23

—És una acusació molt greu —va dir en Mutti en la intimitat de la cel·la enterrada al fons de Sant Lluís—. Oficialment no hi ha motius per dubtar del suïcidi de la Geli Raubal, i herr Hitler ni tan sols era a la ciutat el vespre que ella va morir.

—N’estan segurs? —va preguntar l’Elfi Samthaber.

—N’estem segurs —va respondre en Sauer—. Queda provat pel registre d’un hotel de Nuremberg, i l’endemà al matí li van posar una multa a Ebenhausen quan tornava a Munic a tota velocitat. Un cop es va haver assabentat del que havia passat.

—Ja ho sabia abans, segur. Devia anar a Nuremberg per procurar-se una coartada —va esclatar l’Elfi—. Aquell home sempre pensa en tot. És astut com una guineu, ferotge com un llop. Saben que es fa anomenar així?

—Així com? —va preguntar en Mutti.

—Wolf. És el seu sobrenom, però només per a les dones que l’envolten. Sobretot les que són joves. —Una ganyota de disgust va aflorar als llavis de la noia—. El gran llop malvat. No es creguin el que els digui. Ho manipula tot i a tothom, jo ho sé. La Geli em deia la veritat.

—I què li explicava, exactament? —va dir en Sauer, que no havia tingut la sensació que el manipulessin, a la sala de Prinzregentenplatz. Però potser passava això, amb els manipuladors més hàbils—. Ha dit que estava empresonada?

—Sí. No podia sortir sense permís, no es podia veure amb ningú que ell no volgués, i fins i tot quan anava a les botigues l’havien d’acompanyar els homes d’ell o les seves esposes. Pensin —va afegir l’Elfi en un to d’incredulitat— que, si no estava disponible ningú en qui confiés, abans que deixar-la sortir sola al carrer l’hi acompanyava ell. El gran líder del segon partit alemany rebaixat a fer de mosso per a una noia de vint-i-tres anys. I la Geli se n’aprofitava, li feia perdre tardes senceres per triar un barret que després ni tan sols acabava comprant. Les seves petites venjances.

—Però no la tancaven en una habitació ni res d’això… —va temptejar en Mutti.

—No, dins de l’apartament anava on volia. Però no tenia la capacitat de sortir-ne quan volgués, i no hi podia convidar ningú. Jo mateixa no hi vaig entrar mai. Alguna vegada vaig anar fins al davant de l’edifici, m’hi volia presentar així, sense invitació, per veure què passaria. Però després no tenia mai el valor de trucar.

—Els milicians de les SA al portal —va dir en Mutti.

—Sí —va confirmar l’Elfi, abaixant la mirada, com si li fes vergonya.

—Parli’ns d’aquell home —va continuar en Sauer—. De l’amant de la Geli.

La noia va aixecar la mirada.

—D’ell també en sé poca cosa. He dit que era l’amant, però potser seria més exacte anomenar-lo enamorat. No feia gaire que es coneixien, i la Geli no em va dir mai com es deia. Vigilava molt que no se li escapés cap detall sobre ell, sobre el seu aspecte, sobre com s’havien conegut… Però devia ser un d’ells, un amic o un col·laborador del seu oncle: la Geli no tenia accés a altres homes i, de fet, sempre s’acabava embolicant amb algun oficial o algun membre del Partit… Però no se’n facin una idea equivocada, si us plau. Sé que corren rumors sobre ella, i ara que és morta s’escamparan tots. Però l’Angela no era així, només era un ocellet engabiat, un rossinyol meravellós que desitjava campar lliure pel món però estava empresonat en un apartament. El passatemps preferit d’un amo tirànic.

Un tret llunyà va interrompre la narració de l’Elfi. Els dos inspectors també van fer un salt, i en Mutti es va posar dret.

—Venia de la plaça —va dir panteixant. Llavors, quan va entendre que després de la primera explosió no en vindria cap més, va tornar a seure—. Un tret a l’aire, per calmar la multitud.

En Sauer va assentir i va tornar a concentrar l’atenció en l’amiga de la Geli, que estava pàl·lida com si el tret hagués anat dirigit a ella. «Potser és precisament el que ha pensat».

—O sigui que, segons vostè, a la Geli la dominava el seu oncle i no podia actuar lliurement. Però havia conegut un home…

—N’havia conegut uns quants. Era una noia molt bonica, saben? I no era només bonica: tenia alguna cosa, una mena d’aura. Com la claror d’una flama: qui se li acostava se sentia escalfat a l’instant, veia el món més lluminós, més brillant. A les fotos no es veu, però creguin-me: la Geli tenia un encant irresistible.

—No ho entenc —va intervenir en Mutti—. Si herr Hitler la tenia tancada i no podia sortir de casa ni veure’s amb ningú sense el seu permís, com hauria pogut trobar-se amb el seu enamorat per sopar divendres al vespre?

Va ser llavors que l’Elfi es va treure una carta de la butxaca del vestit.

—Quan he dit que no podia sortir, en realitat volia dir que no podia sortir sense patir unes conseqüències prou espantoses per dissuadir-la de qualsevol projecte. No em preguntin quines, no me’n va parlar mai, però els asseguro que el sol fet de pensar-hi l’aterria. Ara, però, la Geli tenia una alternativa. L’home que havia conegut li havia de procurar una escapatòria d’aquell malson. Valia la pena córrer riscos, ara, per trobar-se finalment lliure. Va ser d’això que vam parlar per telèfon divendres. Tenia grans projectes per a després de la fugida. N’havia pensat i repensat tots els detalls mil vegades. —Després de mirar-se-la un instant com si li costés separar-se’n, l’Elfi va atansar la carta a en Sauer.

«M’estic convertint en l’home dels sobres», va pensar l’inspector, agafant-la entre els dits.

—No ho hauria d’haver fet, però la vaig obrir —va dir l’Elfi—. La Geli me la va donar perquè l’hi guardés l’última vegada que ens vam veure. El que hi deia l’emocionava, i no volia que anés a parar a les mans del seu oncle o de la majordoma, aquella harpia. L’hi havia de guardar fins que arribés a Viena, perquè era allà que volia fugir. Llavors s’hauria posat en contacte amb mi i jo hauria anat a veure-la i li hauria portat la carta.

—Però ara que la Geli ja no hi és… —va començar en Mutti.

—Havia de saber —va concloure l’Elfi—. Havia de saber.

En Sauer va obrir el sobre i en va treure dos fulls plegats amb cura. La cal·ligrafia que els omplia era masculina, pulcra, però esmolada i sense ornaments. A l’encapçalament hi havia una data: «10 de setembre de 1931, Munic». L’inspector va començar a llegir en veu alta:

Adorada Geli meva,

Ha arribat el moment d’actuar. Perdona si per una vegada m’oblido de la prudència, perdona si plantejo els meus desitjos i no cedeixo a la temptació de cobrir-te com sempre de lloances, de declarar-te senzillament el meu amor, tornant a recrear-me en agradables projectes per al nostre futur, però el futur és massa llunyà, i la teva situació em trenca el cor.

Per això he decidit passar a l’acció, confiant que no has canviat d’idea respecte a aquest tema i que em seguiràs com vas prometre que faries divendres passat, en aquella nit màgica que no oblidaré mai. Jo era un home que ja no tenia esperances, quan vas entrar a la meva vida. Ara em sento del tot diferent: rejovenit, revigoritzat i decidit com poques altres vegades.

Heus aquí el que farem: el teu oncle té pensat fer un viatge al nord la setmana vinent, una gira electoral. Encara no en sé les dates, però les esbrinaré i llavors et donaré instruccions més precises. Mentrestant, tu prepara amb discreció una maleta

—Una maleta! —va exclamar en Mutti.

amb tot el que et sembli que no pots deixar enrere. Si us plau, no agafis gaires coses, només l’essencial. La resta ho comprarem nou a Viena, quan per fi comencem la nostra vida plegats.

Amaga-ho tot, i estigues a punt per marxar fins i tot sense previ avís. Segons els meus plans, ens hauríem de veure una última vegada abans de partir —et vull portar a aquell restaurant, i si fugim de Munic potser serà l’última oportunitat per fer-ho—, però els plans, en la meva experiència, sovint es torcen. Hem d’estar a punt. Així doncs, amor meu, prepara’t. La felicitat no és per als qui l’esperen, sinó per als qui se la procuren.

Sens dubte l’Elfriede Samthaber havia previst deixar sorpresos els dos inspectors amb les seves revelacions, però no s’hauria imaginat mai una reacció tan extrema: anava molt més enllà de la sorpresa, molt més enllà del xoc. Era una cosa que, si se li hagués volgut donar un nom, s’acostava més aviat a l’horror.

Un petó.

… deia la penúltima ratlla, i tot seguit hi havia una última recomanació inútil:

Destrueix aquesta carta.

Després, al fons de tot, una inicial seguida d’un punt.

H.

En Sauer es va quedar amb el full a la mà durant uns quants segons molt llargs, amb els ulls clavats a la signatura.

«Com en l’últim missatge d’en Hatzke, i d’en Maier».

—Una coincidència —va dir al final.

—Una coincidència —va convenir en Mutti—. Per força.

L’Elfi Samthaber els mirava sense entendre-ho.

—De què parlen?

—De res. Una cosa relacionada amb altres investigacions. Gràcies igualment. Hi ha molts elements que cal estudiar, en aquesta carta. Ens la podem quedar?

La noia va assentir, tot i que dubtosa.

—Però quan s’acabi la investigació…

—L’hi tornarem, és clar —va mentir en Mutti. No era el moment d’endinsar-se en pedants explicacions sobre procediments d’investigació.

—No serà mai un record agradable, però no tinc res d’ella —va explicar l’Elfi, amb les llàgrimes a punt de vessar-li de les parpelles, ara.

—Dues preguntes més —va dir en Sauer—. Alguns testimonis han parlat d’un rumor respecte a la Geli. Que esperava un fill, i que no el podia tenir. Una cosa així podria estar vinculada al seu acte. En sap alguna cosa, vostè?

—La Geli embarassada? De qui? No podia veure’s amb ningú, la vigilaven estrictament. L’únic home amb qui podia estar sola era el seu oncle…

—S’ha parlat d’un violinista de Linz…

—És la primera vegada que en sento a parlar. No m’ho crec.

—D’acord. Segona pregunta: vostè també hi havia participat, a les sessions d’espiritisme amb la seva amiga?

La noia es va quedar glaçada de la sorpresa.

—Sessions d’espiritisme? Jo? I ara, és clar que no, i la Geli tampoc. Ella estudiava medicina, tenia una ment pràctica. No li importava gens el més enllà, ni el fet de trencar un mirall…

A en Sauer li va venir al cap el mirallet esquerdat a la tauleta de nit de l’habitació de Prinzregentenplatz.

—Però després va deixar els estudis —va replicar en Mutti— per dedicar-se a la música.

Quan l’Elfi va respondre, en la seva veu es tornava a notar la ràbia.

—La música era una dèria del seu oncle. El piano, el cant, les lliçons… A ella no li interessaven gens. Li agradava anar al teatre, sí, i tocava molt bé la guitarra, però només tocava per passar el temps, quan hi havia companyia. El seu somni era ser pediatra, ocupar-se dels nens, però el seu oncle no l’hi va permetre: estava gelós dels professors, dels companys de curs, potser fins i tot dels conserges. No va ser la Geli qui va deixar la universitat. Va ser en Wolf qui la’n va apartar.

—I el seu penjoll? —va afegir en Mutti—. El que tenia forma d’esvàstica.

—Sí —va dir en Sauer—. Té cap idea d’on pot haver anat a parar? Al cos no l’hi vam trobar.

L’Elfi Samthaber va moure el cap.

—Ni tan sols sé per què se’l posava sempre.

—Era un regal del seu oncle, si no m’equivoco.

—No —va respondre la noia amb una mirada freda—. S’equivoca. No era pas un regal. Era una marca.

Quan van tornar a sortir al món exterior, deixant rere seu la pau de Sant Lluís i el dolor rabiós de la jove Elfi, la manifestació antinazi s’havia dispersat. Pel carrer, el trànsit tornava a circular sense alteracions, i davant les dues fonts de la plaça, on fins poc abans es reunien els estudiants amb els seus cartells, havien aparegut una violinista i un guitarrista, amb les fundes obertes a terra perquè els hi deixessin diners. Ella en un costat de la plaça i ell en l’altre, competien per veure qui tocava més fort per atreure públic.

—No sé què pensar —va dir en Mutti, parant-se a pocs metres de la violinista i encenent un cigarret—. I tu?

—Jo penso massa coses i tot —va respondre en Sauer.

—La versió de la noia em sembla creïble.

—Un home proper a l’oncle, no gaire jove, que viu a Munic, però que està en condicions de deixar-ho tot d’un dia per l’altre per traslladar-se a una ciutat cara com Viena… I molt bons motius per voler fugir.

—Pobra Geli. Amb un protector semblant, jo també m’hauria acabat engegant un tret.

—Però l’Elfi està convençuda que no es va suïcidar. Quan ha dit allò… Et sembla que volia dir que l’havia mort ell?

—Ximpleries. Tenim proves i més proves que en Hitler era fora de Munic. Em fa ràbia, però és així.

—D’acord, però podria haver fet que la matés algú altre —va dir en Sauer.

—No, no té sentit. No hi havia manera d’entrar en aquella habitació. Estava tancada per dins, i la finestra…

—Espera. Dius que estava tancada per dins.

—Amb la clau al pany.

—Sí, però qui l’hi va ficar, i quan? I si hagués estat en Winter, per exemple, just després de tirar la porta a terra?

En Mutti va sospesar la hipòtesi.

—No veig com hauria…

—Suposem que la Geli no es va tancar amb clau allà dins, aquella tarda, o, més ben dit, aquell vespre, perquè fins a les nou va estar parlant per telèfon amb la seva millor amiga. Suposem que la porta era oberta. Arriba algú de fora, la mata, ho prepara tot perquè sembli un suïcidi i tanca amb clau. L’endemà al matí, en Winter, que està involucrat en el crim, tira la porta a terra i és el primer d’entrar a l’habitació. Tot seguit aprofita la confusió general per ficar la clau al pany per la part de dins, et voilà: tothom pensa que la porta era tancada per dins.

De l’altre costat de la plaça, on el guitarrista tot just havia acabat una demostració de virtuosisme, van venir aplaudiments. A pesar del brunzit dels cotxes del carrer, es va sentir el dringar de les monedes que els espectadors li llançaven a la funda. Per tota resposta, la violinista davant en Mutti va emprendre el Caprici núm. 1 de Paganini amb energia.

—Podria haver anat així —va continuar en Sauer—. És una mica novel·lesc, però que en Winter va mentir sobre els fets és evident.

—I a la dona me la imagino perfectament, amb una pistola a la mà. Has sentit com l’ha anomenat, l’Elfi? L’harpia.

El dirndl més curt del que marcava la tradició per ensenyar una mica més de cama nua.

—Tornem a peu? —va preguntar en Sauer.

—Però no perdrem temps?

—La carta és plena d’indicis, hi he de reflexionar, i ja saps que me’n surto millor quan camino.

—Jo reflexiono millor mentre bec.

—Doncs anem passejant cap a una cerveseria, d’acord?

En Mutti hi va estar perfectament d’acord: va proposar que fessin parada a l’Augustiner de la catedral, que els venia de camí per anar a la seu central i a més tenia búfal a l’ast al menú, un plat que li encantava.

No hi van arribar. Amb prou feines havien deixat enrere el Ring, en el punt on Ludwigstrasse desembocava a Odeonsplatz a l’alçada del Hofgarten, quan en Sauer es va quedar quiet amb un pas a mig fer, fulminat per un pensament que d’entrada no aconseguia enfocar.

—Què passa? —va dir en Mutti, mirant al seu voltant—. Has vist algú?

—Espera —va dir en Sauer, concentrat en l’esforç de recordar què era exactament el que li havia estroncat el fil dels raonaments. Sobre què reflexionava en aquell instant? La carta, els passatges en què l’enamorat recordava una trobada de divendres, el que parlava de rejoveniment i les referències als viatges d’en Hitler, que semblaven suggerir un tracte de feina.

—És per alguna cosa que ha dit la noia, o potser jo?

—No, ha estat quan hem entrat a la plaça —va dir en Sauer, i es va girar per mirar el carrer que havien deixat enrere: a l’esquerra, l’imponent palau Leuchtenberg, a la dreta, la façana baixa del Hofgarten, els antics jardins de la residència reial reconvertits en un parc públic amb cafès i botigues de luxe.

Llavors la va veure: a la cantonada més allunyada de la plaça, gairebé a la cruïlla amb el Ring, es destacava inconfusible la silueta d’una cabina telefònica. A Munic n’havien aparegut centenars cap a la meitat de la dècada anterior, i, malgrat el cost desproporcionat de les trucades, es feien servir molt. En aquell moment, a banda de la dona que hi havia a dins, dos homes i un noi feien cua per entrar-hi.

—Mutti —va dir en Sauer quan la vista de la cabina va fer aflorar el corrent subterrani dels seus raonaments—. Som un parell de ximples. L’Elfi Samthaber ens ha donat l’indici més important de tots, però la carta no hi té res a veure. Deixa’m veure el plànol de l’apartament, corre.

Esforçant-se inútilment per arribar ell també a les conclusions del seu company, en Mutti va treure el plànol que havia dibuixat aquell matí i el va passar a en Sauer, que el va agafar com si fos l’última cantimplora en un desert il·limitat.

—Recordes on són els telèfons de la casa? —va preguntar.

—N’hi ha un al rebedor —va dir en Mutti, concentrant-se—, just davant la porta, i un a la biblioteca, a la cantonada, al costat de les butaques.

—Exacte —va dir en Sauer, que es va treure una ploma de la jaqueta i va afegir aquella informació al plànol.

—Ho entens? —va preguntar en Sauer, ensenyant-lo al company—. Un al rebedor i un a la biblioteca!

En Mutti se’l va mirar, perplex.

—Siggi, estàs bé? Sembla que estiguis posseït.

—Fixa-t’hi bé —va respondre l’altre, repetint sense adonar-se’n el consell que li havia donat el fantasma de la Geli—. Mira on són els telèfons i recorda el que ens ha dit la noia.

Llavors en Mutti va tornar a examinar el plànol, amb l’expressió condescendent de qui cedeix als desitjos d’un nen terroritzat pel monstre que viu sota el seu llit. Però quan també ell va veure per fi el que havia copsat en Sauer, quan en ajupir-se a terra per mirar sota el llit s’hi va trobar dos ulls grocs i una filera de dents esmolades, la seva cara va perdre de sobte tot el color i totes les certeses.

Sense dir ni una paraula més, els dos inspectors van arrencar a córrer tot seguit cap al fons d’Odeonsplatz, a la parada de taxis més propera.