Van travessar la frontera quan ja faltava poc per a l’alba.

Mirant per la finestra a tres mil metres d’altura, en Sauer observava les muntanyes buscant-hi un indici que Alemanya s’havia acabat i començava Àustria, però no en va veure cap enlloc. La línia que els havia de defensar de l’enemic era invisible, impalpable, inconsistent, i difícilment bastaria.

«El viatge tot just ha començat —es va dir, girant-se per observar el son de la seva companya, arraulida contra ell en el mateix seient estret de la cabina—. I, quan et despertis, haurem d’aclarir moltes coses».

La Rosa encara no s’havia recuperat. El son químic induït pels fàrmacs d’en Heydrich continuava des de Munic i potser duraria fins a Viena, la destinació del Graf Zeppelin en què en Julian els havia embarcat.

«Un dirigible?», havia exclamat l’inspector quan el sergent li havia revelat l’autèntica naturalesa del Corredor.

«Un mitjà de transport en què no es fixa ningú —havia respost el noi—. Us buscaran pels carrers, als trens, a les embarcacions fluvials, però no pas en un avió postal. Confieu en nosaltres».

I en Sauer hi havia confiat. S’havia de tenir coratge, per construir una organització com aquella. S’havia de tenir enginy, i determinació, i integritat. Totes aquelles eren coses per les quals valia la pena arriscar-se.

«Quan arribeu a Viena no hi busqueu els vostres amics —havia dit en Kurt Huber, l’home que els havia procurat els documents falsos i els bitllets d’avió—. Agafeu un cotxe i dirigiu-vos a Bratislava. Des d’allà podreu triar una nova destinació, però, sigui on sigui que aneu, no escrigueu mai a casa, no intenteu posar-vos en contacte amb nosaltres. Fins que els nazis no siguin aniquilats, Alemanya continuarà sent massa perillosa per a vosaltres. Penseu únicament a amagar-vos. Cuideu-vos l’un a l’altre».

Després en Huber havia fet una cosa que en Sauer no oblidaria mai: havia besat suaument el front de la noia i se n’havia acomiadat amb una promesa. «No t’oblidarem, Rosa Weiss. La resistència continuarà també en nom teu».

«La resistència», es va repetir l’inspector mentre el cel, a l’horitzó, virava del blau marí al blau cel i al rosa clar, i, per enèsima vegada durant aquella llarga nit insomne, la seva nova condició li va provocar un sentiment de culpa.

«Si l’enemic és rere teu no es tracta de llibertat, es tracta d’una fugida».

Però en Huber havia estat clar, i en Julian també hi havia insistit: «Aquí esteu en perill. Saben qui sou, i ningú no necessita herois morts. En Gerlich trobarà la manera de fer servir la informació que li has donat. Heu fet tot el que podíeu fer. La veritat sobre la Geli Raubal sortirà a la llum».

Però la veritat pesa més que l’aigua, i no emergeix mai tota sola: cal buscar-la, desenterrar-la, sostenir-la. Cal estimular-la.

En Sauer va pensar en l’intercanvi amb en Heydrich, poques hores abans al capdamunt del Vell Pere, i només ara, com un esprit de l’escalier, li va venir als llavis la resposta perfecta.

«La Història no l’escriu qui guanya —li hauria hagut de dir—, sinó qui sobreviu».

I va ser així, mentre la frontera s’allunyava rere d’ells i la jove Rosa dormia recolzada contra ell com un àngel extenuat, que l’exinspector Siegfried Sauer va entendre que el seu destí estava decidit, a hores d’ara, però que no s’havia acomplert.

Algun dia tornaria.