25

El taxi va deixar en Sauer a Prinzregentenplatz quan faltaven uns quants minuts per a dos quarts de cinc. Al portal del número 16 hi havia tres milicians amb uniforme marró, però no va fer falta treure la targeta, perquè entre ells hi havia en Hartmann, que el va reconèixer i el va deixar passar sense tantes cerimònies. L’inspector va deixar enrere la porteria sense parar-se a signar el registre i va pujar les escales gairebé corrent fins a la refinada porta de la casa d’en Hitler. Va trucar al timbre, i al cap de pocs segons es va trobar al davant la cara severa de la majordoma.

—Inspector —va dir la dona, més contrariada que sorpresa—. Han decidit venir a viure aquí amb nosaltres? El seu company ja ha passat abans de dinar.

—Sí, ja ho sé, frau Winter. Però no hem acabat de…

—Doncs jo crec que sí que han acabat. El meu home ja no els havia d’haver obert ni tan sols aquest matí. Tenim instruccions precises de no deixar passar ningú més. El cas està tancat, oi?

—Sí i no —va respondre en Sauer—. Sí i no. Si us plau, deixi’m entrar.

—Té una ordre? —va preguntar la dona, amb una expressió de diversió als ulls. Devia saber que no en tenia cap. Una autèntica harpia.

—Si realment fos necessària… —va respondre en Sauer.

—Em sembla que sí. I em sembla que no en té cap. Per tant…

La dona no va tenir temps d’acabar la frase. La targeta que l’inspector li havia posat davant dels ulls mentre parlava la va fer emmudir de cop, com una nina mecànica que s’hagués quedat sense corda.

—Veig que n’ha reconegut la cal·ligrafia. Ara, li sap greu deixar-me entrar?

Perplexa i amb les celles arrufades, frau Winter va recular, obrint la porta per deixar entrar l’inspector.

—Moltes gràcies —va dir en Sauer, que va passar i es va aturar davant la feixuga cortina vermella que barrava el pas a la llum de la finestra del rebedor—. I ara, si no li sap greu, les claus de l’habitació principal.

—No puc —va respondre la dona.

—Ho ha de fer. Ja ha llegit la targeta.

—Encara que volgués, no podria. No les tinc. Herr Hitler es va endur la seva còpia i la de reserva.

O sigui que el marit de la majordoma havia dit la veritat a en Mutti.

—Obri’m l’altra habitació, doncs —va demanar, va travessar el rebedor i es va plantar davant la porta a la qual en Hatzke havia canviat el pany dissabte al matí—. Vull veure què hi ha a dins.

—Aquesta clau tampoc no la tinc. Em sap greu —va dir frau Winter, tot i que era evident que no n’hi sabia gens, de greu.

—M’està mentint.

—No, no és veritat. El pany és nou, ho pot veure vostè mateix, i a nosaltres no ens han deixat cap còpia de la clau. Les deu tenir totes herr Hitler, però no és problema meu.

—Però vostè sap què hi ha, rere aquesta porta —va dir en Sauer, en un to més agressiu del que hauria volgut. La situació no era com se l’havia imaginat.

—I tant que ho sé —va respondre la majordoma amb un deix d’orgull, però no va dir res més.

—La maleta de la Geli? —va temptejar l’inspector—. És aquí?

Frau Winter no va respondre. Es va quedar immòbil mirant-se’l fixament amb els seus ulls freds color d’acer.

—Endavant, parli. Què hi ha aquí darrere que sigui tan important? Per què calia canviar el pany a correcuita? Per què calia endur-se’n totes les claus?

—No puc respondre a la pregunta.

—La targeta diu…

—M’és igual el que digui la targeta —el va interrompre la dona—. Jo he jurat que no parlaria mai d’aquesta habitació. Ho he jurat, m’entén?

—El seu cap vol que m’ajudi.

—El meu cap no és aquí per demanar-m’ho, i un jurament val més que qualsevol tros de paper.

En Sauer, que havia après a jugar a escacs quan era petit, sabia reconèixer unes taules quan se les trobava al davant, i també sabia que no en sortiria a menys que canviés completament d’estratègia.

—On és el tercer telèfon? —va preguntar, esperant agafar per sorpresa la seva interlocutora.

—No hi ha més telèfons —va respondre ella, amb una notable demostració d’autocontrol.

—Ara sí que em menteix. En aquesta casa només hi ha dos telèfons a la vista: un al rebedor i un altre a la biblioteca. Però la Geli parlava durant hores amb les seves amigues, els feia confidències, els explicava coses que no havia de sentir ningú més. Per tant, hi ha d’haver un tercer telèfon. És a l’habitació principal, oi? No m’obligui a adreçar-me a la companyia telefònica.

—Jo no tinc res més a dir —va respondre frau Winter—. Adreci’s a qui vulgui, però ara surti d’aquesta casa. Amb targeta o sense no hi és benvingut, aquí.

«Escac i mat —es va dir en Sauer—, però el guanyador no és qui et penses tu».

—D’acord —va dir, fent-se el derrotat—. Me’n vaig. Però tornaré, i no tornaré sol. Quan herr Hitler sàpiga com m’ha tractat, em sembla que li sabrà molt de greu.

—Quan herr Hitler sàpiga com l’he tractat —va respondre la dona des de la porta de l’apartament—, entendrà de qui es pot refiar de debò. Adeu. —I li va tancar la porta a la cara.

Per fer una mica de comèdia, en Sauer va trepitjar fort, va clavar una puntada de peu a la barana de l’escala i tot seguit va baixar els esglaons de fusta que portaven cap a la planta baixa amb pas feixuc. Però, quan va arribar al primer pis, va canviar de sentit i va tornar a pujar tan silenciosament com va poder fins al replà del segon. No havia anat fins allà, oposant-se a les ordres d’en Tenner i descobrint-se amb la targeta de l’Adolf Hitler, per renunciar després del primer fracàs. El pla A, presentar-se a frau Winter com un amic del Partit i demanar que li obrissin totes les portes, era el seu preferit, el menys laboriós, el menys perillós, però si hagués hagut de fer una aposta no l’hauria triat mai. Deixant de banda els riscos, en el fons sempre havia sabut que l’última esperança d’èxit depenia del pla B.

Va enganxar l’orella a la porta del pis i es va quedar escoltant uns quants segons. Quan va estar segur que frau Winter no s’esperava a l’altre costat, es va atansar a la finestra del replà i la va obrir, vigilant de no fer grinyolar les frontisses de ferro pintat. Tot seguit es va enfilar àgilment a l’espaiós ampit de dins i es va abocar enfora entre els batents oberts. Per sota seu, una cornisa ampla i d’aspecte sòlid circumdava tota la planta i donava a un pati interior esquitxat d’avets i bedolls. «Nevat deu ser esplèndid», es va dir en Sauer, però va sortir de l’embadaliment a l’instant: ara no era hora de somiar, sinó d’actuar.

Es va quedar assegut a l’ampit amb les cames suspeses en l’aire, i lentament, amb cautela, va girar sobre si mateix i va fer lliscar els peus fins a la cornisa, apamant-ne la resistència. Quan va estar prou convençut que aguantaria, es va separar de l’ampit i, agafant-se amb les mans al marc de la finestra, va avançar cap a la dreta, cap on es trobava la finestra del rebedor, tapada amb la cortina que havia vist poc abans. No hi havia gaire distància, i la cornisa era prou ampla per avançar amb seguretat. Ara un pas, ara un altre, amb lentitud però sense entretenir-s’hi, per no córrer el risc que el veiessin des dels altres edificis que donaven al pati intern, en Sauer va deixar enrere la finestra del rebedor i va arribar a la primera de les tres que en Mutti havia dibuixat a la zona grisa del seu plànol. Aquesta també estava tapada amb una cortina, més lilosa que vermella, i des de fora no es veia res del que hi havia a dins.

Va mirar al seu voltant una última vegada, però era impossible saber si l’observaven des d’una de les altres finestres.

«D’acord —es va dir—. A pastar fang».

Tot seguit es va girar, es va treure de la butxaca de la jaqueta la gruixuda bufanda de llana aspra d’en Mutti que havia pispat del despatx i s’hi va embolicar la mà dreta. «Un —va pensar—. Dos. Tres».

Trencar un vidre no és un acte sorollós, si se sap fer bé. Un cop de puny ben dirigit, just al centre de la làmina —no excessivament fort, per evitar que es faci miques, però tampoc tan fluix que provoqui fractures en altres punts—, produeix un crac discret, com un cop de tos, i dibuixa una teranyina de fines esquerdes que no soscaven l’estabilitat del vidre però permeten fer-hi una obertura. En Sauer no havia de passar a través d’un forat de la finestra: només volia arribar a la maneta de dins introduint-hi una mà.

Amb una mica de dificultat, i amarat d’una suor freda provocada per la por sobtada de perdre l’agafall de la mà esquerra i caure al buit mentre feinejava amb la dreta, va aconseguir treure un tros de vidre del marc d’un batent. Ficar la mà, el canell i l’avantbraç pel forat li va costar més del que havia previst, però al final se’n va sortir: la maneta va girar, les baldes de la finestra van recular cap al marc i els batents es van obrir cap a dins de l’habitació. Entre l’una cosa i l’altra no havia trigat més d’un minut.

Maldestrament, mig saltant mig lliscant, en Sauer va passar per sobre de l’ampit. Quan per fi va posar els peus al terra de l’habitació va sentir que l’envaïa una sensació de triomf que havia experimentat poques vegades a la vida.

Talment com s’aparta un vel de teranyines que entorpeix el pas en una casa antiga, va enretirar cap a un costat la cortina lilosa que els batents oberts de la finestra mantenien tibant. Llavors, la llum del dia va entrar amb prepotència a l’estança i en va il·luminar els continguts, apagant simultàniament l’entusiasme de l’inspector.

El lloc on es trobava no era un traster, i no hi havia escombres, raspalls o maletes desaparegudes, sinó un armari, una calaixera, un tocador, un escriptori en què destacava un telèfon de taula i un gran llit de ferro forjat.

—Un dormitori —va dir en Sauer, més astorat del que hauria volgut.

No hi havia cap motiu lògic per pensar que rere la porta alterada per en Hatzke hi hauria d’haver un traster. En Mutti i ell s’havien esperonat l’un a l’altre, confonent el que només era una possible teoria amb la realitat.

Tot seguit es va adonar que alguna cosa sobresortia per sota del coixí, i s’hi va acostar per veure-la millor, impulsat per una intuïció que no oblidaria en tota la vida.

A diferència de les coixineres, els llençols i la vànova, el puny que hi havia sobre la vora del llençol era blanc, d’una tela fina i delicada que suggeria uns gustos senzills. Llavors l’inspector va fer una cosa que un bon investigador hauria d’evitar sempre: impulsat per la curiositat, sense pensar-s’ho dues vegades ni aconseguir contenir-se, va estirar un braç cap al coixí i el va aixecar.

La camisa de dormir no era com se l’havia imaginat —més sòbria que en el somni, i sense cintes—, però en Sauer no va quedar pas decebut: posada sobre la Geli Raubal, n’estava segur, hauria fet un efecte meravellós.