38

Quan va arribar a la Torre Xinesa, feia tard. La Rosa l’esperava en un banc davant de la gran pagoda de fusta, amb l’expressió tensa de qui ha arribat abans d’hora a una cita important i, de mica en mica, a mesura que van passant els minuts, comença a sospitar que l’altra persona no vindrà. Vista de lluny, sense saber que la miraven, la noia era encara més atractiva: el posat tímid, amb el vestit cordat fins a dalt; la pal·lidesa de la cara coberta de pigues; l’expressió perduda i alhora decidida amb què mirava el món que l’envoltava. Tot era singular en aquella noia.

—Rosa, disculpa el retard —va dir en Sauer, acostant-s’hi a pas ràpid—. He tingut un contratemps.

El somriure de la noia en girar-se cap a ell li va tornar uns quants anys de vida. Se sentia alleujat: no l’havia perdut ja per culpa de les seves maneres pèssimes. Es va sentir «més jove, revigoritzat», tal com havia dit en Heydrich.

—Siegfried! —va respondre ella, provocant-li un estremiment: feia anys que ningú no li deia així—. No et preocupis. Acabava d’arribar.

En Sauer va rebre la mentida amb agraïment i li va allargar una mà per ajudar-la a aixecar-se.

—Anem, doncs? —va dir.

—Anem —va fer ella, oferint-li la mà dreta, llisa i calenta com un còdol a l’estiu.

La primera destinació era a poques passes: un petit edifici ocre rematat per una teulada triple i acampanada de color verd que rebia el nom de Gaststätte Chinesischer Turm. El cos central de la fonda, un cub de dues plantes on s’obrien cinc finestres rectangulars sense porticons, estava encaixat entre dos cubs més petits, d’una sola planta, que feien la guàrdia a una terrassa ocupada per tauletes acollidores de ferro i fusta. En Sauer hi havia sopat moltes vegades: li agradava la vista a la Torre Xinesa, la famosa pagoda de fusta de cinc pisos que des de feia més de dos segles vigilava benigna la vida social de Munic. Ves a saber quantes parelles s’havien format des del 1789 en aquella clariana pavimentada al cor verd del Jardí! I ves a saber si succeiria el mateix entre la Rosa i ell. Malgrat que la coneixia des de feia pocs dies i a despit de la gran diferència d’edat, gairebé vint anys, l’inspector considerava amb ànsia la possibilitat. Sens dubte, ho desitjava.

Un cambrer els va rebre al capdamunt de l’escala de pedra i els va acompanyar a una tauleta lliure.

—Benvinguts a la Gaststätte. Què els puc portar per beure?

En Sauer va mirar la Rosa.

—Vi? —li va preguntar, tal com creia que li pertocava.

Ella va fer una ganyota.

—En realitat, no és que m’agradi gaire beure.

—Aleshores, de moment, només aigua. I les cartes.

—Naturalment —va respondre el cambrer.

A continuació, va fer entrexocar els talons i es va retirar ràpid a l’interior de la fonda. Devia tenir un passat de militar; d’altra banda, com la meitat dels cambrers alemanys. No era fàcil adaptar-se a altres oficis després de ser a les trinxeres.

—Però tu no eres abstemi? —va preguntar la Rosa, amb el front deliciosament arrufat.

—És clar, ja ho saps.

—I hauries begut vi per a l’ocasió?

—Ho hauria intentat. No sempre he estat abstemi.

La noia el va mirar intrigada.

—Hi deu haver una història al darrere. Me l’expliques?

En Sauer va fer que sí amb el cap.

—Però no és pas una història d’aperitiu. És millor que te l’expliqui després de les postres.

—Entesos. Ara, si no et sap greu, me n’aniré un moment a retocar-me el nas —va dir la Rosa, i es va aixecar—. En realitat —va afegir en veu baixa, inclinant-se a sobre d’ell gairebé fins a fregar-lo—, jo no em maquillo. Només és una manera simpàtica de dir que m’he d’escapar al bany.

Després de quedar-se sol amb un corb negre que es movia per la balustrada de la terrassa, en Sauer reia encara per sota el nas quan un desconegut va seure davant d’ell a la cadira de la Rosa.

—Em sap greu, però aquest seient està ocupat —va dir l’inspector.

—No s’amoïni, herr Sauer. Hi seré poca estona, només el mínim indispensable —va respondre l’home. Era esprimatxat i no gaire alt, i vestia amb una barreja estranya de deixadesa i afectació, com si tingués gust però no diners, o al contrari. La cara, perfectament afaitada i dominada per uns ulls negres i profunds que brillaven d’intel·ligència, semblava, un cop més, familiar—. Com van les seves investigacions?

—Però vostè qui…

—Perdoni, no m’he presentat. Em dic Strasser, Otto Strasser. M’imagino que ja deu haver sentit el meu nom, i, si no m’equivoco, s’ha vist amb el meu germà justament avui, a la vil·la d’en Müller.

«Fantàstic —va pensar en Sauer—. Ara ni els he d’anar a buscar; em venen a trobar ells».

L’Otto Strasser no era tan famós com en Gregor, però ni tan sols un policia que es mantenia allunyat de l’actualitat política podia no conèixer el líder del Front Negre, abans molt fidel a en Hitler i després expulsat del Partit Nacionalsocialista perquè posava massa l’accent en el component socialista.

—És un plaer coneixe’l —va mentir en Sauer—. I m’agradaria parlar amb vostè de la investigació en curs, però, malauradament, en aquest moment no estic de servei. En realitat, estic de vacances tota la setmana, i espero una amiga que tornarà de seguida.

—La seva amiga trigarà una mica, temo —va replicar l’Strasser amb un somriure sorneguer.

—Què vol dir? —va preguntar en Sauer, ja preparat per aixecar-se.

—No passi ànsia, estigui tranquil. Senzillament, en aquestes fondes històriques de vegades les portes es bloquegen. Ja sap com va: mecanismes antics, poc manteniment… Els cambrers ja se n’han adonat, i veurà com l’alliberen en pocs minuts. En el pitjor dels casos, hauran d’avisar un ferrer. I, encara que en Markus Hatzke no està disponible —va afegir l’Strausser amb una lluïssor sinistra als ulls—, estic segur que se’n sortiran.

En Sauer va inspirar a poc a poc, serrant les dents. Així doncs, era aquell el joc al qual herr Strasser l’estava convidant.

—Si li passa res…

El seu interlocutor va arrufar les celles.

—És clar que no. Per qui m’ha pres? He vingut només per parlar. Per ajudar-lo, si m’ho deixa fer. Sé que té una llista. La puc veure?

—Quina llista?

—Endavant, no em prengui el pèl. Sé molt més del que es pensa. De fet, sé molt més del que vostè sap, i l’he volgut veure justament per a això: per compartir informació útil per a la seva investigació.

—I quin avantatge en trauria vostè?

—No és evident?

«Sí que ho és. Però t’ho vull sentir dir a tu».

—La mort de la Geli Raubal s’ha tractat com un episodi secundari —va continuar dient l’Strasser—. L’enèsim suïcidi a Baviera. Hi ha un registre específic, com vostè deu saber, i la Geli n’és la que fa cent noranta-tres. En Hatzke, el número 194. En Herbert Maier, el número 196. Una companyia alegre.

En Sauer va mirar cap a l’interior de la fonda, però no hi va distingir cap moviment.

—La Geli, però, no era una noia qualsevol —va afegir l’Strasser—, i la seva mort, encara que fos per suïcidi, no és una mort qualsevol. El resultat de les investigacions oficials és molt important per a aquells que, com jo, proven de frenar l’avanç de herr Hitler. Així doncs, he vingut per oferir-li una informació molt valuosa.

—I què vol a canvi?

—Sé que hauria de respondre «no res», però, de fet, hi ha una cosa que pot fer per mi. Res que no estigués disposat a fer vostè mateix, en qualsevol cas.

—De què es tracta?

L’Strasser va alçar una mà.

—Abans cal que parlem d’altres temes molt més interessants. La llista?

En Sauer s’ho va rumiar un instant i es va dir a si mateix que el fet de mostrar-l’hi no podia causar cap dany. Probablement coneixia ja els noms i només feia teatre. Va treure el full de la jaqueta i l’hi va allargar.

—És com m’ho imaginava —va comentar l’Strasser després de llegir la llista—. Molta intel·ligèntsia i poca intel·ligència. El boig, el gras, el bagasser, el xantatgista, el vividor. En Vogl qui és?

—El professor de cant.

—Ah, és clar. Inofensiu. Ja ha parlat amb els altres?

—Tots, tret d’en Hess.

—No s’ha perdut res. En Hess no és pas un gran orador. Està sempre amb la boca tancada i aquella mirada perduda en el no-res. El número dos del Partit, segons en Hitler, però per a mi que no hi és tot. O això, o bé és el custodi de secrets més gran de la història. En Göring és molt més interessant —va dir l’Strasse—. Un gran home, a la seva manera: fatxenda, fanfarró, rapinyaire, però el seu valor militar i el saber fer en societat són indiscutibles. Llàstima que des del 1923 sigui un drogoaddicte. Ferit a l’engonal al putsch. Els metges es van equivocar amb les dosis de morfina: li van curar la infecció, però li van causar dependència.

En Sauer va recordar les pastilles que li havia vist empassar-se a l’hidroavió, els flascons que descansaven damunt de l’escriptori de la Braunes Haus.

—No es cregui ni una paraula del que li ha dit —va afegir l’Strasser—. No sé qui menteix més, si en Hoffmann o ell. Encara que, sens dubte, la palma del pitjor home se l’emporta el fotògraf. Ningú no s’explica el poder que té sobre l’Adolf Hitler, però, naturalment, ningú no està al cas dels xantatges sexuals…

En Sauer es va estremir.

—Xantatges sexuals?

—A herr Hitler li agraden les noies joves, i a l’estudi de herr Hoffmann n’hi treballen unes quantes… Però pensi quin cop de sort: l’oncle Alf no es va encapritxar d’una d’elles, sinó de la petita Henny.

—La filla d’en Hoffmann —va dir en Sauer.

El record del seu diàleg era molt fresc. «Tu saps què em va fer —havia dit, parlant amb en Schirach—. Tu ho saps perquè el meu pare…».

—Deixar entrar un fotògraf a la teva vida privada és una pèssima idea. Ja se sap que els fotògrafs fan fotos. I les conserven. —L’Strasser va seguir llegint el full—. En Schirach no és tan interessant. Ves a saber per què és a la llista. Quant a en Goebbels… Coneix la història del triangle?

En Sauer va fer que no amb el cap.

—A en Hitler li agraden joves, però el Partit el voldria veure amb una dona madura i, si és possible, de l’alta societat. Al llarg dels anys n’hi han presentat desenes: frau Wagner, frau Bechstein, frau Shirer… Totes excel·lents, però ell no en triava cap. Massa grans, o massa independents, ves a saber. Llavors va conèixer la Magda Quandt, exdona d’en Günther, el magnat, i nazi des dels primers temps. Ho té tot: patrimoni, classe, coneixements, atractiu. A més, de seguida crida l’atenció del Führer. Llàstima que a aquelles altures ja hagi caigut a la xarxa d’en Joseph Goebbels, per a qui fa de secretària particular. En Goebbels és un faldiller empedreït. No sé com s’ho fa amb aquella cara de rata i la cama coixa. M’imagino que deu aplicar al festeig la mateixa implacabilitat amb què persegueix comunistes i jueus. Al principi la Magda s’hi resisteix, però a la llarga capitula davant de la seva insistència. Quan en Hitler fa el pas, és massa tard: el Doctor li ha arrencat la promesa que es casarà amb ell, i no convé perdre un col·laborador tan valuós per una dona. Però sempre es pot organitzar un bon ménage à trois…

Les paraules de la dona que havia irromput enfurismada al despatx d’en Goebbels van ressonar dins el cap d’en Sauer: «No penso esperar fins al Nadal. Un casament sota la neu! És ridícul!».

—Quin panorama, oi? —va dir l’Strasser—. Però aquest és el grup d’homes que envolta el líder nacionalsocialista. En una societat normal, només semblarien una colla d’arreplegats. En canvi, en aquests temps caòtics, molts els comencen a veure com a salvadors. De debò que la República té els dies comptats…

En Sauer es va girar cap a la fonda. Quant de temps havia passat? I la Rosa era realment fora de perill? Es va tombar cap a l’Strasser, que de sobte tenia a la mà una ploma estilogràfica.

—Ha vingut només per parlar-me dels seus draps bruts? No veig que això em pugui ajudar a prosseguir la investigació.

—No, no —va respondre l’Strasser mentre escrivia alguna cosa al full d’en Himmler—. Només em desfogava, perdoni. És informació contextual, si en volem dir així. Els veritables objectius pels quals he volgut parlar amb vostè són dos —va continuar dient, després de desar la ploma—. El primer és completar la seva llista amb noms més interessants. Quan hagi parlat amb aquests dos homes, entendrà que herr Himmler no els hi hagi inclòs. Perquè ha estat ell qui l’hi ha donat, oi?

Va tornar el full a en Sauer, que hi va donar una ullada.

Ernst Hanfstaengl

Maximilianstrasse, 323

Emil Maurice

Gudrunstrasse, 112/a

«He conegut més gent en dos dies que en els últims sis mesos —va pensar en Sauer—. Però almenys aquesta vegada hi ha les adreces». Va plegar la nota i se la va ficar a la butxaca.

—I quin és el segon objectiu? —va preguntar, tornant a mirar l’Strasser.

—El segon objectiu és revelar-li l’últim secret de la Geli Raubal —va respondre l’Strasser, satisfet—, que ella mateixa em va confiar justament aquí, a la Torre Xinesa, l’agost passat, poques setmanes abans de morir.