10

El sergent Julian tenia aparcat el cotxe al lloc de sempre, però aquesta vegada no llegia. Quan va sortir per la porta de Prinzregentenplatz 16, en Sauer va veure que conversava amb dos companys uniformats. En acostar-s’hi, els va reconèixer: eren dos agents que es trobava cada dia als passadissos de la seu central, però no sabia com es deien.

—Tot bé? —va preguntar quan va arribar al Mercedes d’en Tenner.

—Bona tarda, inspector —el va saludar un dels dos agents. L’altre es va limitar a fer una capcinada, portant els dits a la vora de la gorra en senyal de respecte.

En Sauer va assentir.

—Us han enviat a vosaltres a prendre declaració als veïns?

—Sí, però no hi havia gaire per recollir. Hem trucat a tots els apartaments del número 14: ningú no va sentir el tret, ni a la tarda ni al vespre. Ningú no va notar res d’estrany.

—La senyora del primer pis va presenciar el comiat entre herr Hitler i la senyoreta Raubal —va afegir l’altre agent. Després va treure una llibreta i va llegir els detalls que hi havia apuntat—: Cap a les tres. La noia es va abocar al balcó i va preguntar a l’oncle si havia canviat d’idea. Ell va respondre que no i ella va tornar a dins. La veïna diu que li va semblar enrabiada, però no pas trasbalsada.

—Una veïna psicòloga —va comentar en Sauer—. Això és tot?

—Això és tot. L’edifici adjacent de Grillparzerstrasse és encara més lluny de l’habitació de la noia. Ningú no va sentir sorolls sobtats, però sentir-los hauria estat gairebé impossible.

L’inspector va fer que sí amb el cap. Ja s’ho esperava. La confirmació de l’hora que s’havia disparat el tret hauria estat un regal del cel, però aquest cop n’haurien de prescindir.

Va acomiadar els dos agents agraint-los la feina feta —una feina avorrida, ho sabia per experiència, i sovint inútil—. Tot seguit, va pujar al cotxe i va donar a en Julian l’adreça del taller d’en Hatzke.

Mentre el sergent conduïa per les avingudes que connectaven Bogenhausen amb Isarvorstadt, en Sauer va mirar d’ordenar els pensaments, repassar allò que havia esbrinat en aquelles hores i condensar-ho en un esbós de conclusions, però va descobrir que no es podia concentrar. La mirada magnètica i sense fons de l’Adolf Hitler dominava la seva ment.

Van deixar enrere el Parlament, l’Illa dels Museus i el majestuós pont Wittelsbach. Després de recórrer un breu tram pel passeig del riu, van arribar a Baldestrasse, un carrer secundari d’una zona burgesa situada molt a prop del centre. Tots els habitatges i totes les classes socials necessiten un ferrer tard o d’hora, però el fet d’obrir un taller en un barri com aquell demostrava un cert èxit econòmic. En Markus Hatzke devia ser de debò un bon artesà. O, més ben dit, devia haver-ho estat.

—Ja hi som —va anunciar en Julian, aturant-se davant el número 33.

La façana va desorientar en Sauer: era un edifici residencial, quatre pisos de finestres i petits balcons ben cuidats, amb cortines, flors i molts ornaments. No era ben bé allò que s’esperava, i potser hauria pensat que hi havia hagut un error si davant de la porta d’entrada no hagués vist una dona d’uns quaranta anys que estava asseguda plorant, amb els ulls clucs i les mans tancades davant de la boca per contenir qualsevol so. Uns sanglots silenciosos, i per això encara més punyents, li sacsejaven el pit.

En Sauer no es va aturar per preguntar res ni mirar de consolar-la: ja sabia prou del motiu d’aquella angoixa, i tenia pressa per saber-ne més. Va entrar pel portal obert i es va deixar guiar pel lament salvatge que venia del pati interior de l’edifici. Era una veu femenina que repetia sense parar «no, no, no», aturant-se només per agafar aire abans de tornar a començar. L’inspector la va remuntar com si fos un fil d’Ariadna, travessant una porta de ferro i vidre, pujant per una petita escala i accedint a un piset. La dona del lament era al rebedor, asseguda en una cadira, vinclada pel dolor i envoltada d’altres dones i de dos agents uniformats. «No, no, no», deia. Algú mirava de donar-li ànims amb una paraula o amb una carícia, sense obtenir cap efecte.

En Sauer es va presentar a un dels agents, que va assentir i es va apartar d’aquella tràgica escena per acompanyar el nouvingut pel passadís. Al fons, a mà dreta, hi havia una altra porta, oberta a un tram d’esglaons dret i estret que anava cap avall.

—L’inspector Forster l’espera al taller —va dir l’agent.

En Sauer li va donar les gràcies i va baixar, endinsant-se a cada passa en una penombra cada cop més densa.

El taller, anunciat per l’olor de greix i llimadura de ferro, era un ambient diàfan i sorprenentment ampli, amb columnes de maons que sostenien una volta de canó d’acer i vidre. La llum plovia des de dalt com dins un hivernacle, però no hi feia la calor que caldria esperar, potser gràcies al terra de ciment i a les amples finestres quadrades que s’obrien a les parets laterals. Amb ull de policia, en Sauer va observar que totes estaven protegides per reixes, cap de les quals semblava forçada.

—Has arribat! —va cridar en Mutti quan el va veure entrar.

En Sauer es va obrir pas entre les piles ordenades de ferros i cavallets escampats pertot arreu fins a arribar al company, amagat pel gran forn de fosa situat al bell mig del taller. Quan el va rodejar, a més d’en Mutti va trobar el motiu pel qual eren allà: el cos sense vida d’un home d’uns seixanta anys, estirat a terra sobre una manta de burat. Els ulls del mort estaven tancats; la cara, inflada i moradenca; l’expressió, sofrent com en tots els penjats. Al voltant del coll, visible perquè l’home duia una granota de feina, la pell mostrava una marca contínua de gairebé un centímetre de profunditat que desapareixia darrere el clatell. L’inspector va alçar els ulls al sostre; una corda tallada penjava d’una biga de ferro. Des del terra hi devia haver tres metres, va calcular, potser una mica més.

—Ha fet servir allò —va dir en Mutti, endevinant els seus pensaments.

En Sauer es va girar per mirar el tamboret, una mica més enllà.

—I el llaç?

—Allà, damunt la taula. L’he tallat i l’he deixat de banda per al forense, quan arribi.

En Sauer va provar de mesurar a ull quant feia de llarg.

—Així, l’has trobat tu.

En Mutti va abaixar els ulls.

—No me’n parlis. Dos suïcidis en un sol dia. D’això se’n diu un dissabte tranquil.

Deu, vint, trenta centímetres i escaig. El fragment lligat a la biga feia més o menys metre i mig. Sortien els comptes.

—Em sap greu —va dir en Sauer—. Si haguessis anat tu a l’apartament, t’ho hauries estalviat.

—Però després te n’hauries penedit. Imagina’t els titulars: «Inspector criminalista mata aspirant a dictador durant l’Oktoberfest. Ni l’assassí ni la víctima havien begut».

En Sauer va somriure, encara que no hi havia gaires motius per fer-ho en aquell moment i en aquell lloc.

—Per desenganxar-lo, he hagut d’enfilar-me de puntetes al tamboret —va continuar en Mutti, tornant al pobre Hatzke—. Tu te n’hauries sortit sense.

—Què hauria canviat? Ben mirat, ja era mort.

—Ja. Pobret. La seva dona diu que últimament tenia maldecaps. Poca feina i molts deutes.

En Sauer va sospirar. Després de la caiguda de la Borsa, Munic, fins aquell moment la ciutat alemanya que havia reaccionat millor a l’estretor de la postguerra, s’havia transformat d’un dia a l’altre en la terra dels suïcidis: ja en portaven dos-cents només aquell any, gairebé un cada dia. «Vet aquí un exemple clar d’economia real», havia escrit un periodista del Münchener Post feia uns quants mesos. «Creix la inflació, disminueixen les persones».

—Allà hi ha fins i tot una nota —va dir en Mutti, assenyalant un full de paper plegat en quatre, prop del llaç tallat—. L’he trobat a terra, potser li ha caigut d’una butxaca.

En Sauer el va agafar. Per fora era ple de xifres en columna gargotejades amb llapis. Paper usat. A continuació, el va obrir i es va trobar amb una breu frase escrita amb tinta blava. La mà semblava ferma. Un suïcida valent: «Em sap greu, H.».

—Lacònic —va comentar en Sauer.

—Què vols? Era ferrer. No havia estudiat Goethe ni Schiller a l’institut.

—Almenys sabia escriure. Tenim també la ploma?

En Mutti va assentir i va assenyalar un portallapis en una altra taula. Un agent l’estava examinant justament en aquell moment, mentre altres companys escampats pel taller obrien tot el que es podia obrir i aixecaven tot el que es podia aixecar buscant alguna cosa interessant.

En Sauer es va acostar al portallapis, en va extreure l’única ploma blava i la va provar en un altre full. El traç tenia la mateixa gruixària, el color era idèntic. Així doncs, tot hi era: modalitat, intenció i, sobretot el que faltava en el cas de la Geli Raubal, la motivació. En Sauer no es va poder estar de sentir-se alleujat.

—És cert que és una estranya coincidència —va dir.

—Els dos suïcidis el mateix dia?

En Sauer va moure el cap.

—Els dies són diferents: la Geli probablement va morir ahir abans del vespre. És la connexió amb en Hatzke el que és inquietant.

En Mutti va fer una ganyota.

—Però tampoc no ho és tant. Te’n recordes, d’en Jensen, el d’Antidroga? Tenia dos germans, bessons idèntics. Van morir a la trinxera la mateixa tarda, però a tres-cents quilòmetres de distància, l’un a Ieper i l’altre a Verdun. Una granada, el primer; un franctirador, el segon.

—Sí, però era la guerra.

—Doncs escolta això: el meu oncle tenia un amic que estava enamorat sense esperança d’una dona casada. Un dia decideix acabar amb el seu patiment. Ell vivia fora de la ciutat, prop de Feldkirchen, però sempre l’havien atret les cúpules bessones de la catedral. Per això, ve a Munic, troba la manera d’enfilar-se en una d’aquelles torres, puja fins dalt de tot i es llança daltabaix. Et pots creure que justament en aquell moment passava pel carrer la dona per qui estava boig? No van viure mai plegats, però hi van morir.

En Sauer va mirar l’amic, sense saber ben bé si parlava seriosament o feia broma.

—El que vull dir… —va començar en Mutti.

—És que de vegades hi ha coincidències. Sí, ja ho sé. Tinc quaranta-dos anys, n’he vist unes quantes.

Però el fet que trobessin la cavitat no va ser cap coincidència. En Sauer s’havia afegit als agents que escorcollaven el taller. Estava examinant un munt de llenya que devia servir per alimentar el forn, quan un detall li va cridar l’atenció. Els tions, tallats amb una regularitat industrial, estaven col·locats de manera simètrica, però imperfecta. L’inspector s’hi va apropar, va observar el conjunt i es va adonar que alguns trossos de fusta es trobaven lleugerament inclinats, com si s’hi haguessin afegit a correcuita. En provar de moure’ls, va descobrir la cavitat i l’objecte que contenia.

—Mutti!

El company hi va anar de seguida.

—Què has trobat?

—Una bossa d’acordió —va anunciar en Sauer, apartant-se’n perquè la pogués veure—. Amagada fa poc.

—Com ho saps? —va preguntar en Mutti.

En Sauer va indicar amb un gest el terra que rodejava el munt de llenya.

—Això és ple de pols, fa temps que no ho netegen. La bossa, en canvi, està immaculada.

—Déu-n’hi-do —va considerar en Mutti—. Quina capacitat d’observació.

En Sauer va recollir la bossa, que recordava la del doctor Müller, però estava tancada amb un pany de combinació, i la va deixar damunt una taula. Per si de cas, va provar d’obrir-la sense fer girar els cilindres, però no se’n va sortir.

—No s’obre.

—Espera un moment —va dir en Mutti, i es va treure de la butxaca dels pantalons una navalleta—. Crec que conec la combinació.

Abans que en Sauer pogués protestar, va enfonsar la fulla a la pell just a sota de la tanca i, amb un gest net, hi va retallar una mitja lluna tot al voltant. La bossa es va obrir com si fos un tendal esquinçat pel vent.

—Et voilà.

—Quina llàstima —va comentar un agent que assistia a l’escena.

—Som policies, no pas modistetes —va replicar en Mutti.

En Sauer va eixamplar amb els dits les vores del tall i s’hi va abocar. El que hi va veure el va deixar atònit.

—Em pots repetir per què ho ha fet segons frau Hatzke? —va demanar a en Mutti.

—Tenia maldecaps. Estava carregat de deutes.

—Bé, ell potser tenia problemes, però crec que la vídua se’n sortirà —va dir en Sauer, i va abocar damunt la taula el contingut de la bossa.

Cap dels presents n’havia vist mai tants, però, fent un càlcul aproximat, els feixos de bitllets nous de trinca que en van sortir devien sumar si fa no fa cent mil Reichsmark.