45

Va arribar a Munic que encara no eren les vuit, i el vespre amb prou feines començava a tenyir-se de rosa. A aquella hora, en Mutti encara solia ser a la seu central, o sigui que en Sauer va córrer cap a la primera cabina pública i li va trucar. L’havia de posar al corrent de moltes coses, i pensava comunicar-li aquella última intuïció: la identitat de l’home que havia convidat la Geli a fugir amb ell, potser el mateix que havia signat els falsos missatges de suïcidi d’en Hatzke, d’en Maier i d’en Heigl. Però havia d’estar atent. Com deia sempre el seu company, no es podia refiar de ningú.

El telèfon del seu despatx compartit sonava sense que l’agafés ningú.

Va tornar a mirar l’hora al rellotge de l’estació: faltaven cinc minuts per a les vuit. En Mutti sempre era a la feina fins a les vuit, sempre. Se n’havia d’anar abans precisament aquell vespre?

Va penjar i va marcar el número dels calabossos: potser encara no havia sortit de l’edifici i tindrien temps d’aturar-lo.

—Seu d’Ettstrasse, bona tarda. Com el podem ajudar?

—Soc l’inspector Sauer, de la secció de crims violents.

—Ei, Sauer, com va? No estaves de vacances?

—Hola, Pavel, perdona, no t’havia reconegut. Estic de vacances fins dilluns, sí, però he de parlar amb en Forster. L’has vist passar?

—Fa unes quantes hores que ha sortit. No sé si tornarà, no ha deixat cap missatge.

«Fa unes quantes hores que ha sortit», es va repetir en Sauer, mentre una taca negra i amenaçadora se li estenia sobre el cor.

—També hi ha un missatge per a ell —va continuar en Baumann—. Ha trucat un paio, volia parlar urgentment amb ell. Pel cas Raubal, ha dit.

L’altaveu de l’estació va avisar de la sortida imminent del tren cap a Salzburg. Per un instant a en Sauer li va semblar entreveure el sergent Julian a l’extrem del seu camp de visió, però no hi va parar gaire esment. Tenia altres pensaments al cap.

—El cas Raubal, has dit?

—Sí. No era el que seguíeu plegats?

—El vam tancar dilluns. És per això que estic de vacances. Però pots donar-me el missatge a mi, si era urgent.

—Mmm. No seria regular, saps?

—I tant que ho sé. Però en Forster no hi és, i si no és que vols anar a buscar directament en Tenner…

—Ell tampoc no hi és. Reunió al ministeri.

—… val més que m’ho diguis a mi i mirem de què es tracta.

—És clar. Tens raó. Doncs escolta. Pots prendre nota?

En Sauer es va furgar les butxaques.

—Sí.

—El missatge és d’un tal Franz Polten. Treballa com a cambrer al Bratwurst-Glöckl…

«La cerveseria on en Schirach diu que va veure en Hitler i en Hoffmann divendres al vespre».

—… i aquest és el número al qual li has de trucar. Amb urgència. Semblava agitat.

—Ho faig ara mateix. Gràcies. Si en Mutti torna, digue-li que vingui a casa meva. He de parlar amb ell.

—Servus —va respondre el policia dels calabossos, i va penjar.

En Sauer va mirar al seu voltant, recordant tot d’una haver vist en Julian, però no el va tornar a veure enlloc, i es va dir que devia haver-se confós. Va ficar una altra moneda al telèfon i va marcar el número d’en Polten. Després d’una desena de tons, quan l’inspector ja anava a penjar, finalment va respondre algú. No era un home, sinó una dona, i el soroll de fons era tan eixordador que la comunicació es feia difícil.

—Digui?

—Bona tarda. Soc l’inspector Sauer, de la policia criminal…

—L’inspector què? —va repetir la dona, cridant al telèfon.

En Sauer va repetir el que havia dit en veu més alta.

—L’inspector Sauer. De la policia de Munic. Busco en Franz Polten.

—En Franz què? Ho pot tornar a dir?

—Franz. Polten —va articular en Sauer.

—D’acord, un moment —va respondre la dona, i va començar a cridar el nom de l’home en un espai que devia ser força gran, i amb molta gent.

Va passar gairebé un minut abans que en Polten es posés al telèfon.

—Sí. Bona tarda. L’inspector Forster? —va preguntar en to circumspecte.

—Soc un company seu, l’inspector Sauer.

—Jo volia parlar amb…

—L’inspector Forster i jo treballem plegats —el va interrompre en Sauer—. I el titular del cas Raubal soc jo. És d’això que volia parlar amb nosaltres?

—Perdoni’m, però no el sento bé —va dir en Polten.

—Soc jo, el titular del cas Raubal. L’inspector Sauer. Què ens havia de dir?

—Per telèfon no gran cosa. Pot venir al lloc on soc?

—I on és?

—Al Wies’n —va respondre l’home—. A la carpa Paulaner.

—Em pensava que treballava al Bratwurst-Glöckl…

—M’han acomiadat. Pel que vaig veure i els he d’explicar. Però no per telèfon.

—Doni’m almenys alguna dada. Aquest vespre no podré venir.

—Jo soc aquí cada dia, també demà al matí, si vol.

—No em pot dir de què es tracta? Tenia entès que era urgent…

—Em sap greu, el sento malament…

—No sé quan podrem venir a veure’l —va cridar en Sauer, i uns quants passants es van girar—. Si és tan urgent, digui-m’ho per telèfon. Això és una investigació, no és pas un joc!

A l’altra banda del fil hi va haver un llarg moment de vacil·lació, o potser era que aquesta vegada tampoc no l’havia entès, en Polten. L’inspector estava a punt de repetir la petició quan l’home va dir:

—L’inspector Forster va venir ahir al Glöckl. Volia saber si divendres passat havíem tingut herr Hitler a l’establiment. Herr Zehntner va respondre que no. Però no és cert.

En Sauer va sentir que el cansament li queia per sobre com un líquid viscós.

—El vaig servir jo —va continuar en Polten en l’estrèpit de l’Oktoberfest—. Era en una sala privada amb una noia. Una rosseta, molt jove, ben vestida.

—La Geli? —va preguntar l’inspector, estrenyent l’auricular fins que es va fer mal. Si haguessin estat plegats en aquella cerveseria el vespre de la presumpta mort, tot el que havien donat per descomptat fins llavors es desfaria com la neu al sol.

Però les coses no havien d’anar així.

—No. No era la Geli —va respondre en Franz Polten—. En un moment determinat, mentre jo servia el xampany, ell li va agafar la mà i li va dir Eva.

«Si Mahoma no va a la muntanya —deia sempre en Mutti—, la muntanya anirà a Mahoma, i encara serà pitjor per a ell». En Sauer, doncs, va arribar a la porta de casa d’en Forster a les nou tocades, esperant que qui li vingués a obrir la porta fos el company i no la seva dona, la Lina. Des que havia confessat els seus pecats de joventut, la idea de trobar-se-la li feia una mica de por, tot i que era improbable que en Mutti li hagués explicat el secret.

Per sort, va ser ell qui va aparèixer al llindar amb una expressió de sorpresa, com si en lloc d’en Sauer s’hagués presentat a casa seva el president Hindenburg en persona.

—Siggi —va dir—. Has tornat.

—Fa una hora. Perdona’m per venir sense avisar d’aquesta manera, però havia de parlar amb tu, i tens el telèfon espatllat des de fa mesos.

—Me l’he fet arreglar! —va exclamar en Mutti.

—Ah. No ho sabia.

—És igual. Jo també t’he d’explicar coses, i en persona. Entra, vine. Fas molt mala cara. Sembla que hagis anat i tornat de Viena en un sol dia, però en un vagó de bestiar.

—Han estat unes vint-i-quatre hores mogudes.

—Bé, és una sort. La setmana passada començàvem a avorrir-nos una mica —va respondre en Mutti amb el seu somriure característic. Va portar l’amic fins al fons del passadís—. Parlem al meu estudi, si no et sap greu. Els nens estan a punt d’anar a dormir.

—Sí, no els vull molestar.

—Ah, per a ells no seria una molèstia. L’oncle Siggi és la seva joguina de carn i ossos preferida. És per tu que m’amoïno.

Es van asseure a les dues butaques de l’habitació privada d’en Mutti. En Sauer de seguida va notar que hi havia alguna cosa diferent, però no hauria sabut dir de què es tractava.

—Començo jo o comences tu? —va preguntar l’inspector adjunt.

—Tu primer —va respondre l’altre, desorientat, sense saber ben bé per què.

—D’acord. Posa’t còmode, perquè t’he de fer tres revelacions bomba. La número u —va començar en Mutti aixecant el dit índex—. Sé d’on van agafar la sang de porc.

En Sauer va esbatanar els ulls.

—Sí, de debò. Aquest matí, la primera cosa que he fet ha estat anat a l’escorxador, i he preguntat a la gent com es podien aconseguir uns quants litres de sang de porc en cas que es necessitessin. No m’hi he presentat amb la credencial. Quan em miraven amb estranyesa, els explicava que era per cuinar: la meva mare feia una botifarra negra excel·lent, en vaig guardar la recepta.

—Mutti, quin fàstic.

—No, no, t’equivoques. Ben cuinada és molt gustosa. Algun dia te la deixaré tastar. En fi, d’aquesta manera he obtingut algunes adreces, i he començat per la que quedava més a prop de casa d’en Hitler, allunyant-me’n en espiral fins que he trobat la que ens interessa: la carnisseria Helbok, a Luisastrasse. Des de Prinzregentenplatz hi ha vint minuts a peu, i, saps què? Dissabte al matí van rebre una comanda insòlita: sis litres de sang de porc per endur-se llavors mateix. Van haver de trucar a dues carnisseries més per reunir-ne la quantitat demanada.

—O sigui que queda confirmat que en Fischer deia la veritat!

—Espera, espera. Aquesta només era la revelació bomba número u. La número dos —va continuar l’inspector adjunt aixecant un segon dit— té a veure amb herr Zehntner, el propietari del Bratwurst-Glöckl. Saps que ahir vaig anar a parlar-hi, i es va negar a confirmar la presència d’en Hitler o d’en Hoffmann al seu local divendres al vespre.

—En realitat…

—Per això he estat preguntant aquí i allà per ell, i saps què he esbrinat? Té el carnet del Partit. Afiliat número 3.425. No és un membre d’última hora, vaja. O sigui que seria ben capaç de mentir per protegir el Führer. Una mica com has fet sempre tu.

—Mutti —va dir en Sauer en un to d’esgotament.

—Perdona. Se m’ha escapat.

—Sigui com sigui, sobre el Bratwurst-Glöckl jo també tinc novetats. T’he trucat a la seu central, quan he arribat, i hi havia un missatge per a tu d’un cambrer que herr Zehntner acabava d’acomiadar. Un tal Franz Polten. Afirma que va servir en Hitler en una saleta privada de la cerveseria justament divendres passat. I no estava sol. Anava amb una noia molt jove i ben vestida…

—La Geli? —va preguntar en Mutti.

—És el que he preguntat jo, també, però no, segons el cambrer es diu Eva.

L’inspector adjunt es va deixar caure altra vegada sobre la butaca, acompanyant el gest d’un llarg xiulet.

—Com la secretària d’en Hoffmann.

—Exactament —va dir en Sauer.

—El misteri es torna dens.

—O potser s’aclareix. Ves a saber. I la tercera revelació?

En Mutti va tornar a seure a la punta de la butaca, mirant-se l’amic als ulls amb una expressió excitada.

—Aquesta et deixarà de pedra. Saps aquells dos noms que et va donar l’Strasser? En Hanfstaengl i en Maurice? Els he investigat: el segon és un rellotger amb un passat de militància a les SA, un peix petit, però el primer…, l’Ernst Hanfstaengl, dit Putzi, fill de l’altíssima burgesia bavaresa, educat a les millors universitats americanes, pianista de talent. La seva família posseeix unes quantes editorials, i saps que va reunir els fons per publicar Mein Kampf?

—No ho sabia.

—També va compondre l’himne nazi, Sieg Heil, inspirant-se en el de Harvard. I durant anys va ser el confident íntim de l’oncle Alf, fins al punt que un diari sensacionalista britànic va insinuar que entre tots dos hi havia una tendresa…

—En Hitler, homosexual? —va exclamar en Sauer.

En Mutti va arronsar les espatlles.

—Per què no? Recordes l’escàndol de les festes d’en Röhm? El Post en va parlar durant tot l’estiu… Que al Partit hi ha terreny fèrtil per a les desviacions està bastant provat, diria. I és justament aquí que tenim la tercera revelació. Aquest matí he anat a veure el bo d’en Putzi. Té una vil·la vora l’Isar, a prop del Maximilianeum, i quan li he trucat per demanar una cita no ha oposat gens de resistència. Al contrari. Semblava tenir moltes ganes de col·laborar, cosa que, certament, ha demostrat de sobres.

—Què vols dir?

—Que l’Ernst Hanfstaengl té unes quantes pedres a les sabates, i frisava per treure-se’n alguna davant un inspector de policia. Pel que sembla, últimament ell i en Hitler ja no són tan íntims. En altre temps, a en Hanfstaengl el convidaven a totes les festes, i, sovint, el moment culminant de la vetllada era un duet de piano i veu format per ell i una certa noia que coneixem…

—La Geli?

—La Geli. En Putzi la coneixia molt bé, i es moria de ganes de parlar-me’n.

—Si us plau —va dir en Sauer posant-se una mà al front—. No em diguis que ell també l’estimava i que hi va tenir una relació…

—Bé, seria molt convenient que hagués anat així, tenint en compte que el seu cognom comença per hac, és decididament més gran que ella i hauria tingut diners per portar-la a la fi del món, però temo que una història d’amor entre tots dos hauria estat impossible.

—Realment prefereix els homes?

—No sé què prefereix. Però escolta com m’ha descrit la Geli —va dir en Mutti, buscant alguna cosa al seu voltant amb la mirada—. La llibreta. L’he deixat a la jaqueta. Espera un moment.

Mentre el seu amic era fora de l’habitació, en Sauer va intentar concentrar-se en la sensació d’incongruència que havia sentit en entrar. Potser estaven col·locats d’una altra manera, els mobles? No li semblava que fos allò. La il·luminació, doncs? De vegades n’hi ha prou de canviar un llum per alterar una sala. Llavors va veure el barret al penja-robes i es va quedar astorat: en Mutti no havia dut mai bombins, preferia boines flexibles o amb la visera llarga. Es va posar dret i s’hi va acostar. Era de bona qualitat, però tenia les vores una mica gastades. Se’l va passar entre els dits i després el va girar per estudiar-ne el farciment. El nom de l’etiqueta era el d’una botiga del centre que anys enrere havia estat famosa, però que ara havia tancat per la crisi.

Quan en Mutti va tornar a l’habitació amb la llibreta, en Sauer va plantejar el tema amb naturalitat.

—Barret nou? —va dir.

El seu company va fer una mirada al penja-robes.

—Aquest? No, me’l va regalar la Lina fa temps.

—Molt bonic —va dir en Sauer.

—A mi no m’agrada, encara no me l’he posat mai. Fa que m’assembli a en Hardy, i jo d’en Hardy ja en tinc les dimensions.

En Sauer va esbufegar. En Mutti sempre aconseguia fer broma de tot. Com s’ho hauria fet sense ell?

—Continua la teva història —li va demanar.

—Sí —va respondre l’altre tornant a seure—. Saps què m’ha dit en Hanfstaengl quan li he preguntat per la Geli? «La Geli Raubal no era més que una puteta sense cervell».

—Caram.

—«Tenia l’atractiu vulgar d’una cambrera descarada de comèdia, però no en posseïa ni la intel·ligència ni el caràcter».

—Un admirador.

—«La seva màxima aspiració era anar abillada amb roba cara, i en Hitler, evidentment, frisava per acontentar-la a canvi de certs favors particulars».

En Sauer es va abocar endavant a la butaca, com si volgués sentir-lo millor. La cosa es tornava interessant.

—«Només conec la història a través de tercers, i no és la mena de coses que en general una dona confiï a un home, però, pel que sembla, una vegada va dir a una amiga seva que el seu oncle era un monstre. “No tens ni idea de les coses que m’obliga a fer”».

—Més confirmacions —va dir en Sauer, assentint.

—Més que simples confirmacions —va respondre en Mutti—. Mira què m’ha explicat, al final: «El primer indici que en la seva relació hi havia alguna cosa incorrecta me’l va proporcionar al principi de l’any passat en Franz Xaver Schwarz, el tresorer del Partit. Llavors érem amiguets. L’hi havia encoratjat jo, a dedicar-se a les finances d’en Hitler, que naturalment es trobaven en un desordre desesperant. Un dia el veig pel carrer, amb la cara que fa un home quan té el cor als peus. Com que, en aquella època, tots dos érem molt pessimistes respecte al futur del Partit, vam començar a intercanviar planys, i al final ell em va explicar l’última que havia fet en Hitler. Un home, ves a saber com, s’havia apoderat d’una carpeta de dibuixos pornogràfics signats pel gran líder en persona, i ara amenaçava de divulgar-los a la premsa. En Schwarz els hi havia hagut de comprar a un preu exorbitant, traient els diners de les arques del Partit, òbviament, i abans de portar-los a en Hitler hi havia donat un cop d’ull. Doncs bé, no es tractava d’esbossos íntims de la Geli Raubal amb tots els detalls anatòmics? La mena de cosa que ni tan sols un voyeur pervertit no gosaria plasmar en paper, i encara menys obligant una dona a posar per a ell. Però a la Geli, naturalment, no calia que l’hi obliguessin. Posar per a ell era el preu que havia de pagar per disposar de tota aquella roba cara, per continuar tenint aquella existència daurada. Si hagués dit que no a les peticions de l’oncle, ell se n’hauria buscat una altra, i a ella se li hauria acabat la bona vida».

La veu d’en Mutti s’havia anat afeblint a mesura que llegia, fent-se cada vegada més fluixa fins que gairebé no se’l sentia, i tot seguit es va fer un silenci incòmode i culpable, com el d’algú a qui han sorprès furgant entre els secrets íntims de gent completament desconeguda.

—Què et sembla? —va dir al final, veient que en Sauer no mostrava cap reacció—. No s’ho pot haver inventat tot, o sí?

—Diguem que des d’ahir he sentit prou històries com aquesta per començar a sospitar que hi ha d’haver una part de veritat —va respondre en Sauer, i va fer un resum al company de tot el que havia descobert gràcies a l’Otto Strasser, el pare Pant, el difunt Kurt Heigl i, sobretot, la carta original d’en Wolf.

—Ho dius de broma —va dir al final l’inspector adjunt, més seriós del que en Sauer l’havia vist mai—. Una carta pornogràfica de l’Adolf Hitler adreçada a la seva neboda. I tu l’has llegit.

—Encara més —va respondre l’altre—. La vaig agafar, Mutti. I l’he portat a Munic.

Per un instant, el temps va semblar aturar-se a l’estudi desordenat de casa d’en Forster, com coagulat al voltant d’aquella notícia i de la infinitat de conseqüències imprevisibles que podia implicar. Llavors, l’inspector adjunt va parlar i el temps va tornar a fluir, però a una velocitat diferent, amb un pes del tot alterat.

—La tens aquí? —va preguntar, amb la boca seca.

—No —va mentir en Sauer—. L’he amagat.

—On?

—En un lloc on no anirà a buscar-la ningú. Perdona que em faci el misteriós, però en Heigl ha mort per culpa d’aquesta carta, i potser la Geli també. No vull que li passi a ningú més.

—A banda de tu, vols dir.

—Jo no tinc família —va dir en Sauer, i, mentre ho deia, la cara de la Rosa es va destacar entre els seus pensaments.

—Ho entenc, però jo no tinc por d’aquesta gent.

—N’hauries de tenir, Mutti. N’hauries de tenir.

Era el moment de revelar-li la seva intuïció, de dir-li qui s’amagava, segons ell, rere la sigla «H.», però el mateix motiu que l’havia empès a mentir sobre la carta va fer que en Sauer es contingués. Potser més endavant. Potser quan fos realment necessari.

—D’acord, doncs —va dir l’inspector adjunt—. I ara com procedim?

—Haurem d’anar a parlar amb aquell cambrer, en Polten. I després trobar una manera de veure en Hess, l’únic que ens falta de la llista.

—I en Maurice. El rellotger de l’Strasser.

—Sí, ell també. Però abans he de descansar una mica. I també menjar, potser. Des d’ahir que no he pres res, i començo a sentir-me dèbil…

—Si ho hagués sabut abans, hauria demanat a la Lina que et fes alguna cosa —va dir en Mutti, dolgut.

—No et preocupis —el va tranquil·litzar en Sauer, posant-se dret i preparant-se per marxar—. A casa dec tenir algunes sobralles.