46

El tramvia el va deixar a Frauenstrasse quan el rellotge del Vell Pere marcava les deu tocades: a aquella hora les parades del Markt feia estona que eren tancades, i l’única alternativa per a un home afamat eren les cerveseries del Platzl. Però com que en Sauer estava massa cansat fins i tot per prendre en consideració aquella idea, va entrar al portal del número 4 i va començar a pujar les escales fins a la seva mansarda, resignat a passar la nit amb l’estómac buit. El consolava el pensament que l’endemà al matí, a banda de fer un esmorzar abundant, tornaria a veure la Rosa. Ves a saber què havia fet durant aquelles vint-i-quatre hores. Ves a saber si havia pensat en ell. Ves a saber si s’hi havia repensat.

No va ser fins que va arribar al replà que va notar l’olor: una aroma de verdures estofades que semblava venir justament del passadís que portava a la seva mansarda. Potser en Friedkin per fi s’havia posat a cuinar, després d’una setmana de gresca a l’Oktoberfest? No, l’aroma no venia de la porta del fons del passadís, sinó de la seva. Estupefacte, en Sauer es va treure la clau de la butxaca i la va ficar al pany. Però no va tenir temps de fer-la girar, perquè la porta es va obrir de sobte cap a dins i va descobrir la raó d’aquella olor tan invitadora: la Rosa era allà, a casa seva, i havia cuinat per a ell.

—Siegfried, has tornat —va dir, i abans que ell pogués respondre se li va llançar als braços.

Va passar gairebé una hora abans que trobessin el moment per sopar, i, tot i que a hores d’ara l’estofat ja era fred, l’inspector el va devorar de gust fins a l’últim mos. Després, amb l’estómac ple i els sentits satisfets, va ajudar la Rosa a desparar la taula i a rentar els plats, una escena domèstica que no havia viscut mai amb una dona que no fos la seva mare i que li va produir una llangor melangiosa. O sigui que era allò, la vida en parella. O sigui que era allò, l’amor.

—Com ha anat, a Viena? —li va preguntar la Rosa en un moment determinat, i en Sauer va trobar natural explicar-l’hi tot, des de la descoberta del taüt buit fins a la visió de les esfinxs, passant pel testimoni d’en Heigl i acabant amb la carta d’en Wolf.

—No em puc creure que existeixi de debò —va dir ella, en un to de repugnància i d’espant a la vegada—. La tens aquí?

En Sauer havia mentit a en Mutti per al bé del company, i no se’n penedia. Va fer el mateix amb la Rosa.

—No, l’he deixat a Viena —va respondre—. És massa perillós portar-la amunt i avall. La policia austríaca sabrà què fer-ne.

Ella va assentir, però semblava torbada.

—Ei, què passa? —va preguntar en Sauer, abraçant-la.

—Res —va dir ella, abandonant-se entre els seus braços—. Pensava en la Geli. En el que va patir.

En Sauer va assentir en silenci. Un fred sobtat havia envaït l’habitació i els va fer estremir a tots dos.

—Tu em protegiràs sempre, oi? —va dir ella tot d’una—. Passi el que passi.

Ell va desfer l’abraçada, la va mirar als ulls.

—Sempre —li va respondre—. Passi el que passi. Mentre siguis al meu costat no et passarà res de dolent. —Una frase absurda i sense sentit, com tantes altres que es diuen constantment els enamorats.

—Creus que la van matar ells? —va preguntar la Rosa abruptament—. Aquells desgraciats. —Llavors es va quedar rígida, com si s’hagués adonat que havia parlat massa.

L’habitació es va fer més freda, l’abraçada, més estreta. Aleshores en Sauer va veure que havia arribat l’hora de confiar a algú la seva història: d’explicar com podia ser que un home qualsevol, un home bo, es convertís en un nazi.

—Al final de la guerra tenia gairebé trenta anys —va començar, els ulls clavats al piano com si hi llegís unes paraules escrites a les vetes de la fusta—. Ja no era un jovenet que es deixa engalipar per eslògans i discursos. Era un home dret i fet.

—No cal que… —va protestar la Rosa, però en Sauer va continuar.

—La guerra t’ensenya dues coses. La primera és que no hi ha res més horrible que una guerra. I la segona, que només amb la guerra es canvia el món. Per això nosaltres, els veterans, que havíem sortit vius de la carnisseria més gran de tots els temps, sabíem que el final del conflicte no era realment un final, sinó només una pausa. El temps de rearmar-se i ajustar els comptes pendents abans de tornar a començar.

La Rosa li va recolzar el cap contra el pit. En Sauer va començar a acariciar-li els cabells.

—Jo, com tothom, estava ple de ràbia, i no tenia feina. Passava els dies entre el mercat, ajudant una mica la meva mare, i la casa familiar al camp, on el meu pare intentava conrear alguna cosa amb què mantenir-nos. —Només d’esmentar-lo, a en Sauer li van començar a picar els ulls—. Era un gran home, saps? El millor que he conegut mai. A la masia produïa poc, però aquella poca quantitat la compartia amb els veïns, amb els amics, amb els enemics. Amb qui fos que tingués gana, perquè la gana, deia, no té banderes. S’escarrassava per uns resultats minsos, però no s’arronsava mai. Era alegre, optimista, ple de vida. Al vespre, després de la feina als camps, ens reuníem tots al paller, on havia traslladat el piano: li agradava cantar i veure ballar els altres. Després, quan es feia tard i tots se n’anaven a dormir, ens quedàvem sols nosaltres dos, pare i fill, en el silenci de la nit. Aquell era el moment de la gran música —va dir en Sauer—. Liszt, Schubert, Mozart, Beethoven. I el seu preferit: Rakhmàninov. Música nova, difícil d’escoltar i de tocar, però a ell li agradava estudiar-la, esforçar-s’hi. També volia compartir-la amb mi, però en aquell temps jo no era prou bo per seguir els seus passos. Tampoc no ho soc ara.

La Rosa el va estrènyer més fort.

—Una nit, la nit més negra de la meva vida, el meu pare i jo estàvem sols al paller, i ell acabava la Sonata núm. 2, amb les notes que saltaven pertot arreu, que es perseguien i s’acumulaven sense treva. El sol fet de veure-la tocar era un espectacle, i el meu pare, tan hàbil, tan concentrat, estava arribant al final de la melodia, n’hi quedava una pàgina, només una pàgina, quan…

En Sauer es va interrompre. No podia continuar. Havia de continuar.

—Van disparar tot d’una. Un tret sobtat, dirigit al cap. El meu pare no va patir, no es va adonar de res. Des del seu costat vaig veure com la sang li rajava del front i s’escampava pel piano, per la partitura, i després, el no-res. Va caure sobre el teclat i tot d’una ja no existia. Al cap de pocs instants el paller va quedar ple d’homes amb camises vermelles que cridaven i ho regiraven tot. Em van agafar, em van lligar, em van deixar en un racó perquè ho veiés: els bracers agrupats i bastonejats fins a deixar-los mig morts, les dones despullades i violades, els pocs objectes de valor de la família robats, la resta llançada a les flames. Durant tota aquella estona els homes cridaven: «La propietat és un robatori! Mort als burgesos!». Al final se’n van anar clamant «Visca el socialisme!», i jo em vaig haver de quedar allà immòbil, lligat, mirant com la masia cremava i un dels bracers, un bon home, es moria lentament. M’havien deixat viu perquè expliqués el que havia vist, per alimentar la por d’un enemic despietat que podia atacar qualsevol persona en qualsevol moment.

En Sauer va callar. Davant els seus ulls, en aquella habitació llunyana en l’espai i en el temps, les flames encara brillaven amb força.

—Va ser per això que vaig entrar a les SA —va dir, i no va ser fins llavors que es va adonar que la Rosa, amb el cap sobre el seu pit, plorava fluixet—. Per defensar Alemanya, i per prendre revenja personalment.

—Em sap greu, Siegfried. Em sap molt de greu.

Però la història no s’havia acabat, i en Sauer sabia que la part més dolorosa encara havia de venir.

—Anys més tard, havent sortit airós del putsch a la cerveseria, mentre em llepava les ferides i pensava en el que havia passat davant la Feldherrnhalle, vaig trobar un altre company que anava a la deriva després de deixar les SA, en Joseph Bauer. Ell em va explicar que en una cerveseria havia conegut un tal Armin Grendel, un nazi de la primera fornada, que després de cinc o sis gerres havia començat a vantar-se del seu paper en el Partit. En Grendel tenia una tasca concreta: escampar entre la població el terror de l’enemic roig. Amb una banda d’homes de la seva espècie anava amunt i avall pel país i atacava els terratinents, molestava les dones, robava tot el que es podia robar i en carregava la culpa als socialistes. Propaganda, ho entens? I per demostrar a en Bauer que no mentia, en Grendel li va explicar fil per randa l’atac a la meva masia. Un dels primers, va dir. Un dels que havia sortit millor.

Fora de la mansarda, el Vell Pere va batre la una, un toc discret i aïllat, com si volgués destorbar el mínim possible.

—Em vaig unir als nazis per venjar el meu pare —va concloure en Sauer, amb l’horror i la ràbia barrejats a la veu—, però l’home que va matar el meu pare era un d’ells.