44
A la cantonada entre la llibreria i el piano s’obria una última porta que conduïa al dormitori del difunt Kurt Heigl. Va ser allà, al fons de l’habitació llarga i estreta, que van veure la vidriera feta miques, i, a l’altra banda, la galeria exterior per on havia fugit la persona que havia deixat l’apartament tot regirat.
—Heus aquí d’on venia l’estrèpit —va dir el subinspector Neuhausen, sacsejant el cap amb amargor—. Encara eren aquí quan hem trucat a la porta.
—Us sembla que el mort…? —va començar en Nial, però la paraula se li va encallar a la gola i no va poder continuar.
El seu germà va arronsar les espatlles.
—Ves a saber. Ho preguntarem al metge forense.
En aquell moment, del passadís de l’entrada va arribar una veu d’home.
—Herr Heigl?
—El porter. Just en el millor moment —va dir el subinspector, girant els ulls—. Siggi, tu no et moguis. Si no et vols quedar retingut a Viena com a testimoni, t’haurem de fer desaparèixer de pressa. Nial, ves a buscar el cotxe i espera’t aquí baix amb el motor encès, entesos? Jo m’ocupo del porter. —Va sortir de l’habitació, directe cap a l’entrada—. Herr Heigl no està bé —li van sentir dir.
«L’eufemisme de l’any».
En Nial va donar una última llambregada al cos penjat del violinista, una imatge que li resultaria difícil d’oblidar, i després va seguir el seu germà cap a fora de l’habitació.
En quedar-se sol, en Sauer va mirar el cadàver lligat a l’aranya, amb aquells ulls esbatanats i la pell inflada i vermellosa. On se n’havia anat, l’espurna que fins poc abans l’havia fet tirar endavant i l’havia esperonat? On havia acabat l’autèntic Kurt Heigl, tot el que havia estat, tot el que sabia i pensava i recordava, els seus turments i els seus desitjos, les seves esperances i emocions, què se n’havia fet?
—La carta era la teva assegurança —va dir l’inspector amb amargor—. Et pensaves que mentre la tinguessis no et farien res, però resulta que ha estat la teva sentència.
Per trobar-la, algú ho havia obert, mogut i fullejat tot, i, abans o després, potser per forçar-lo a confessar o per no tenir-lo pel mig fent nosa, havia assassinat el que havia estat l’enamorat de la Geli Raubal, li havia cenyit una corda al voltant del coll i l’havia hissat fins a l’aranya per escenificar un suïcidi. Però ves a saber si l’havien trobat, l’objectiu de tot aquell trasbals. Era difícil de dir, enmig de tanta confusió, i, tanmateix, la vidriera del dormitori no l’havien trencat fins que ells havien trucat a la porta. «S’hi haurien quedat fins llavors, si ja haguessin trobat el que volien?».
Del passadís venia la veu de baríton del subinspector Neuhausen, que donava ordres per telèfon en un to sec. Aviat arribaria en Nial amb el cotxe, preparat per endur-se’l d’allà. En Sauer, però, havia vist tota la casa tret del dormitori, i alguna cosa li deia que no podria deixar l’apartament sense veure’l. «Han procedit metòdicament, del rebedor fins aquí, habitació per habitació, tancant cada porta rere seu abans de passar a la següent. No han trobat res als lavabos, a la cuina, al passadís, a la sala d’estar o a l’estudi, i si els hem sorprès encara a la casa…».
Es va espolsar els dubtes i va entrar al dormitori. L’únic mobiliari que hi havia era un armari de dues portes a l’esquerra i un llit de matrimoni al fons, sota la vidriera que mirava a la galeria. L’armari era obert, i la roba que hi havia hagut a dins obstaculitzava el pas cap al llit, el qual, no obstant això, no havien arribat a desfer. «No han tingut temps —es va dir en Sauer—. La carta encara no havia sortit». Amb rapidesa, sense cap mirament, va estirar les flassades i els llençols, va treure les fundes als coixins, es va assegurar que ni en aquests ni al matalàs no hi hagués butxaques ni cosits sospitosos. El somier s’assemblava al de la primera habitació de la Geli i, com aquell, no amagava res. Les parets estaven enguixades i no hi havia ni entrants ni portes dissimulades. Un dormitori nu, espartà, gairebé una cel·la de monjo, excepte per un detall, que en Sauer només va percebre quan, amb el cor ple de decepció, es va girar per tornar a l’estudi: al lateral de l’armari, penjat d’un clau enfonsat a la fusta, hi havia un petit quadre, un paisatge rural pintat per una mà d’aprenent i sense vivesa.
En Sauer va sentir que l’envaïa una vertiginosa sensació de déjà vu.
Es va acostar al quadre, hi va buscar la signatura.
No hi havia res, ni un nom ni una sigla.
«Què t’esperaves? —es va sermonejar tot sol—. Un Adolf Hitler original a casa d’en Kurt Heigl?».
Però era un quadre, i de quadres en Sauer n’havia vist massa, aquells dies, per no tenir la temptació de girar-lo i mirar què hi havia al darrere.
«Probablement no l’han vist —va pensar—. No han tingut temps».
Va estirar una mà, el va desenganxar del clau, se’l va acostar.
«No hi haurà res, al darrere. Era la Geli, la que amagava cartes als marcs».
«Però la Geli ho deu haver après d’algú», va respondre una altra veu al seu cap.
—Siggi! —va cridar el subinspector Neuhausen des de la sala d’estar—. Te n’has d’anar!
—Ja vinc! —va respondre en Sauer, i es va afanyar a girar el quadre.
Hauria volgut tornar a parlar, però s’havia quedat sense veu, perquè rere la pintura hi havia una cosa, entaforada entre el marc i la tela; igual que a l’habitació de la Geli.
Un sobre esgrogueït.
Un missatge.
Amb els dits tremolosos, en Sauer el va treure de l’amagatall i el va girar per llegir-ne el destinatari.
«A la meva puta angelical —hi havia escrit amb una ploma blava—, del seu llop afamat».
Després de deixar enrere Santa Gertrudis i la Volksoper, en Nial va tombar pel Gürtel, el cinturó d’avingudes que s’estenia paral·lel al Ring travessant alguns dels barris més elegants de la capital —Josefstadt, Mariahilf, Margareten—, abans d’acabar a tocar de les vies que convergien de l’est i de l’oest a la Südbanhof. Tot i que faltava més d’una hora perquè sortís el seu tren, el subinspector Neuhausen havia insistit que el seu germà portés en Sauer directament a l’estació. Ja costaria prou fer callar el porter, que havia vist l’inspector quan havien arribat a l’edifici, i no es podia córrer de cap manera el risc que topés amb el metge forense o els seus companys de la policia, que ja venien cap a l’escena del crim.
—Em sap greu que ens acomiadem així, Siggi, però tu no has estat mai aquí. Val més així, per a tu i per a la teva investigació.
Així doncs, després d’una última abraçada i de prometre’s que es tornarien a veure tan aviat com poguessin, si era possible en circumstàncies més alegres, en Sauer havia pujat al cotxe amb en Nial, que havia resultat ser un conductor menys nerviós i competitiu que el subinspector, i que, a més a més, anava fent comentaris artístics sobre els monuments i els edificis que trobaven.
—Viena té un dels metros en superfície més bonics del món —va explicar en Nial mentre recorrien Hernalser Gürtel—. Va ser construït en estil art noveau per Otto Wagner en persona, fent servir els millors materials de l’època. Només cal veure les estacions: la pedra és blanca com el primer dia, el metall no té ni la més petita taca de rovell. Un triomf de l’art i de l’enginyeria austríacs!
No era pas que en Sauer s’escoltés gaire el que li deien. En Nial parlava sense aturador per recuperar-se del xoc de l’escena que havia vist a casa d’en Kurt Heigl, i per això no s’adonava que les seves explicacions amb prou feines arribaven a la ment distreta del seu company de viatge.
«A la meva puta angelical», es repetia l’inspector des que havia llegit les paraules al sobre.
«Del seu llop afamat».
No havia pogut llegir res més: quan el subinspector Neuhausen havia entrat a l’estudi, en Sauer amb prou feines havia tingut temps de ficar-se el sobre a la butxaca sense que el veiessin, i no el podria treure abans d’estar sol a l’estació. Li sabia greu amagar una descoberta com aquella al seu amic, però el fet de revelar-li l’existència d’aquella carta hauria comportat massa complicacions, massa perills.
«A la meva puta angelical».
«Del seu llop afamat».
La nàusea i la tensió el mantenien tan ocupat que en Sauer no va veure res de Mariahilferstrasse, amb els famosos aparadors a l’última moda, ni del Getreidemarkt, que de l’Acadèmia de Belles Arts on treballava en Nial conduïa a la plaça dominada per la Karlskirche. Fins i tot el majestuós palau de teulades turquesa, que amb el seu interminable jardí acompanyava tota la Prinz-Eugenstrasse, va estar a punt de passar inadvertit per l’inspector: quan el va veure, el cotxe ja havia arribat a la cruïlla entre Landstrasser Gürtel i Arsenalstrasse, on es trobava l’estació de tren.
—Allò què era? —va dir, girant-se en el seient.
En Nial va somriure.
—Allò és el Belvedere. Llàstima que hagis de córrer, perquè valdria la pena visitar-lo. Potser quan tornis a venir?
«El Belvedere —es va repetir en Sauer mentre el vehicle s’acostava a la vorera davant l’entrada de la Südbanhof—. Quan és que l’he sentit anomenar fa poc?».
—Bé, doncs adeu —va dir en Nial, allargant la mà, en un to definitiu—. Però promet que tindrem notícies teves aviat, d’acord? Escriu-nos.
—Sí —va respondre en Sauer—. Vosaltres feu el mateix. —I ell també va allargar la mà.
Quan va haver baixat del cotxe, va tornar a saludar i va entrar a l’estació, on es va recolzar a la primera paret que va trobar fora de la vista de l’amic. El rellotge del punt de venda de bitllets li va indicar que faltaven cinquanta minuts per al seu tren. Tenia prou temps, si havia estimat bé la distància.
Va fer una mirada a fora per assegurar-se que en Nial se n’havia anat de debò i llavors va tornar al carrer, el va travessar i va rodejar un petit parc fins que va arribar a Landstrasser Gürtel. Quan va haver travessat també aquest carrer, es va trobar davant el turó que portava al palau de les teulades turquesa. Estès als seus peus hi havia un llarg jardí esquitxat de fonts i d’estàtues d’inspiració clàssica.
En Sauer va tornar a sentir la veu d’en Goebbels mentre li parlava de la bellesa de la Geli. «Una dona excepcional —havia dit—. Com l’esfinx del Belvedere». I ara ell era justament allà, al Belvedere, i tenia prou temps per localitzar aquella esfinx i donar-li una ullada. Si allò no era un senyal…
Es pensava que l’hauria de buscar entre els infinits ornaments del palau, però la va trobar de seguida, així que va entrar al jardí: era la primera estàtua que rebia els visitants, una lleona de pedra tan alta com en Sauer, amb ales d’àngel sota una cara burleta i el pit descobert i exhibit amb petulància.
L’inspector es va quedar astorat. Podia assemblar-se a la Geli, aquella quimera descarada? A jutjar pel retrat que n’havia vist, no gaire. I, no obstant això, segons en Goebbels, en Hitler comparava la seva neboda precisament amb aquella estàtua.
Va girar al seu voltant, la va examinar des d’altres angles. Potser l’oncle Alf pensava en l’actitud orgullosa? O en la robustesa? Era cert que el cos que havien trobat a Prinzregentenplatz tenia una certa corpulència, però l’hauria mostrat d’aquella manera, la Geli? I quin sentit es derivava d’una comparació semblant?
Llavors en Sauer es va girar cap a la banda oposada del jardí i va veure que s’havia equivocat: allà baix, a un centenar de metres de distància, hi havia una altra esfinx. Aquesta no era l’única.
S’hi va arribar a pas ràpid —tenia poc temps, no podia perdre el tren cap a Munic— i va veure que la segona esfinx estava en la mateixa postura que la primera, amb la mateixa impudícia, però que tenia una cara diferent, més maliciosa, gairebé sorneguera. Es limitava a mirar-se’l somrient, com si sabés un detall immensament divertit que l’inspector encara no havia descobert.
Quan se’n va adonar, a ell també li van venir ganes de riure. Rere aquella segona esfinx, a una distància d’uns trenta metres, n’hi havia una altra, i després d’aquella, a uns altres trenta metres, una quarta, i després en venien més encara, a tots dos costats del jardí, disperses per tot el turó a intervals idèntics i fins al palau. Setze esfinxs, totes lleugerament diferents pel que feia a la postura, algunes amb ales i d’altres sense, algunes amb el cos dret sobre les potes i d’altres ajagudes, cadascuna amb una cara diferent de les altres.
Llavors en Sauer va entendre fins a quin punt era cert el compliment de l’Adolf Hitler: la Geli era realment com l’esfinx del Belvedere, un animal fantàstic que en comptes de tenir un sol rostre en tenia innombrables, i que en comptes de revelar el seu misteri el multiplicava, oferint a cada observador un simulacre mut amb formes sempre diferents. Comparar entre elles les setze còpies del jardí del Belvedere no hauria servit de res. Reunir tots els indicis i interpretar-los no hauria conduït a res.
L’original ja s’havia perdut.
La veritat es quedaria sense veu.
El tren Viena-Munic era menys luxós que l’Orient-Express, i no hi havia lliteres, només seients, sis en cada compartiment. En Sauer va recórrer tots els vagons buscant solitud, però al tren hi havia més gent del que havia pensat, i al final es va haver d’acontentar amb un compartiment mig ple i instal·lar-se en un dels seients al costat del passadís. A les dues finestres hi seia una parella d’ancians, probablement marit i muller, que ni tan sols li van adreçar una salutació breu ni es van girar en cap moment cap a ell. Va ser així que, quan ja havien deixat la ciutat enrere i corrien ràpidament entre els turons del Wienerwald, l’inspector va decidir arriscar-se i va obrir la carta d’en Wolf.
Amb tres ratlles en va tenir prou per veure que en Kurt Heigl no havia exagerat. «Coses obscenes —havia dit—. Fastigoses. Humiliants». Però el que la diminuta cursiva d’en Hitler prometia i amenaçava de fer a la destinatària de les seves fantasies anava molt més enllà del que s’havia imaginat l’inspector, que, tot i que potser no havia tingut mai una fantasia febril, es pensava que al llarg dels seus quaranta-dos anys havia vist i sentit de tot.
No va poder arribar al final de la pàgina. Cap a la meitat, en trobar-se un esbós detallat que en Wolf afegia com a il·lustració, va sentir que s’encenia i que s’enfonsava alhora. Va haver d’apartar els ulls de la carta i tornar-la a plegar. «Hòstia santa!», hauria dit en Mutti, i amb tota la raó del món.
«O sigui que és cert. L’Adolf Hitler estava enderiat amb la seva neboda. La tenia aïllada, n’allunyava els amics i els pretendents, la sotmetia diàriament a la seva tirania i la forçava a acceptar els seus desitjos perversos. I al final…».
«Al final què?», es va preguntar l’inspector. L’havia assassinat? Havia demanat a algú que ho fes? O potser s’havia limitat a queixar-se d’ella, i un dels seus esbirros, més zelós que els altres, se n’havia ocupat? El suïcidi, a hores d’ara, quedava exclòs, i de possibles mòbils d’un homicidi n’hi començava a haver uns quants: la por que la noia parlés, en vista del que sabia; un rampell de violència de l’oncle, tenint en compte el seu temperament; o bé la gelosia, si realment la Geli estava planejant una fuga amorosa amb un altre, un home més gran, un home que…
Va ser en aquell instant —tot d’una, com el primer tro d’una tempesta que s’acosta—, que en Sauer ho va entendre.
A l’altra banda de les finestres, els camps austríacs anaven passant, monòtons i esplèndids.
Al compartiment, el marit i la muller feien capcinades plàcidament.
Al passadís, dos vailets d’uns deu anys es perseguien rient.
I en Sauer, assegut immòbil al seu lloc amb la carta plegada d’en Wolf a la mà, ara sabia amb certesa qui s’amagava rere aquella «H.».