apareixia envoltat d’ocells que refilaven. En Sauer no es va poder estar de sentir pena per ell: de vegades, saber massa és pitjor que saber massa poc.

Mentre l’inspector mirava al seu voltant per esbrinar cap a on es trobava el despatx de l’Adolf Vogl, un equip d’operaris va sortir d’una galeria situada a la seva dreta; duien una escala de mà molt llarga i unes quantes cordes tan grosses com un braç. Decidits i silenciosos com un cos de guàrdia ben ensinistrat, els homes van anar a col·locar-se al centre del vestíbul, on van obrir l’escala sota la gran aranya que il·luminava l’ambient com si fos de dia.

—Necessita res? —va preguntar el que devia ser el cap de colla, mirant en Sauer amb una barreja de curiositat i desconfiança.

—Buscava el professor Vogl.

L’home va assentir amb el cap.

—És per a una lliçó?

—Sí —va dir en Sauer—, de cant.

Per sort, el cap de colla va acceptar la seva declaració sense més comprovacions.

—Les aules són a la primera planta. Pugi l’escalinata i després giri a mà dreta. Al fons del primer anell de llotges hi trobarà una porta tancada amb un rètol on hi diu: PROHIBIDA L’ENTRADA A PERSONAL NO AUTORITZAT. Truqui i li obriran.

En Sauer li va donar les gràcies tocant-se l’ala del barret amb dos dits. Tot seguit, es va dirigir cap a l’escalinata mentre un operari s’enfilava a l’escala amb una corda a la mà.

—Lliga-la ben lligada —li va aconsellar un altre operari—. Si cau, serà un desastre.

La porta que conduïa a les aules es trobava exactament allà on havia dit el cap de colla, però no era tancada: havien deixat una falca de fusta entre el marc i el batent per mantenir-la oberta. Així doncs, en Sauer hi va poder entrar sense trucar i es va trobar en una sala d’espera circular a la qual s’obrien diversos passadissos. Un rètol on hi deia AULES indicava el passadís del mig, que va conduir l’inspector a una nova porta, aquesta vegada tancada amb clau. Va trucar-hi tres vegades, sense obtenir resposta. Va tornar a trucar. Res. Estava a punt de tornar enrere i escollir un altre passadís, quan va sentir uns passos que s’afanyaven des de l’altre costat. La porta es va obrir per fi, revelant el rostre desalenat d’un home d’uns seixanta anys.

—Sí —va fer, panteixant per la correguda.

—Bon dia. Perdoni que el molesti. Soc l’inspector Sauer de la policia criminal…

L’home es va entristir.

—Adolf Vogl, professor de composició i cant. Mestre de l’Angela Raubal fins a l’any passat. És aquí per ella?

—Sí —va admetre en Sauer.

—Passi, doncs. M’imaginava que tard o d’hora vindrien.

El professor el va conduir per l’enèsim passadís fins al seu despatx, una estança espaiosa amb vista a Maximilianstrasse i les parets cobertes de llibreries. L’únic marc penjat contenia el cartell d’una òpera, Lorenzaccio, que s’havia representat a Munic feia cinc anys. En Sauer no es va sorprendre en llegir el nom de l’autor: Adolf Vogl.

—Perdoni el desordre —es va disculpar el professor, alhora que alliberava una butaca d’una pila de partitures—. Segui, si us plau. Li ve de gust un te?

La dutxa bullent no havia dissipat del tot el fred de l’Isar, i per això en Sauer va acceptar de bon grat l’oferiment. Mentre el seu amfitrió preparava la tetera, va tornar a donar una ullada al seu voltant, i al final va veure un diari deixat a l’altra butaca que hi havia a la peça. Era un exemplar de l’Abend, amb data de dimarts 22 de setembre, que portava a la primera pàgina un article amb la signatura «Adolf Hitler».

—Em permet? —va preguntar, assenyalant el diari.

En Vogl es va girar i, quan va entendre a què es referia l’inspector, va fer que sí amb el cap.

—Si us plau.

En Sauer va saltar-se els preàmbuls i es va concentrar en el cos de l’article, que responia a les revelacions del Münchener Post sobre la mort de la Geli anant per punts com si fos una declaració:

1) És fals que jo tingués «baralles constants» o «una escena violenta» amb la meva neboda Angela Raubal, el divendres 18 de setembre o abans.

2) És fals que jo «m’oposés vigorosament» al trasllat de la meva neboda a Viena. La veritat és que en cap moment no vaig cercar d’impedir el viatge a Viena que havia projectat la meva neboda.

3) És fals que la meva neboda es volgués prometre a Viena i que jo hi posés objeccions. La veritat és que la meva neboda, angoixada pel dubte de no tenir veritablement el talent necessari per aparèixer en públic, volia anar a Viena per tal que un especialista qualificat li examinés la veu.

4) És fals que jo deixés el meu apartament, el 18 de setembre de 1931, «després d’una escena violenta». La veritat és que, quan vaig deixar el meu apartament aquell dia, no hi va haver cap escena ni motiu d’agitació.

Munic, 21 de setembre de 1931

AITLER

—És per això que m’esperava una visita seva —va dir en Vogl quan en Sauer va alçar els ulls del diari.

—Per la qüestió de la veu?

—Exacte. Sucre o llimona?

—No res, gràcies —va respondre en Sauer, mentre acceptava la tasseta fumejant.

Earl Grey, el seu te preferit. Just el que li calia per poder pair les emocions confuses que li havia causat el desmentiment d’en Hitler. Per què negava haver-se oposat al viatge a Viena si havia declarat el contrari a la sala de Prinzregentenplatz? I sobre la baralla durant el dinar, qui mentia, ell o l’Anni Winter?

—Vaig ensenyar cant a l’Angela durant més d’un any —va explicar en Vogl—, tothom ho sap. Atesa la importància que el Post i herr Hitler semblaven donar a aquesta qüestió, qualsevol policia amb un mínim d’iniciativa trobaria correspondències amb el cas. Només era qüestió de temps que arribessin fins a mi. Encara que li he de dir que esperava veure’l abans.

—És una investigació delicada. Hi ha hagut diversos contratemps.

—Ja m’ho penso —va replicar en Vogl, que va seure a la seva butaca i es va acostar la tasseta als llavis.

—Però ara soc aquí. Digui’m, doncs: és creïble que la senyoreta Raubal es llevés la vida per… com es diu? Por escènica?

En Vogl va continuar bevent el seu te mentre mirava en Sauer de fit a fit.

—El que vull dir és que a un profà li pot semblar una motivació feble —va dir l’inspector, tement haver començat massa fort—. Ara bé, m’imagino que qui dedica tota la vida al seu art…

En Vogl va abaixar la tasseta just a temps per evitar deixar anar una rialla.

—L’Angela no dedicava ni la centena part de la seva vida a la música. Si puc ser sincer, i encara sort que en presència de la Llei estic obligat a ser-ho, no he tingut mai una alumna menys interessada en tota la meva carrera. Així doncs, no, no és gaire creïble que es disparés al cor per por de fracassar.

—Doncs el seu oncle en sembla prou convençut. Quan vam parlar personalment, dissabte passat, va sostenir la mateixa tesi també amb mi.

—És natural —va respondre el professor en un to malenconiós—. Quan perdem un ésser estimat, estem disposats a tot per trobar-hi una raó versemblant. Si cal, a enganyar-nos nosaltres mateixos. A l’Angela li agradava molt anar a l’òpera o als concerts, però no tant per escoltar. Més aviat per mirar, i perquè la miressin. Era una noia una mica… es pot dir frívola? Espero que no em jutgi severament si parlo d’aquesta manera d’una difunta, però és la veritat. Alegre, riallera, coqueta. S’avorria de seguida i no donava gaire importància a res, tret d’una cosa.

—Quina?

—L’amor, és clar. Què més podria ser? Herr Hitler em va parlar en diverses ocasions de la passió de l’Angela pels fulletons, les novel·les per episodis que es publiquen en algunes revistes, no sé si sap de què li parlo. Ell tolerava aquesta afició de la neboda, la trobava innocent, però, si puc dir-hi la meva… Jo a les meves filles sempre les hi he prohibit: els fiquen al cap idees estranyes. El romanticisme és el mal del segle —va concloure amb una ganyota de disgust.

En Sauer es va quedar impressionat per la vehemència de l’opinió d’en Vogl, i no només perquè, entre tots els mals que patia el segle, no hauria posat mai damunt del podi el romanticisme.

—Quina mena d’idees estranyes, si ho puc preguntar?

En Vogl va obrir els braços com si es preguntés per què calia explicar el que era evident.

—Per exemple, que l’amor soluciona tots els problemes. Que som al món per gaudir en comptes de per servir, i que les decisions es prenen amb el cor i no pas amb el cervell. Té idea del mal que fan aquestes ximpleries a la ment d’una jove impressionable?

—M’està dient que la Geli Raubal no es va matar per frustració artística sinó per frustració amorosa?

—Això no ho sé —va respondre en Vogl—, però és més probable. Sap quina era la seva resposta cada vegada que la renyava perquè no havia fet els exercicis a casa?

—No, digui’m.

—«A mi el cant m’és ben igual. Només vinc aquí perquè ho vol l’oncle Alf. Quan per fi es casi amb mi, serà la primera cosa que deixaré de fer». Llàstima, perquè l’Angela tenia una veu veritablement bonica. Estava ben dotada per a la música. Però no hi ha res a fer: en aquest món, la major part del talent es malbarata, perquè per fer-lo créixer i dominar-lo cal constància, molta constància, cal tenir el desig d’esforçar-se. L’Angela Raubal no tenia aquest desig. Ella només volia passar-ho bé, i es pensava que l’amor l’hi ajudaria. Es pensava que, si es casava amb l’Adolf Hitler, seria feliç per sempre. I, si vol saber per què es va matar, jo crec que ho va fer perquè va arribar un moment en què va entendre que aquell somni era impossible i no va suportar la decepció.

Quan va sortir del Teatre Nacional i es va trobar al davant en Mutti, repenjat amb els braços encreuats en una de les grans columnes de la façana, amb el seu típic somriure burleta a la cara, en Sauer estava tan desconcertat per tota la informació que havia esbrinat durant l’entrevista amb el professor Vogl que no es va poder sorprendre tant com hauria calgut.

—Com t’ho vas fer per entrar a la policia? —li va preguntar l’inspector adjunt a boca de canó, sense circumloquis o preàmbuls, com si la conversa entre ells no s’hagués interromput mai—. No ets precisament dels que passen desapercebuts. És possible que no t’haguessin fitxat com a SA?

—El meu expedient té forats aquí i allà —va respondre en Sauer, adoptant l’estratègia de la transparència—. Un amic em va donar un cop de mà.

—Un amic? A la seu central?

—Era un altre camarada penedit. N’hi ha, saps?

En Mutti va guardar silenci un moment, amb els ulls tancats.

—En Bauer?

En Sauer no va respondre.

—Ah! Ho sabia! Sempre he dit que ell també era un cagaesvàstiques. M’haurien de fer servir com a detector de nazis!

En Sauer no va considerar que fos el millor moment per recordar-li que sobre ell no havia tingut mai ni la més petita sospita.

—I en Tenner? Ell ho sap?

—Això del meu passat?

—No, això del teu futur —va comentar, àcid, en Mutti—. Sap de quin color ets?

—Era —el va corregir en Sauer—. No ho sé. Potser, però a mi no me n’ha dit mai res.

—Però explicaria per què et van confiar el cas precisament a tu.

En Sauer va arronsar les espatlles.

—Podria ser.

Era un dubte que ell també tenia i que les paraules del mateix Hitler havien corroborat.

—Potser es pensaven que faries els ulls grossos per protegir el teu estimat Führer…

—Però no és així. No serà així. A mi només m’importa la Geli. Descobrir la veritat. Venjar-la. I si el culpable és l’Adolf Hitler, faré tot el que calgui per posar-lo a l’ombra. Tant em fa que sigui candidat a canceller en les properes eleccions. La política no està per sobre de la justícia.

En Mutti el va mirar de fit a fit.

—Ets molt convincent —va dir.

—Si no vols, no em creguis.

En el silenci que va seguir, en Sauer gairebé va poder sentir el so dels engranatges que giraven febrils dins el cap del seu antic amic. No devia ser fàcil per a ell pair la novetat. No devia ser fàcil prendre una decisió.

—No sé si em puc refiar de tu —va dir finalment en Mutti, separant-se de la columna—. Però és veritat que no tinc ningú més de qui refiar-me. A més, si em volies apunyalar per l’esquena, n’has tingut moltes ocasions… Potser tot és una tàctica per guanyar-te la meva confiança, però què hi farem! Amb vosaltres no s’entén res. Sou fora de tota lògica. —Un sospir—. Mira, farem això: seguiré el meu instint i faré veure que em refio de tu, com tu has fet veure durant tots aquests anys que eres una bona persona i no un malparit traïdor fill de…

—Mutti! —el va implorar en Sauer.

—Ja m’has entès. Probablement no tornarem a ser amics, però de moment podem seguir sent companys. Per la Geli.

—D’acord —va respondre en Sauer—. Per la Geli.

Va allargar una mà al company, que no es va dignar ni a mirar-la.

—Tu confia que la Lina no se n’assabenti mai —va dir l’inspector adjunt.

«La Lina —va pensar en Sauer, amb una fiblada al pit. I a continuació—: La Rosa».

—Has parlat amb el mestre de cant? —va preguntar en Mutti, indicant el teatre amb un gest.

—Sí. Era el nom més accessible de la llista d’en Himmler.

—I què has descobert?

«Això mateix. Què he descobert?».

—Una cosa estranya, que no m’esperava. En Vogl diu que a la Geli la música no li importava gens ni mica, que només venia a classe per complaure l’oncle.

—Això no em sembla tan estrany. Potser se sentia en deute amb ell. Ben mirat, era el seu tutor.

—Però, segons en Vogl, en diverses ocasions la Geli va declarar que estava enamorada del seu oncle i que esperava amb candeletes el dia que per fi es casés amb ell.

Va arribar del teatre un estrèpit sobtat, seguit de crits i improperis. «L’aranya», va pensar en Sauer, i la imatge de tot aquell cristall escampat en fragments pel vestíbul el va neguitejar.

—Estàs dient que la Geli Raubal, la neboda d’un dels polítics més coneguts del país, anava tranquil·lament pel món confessant el seu amor incestuós per l’oncle?

—Això m’ha explicat en Vogl.

L’inspector adjunt no va dir ni piu, però en Sauer el coneixia massa bé i no dubtava que tenia al cap el mateix pensament que el turmentava a ell: una noia eixelebrada que proclama als quatre vents segons quins secrets esdevé una amenaça real per a un polític en ascens. Si els seus companys de partit es van escarrassar tant per amagar el fet que la Geli i en Hitler dormien en habitacions adjacents, fins on podien arribar davant d’un perill tan greu?

—Deixa’m veure la llista —va dir en Mutti, allargant una mà—. Aquesta vegada no et llenço enlloc, t’ho prometo.

En Sauer va tornar a treure la cartera de la jaqueta.

—Vols també la nota?

—No, gràcies. Només la llista. Tinc curiositat de saber qui t’ha posat al davant el capitost de les SS. Oi que saps que et deu estar fent servir com un peó?

—Hi ha aquest risc —va respondre en Sauer, passant-li el full.

En Mutti el va obrir amb els dits rígids, mantenint-lo a distància, com si temés un contagi:

Rudolf Hess

Hermann Göring

Joseph Goebbels

Heinrich Hoffmann

Baldur von Schirach

Adolf Vogl

En Mutti va riure per sota el nas.

—Només hi falten el Papa, el rei d’Espanya i en Pere Grenyes.

Malgrat la tensió, en Sauer no es va poder estar de somriure.

—Com és que no hi ha adreces o números de telèfon? —va continuar dient el company.

—No ho sé. Potser en Himmler es pensa que són tan famosos que no cal.

—En Hess, en Göring i en Goebbels són més que famosos: són cèlebres. En Schirach crec que treballa amb les Joventuts Hitlerianes. I en Hoffmann no era un escriptor per a infants?

—Crec que és una altra persona que es diu igual. Aquell Heinrich Hoffmann va morir el segle passat, i diria que no s’hagués adherit al Partit.

—Ah, no? De tota manera és ple de persones molt dignes, mira. Gent insospitable.

En Sauer va encaixar el cop baix sense parpellejar.

—En realitat me’l va esmentar el mateix Hitler quan vam parlar dissabte a la tarda. Si no vaig errat, em va dir que era fotògraf.

—Ah, és clar, l’Estudi Hoffmann! Totes les fotos oficials d’en Llucifer estan signades per ells. En deuen tenir l’exclusiva —va comentar en Mutti. Va plegar la llista i l’hi va tornar a en Sauer—. Entesos. D’en Vogl ja te n’has ocupat. Quin és el proper aprenent del Diable que visitarem?