30

L’estudi fotogràfic Hoffmann disposava de diverses seus al centre de Munic, però la principal, almenys segons la guia telefònica, era la del número 50 de Schellingstrasse, amb tres línies. A aquest senyal eloqüent d’èxit s’hi afegia la ubicació de moda, en ple barri de Schwabing, prop de l’Acadèmia de Belles Arts i de la universitat. Quan en Mutti i en Sauer van arribar a l’edifici de quatre plantes d’aspecte sever, es van quedar parats de trobar-se a poques passes de Sant Ludovic, on només el dia abans havien parlat amb l’Elfi Samthaber. La zona era una de les més cares de Munic. Fotografiar en Hitler devia ser un negoci rendible.

Després de creuar el llindar de l’estudi, a la primera planta, es van trobar en una sala d’espera d’aspecte luxós, amb quatre butaquetes de ferro i pell negra pròpies d’un catàleg de decoració, una taula baixa de vidre sense angles vius i una falguera tan verda i luxuriant que semblava de mentida. Al fons de la sala d’espera hi havia un taulell, desatès en aquell moment, i, més enllà, una paret coberta de fotografies emmarcades. Devien ser si fa no fa cinquanta, de dimensions idèntiques però col·locades de manera irregular, unes en sentit vertical i d’altres en horitzontal, sense un pla concret. Tanmateix, el conjunt era harmoniós i, mentre esperaven que sortís algú a rebre’ls, en Mutti i en Sauer s’hi van acostar per veure-les millor. Per a la seva sorpresa, encara que potser, ben mirat, no podia ser d’una altra manera, herr Hitler no hi apareixia. La Geli, en canvi, hi sortia tres vegades: en un retrat en primer pla del seu rostre bonic, il·luminat des de darrere com si resplendís amb llum pròpia; estirada en un prat entre dues altres joves vestides amb el dirndl, somrients com només tres noies acabades d’arribar a la vida ho saben ser, i de perfil i de cos sencer, duent un abric llarg de pells.

—El reconeixes? —va preguntar en Sauer—. Era a l’armari de la Geli.

—Sí —va respondre en Mutti, i després va assenyalar la fotografia amb les tres gràcies—. I aquella és l’Elfi Samthaber.

En Sauer s’hi va fixar més, i sí, la primera noia era precisament la millor amiga de la Geli.

—Ves a saber qui deu ser la tercera —va dir en veu alta.

—La Henriette —va respondre una noia molt rossa, apareixent de sobte pel passadís situat a la dreta del taulell. Encara que no semblava de les que fumaven cigars, va portar una pudor inconfusible de tabac—. La filla de herr Hoffmann. Perdonin que els hagi fet esperar. Els senyors…?

Mentre en Mutti extreia la placa de la cartera, en Sauer va observar millor la secretària: no devia tenir més de vint anys, i se li notava. Els cabells, curts i arrissats tal com imposava la moda després dels èxits cinematogràfics de la Marlene Dietrich, l’Àngel Blau, afegien pes a la seva cara, massa grassa, i el pintallavis, excessiu fins i tot per a una pell més fosca que la seva, acabava destacant el nas massa llarg i els pòmuls massa amples. Amb l’edat milloraria, però en aquell moment es trobava encara a l’etapa de l’aneguet lleig.

—Inspectors Forster i Sauer de la policia criminal —va declarar en Mutti, mostrant-li el distintiu—. Voldríem parlar amb el propietari de l’estudi.

—Policia? —va repetir la noia, fent uns ulls com unes taronges. Per un instant va semblar que es perdia mentre la mirada volava d’una banda a l’altra cercant un agafador—. Ah, no —va dir finalment—. Temo que herr Hoffmann no ha tornat encara. Però si em volen deixar els seus noms…

Va seure darrere el taulell, on va començar a cercar una ploma entre una pila de papers.

—Ja li he donat els nostres noms —va dir en Mutti—. Per cert, el cigar el fuma vostè?

—Com diu?

—Vostè fuma el cigar?

—Quin cigar? —va dir la noia, mirant al seu voltant de manera massa teatral.

—Escolti —va intervenir en Sauer—. Si herr Hoffmann no hi és, no hi és. Però si per casualitat hi fos i li hagués dit que no vol parlar amb ningú, potser li interessaria saber que venim de part d’en Heinrich Himmler.

—En Heinrich Himmler? —va repetir la noia.

—El comandant de les SS —li va aclarir en Mutti—. Aquí, el meu company, i ell són molt amics. I herr Hoffman també és de la colla. No ho sabia?

—Ah, no. Jo… Perdonin, vaig un moment a comprovar una…

—Eva! —va cridar des del passadís una veu masculina bastant esmorteïda—. Fes-los passar.

—És clar! —va xisclar la noia, i en un moment va deixar el taulell i va indicar amb un gest als dos inspectors que la seguissin.

Al llarg del passadís hi havia quatre portes, dues d’obertes —una oficina plena de fitxers, un petit espai de posa amb focus i paraigües— i dues de tancades. La primera estava identificada amb una plaqueta on hi deia CAMBRA FOSCA.

—Ei, ho hem de dir a en Fischer —va comentar en Mutti.

A la segona porta, la noia que es deia Eva hi va trucar tímidament, com si tingués por de fer-se mal.

—Endavant! —va tronar des de l’interior la veu d’abans.

L’Eva va obrir la porta per deixar que en Mutti i en Sauer hi entressin i després la va tancar darrere d’ells.

L’oficina on es van trobar era el contrari de la sala d’espera: petita, de parets fosques, plena d’objectes, papers i llibres de tota mena. Miressis on miressis, la cara de l’Adolf Hitler responia a la mirada: amb vestit de gala, amb roba tradicional, amb indumentària de muntanya, fins i tot amb uniforme. Hi devia haver almenys trenta versions del Führer. L’observador no podia evitar sentir-se observat.

Assegut darrere el gran escriptori que dominava la resta de l’espai, en Heinrich Hoffmann els mirava plàcid i, s’hauria dit, esgotat. En Hoffmann, un home ben plantat d’uns cinquanta anys, amb un front alt i espaiós i uns cabells llisos de color negre ala de corb, pentinats cap enrere, tenia l’aspecte de qui no dorm des de fa dies i dies. Els ulls clars, que, tocats per la llum directa del sol, semblaven grocs com els d’un lleó, apareixien subratllats per unes ulleres profundes. Tanmateix, malgrat que el cansament li marcava la cara, les galtes i el coll estaven perfectament afaitats, com perfecte era el vestit gris de teixit gruixut que duia posat, acompanyat d’una camisa de color perla i una corbata de ratlles de vellut. L’únic caprici era una agulla rodona clavada a la solapa de la jaqueta, amb una creu gammada sobre camp blanc al centre. Herr Hoffmann formava part de la família, i n’estava orgullós.

—Senyors —va començar dient amb una veu càlida de tenor—, no és un bon moment per venir-me a veure, però si els envia en Heini ja ho deuen saber. Seguin, si us plau —va afegir, indicant-los dues cadires situades davant de l’escriptori—. Què puc fer per vostès?

En Mutti es va girar cap a en Sauer, que va extreure de la cartera la nota signada amb les inicials «A. H.» i la va dipositar damunt l’escriptori, de cara al fotògraf.

—Ah —va fer en Hoffmann—. Una nota escrita de pròpia mà. Això no passa cada dia. —Es va repenjar al respatller de la butaca i es va passar una mà pel front. No estava cansat, estava exhaust, i s’esforçava perquè es notés—. La pobra Geli —va dir amb veu esquerdada—. Què volen saber?

—Tot —va respondre en Mutti.

El fotògraf va exhibir un somriure tens.

—Tot és molt. No en sé tant.

—Però estava amb herr Hitler quan va passar, oi? —va preguntar en Sauer.

—Sí.

—Aleshores ens podria explicar com va anar.

—D’acord —va dir en Hoffmann, parlant a poc a poc—. Per on començo? Dijous passat, 17 de setembre, en Hitler em va convidar a acompanyar-lo en una gira força llarga pel nord del país. Soc el seu fotògraf oficial, i aviat hi haurà eleccions: unes bones imatges preses a Hamburg podien ser útils per a la campanya electoral. Ho vaig acceptar de bon grat. Quan vaig arribar a casa seva, a primera hora de la tarda de divendres, la Geli era amb ell. L’ajudava a preparar l’equipatge.

—Perdoni la interrupció —va dir en Mutti—. La Geli era a l’habitació de herr Hitler?

—Sí, exacte.

—O a la seva?

—No, a la d’en Hitler. Però són l’una al costat de l’altra. Per què?

—Detalls i prou. Continuï, si us plau —va respondre en Sauer.

Li havia costat arribar a aquell detall escandalós, i per fer-ho havia hagut d’arriscar-se molt. Per què en Hoffman el revelava ara amb tanta lleugeresa? Que potser estava cansat i no s’adonava d’allò que deia? Que potser no l’havien informat de la posada en escena que els seus companys de partit havien organitzat? O es tractava només de l’enèsima aposta en aquell joc d’enganys?

—Sí. Deia que, un cop acabats els preparatius, estàvem baixant l’escala quan la Geli es va abocar a la barana i es va acomiadar de nosaltres des de dalt: «Au revoir, herr Hoffmann!». Aleshores ell es va aturar i va mirar cap amunt. Es va quedar immòbil un instant, després es va girar i va tornar a pujar l’escala, mentre que jo vaig baixar a esperar-lo davant la porta d’entrada de l’edifici. Al cap de poc, en Hitler va tornar i vam marxar.

—Per anar a Nuremberg.

—Exacte. Vam carregar les maletes al cotxe i vam marxar de seguida. Només quan estàvem a punt de deixar enrere la Porta de la Victòria, en Hitler va trencar el silenci; es va girar i em va dir: «No sé per què, però tinc una sensació extremament desagradable». Jo vaig fer el que vaig poder per animar-lo, donant-ne la culpa al temps: aquest föhn sempre és una mica depriment per a alguns… Però ell no em va respondre. Així doncs, vam prosseguir sense parlar més fins a Nuremberg.

—Un viatge llarg per fer-lo tot en silenci —va comentar en Mutti.

En Hoffmann va arronsar les espatlles.

—En Hitler té moltes idees. Els viatges amb cotxe li serveixen també per concentrar-se, i a mi m’agrada mirar el paisatge per la finestreta. Estem fets per viatjar junts.

—A quina hora van arribar a Nuremberg? —va preguntar en Sauer.

—Diria que cap a les cinc. Vam anar directes al Deutscher Hof, l’hotel del Partit, i vam pujar a l’habitació.

—Habitacions separades?

—Naturalment.

—Testimonis?

En Hoffmann va obrir els braços, com volent dir «tothom i ningú».

—Qui va signar el registre de l’hotel?

—Jo. Per què?

—Per res. Detalls també. Van sopar a l’hotel?

—Sí, a l’habitació d’en Hitler. Ell, jo i l’Schreck, el xofer. Vam demanar alguna cosa lleugera: l’endemà ens esperava un viatge llarg.

—I a quina hora van sortir?

—Devien ser les nou, però no hi posaria la mà al foc. Amb tot allò que va passar després, no me’n recordo gaire… Sigui com vulgui, ja havíem deixat Nuremberg i érem a la carretera de Bayreuth quan en Hitler va veure pel retrovisor un cotxe que mirava d’atrapar-nos. Tal com es podran imaginar, amb els temps que corren tenim el costum de no deixar-nos avançar en terreny obert. Per això, en Hitler estava a punt d’ordenar a l’Schreck que accelerés. Llavors es va adonar que el cotxe era en realitat un taxi, i que al costat del taxista hi anava assegut un grum de l’hotel. El pobre noi ens feia senyals desesperats perquè ens aturéssim. Així doncs, al final vam parar, i el grum es va acostar corrents a en Hitler per dir-li, tot tens i panteixant, que en Rudolf Hess volia parlar amb ell urgentment des de Munic. L’estava esperant al telèfon per no arriscar-se a perdre la comunicació. Aleshores l’Schreck va donar la volta i vam tornar a l’hotel.

Mentre ho explicava, els ulls d’en Hoffmann, ja vermells i rodejats per les ulleres, semblaven abstreure’s cada cop més, fixos no ja en els seus interlocutors sinó en el passat que estava revivint per a ells.

—Abans i tot que el cotxe s’aturés, en Hitler va saltar a terra i es va precipitar al vestíbul de l’hotel. Jo el vaig seguir corrent i vaig veure com llençava el barret en una cadira i es ficava a la cabina telefònica. Ni es va preocupar de tancar la porta. Així, vaig poder sentir tot el que deia. «Soc en Hitler, ha passat res?», va preguntar amb la veu ronca per l’agitació. I després d’una pausa breu, en un to desesperat: «Déu meu! És terrible!». Després, amb fermesa, gairebé cridant, va fer: «Hess! Contesta’m: sí o no? Encara és viva? Hess! Pel teu honor d’oficial, digues la veritat: és viva o morta? Hess! Hess!». Estava cridant, però de l’altra banda no devia arribar cap resposta. Al final es va tallar la comunicació, o potser en Hess va penjar per no haver de respondre. Aleshores en Hitler va sortir de la cabina amb els cabells tots despentinats i la mirada esperitada. «A la Geli li ha passat alguna cosa», va dir a l’Schreck. «Hem de tornar a Munic. Corre tant com puguis. Cal que vegi la Geli encara viva!».

Conscient de l’efecte que el seu relat estava exercint en els dos inspectors, en Hoffmann va fer una pausa teatral, girant-se cap a la finestra que donava a Schellingstrasse. Els vidres portaven gravat el logotip de l’estudi amb el seu nom en cursiva. «Un home presumptuós —va pensar en Sauer— i que sap que té tots els trumfos per poder-s’ho permetre».

—Pels fragments de conversa que havia sentit, tenia clar que a la Geli li havia passat alguna cosa greu —va seguir dient el fotògraf—, però no en coneixia els detalls i no gosava preguntar res. Al llarg del trajecte cap a Munic no ens vam dir ni una paraula. Mirava la cara d’en Hitler al mirall retrovisor: els llavis estrets, els ulls més enllà del parabrisa, encara que era evident que en realitat fitava el no-res. Aquell no-res que ja s’havia endut la seva estimada neboda. Pobra Geli —va concloure—. Pobreta.

—L’acompanyem en el sentiment —va dir en Mutti al cap d’uns instants. El seu to era trist i perfectament creïble, però en Sauer el coneixia prou per copsar-hi la ironia—. És evident que vostè sentia un gran afecte per la víctima.

En Hoffman es va estremir.

—Jo? I tant. És normal. La vaig veure créixer juntament amb la meva filla Henny. Eren molt amigues. I jo soc un gran amic de l’oncle. La tragèdia ens ha colpit a tots amb força.

—Però potser alguns n’estan més colpits que d’altres, oi? —va insistir en Mutti—. La Geli, segons en han dit, era molt bonica. I a l’entrada no he pogut evitar adonar-me que hi ha tres fotos seves. Cap altra model hi està tan representada. Ni tan sols la seva filla.

Va semblar que en Hoffmann no l’entenia. Primer va arrufar el front; després el va allisar i va tancar amb força els ulls com si volgués concentrar-se millor.

—N’està segur? —va dir finalment—. No m’hi havia fixat. Però és que a la Geli li encantava que la fotografiessin. Venia sovint per posar amb algun vestit nou, sempre acompanyada del seu oncle, és clar.

—És clar. No estava insinuant res, només faltaria —va respondre en Mutti.

«Però ho acabes de fer —va pensar en Sauer—. Molt astut, amic meu. Molt astut».

—La Geli Raubal et robava el cor —va continuar dient en Hoffmann, tornant a mirar cap a la finestra—. D’una manera espontània, sense gens de coqueteria, era capaç amb la seva mera presència de posar tothom de bon humor. Tots nosaltres l’estimàvem, i el seu oncle el primer. La Geli era capaç de fer-li fer qualsevol cosa: fins i tot anaven de botigues junts, i només Déu sap com odia ell aquesta mena de coses. Però, quan ella s’hi encaparrava, en Hitler la seguia com un xai fidel. Abans d’agafar-la sota la seva vigilància protectora, ell no tenia gaire vida social. Després va esdevenir un assidu del teatre, de l’òpera, del cinema, dels concerts. I ni es poden imaginar quantes vegades se n’anaven sense més ni més a fer un pícnic improvisat al bosc o al llac!

—Com? Un polític tan enfeinat? —va preguntar en Mutti, fingint astorament.

En Hoffman va assentir amb el cap.

—Té raó, sap? De fet, al Partit n’hi havia molts que remugaven. Però només quan la Geli no hi era. Quan arribava, es guanyava fins i tot el més crític dels crítics. Era el centre de cada taula, l’ànima de totes les festes. No sé pas com ens ho farem ara sense ella.

Justament en aquell moment van sentir que trucaven a la porta, com si el temps concedit als dos inspectors s’hagués cronometrat, o algú des de l’altra banda hagués escoltat tota la conversa.

—Sí? —va fer en Hoffmann.

L’Eva, la jove secretària, va ficar el cap a l’oficina amb una expressió tensa.

—Perdoni, però herr Strasser el demana al telèfon. Diu que és urgent.

—L’Strasser? —va repetir el fotògraf—. Digui-li que li truco de seguida.

L’Eva va fer que sí amb el cap i va desaparèixer rere la porta.

En Hoffmann es va aixecar fent un gran esforç.

—Disculpi’n, però ara me n’he d’anar. Els meus compromisos.

—Naturalment —va respondre en Sauer, alçant-se també—. Gràcies pel seu temps.

—De res. Si pot ser útil per descobrir què li va passar realment a la Geli…

—Vostè no en té cap idea? —va preguntar en Mutti a traïció.

—Jo?

—La coneixia bé, i va ser dels últims de veure-la viva…

—Sí, és veritat, però no pas l’últim. A més, d’altres la coneixien més que jo. Si m’estan preguntant per quin motiu es va suïcidar…

—Sempre que se suïcidés.

En Hoffmann va deixar la frase anterior a mitges.

—Per què? Tenen sospites diferents? Diuen que algú…?

En Sauer i en Mutti no van respondre.

El fotògraf va avaluar la hipòtesi durant uns instants i va semblar decidir que era impossible.

—No pot ser —va dir, sacsejant el cap amb energia—. Tothom estimava la Geli, i no veig cap motiu pel qual pogués tenir enemics.

—Ni tan sols al Partit? Ni tan sols entre aquells que veien amb mals ulls el fet que transformés l’oncle Alf en un xai fidel?

—Impossible. I, a més, qui s’hauria beneficiat de fer-li una cosa com aquesta? És evident que el seu oncle l’estimava profundament…

—Com de profundament? —el va tornar a interrompre en Mutti.

En Hoffmann no va respondre. Es va limitar a fitar l’inspector adjunt amb una expressió incerta, i després va dir:

—Ara me n’he d’anar.

—És clar! —va dir en Sauer—. Perdoni, és que ens interessa molt que aquest cas es resolgui.

—Com a tothom —va replicar el fotògraf—. Com a tothom.

—Una última petició: hauríem de tornar a parlar amb herr Hitler, però no sabem com posar-nos-hi en contacte. Vostè ens hi podria ajudar —va dir en Sauer, recuperant ostentosament la nota signada amb les inicials «A. H.».

—En Hitler és fora —va respondre en Hoffmann, picant l’ham—. Després de la desgràcia es va retirar a la vil·la d’un amic, a St. Quirin, al Tegernsee. Ara vinc d’allà. He passat tres dies amb ell per confortar-lo en aquest moment terrible. No es poden fer una idea de com està. No menja, no beu, passa les nits en blanc. Jo mateix he dormit només unes hores des de dissabte.

—Ens hi podria portar?

—Jo? I ara! Tinc compromisos urgents a Munic. Un estudi com el meu no es pot permetre perdre més temps. Als negocis no els interessa ni el dolor més gran. Em sap greu, però ja he fet molt rebent-los, i estic tan cansat… —Com si volgués subratllar les seves paraules, es va agafar el front entre les mans i s’hi va fer un massatge vigorós amb els ulls tancats, cercant confort—. No —va seguir dient al cap de poc, obrint els ulls de sobte i mirant en Sauer, que es va preguntar per enèsima vegada si era el tabac o alguna altra cosa el que els hi envermellia tant—. Jo no els puc portar a St. Quirin, però sé que en Göring volia anar-hi avui. L’hi podrien demanar a ell.

—A en Hermann Göring? —va repetir, incrèdul, en Mutti—. El número dos del Partit?

En Hoffmann va somriure.

—No digui mai que és el número dos davant d’ell. No li agrada que li recordin que no és ell qui mana. I, si vol un consell, no ho digui tampoc davant d’altres persones. La lluita pel títol és molt aferrissada al cim. De tota manera, sí, jo de vostès ho demanaria a en Hermi. St. Quirin no és pas a tocar de Munic, i, una vegada allà, fins i tot podrien no deixar-los entrar. Aquella nota només té valor si qui la llegeix en reconeix la lletra. En Göring és el seu home. Sempre que li caiguin bé.

—Ni tan sols sabem on trobar-lo —va reconèixer en Sauer.

—Ah, però això és fàcil. Quina hora és?

—Passen deu minuts de les dotze.

—A l’hora de dinar, en Hermi es dedica cada dia a la seva afició preferida. Tinguin —va dir el fotògraf, cobrint un full petit amb traços ràpids de ploma i allargant-lo a en Sauer—, el trobaran aquí.

—L’hi agraeixo molt —va respondre l’inspector.

Tanmateix, quan va veure l’adreça de la nota es va quedar parat, amb el front arrufat com si li costés desxifrar l’alfabet en què estava escrita.

Aleshores en Mutti l’hi va agafar i la va llegir.

—Ostres —va dir, tornant la nota a en Sauer—. Només ens faltava això.