54

Un tret en un lloc tancat és com fer un salt sobre una placa de gel: l’ona expansiva que no s’escampa per l’espai del voltant sinó per dins del cos, el dolor massa agut per poder-se dissipar en pocs instants. Quan el percussor de la pistola va impactar contra el projectil, l’aire comprimit va esclatar en el petit estudi, lacerant els timpans dels dos homes presents i ressonant-los fins a la part més fonda de la carn.

En Sauer es va quedar astorat de no ser mort. Havia tancat els ulls en el moment en què en Mutti premia el gallet, i en tornar-los a obrir i veure l’habitació inalterada al seu voltant es va dir que potser només l’havien ferit. Com que sabia que les sensacions es poden retardar a causa del xoc, es va esperar uns quants segons, però res: no sentia cap dolor. Allò era estrany.

Les orelles, de moment, no li funcionaven, però la vista sí, i va ser així que l’inspector va veure el que havia passat, tot i que d’entrada no ho va entendre: davant seu, ajupit a terra amb la cara contreta en una ganyota de dolor, en Mutti s’agafava un peu i es balancejava endavant i enrere. Vora seu hi havia un petit bassal de sang escarlata, i llançada a un costat com una joguina trencada hi havia la pistola amb què havia disparat.

—Mutti, què has fet?

—Et volen mort —va respondre l’home a terra, amb la veu adolorida atenuada com en un somni—. Diré que m’has desarmat. Que m’has engegat un tret. Hòstia santa, no em pensava que fes tant mal… Ara fuig d’aquí!

—Però jo…

—Fuig, tros d’ase! No en tindràs cap altra oportunitat.

Llavors en Sauer va mirar per última vegada el seu vell amic, indecís sobre el que havia de sentir per ell, es va ajupir ràpidament per agafar la pistola i va sortir corrents.

—He sentit un tret —va dir el sergent Julian quan l’inspector va arribar al cotxe.

—Hi ha hagut un problema. Arrenca —va respondre en Sauer.

El cotxe va sortir disparat en la nit, que ja era fosca com un pou de quitrà.

—On anem? —va preguntar el sergent, amb la veu estrident per la tensió.

—A casa meva. M’hi he de trobar amb la Rosa.

En sentir esmentar aquell nom, el noi que conduïa va abaixar el cap entre les espatlles i se li va enfosquir l’expressió.

—Sou amics? —va preguntar l’inspector, recordant el gest d’afecte que en Julian li havia fet al seu apartament, poques hores abans.

—Molt —va respondre el jove—. Però no prou.

En Sauer no es va veure amb cor d’indagar més, i el viatge va prosseguir en silenci fins a Frauenstrasse. El cotxe es va aturar davant el número 4.

—Vaig a preparar la vostra fuga —va dir en Julian abans de separar-se d’en Sauer.

—La nostra fuga?

—Teva i de la Rosa. Vindrà amb tu, no t’ho ha dit?

—No, no m’ho ha dit.

Llavors el jove va mirar l’inspector durant uns llargs segons, com si es volgués gravar bé aquella cara a la memòria, i va dir:

—Jo pagaria per tenir-la, però ella t’ha triat a tu. No l’havia vist mai tan enamorada. No la desil·lusionis. —I va arrencar, fent grinyolar els neumàtics sobre l’asfalt i deixant en Sauer sol amb els seus pensaments.

La Rosa havia volgut esperar-lo a la seva mansarda perquè era molt poc probable que els seus enemics pensessin a tornar-hi, o, almenys, així ho creia. L’inspector no sabia què havia passat amb el cos d’en Friedkin, però per descomptat no s’esperava trobar-se’l encara a casa quan hi tornés. I no hi era, certament: rere la porta forçada de l’apartament no va veure cap cadàver a terra, només els objectes que havia reunit al llarg d’una vida, ara tots escampats pel trespol.

—Rosa? —la va cridar mentre entrava, però ella tampoc no hi era. D’ella només quedava un rastre de perfum, i el petit test tombat sobre la catifa. En Sauer el va anar a buscar, el va deixar a l’ampit, en va prémer la terra amb els dits sobre les arrels de la planta, a la qual no hauria sabut donar un nom. Tot seguit es va girar, i va ser llavors que el va veure.

El missatge l’havien escrit al darrere d’una partitura, i per una vegada no es limitava a tres paraules i una sigla. La lletra era la mateixa de sempre, però aquesta vegada el remitent es devia sentir més inspirat que de costum:

Estimat Siegfried,

Ens tornem a trobar. Sé que m’has trobat a faltar, de la mateixa manera que jo trobo a faltar el meu penjoll en forma d’esvàstica. Ha estat una llàstima haver-me’n de separar, però afortunadament n’he trobat de seguida un altre: la delicada estrella de David de la teva amigueta.

Espero que no et sàpiga greu si ara soc jo qui juga una mica amb ella. També pot ser que al final te la torni viva. Per descobrir-ho, porta’m la carta que ja saps abans de mitjanit al capdamunt de l’Alte Peter. Des d’allà dalt hi ha una vista perfecta de la teva mansarda, t’ho he dit mai?

Amb afecte,

H.

En Sauer va deixar caure el missatge a terra i va córrer cap a la finestra. En la nit sense estels que cobria Munic com un sudari, el Vell Pere resplendia en tota la seva elegància, l’alta agulla clavada entre les teulades de la ciutat com una espasa de llum. Era difícil distingir res en tota aquella resplendor, però de totes maneres l’inspector es va esforçar a enfocar les finestres d’arcs apuntats que s’obrien sobre el primer rellotge i la barana de metall que cenyia la base de la llanterna. L’intent va tenir premi: davant la paret blanca sota el segon rellotge hi havia algú. Una silueta de dona de la mida d’una ungla, des d’aquella distància, però que en Sauer va reconèixer igualment.

Havien forçat la porta al capdamunt de les escales del campanar. En Sauer la va obrir, va sortir a la terrassa que s’abocava a la ciutat. Quina altura tenia aquella torre? No ho sabia segur, no s’ho havia preguntat mai, però devien ser unes quantes desenes de metres, si el Markt allà baix es veia tan petit i insignificant.

Va treure la pistola d’en Mutti de la funda, es va arrapar a la paret. La seva mansarda quedava visible pel costat oposat de la terrassa, o sigui que la Rosa havia de ser allà al darrere. Si l’«H.» l’esperava amb ella, aquell seria el moment perfecte per a una emboscada. Havia d’estar en guàrdia.

Va avançar lentament, parant l’orella per percebre qualsevol soroll, però res. Un vent lleuger li acariciava la cara i li impedia sentir res que no fos la seva respiració i el cor que li martellejava a les orelles.

Va arribar a la cantonada de la terrassa. Va comptar fins a tres i tot seguit es va llançar cap enfora amb la pistola preparada, a punt per respondre al foc de l’adversari, però no hi va trobar ningú. Va continuar més decidit al llarg de la paret nova, i altre cop, arribat a la cantonada, va parar l’orella. Ara li semblava sentir alguna cosa. Uns sanglots rítmics. Algú que plorava.

Molt a poc a poc va treure el cap per la vora, va intentar fer una mirada al davant. També en aquella banda la terrassa semblava deserta, però els sanglots s’havien tornat més intensos. Va recórrer tota la façana, que mirava directament a la seva mansarda, i a la tercera cantonada es va tornar a parar i va repetir els gestos d’abans.

—Deixa’t veure, Sauer —va sentir que el cridaven llavors—. Sé que ets aquí.

Coneixia aquella veu: tot i que només l’havia sentit una vegada a la vida, li havia quedat gravada com poques altres arran de les circumstàncies en què s’havia trobat la persona que parlava.

«En Heydrich».

—I doncs? —va cridar l’esbirro d’en Himmler—. Els cavallers no fan esperar una dona!

En Sauer va inspirar, va serrar les barres. No es podia refiar d’un home com aquell, però, d’altra banda, els esdeveniments recents li havien demostrat que la confiança era un sentiment molt sobrevalorat. Va decidir, doncs, obeir la invitació malgrat no refiar-se’n. Sense abaixar la pistola va tombar l’última cantonada, preparat per a qualsevol cosa menys la que l’esperava.

Un cop inesperat —una fulla pel costat pla, freda i dura— li va aterrar sobre les mans des de dalt, fent-li caure la pistola, que va anar a parar a terra. En Sauer va tancar els ulls pel dolor i no va veure que en Heydrich baixava d’un salt de la cornisa del campanar i aterrava al seu davant. Quan els va tornar a obrir, el seu adversari ja s’havia guardat la Glock a la butxaca i s’estava plantat davant seu amb un somriure satisfet.

L’escena estava estudiada, era evident: la Rosa emmordassada i lligada a una de les columnes que s’abocaven al centre buit del campanar, en Heydrich d’esquena a la ciutat, el vent que li feia voleiar les vores de la jaqueta. Tenia una espasa a la mà, un sabre amb la punta plana i l’empunyadura decorada d’or amb el qual apuntava cap a la noia.

—Benvingut —va dir, amb un somriure d’orella a orella—. T’esperàvem amb ànsia.

—Rosa! —va cridar en Sauer—. Estàs bé?

La noia no va semblar que el sentís. Lligada de mans i peus a la columna, tenia el cap enfonsat al pit i sanglotava fluixet, sense prestar atenció al que l’envoltava.

—No et pot sentir —va dir en Heydrich—. L’he drogat.

—Drogat? —va repetir l’inspector, estrenyent-se les mans.

—Per atenuar el dolor. Ens hem divertit una mica, ella i jo, i certs jocs deixen marques.

Una aranya glaçada es va enfilar per l’esquena d’en Sauer, que va fer un pas cap a la Rosa.

—Quiet aquí —li va ordenar en Heydrich, aixecant l’espasa i encarant-l’hi—. Primer dona’m el que em deus, i després podràs estudiar els danys.

—Si li has fet mal…

—És clar que li he fet mal. Es tractava d’això. És molt entendridor que et preocupis per ella, però és tard, i ho saps.

En Sauer la va mirar, intentant entendre què li havia passat, però estava lligada de tal manera que no veia gran cosa, i era impossible saber fins a quin punt havia patit, fins a quin punt patia encara.

—Has portat la carta? —va preguntar en Heydrich.

En Sauer no sabia quina resposta era la millor: mentir, dir-li que sí i intentar acostar-se-li per deixar-lo fora de combat? O confessar la veritat, explicar-li que la carta d’en Wolf s’havia perdut?

—No la tinc aquí —va dir al final.

—Malament.

—No he tingut temps de recuperar-la.

—Entesos. I on és?

—No t’ho puc dir.

—Sí que pots. Encara més, hi estàs obligat. O la teva amiga morirà —va dir en Heydrich recolzant el sabre sobre un feix de cordes que, en Sauer no se n’havia adonat fins llavors, partien de la barana i arribaven fins a la Rosa.

—Ella no hi té res a veure. Deixa-la anar.

—Ella hi té molt a veure. La petita jueva que es pensava que era la Mata Hari. Però si realment vols que la deixi anar… —va dir en Heydrich, i amb un cop d’espasa va tallar una de les cordes.

El cos de la Rosa va saltar uns quants centímetres endavant, i en Sauer va entendre el mecanisme: el que la mantenia ferma eren les cordes lligades a la barana. Un cop en Heydrich les hagués tallat totes, la noia es precipitaria a l’interior de la torre en una caiguda fatal.

—Ara entrega’m la carta.

—Ja no la tinc —va respondre en Sauer, mentre s’espremia el cervell maquinant solucions.

—Això seria un problema. La noia i tu perdríeu a l’instant tot l’interès que teníeu per a mi.

Potser podia arriscar-se a fer un moviment brusc per arribar fins a la Rosa abans que en Heydrich tallés totes les cordes. Agafar-la, apartar-la del perill i després centrar-se en ell. Però no, mentre les cordes resistissin no podria alliberar-la. Hauria d’arribar-hi en l’instant just en què es tallava l’última.

—Puc repetir-te el que hi havia escrit —va dir, per guanyar temps—. Copiar-t’ho paraula per paraula. Els dibuixos, també.

En Heydrich va arronsar les espatlles.

—Ja sé el que hi diu, i pel que fa als dibuixos, bah! A la Braunes Haus n’hi ha una caixa forta plena, segons en Schwarz. El nostre Führer és un artista prolífic…

—Si és així, per a què la vols, la carta?

Podia córrer cap a la barana i apoderar-se de les cordes. Desplaçar el seu adversari d’alguna manera. Però ell les podria tallar en qualsevol altre punt. Era a l’extrem de la columna que calia actuar.

—La carta és una assegurança —va dir en Heydrich.

—Per a qui? Per a tu?

—També. La garantia que certes coses que s’han fet no s’utilitzaran contra qui les ha fet.

No, l’única esperança era desarmar-lo. Sense el sabre no podria tallar cap corda, i la Rosa estaria segura.

—Vols dir els homicidis? En Hatzke, en Maier, en Heigl, en Polten…

—I en Fischer! —va dir en Heydrich—. No t’oblidis del bo d’en Fischer, l’expert en porcs. Tenia moltes ganes d’arribar a França, pauvre lui. Però no se’n va sortir. Per desgràcia va agafar el tren pel lloc equivocat —va afegir, i va esclatar a riure com la caricatura d’un boig en una pel·lícula de quatre rals.

«Aquest home està fora de control, confessa obertament els seus crims». Però si en Heydrich parlava d’aquella manera era perquè ja tenia clar com acabarien les coses.

—O sigui que vas ser tu —va dir en Sauer, lamentant les acusacions que havia fet contra en Mutti. Un espia, certament, un traïdor, sens dubte, però no pas un assassí. No pas un criminal—. Eres tu, l’«H.» de tots aquells missatges.

—Això és evident. Ho pots fer millor.

—Però per què els deixaves a les escenes dels crims? —va preguntar en Sauer, acostant-se-li passa rere passa, lentament, intentant que no es notés—. Per què havies d’escriure «Em sap greu, H.»?

—Per desviar l’atenció. Per desorientar —va respondre en Heydrich—. Però potser per a tu, també.

En Sauer va fer un altre pas cap a la barana. Amb aquella tàctica no aconseguiria arribar-hi mai, però no sabia què més podia provar.

—Per a mi?

—No podies resoldre l’enigma. No tenies prou elements. I quan en trobaves algun, jo barrejava les cartes expressament per confondre’t…

—Com els gossos al Jardí Anglès.

—Exacte. Ho veus, com millores? Em va saber greu sacrificar-los: estaven ben ensinistrats. Però t’havia d’inculcar el dubte que tu i jo potser estàvem al mateix bàndol.

Una última passa i s’hauria trobat a la distància justa per llançar-se endavant. Si fos prou ràpid, si apuntés al lloc exacte, potser podria abraonar-se sobre en Heydrich com ho havia fet amb en Friedkin poques hores abans, deixar-lo atordit, fer-li caure l’espasa.

—Però si nosaltres realment treballem per al mateix bàndol —va dir, intentant sorprendre el seu adversari—. Rere tot això hi ha en Himmler, no és així?

En Heydrich va assentir.

—No t’equivoques. La solució que tothom té davant els nassos, i justament per això la menys evident.

—En Heinrich Himmler. El millor amic d’en Hitler —va continuar en Sauer, que ara ho tenia tot clar— i el seu pitjor enemic. L’home més fidel de tots, que d’una banda esborra els indicis de l’homicidi de la seva neboda i de l’altra reuneix les proves més greus contra ell. Per fer-li xantatge, i potser fins i tot per suplantar-lo. És per això que necessiteu aquella carta. Com a arma.

En Heydrich el va observar, admirat.

—Quina llàstima que t’hagi de matar. Realment hauries estat un espia excel·lent.

En Sauer començava a interessar-se de debò. El seu interlocutor estava tan segur de si mateix, tan convençut de com acabaria el seu encontre, que li confirmava totes les hipòtesis sense titubejar. Si continuava així, ho reconeixeria tot. Només calia burxar-lo.

—Ho saps, quan em vaig adonar que l’«H.» eres tu?

—Quan? —va dir en Heydrich, encuriosit.

—Va ser una cosa que vas dir després de matar els gossos. Vas parlar de combatre amb bastons. Vas dir que et feia sentir més jove, revigoritzat.

—Sí, és cert. Però mira: per a tu i la teva estimada he recuperat el meu preuat sabre. Ho sabies, que vaig competir als Jocs Olímpics?

En Sauer va brandar el cap.

—La mateixa expressió, «rejovenit, revigoritzat», sortia a la carta en què l’enamorat de la Geli li demanava que preparés la maleta per a la fuga.

—Ah, sí?

—Idèntica.

—Mira si és estrany. No em pensava que fes servir tan sovint aquestes paraules. Un tic, suposo. Ningú no és perfecte.

—O sigui que no ho negues —va dir en Sauer, fent un pas més cap a l’adversari, preparant-se per saltar—. La vas matar tu, la Geli Raubal.

—Sí —va respondre senzillament en Heydrich—. Vaig ser jo.

—T’hi vas acostar d’alguna manera —va continuar en Sauer, cada vegada més lúcid—. Potser en una festa, potser en una reunió del Partit, i la vas seduir, la vas convèncer que fugís amb tu. Quan en Hitler va anunciar una gira de conferències pel nord, li vas escriure demanant-li que es preparés, i llavors, el dia fatídic, vas passar a l’acció. Vas esperar que estigués sola a casa amb frau Reichert i la seva vella mare, i quan es va fer fosc vas arribar al pati, evitant la porta d’entrada de la plaça. Vas escalar la paret del darrere, vas entrar per la finestra com t’havia explicat la Geli…

—No devia ser el primer.

—… li vas demanar si tenia una arma, per defensar-vos en cas que ho necessitéssiu…

—L’havien criat en la por.

—… ella et va ensenyar la del seu oncle…

—Ja sabia on l’havia de buscar, però no va fer falta.

—… i amb aquella pistola li vas disparar.

En Heydrich va estendre els braços teatralment, com si representés un paper davant un públic.

—Ho veus, com quan vols pots fer servir la lògica? Llàstima que no t’hi hagis dedicat una mica abans…

—Però no va ser la bala el que la va matar —va continuar en Sauer, envalentit—. Li vas pegar fins a deixar-la mig morta, trencant-li el nas, omplint-la de blaus, i quan li vas disparar ja era a terra. Un cop de gràcia mal donat, després del qual es va quedar allà, ofegant-se en la seva sang. Ves a saber quant de temps va trigar a morir, sola en aquella habitació…

—La vida és cruel —va dir en Heydrich, arronsant-se d’espatlles, i després, amb un gest fulminant, va deixar caure l’espasa sobre la barana i va tallar una altra corda. El cos de la Rosa es va sacsejar un altre cop, i es va inclinar una mica més cap a l’abisme del centre de la torre.

—Però per què calia matar-la? —va preguntar en Sauer, fent un pas endavant—. Tan problemàtica s’havia tornat per al Partit? Tan perillosa?

—Ho preguntes a la persona equivocada. Jo soc nou, en aquest equip. No m’ho expliquen tot. Només em diuen el que he de fer, i jo ho faig. Saps? Abans treballava a la Marina, i em semblava la feina més bonica del món. Però anava errat —va dir en Heydrich, i va tallar la tercera corda. En Sauer va fer el gest de saltar cap a la Rosa, però el seu adversari li va barrar el pas encarant-li el sabre al pit—. La carta —va dir—. Sense més dilacions, o primer t’esbudello a tu i després a ella.

—Tu ja no la tornaràs a tocar…

—I qui m’ho impedirà? El meu doble lleig?

—Tu i jo no ens assemblem en res.

—Tu i jo som idèntics, i ho saps perfectament, camarada. Ves a saber, potser d’aquí a quinze anys seré jo qui serà a l’altra banda del sabre, defensant una jove jueva sense cervell de l’atac d’un enemic brillant.

En Sauer va fer un pas enrere.

—Tu no ets brillant, ets boig.

—La bogeria només és una manera de veure el món, i una de les pitjors. Però seria capaç d’adonar-se’n, un boig? No ho crec —va dir en Heydrich abaixant un altre cop el sabre—. No, sé molt bé el que em faig. Per això m’han confiat una tasca tan delicada, que estic complint impecablement.

—Però resulta que jo he arribat fins a tu. I si hi he arribat jo…

—Hi arribarà algú altre? T’equivoques. Ets aquí perquè t’hi he fet venir jo. I ho he fet per esborrar fins el més petit dels rastres.

—Quin rastre vols dir?

—Tu —va respondre en Heydrich somrient.

En aquell instant, com si tot plegat hagués estat planificat i cronometrat fins a la mil·lèsima de segon, un estrèpit va omplir la nit de Munic i una claror vermella va il·luminar la paret a l’esquena d’en Heydrich.

Quan en Sauer es va girar cap al punt d’on havia vingut l’explosió, va veure horroritzat que coincidia amb la seva mansarda.