47

Es va despertar de cop, incorporant-se al llit en la llum plena del dia, la boca ben oberta en un crit sense veu, els ulls esbatanats però incapaços de veure-hi.

«Qui és?», li va preguntar la seva ment encara mig adormida, però en Sauer no sabia a què es referia.

«Qui és qui?».

Llavors el soroll a la porta es va repetir: uns artells sobre la fusta, algú que trucava. Devia haver-ho enregistrat en l’entreson, es devia haver despertat per allò.

—Siggi? —va cridar des de fora la veu familiar d’en Mutti—. Hi ets? —I va tornar a trucar més fort.

L’inspector va sortir del llit, es va dirigir endormiscat cap a la porta.

«Quina hora és?», es va preguntar, percebent la intensitat de la llum que entrava pels vidres tancats de la mansarda.

«I on és la Rosa?».

Va obrir la porta quan l’amic anava a trucar un altre cop, i el va sorprendre.

—Ah, o sigui que hi ets.

Un pensament va emergir ràpidament a la consciència d’en Sauer, com un globus ple d’heli que s’hagués retingut sota l’aigua i després s’hagués deixat anar.

—L’has pintat de blanc —va dir—. L’estudi.

En Mutti se’l va mirar perplex.

—Bon dia a tu, també —va dir—. Puc passar?

En Sauer es va apartar perquè entrés l’inspector adjunt, que es va anar a col·locar davant la finestra que mirava cap al Vell Pere.

—Realment tens les vistes millors…

—Ahir em va semblar que hi havia alguna cosa nova, però no podia veure què era —va continuar en Sauer mentre tancava la porta de nou i anava a seure al tamboret del piano. El cap li bategava com el cor d’un petit ocell.

—Va ser la Lina. Ja n’estava tipa, de veure l’estudi d’aquella manera. Va donar els pinzells als nens i em van fer una sorpresa.

En Sauer va assentir. Era una cosa típica d’ella.

—Ja saps quina hora és? —li va preguntar en Mutti, girant-se d’esquena a la vista.

—Perdona, no he sentit el despertador. Ahir a la nit estava esgotat.

—Jo diria que et vas oblidar de posar-lo. És gairebé la una, Siggi.

En Sauer va aixecar els ulls fins al seu amic, convençut que li estava prenent el pèl. Però en Mutti estava seriós. Massa seriós i tot, ara que hi parava esment.

—Suposo que les coses van bé, amb la senyoreta Weiss —va continuar l’inspector adjunt, agafant un petit test de ceràmica blanca col·locat sobre l’ampit al seu costat—. T’asseguro que no entendré mai aquesta fal·lera de les dones per les plantes. Si no poden fer créixer alguna cosa se senten inútils. Em sembla que la Lina té debilitat per la inflació i tot.

—No pot ser realment la una.

—I espera: no t’he dit de quin dia és la una. Ni de quin mes i de quin any. Has dormit durant tota la guerra. Alemanya ja no és una república. És una monarquia constitucional. A partir d’ara m’has de dir rei Helmut.

—Ximple —va fer l’inspector, i es va aixecar per agafar el rellotge de la tauleta de nit. Se’l va mirar i es va haver de resignar: certament, havia dormit més de dotze hores. Ja havia malgastat la meitat del nou dia, amb tot el que estava passant al seu voltant, amb tot el que encara quedava per fer—. Mutti, em sap greu. No sé què m’ha agafat. Estaré a punt en un moment —va dir, i després d’agafar la seva roba es va tancar al lavabo.

Quan en va sortir uns quants minuts més tard, en Mutti seia al piano provant maldestrament de tocar-hi escales. Així que va veure que venia el company ho va deixar estar, i va girar sobre el tamboret per encarar-s’hi.

—Siggi, digue’m una cosa. La veritat. Has estat al Wies’n, avui?

—Què dius?

—A l’Oktoberfest, per parlar amb el tal Polten. Ja hi has anat?

—Però què dius? Si m’acabes de despertar tu.

—Sí, ja ho sé —va respondre l’altre, assentint per a si mateix—. Però t’ho havia de preguntar.

Un pressentiment fosc va colpir en Sauer.

—Aquest matí, mentre t’esperava a la seu central, he rebut una trucada des de Sant Pau —va explicar en Mutti.

—L’església al costat del Wies’n? —va preguntar l’altre, mentre el pressentiment tornava a colpir-lo com un martell que pica sobre l’enclusa, sempre més fort, sempre més eixordador.

—La mateixa. Era en Pavel, de la secció de suïcidis. Un altre desgraciat ha saltat des de la torre, i a la butxaca hi tenia una nota amb el teu nom i el número de la seu central.

—No, si us plau.

—Doncs sí —va dir en Mutti en un to tètric—. Aquest matí, cap a les nou, poc abans de començar a treballar a la seva carpa, en Franz Polten ha pujat a dalt de tot de l’agulla més alta de Sant Pau i s’ha llançat al buit.

No hi havia temps per parar-se a raonar. No hi havia temps per discutir, argumentar, analitzar: el nombre de morts havia tornat a augmentar, i l’interval entre víctimes era cada vegada més breu. En Hatzke, en Maier, en Heigl, en Polten… Algú estava eliminant a correcuita tots els seus testimonis, sempre ben informat sobre el pas següent que pensaven fer, sempre per davant d’ells. Com era possible? La pregunta es repetia sense parar en la ment d’en Sauer, però no hi havia temps per parar-se a elaborar una resposta. Només quedaven dos testimonis a la llista, en Rudolf Hess i l’Emil Maurice, i si el primer difícilment es trobaria en perill, amb la seva posició i la protecció de l’escorta d’en Hitler, respecte a la incolumitat del segon no hi havia cap garantia.

Van arribar a Gudrunstrasse amb el primer tramvia que van trobar, tot i que sabien que el número 112 quedava més a prop de la parada del següent, i van fer la distància que els quedava a pas ràpid, gairebé corrent. Van arribar a la botiga quasi sense alè i amb el front humit de suor.

El rètol era senzill, un escrit en cursiva que deia simplement Des del 1926 que feia somriure una mica; però realment era cert que, en aquella època, durar cinc anys era una proesa per a una botiga, i, d’altra banda, bé s’havia de començar d’alguna manera.

L’aparador, revestit d’una cortina ondulada de color beix, no deixava veure res de l’interior, ni tan sols un llum, i només exhibia dos rellotges de polsera d’aspecte modest i un despertador més aviat insípid, amb dues campanetes encastades a la part de dalt i uns peus punxeguts per mantenir-lo dret. Només hi havia un detall que cridava l’atenció, un escrit en caràcters gòtics just al centre de l’esfera.

—«Desperta’t, Alemanya!» —va llegir en Mutti en veu alta, sorprès per aquell ús inèdit del lema nazi.

En Sauer va prémer el timbre de la porta i es va quedar parat en sentir un brunzit elèctric just després del so del timbre.

—Sí que hi ha algú —va dir, empenyent la porta cap a dins.

—Esperem que sigui viu.

Van entrar. La botiga era petita, una sala quadrada plena d’aparadors polsegosos on destacava un taulell de fusta que barrava el pas a una segona sala oculta rere una cortina de vellut verd. Rere el taulell, feinejant amb un tornavís minúscul i un despertador a les mans, hi havia un home de trets harmoniosos, d’uns quaranta anys, amb els cabells molt negres i una barbeta ben cuidada.

—Bona tarda —va dir el rellotger sense aixecar els ulls del despertador—. Què puc fer per vostès?

—Policia criminal —va respondre en Mutti mostrant la credencial—. Hem vingut per parlar de la Geli Raubal.

L’home es va quedar en silenci un instant, tot seguit va apartar els ulls del despertador i els va fixar en ells.

—Ja em pensava que tard o d’hora vindrien a veure’m. Qui els ha fet venir?

—L’Otto Strasser —va respondre en Sauer—. Diu que té informació útil per resoldre el cas.

En Maurice va deixar el despertador en què treballava, va agafar un drap de la taula per netejar-se les mans.

—Si els fa venir l’Strasser, ja deuen saber el que penso. Ell ha vingut aquí unes quantes vegades, últimament. Em vol convèncer perquè posi per escrit certes històries que sé. Però, per escrit, no, ja l’hi he dit. Massa perillós, amb els temps que corren.

En Sauer es va acostar al taulell i es va quedar al costat d’un gran rellotge de pèndol de caoba amb una curiosa inscripció en caràcters daurats.

—«Cada hora fereix i l’última mata» —va llegir a mitja veu.

—Alegria —va dir en Mutti—. En ven gaires?

—Ni un —va respondre en Maurice.

—És això el que li va passar a la Geli? —va preguntar en Sauer—. Un llarg deteriorament i una decisió final?

—Au, vinga —va respondre el rellotger—. Si són aquí és perquè saben tan bé com jo que la Geli no es va matar tota sola. L’Strasser explica la seva teoria a tothom. Els hauria fet venir aquí sense confiar-la també a vostès?

—D’acord —va admetre l’inspector—. La Geli no es va matar tota sola. Però qui ho va fer? I per què? Això, fins ara, no ens ho ha dit ningú. Ni tan sols l’Strasser tenia una resposta.

—Sí que la tenia. I també la tenen vostès. La resposta la té tothom davant els ulls.

—Doncs em sembla que hauré d’anar a veure un oculista —va bromejar en Mutti.

En Maurice va arronsar les espatlles, com volent dir que al capdavall no hi havia gran cosa a dir.

—Al Partit no els va agradar mai, la Geli. Tothom es lamentava que el líder perdia massa temps amb aquella noieta, que ella sabia massa coses dels secrets de tots ells, que no hauria hagut de participar a les reunions polítiques i que hauria estat més intel·ligent no mostrar-se tant en públic amb ella per no donar als diaris i als rivals un objectiu massa fàcil d’atacar.

—Podrien haver estat ells? —va preguntar en Mutti—. Enemics d’en Hitler que volien debilitar-lo atacant algú que estimava?

—No —va dir en Maurice—. Ella estava massa vigilada perquè algú de fora pogués acostar-se-li tant. Després de deixar la universitat només anava a les classes de cant, que es confiaven a membres del Partit, i després hi havia els homes del seu oncle: amics, col·laboradors, membres de les SA…

—Com vostè.

—Sí, com jo —va admetre en Maurice—. Però jo era diferent.

—En quin sentit? —va preguntar en Sauer.

El rellotger va aixecar la mirada cap a ell, li va clavar uns ulls líquids, inquiets, plens de ràbia.

—Jo l’estimava —va dir—. I ella m’estimava a mi.

Els dos inspectors es van mirar. Quantes vegades havien sentit aquella frase durant els últims dies?

—No em creuen? —va dir en Maurice—. És normal. A mi m’han esborrat d’aquesta història. El que hi va haver entre nosaltres va marcar el final de tots els meus lligams amb el Partit. Una autèntica Mein Kampf amb en Hitler?

—En Rudolf Hess —va respondre amb seguretat en Mutti.

En Maurice va somriure amargament.

—Vaig ser jo. A mi me’n va dictar els primers capítols, quan complíem la pena a Landsberg. Després del putsch, en Hess va fugir a l’estranger, però jo em vaig deixar capturar per estar al costat d’en Hitler. En Hess no va tornar fins més tard, i el va convèncer de continuar escrivint amb ell. Al text se’m cita, però des de la publicació que no he cobrat ni un cèntim. I no haurien estat pas pocs.

—No ho sabia —va dir en Mutti.

—I les SA? Qui se’n va fer càrrec i les va transformar de la tropa improvisada que eren en un cos militar?

—No va ser en Göring?

—No, no va ser ell. Vaig ser jo. L’Emil Maurice, primer comandant de les SA, cofundador de les SS.

—Em pensava que les SS les havia creat en Himmler.

—En Himmler! —va esclatar en Maurice—. Aquell criador de pollastres! No, vaig ser jo qui va tenir la idea, qui la va posar en pràctica. No és per casualitat que en Hitler té el carnet número 1, i jo, el número 2. En Himmler va arribar molt més tard.

«Està dient la veritat o és tan sols un mitòman?», es va preguntar en Sauer, percebent la seva mateixa perplexitat en en Mutti.

—Ja veig que no em creuen —va continuar en Maurice—. Però va anar així. Vaig ser dels primers a donar suport a en Hitler, durant anys ens vam tractar de tu, era el seu xofer, el portava amunt i avall per Alemanya, i als pícnics al Chiemsee jo era l’únic convidat, a banda d’ell i les noies.

—Tocava la guitarra —va dir en Mutti, que fins llavors no havia recordat aquell detall.

—Sí. I n’hi vaig ensenyar a la Geli, també. Va ser així que ens vam enamorar. Esperin —va dir, i va desaparèixer un instant a la sala del costat, el temps de trobar una cosa i portar-la als dos inspectors—. Aquí la tenen. Llegeixin-la, si en volen una prova.

En Sauer no es va sorprendre de trobar-se davant l’enèsima carta:

Munic, 25 de desembre de 1927

Estimat Emil meu,

El carter ja m’ha portat tres cartes teves, però no n’hi ha cap que m’hagi donat tanta alegria com l’última. Potser és en aquesta que cal veure-hi el motiu que en els darrers dies m’ha fet patir tant. Els últims dos dies he patit com mai fins ara. Però havia d’anar així, i sens dubte ha estat una cosa bona per a tots dos. Ara tinc la sensació que aquests dies ens han lligat per sempre.

Hem de tenir clara una cosa. L’oncle Adolf vol que ens esperem dos anys. Pensa-hi, Emil, dos anys sencers que només ens podrem fer un petó de tant en tant, i sempre sota la vigilància de l’oncle A. Tu has de treballar per procurar-nos a tots dos un mitjà de subsistència, i mentrestant només ens podrem veure en presència d’altres persones… Només et puc donar el meu amor i ser-te fidel sense titubejos… T’estimo infinitament!

L’oncle Adolf vol que continuï estudiant… Ara l’oncle A. és increïblement amable. M’agradaria molt fer-lo feliç, però no sé com… Malgrat tot, l’oncle A. diu que el nostre amor s’ha de mantenir en un secret absolut. Em sembla que seré completament feliç. Potser ens podrem veure abans del vespre a l’arbre de Nadal, o potser a primera hora de la tarda i tot.

Estimat, estimat Emil, em fa molt feliç, ja, poder estar a prop teu. L’oncle A. m’ha promès que ens podrem veure sovint, i sovint a soles, també. És un encant. Intenta imaginar-te com hauria anat si m’haguessin obligat a mudar-me a Viena. No hauria pogut resistir estar lluny de tu durant tant de temps. A Viena m’hi sento molt abandonada, tot i que allà hi ha la meva mare. Tu t’hauries quedat aquí, a Munic. Pel que fa a això, he de donar les gràcies sobretot a la senyora Hess. Al principi, quan havia de venir a casa meva, hi vaig oposar resistència. Però quan va arribar va ser molt amable, era l’única persona que creia que tu m’estimaves de debò i per això li vaig començar a agafar afecte.

Espero que rebis la carta aquest vespre.

Molts petons de la teva Geli.

Soc feliç!

—La Geli m’estimava —va dir en Maurice quan els inspectors van haver acabat de llegir la carta—, o sigui que en Hitler va fer veure que aprovava els nostres plans, però després d’haver posat unes condicions i d’haver fet que la Geli les acceptés, em va acomiadar abruptament i em va impedir tornar-la a veure. Una unió entre nosaltres no era acceptable per al Partit: jueu jo, jueva ella. Hauria estat un escàndol massa gran.

Tots els rellotges de la sala van batre l’hora en aquell instant, en un concert discordant de xiulets, refilets, ding-dongs i cucuts. No va ser fins que no van haver acabat que en Maurice es va adonar de l’efecte que la seva última frase havia tingut en els dos inspectors, i va entendre que era la primera vegada que sentien la notícia.

—La Geli era jueva, sí —va reafirmar en un to burleta—. Almenys en un vuitè, com el seu oncle, de fet. Però qui no ho és, en aquest país? Qui pot presumir d’una ascendència pura, Illustrierter Sonntag? En Hitler amb aquella nàpia. Em puc imaginar la ràbia que va sentir quan ho va veure. Però també en Göring és fillol d’un jueu, a qui sempre ha tractat com a un pare, i en Goebbels va estat promès durant anys amb una jueva, i ara voldria casar-se amb la Magda Quandt, que és la filla natural d’un jueu. Pensin una mica en tot plegat. En Himmler pot maquinar tant com vulgui, pot fer servir l’excusa racial per eliminar la gent que entorpeix el seu ascens, com va fer amb mi, però la veritat és que molts membres del Partit no tenen la consciència tranquil·la. L’escàndol sempre és a tocar. Si fins ara s’han salvat és perquè saben quins engranatges cal untar i quins cal destruir per mantenir certes notícies en secret.

—Però amb la Geli…

—Amb la Geli era impossible mantenir res en secret. Vostès no la van conèixer: era la noia més vistosa del món, i no ho dic en un sentit negatiu. Es vestia bé, es comportava amb gràcia, era elegant i ben educada, sabia estar-se al seu lloc. I, no obstant això, cada vegada que entrava en una sala, es trobés on es trobés, encara que hi hagués homes i dones molt més famosos i cèlebres que ella, era la Geli qui atreia tota l’atenció. Els seus ulls… —va dir en Maurice, perdent-se per un instant en el record—. Els seus ulls eren un poema. No em puc creure que s’hagin apagat per sempre. No em puc creure que no els hagi de tornar a veure més.

En Sauer va deixar passar uns quants segons, per respecte a aquell dolor massa evident per ser fingit, però després la munió de rellotges que el miraven des de tots els costats de la sala li va recordar que cada hora feria, i que no solament l’última podia matar.

—Qui ho sabia? —va preguntar a en Maurice.

—Que la Geli era jueva? Ningú, o s’hi hauria jugat la vida. Fa uns quants anys en Hitler va agafar afecte a una nena que es trobava cada dia vora Haus Wachenfeld, allà dalt, a Berchtesgaden. Un angelet ros de sis anys, amb un somriure capaç de conquistar en Röhm i tot. A en Hitler li encantava passejar i parlar amb ella, i recordo que una vegada va deixar anar uns comentaris sobre la superioritat de la raça alemanya, capaç de generar exemples de perfecció com aquell… Després es va descobrir que la petita era jueva per part de pare, i en un instant va canviar tot. Les fotos que els havien fet plegats es van fer desaparèixer, i no es va saber res més d’ella. Va desaparèixer, si entenen el que vull dir. No —va concloure en Maurice tornant a la pregunta original—, ningú no sap que en Hitler i la Geli tenen avantpassats jueus a la família. Llevat d’en Himmler i en Göring, naturalment. Ells estan al corrent de tot.

—I llevat de vostè —va remarcar en Mutti.

—Jo me’n vaig assabentar per accident, durant una discussió entre en Hitler i… —En Maurice es va interrompre, astorat i indefens, com si fins llavors no s’hagués adonat que en aquella sala, juntament amb ell i els dos inspectors, hi havia un elefant.

—Una discussió entre en Hitler i qui? —va preguntar en Sauer, que ja sentia a la pell l’electricitat que precedeix els punts d’inflexió crucials.

—El seu fotògraf —va respondre en Maurice amb un fil de veu—. En Heinrich Hoffmann.