27

Durant la nit havia caigut una pluja abundant que havia rentat a fons Munic, deixant-la neta i resplendent sota el sol del matí com una maqueta acabada de construir. Tot tenia gust de nou, de la fresca picant que punxava les galtes a l’aroma dolça de les fulles molles, i les façanes dels edificis que envoltaven el Markt es reflectien als bassals de l’empedrat, on les mallerengues i els pardals xipollejaven alegres.

En Sauer no havia dormit gaire aquella nit, però l’alba l’havia trobat descansat i ple d’energia, una energia que no notava feia temps. Als quaranta-dos anys, i després del que havia viscut, sovint se sentia vell i sense futur. Però no pas aquell matí: avui era un dia diferent. Avui la seva vida tornava a començar.

Va baixar a la plaça quan encara no eren les set, per esmorzar sol i potser intercanviar unes paraules amb la Rosa.

La Rosa.

No s’havien dit gaires coses el vespre anterior, després que ella hagués domat Rakhmàninov al seu piano i ell s’hagués esfondrat de sobte juntament amb totes les defenses construïdes durant tants anys. Sorpresa i commoguda per les llàgrimes d’en Sauer, la Rosa s’havia alçat, se li havia acostat i, sense dir ni una paraula, se li havia agenollat al davant, li havia agafat totes dues mans i l’havia fitat amb els seus ulls castanys i càlids.

En aquells ulls en Sauer s’hi havia perdut i retrobat, ben bé com a la més apegalosa de les històries d’amor. Li hauria fet vergonya admetre-ho, i no ho hauria dit mai en veu alta, ni tan sols a si mateix, però era així com se sentia.

En aquella posició, ell assegut i ella de genolls, agafats de les mans, s’havien quedat durant un temps indefinit —deu minuts, mitja hora, potser una hora—, però al final, quan la foscor de la nit havia baixat fins a prémer amb tota la seva força les finestres, l’encanteri s’havia desfet.

—Ara me n’he d’anar —havia dit la Rosa aixecant-se, amb veu ronca—. Però ens veurem demà al matí.

Després li havia fet un petó al front, li havia deixat anar les mans i, silenciosa com un gat, s’havia girat, havia anat fins a la porta i havia desaparegut escales avall.

Ara era el matí, i en Sauer es va abocar al Viktualienmarkt amb el cor ple d’expectatives i de por. No sabia què esperar de la Rosa, ni tan sols sabia què en volia, però el vespre i la nit abans molts nusos s’havien desfet al seu pit, i ja això, ja la pau que la presència de la noia li havia donat, era un motiu suficient per voler tornar-la a veure, i per provar d’entendre què li estava succeint.

La fiblada de gelosia que va sentir quan la va veure xerrar amablement amb en Mutti, assegut a la seva tauleta reservada com si fos l’amo del mercat, li va explicar més bé la naturalesa del sentiment que experimentava.

«Quina vergonya —es va dir a si mateix al cap d’un instant—. Ell és el teu millor amic, i ella podria ser la teva filla».

—Ja es aquí en Siggi! —va exclamar en Mutti en veure’l arribar—. Ara mateix parlàvem de tu.

—De mi?

—Del teu talent com a guia turístic —va respondre en Mutti—. Aquí, la Rosa, no coneix res de Munic! Hi viu des de fa un mes i no ha estat mai al Jardí Anglès. T’ho imagines? Ni l’ha vist.

—Abans m’hi havia d’ambientar —es va justificar la noia.

—Ja ho entenc, maca, però se’ns acaba l’estiu. El diluvi d’aquesta nit no ha estat una casualitat, i després de l’aigua ve la boira. No, no, has d’aprofitar el bon temps mentre duri. Siggi —va continuar dient en Mutti, adreçant-se a l’amic—, tu que coneixes la ciutat tan bé, l’has de portar al Jardí. Avui mateix, quan pleguem. Passejada als prats, panoràmica des del Monopteros i sopar a la Torra Xinesa. Què me’n dius?

—Veig que has pensat en tot —va comentar en Sauer.

—Sí —va dir la Rosa, somrient també—. L’inspector Forster hauria de ser organitzador d’esdeveniments.

—És el que estic fent —va respondre en Mutti, picant l’ullet al company.

Quan la noia es va allunyar per servir altres taules, en Sauer va seure davant de l’amic i el va fitar amb una mirada interrogativa. Què sabia exactament? I on volia anar a parar?

—No em miris així —va respondre en Mutti—. Només compleixo el meu deure d’home casat.

En Sauer va aixecar una cella.

—Es pot saber quin és aquest deure?

—Porto altres homes innocents a la mateixa trampa on vaig caure jo.

—I què hi guanyes?

—Bona companyia —va respondre en Mutti amb el seu somriure—. Tot bé ahir al vespre? Li vas ensenyar el teu instrument?

En Sauer va aixecar l’altra cella.

—D’acord, d’acord. Ho he entès. No hi ha declaracions.

—No pas sobre aquest tema.

—Cap problema —va respondre en Mutti mentre la Rosa tornava amb la seva primera cervesa del dia—. Gràcies, bufona.

—I aquesta és per a vostè —va dir la noia, dipositant la gerra de ceràmica fumejant davant d’en Sauer.

L’inspector es va fixar que la gerra venia amb una nota.

—Gràcies —va dir.

Ella va fer una capcinada i se’n va tornar a la parada de frau Keller.

—Molt bé! —va fer en Mutti—. Ja som a la fase de les notetes…

En Sauer el va fulminar amb la mirada.

—Canviem de tema?

—Cap problema —va repetir l’inspector adjunt—. De fet, tinc una cosa molt interessant per a tu.

—Dispara —va dir en Sauer, distret, mentre obria el missatge de la Rosa i en llegia el contingut:

M’agradaria molt que anéssim junts al Jardí Anglès. Torre Xinesa, a les set?

—Ho has entès? —va preguntar en Mutti.

—Com? Perdona. M’havia encantat.

—Deia que he trobat en Fischer.

En Sauer va arrufar el front.

—En Fischer?

—El tècnic de laboratori que va calar foc a la cambra fosca d’en Müller.

Un brindis en una taula situada a l’altra banda de la plaça va espantar un estol de pardals, que va alçar el vol amb un batec d’ales.

—I com l’has trobat?

—Ja saps que la Lina treballa a l’hospital. Hi corren molts rumors, i quan li vaig parlar de la investigació…

—Mutti, aquestes coses són confidencials.

—Jo a la meva dona sempre l’hi explico tot. I encara sort, perquè justament, quan li vaig explicar l’incident de la cambra fosca, la Lina es va il·luminar tota: ja sabia la història, el fill d’una companya seva té una amiga que coneix el cosí d’un assistent de forense acomiadat dissabte pel mateix motiu.

—Però nosaltres cerquem un tècnic, no pas un assistent —va protestar en Sauer.

—Perquè en Müller ens ho va dir. Va ser l’enèsima pista falsa del doctor, amb qui actualment no es pot contactar perquè és en un creuer que fa la volta al món. Tant de bo tingui forta maror i s’ennuegui amb el consomé. En Walther Fischer no és tècnic de laboratori, sinó metge llicenciat summa cum laude i especialitzat en anatomia patològica. Feia d’assistent a l’Institut de Medicina Forense des del desembre passat i hauria ocupat una plaça de forense l’any que ve. Ara al seu full de servei hi ha una marca vermella com una casa, i tindrà sort si troba feina de metge de capçalera en algun poble de muntanya, pobret.

En Sauer va meditar uns instants sobre aquell «pobret» i va preguntar:

—Ja hi has parlat?

—No, però tinc una adreça: mercat de fruita i verdura, parada 24 bis. El pare ven fruita exòtica i, segons l’amiga de la Lina, el jove doctor li dona un cop de mà cada matí de quatre a vuit. Ves quin noi més trempat. Per tant —va concloure en Mutti, alçant la mirada al Vell Pere—, si ens afanyem encara serem a temps d’interceptar-lo.

—D’acord, però dona’m un instant —va dir en Sauer, mentre s’aixecava i es ficava la nota a la butxaca de la jaqueta—. He de fer una trucada.

—T’espero aquí. Hi ha bona vista —va contestar el company, mirant amb intenció una cambrera abillada amb el vestit tradicional bavarès.

En Sauer va respondre rient:

—Tu i les dones… T’acabaràs ficant en un bon embolic.

—Només miro. Un home ha de tenir si més no un vici.

—Sí, però tu de vicis en deus tenir mil…

El va deixar a la taula per anar fins a la cabina telefònica que hi havia davant l’Schrannenhalle. Quan va marcar el número directe d’en Tenner a la seu central, no el va sorprendre que el comissari l’agafés de seguida.

—Sauer. T’esperava abans.

—Aquesta nit no he dormit bé i m’he despertat tard.

—Entesos. Escolta, em sap greu haver-te eximit ahir de treballar, però, tenint en compte el gir que havia agafat aquella conversa… En fi, val més així: ens pot ser útil per al que ve ara.

—El que ve ara?

—Durant la resta de la setmana no t’hauràs de presentar a la seu central. Oficialment, estaràs de vacances. Oficiosament, continuaràs la teva investigació del cas Raubal. El ministre no està convençut que els resultats assolits en aquests tres dies siguin suficients per justificar la nostra actuació als ulls de qui vingui. Encara que no hi ha dubtes sobre la dinàmica, vol estar segur que ningú no n’expressarà en el futur. Altrament dit: el cas és tancat, però la investigació continua, encara que no se n’informarà el públic. Treballaràs sol i em presentaràs un informe a finals d’aquesta setmana, tret que mentrestant hi hagi novetats tan rellevants que requereixin la meva intervenció. Ho tens tot clar?

—Sí —va mentir en Sauer, amb la ment envaïda per les preguntes.

Entenia el que li demanaven, però no pas el perquè, i ara ja no sabia què pensar d’en Tenner. Titella, titellaire o cap dels dos?

—Ja he parlat amb en Forster —va continuar dient el comissari—. El deixo al cas Hatzke, tot i que no hi queda gaire per fer. Així et podrà ajudar sense despertar sospites. Apa, bona sort.

—Gràcies —va respondre en Sauer, i va penjar.

Així, la investigació continuava, i ara eren dos els que demanaven la seva ajuda: la policia i el Partit. Se li presentava una setmana interessant.

Va tornar a la taula, on en Mutti seia fumant, feliç.

—Has parlat amb en Tenner? —li va preguntar, traient-se el cigarret de la boca.

—Tu ja ho sabies.

El company va fer que sí amb el cap.

—Jo ja ho sabia. Per això t’he explicat allò d’en Fischer. Som-hi doncs?

—Som-hi.

Abans de deixar la taula, en Sauer va passejar la mirada pel Markt cercant-hi la Rosa. Va veure que era al costat de la parada de frau Keller i que l’estava observant. Li va fer un gest amb el cap per confirmar-li el lloc i l’hora de la seva segona cita, i per un instant el somriure amb què ella li va respondre va enfosquir fins i tot el sol.

El mercat de fruita i verdura de Munic es trobava a diversos quilòmetres del Ring, en un barri de la perifèria, al sud de la ciutat, gairebé al límit amb el suburbi de Sendling. En qualsevol altra època de l’any hauria calgut almenys una hora per arribar-hi, però durant l’Oktoberfest, que se celebrava al Theresienwiese, no gaire lluny, el pas del transport públic triplicava la freqüència. Va ser així com en Mutti i en Sauer, malgrat haver de fer dos canvis de tramvia per assegurar-se que no els seguien, van arribar al número 10 de Schäftlarnstrasse poc abans de les vuit, tot just a temps per trobar-hi en Walther Fischer.

—Sempre que la informació de la Lina sigui correcta —va dir en Sauer, baixant de l’últim tramvia.

Eren davant de la gran estructura del mercat: quatre coberts de maons i arrebossat ocre, el més gran dels quals tenia una elegant teulada inclinada de fusta vermella sobre una façana embotida amb grans finestres rectangulars. El conjunt, més que un mercat cobert, recordava el refectori d’una universitat anglesa.

—La Lina no s’equivoca mai —va respondre en Mutti en el to d’algú que havia après a repetir-ho sense discutir, un costum molt útil per fer durar els matrimonis—. Però oi que fa gràcia? Un que es diu Fischer i és fruiter… Podria vendre peix, no? Hauria estat més coherent.

Van entrar a la plaça espaiosa i tancada, plena de carros i furgons d’on desenes de bastaixos descarregaven caixes de fruita, i van arribar a l’entrada principal del mercat. Un cop a dins, es van quedar un instant admirant l’ampli espai diàfan que els va acollir: amb les parets laterals de ciment pintat que pujaven corbant-se fins a tancar-se en un sostre triangular, més que un refectori recordava una catedral.

—Els mercaders del temple —va comentar en Mutti, però la grandiositat de l’espectacle va treure tota la gràcia a l’acudit.

Al llarg de la nau central, il·luminada per dues files de llums penjats a intervals regulars, s’alineaven les parades de venda a l’engròs, algunes de les quals amuntegaven caixes de pomes fins a dos metres d’alçada. Els bastaixos es movien tot al voltant d’aquelles estalagmites de fusta amb els seus bolquets i elevadors, seguint de prop les desenes de compradors que saltaven de parada en parada com abelles entre les flors, tastant i olorant la fruita en exposició i omplint de notes a llapis les seves llibretes.

—La 24 bis —va dir en Sauer, assenyalant una parada més àmplia que la mitjana cap a meitat de la nau.

En arribar-hi van veure que exposava varietats de fruita absents de les altres parades: taronges, dàtils, plàtans i unes pomes estranyes de color verdós, recobertes d’un borrissol lleuger. Gairebé res del que venien al 24 bis parlava d’Alemanya, i encara menys corresponia a l’estació de l’any.

—Els nostres productes d’importació ens els porten amb avió —va dir l’home de mitjana edat que vigilava la parada quan va veure les expressions astorades dels dos inspectors—. Costa molt més, però manté fresca la fruita. Volen tastar res?

—No, gràcies —va respondre en Sauer, amb una decepció visible d’en Mutti—. Som aquí per parlar amb en Walther Fischer.

Va estar a punt de treure la placa, però llavors va recordar que estava oficialment de vacances i va donar un cop de colze al company.

—Policia criminal —va dir en Mutti, mostrant el distintiu al fruiter.

—En Walther és el meu fill —va respondre l’home, arrufant el front—. Era aquí fa un moment. És encara per allò de l’incendi?

—Sí i no —va dir en Sauer—. Així doncs, ha marxat?

—Crec que és fora, fumant —va respondre el pare desconsolat, sacsejant el cap—. Un vici molt lleig, i més en un metge.

—Doncs l’anem a buscar —va dir en Mutti—. Jo també necessito un cigarret. Com el reconeixerem?

—En Walther? És alt, gairebé tant com el seu company, i porta masclet.

—Moltes gràcies.

Van deixar la parada i es van dirigir cap a la sortida lateral que el fruiter havia indicat. A l’exterior, els va acollir un espectacle inesperat: un tren de mercaderies amb les portes obertes parat al mig de la plaça. Només a la segona ullada, en Sauer es va fixar en les vies encastades a l’asfalt. No sabia que el mercat tingués la seva pròpia estació, però era lògic: Munic era la tercera ciutat més gran d’Alemanya. Tota la fruita que arribava d’Espanya, França i Itàlia hi passava.

Van mirar al seu voltant. De la multitud d’homes que xerraven a la plaça, almenys la meitat fumaven, i d’aquesta meitat una bona part superaven el metre vuitanta. «Si treballes amb fruita i verdura —va pensar en Sauer—, menges sa». Només un d’ells, però, mostrava un masclet a la cara.

—El doctor Fischer? —va preguntar, apropant-s’hi.

L’home va fer que sí amb el cap i va deixar anar una llarga glopada de fum.

—Qui em demana?

En Mutti va tornar a treure el distintiu.

—Inspectors Forster i Sauer, de la policia.

—I com els puc ajudar? —va preguntar en Fischer, agafant el distintiu i acostant-se’l als ulls.

—Voldríem fer-li unes preguntes sobre el cas Raubal. Sens dubte, se’n deu recordar —va dir en Sauer.

L’home va assentir, amargat.

—És clar que me’n recordo. M’ha costat la feina.

—I com és això? —va preguntar en Mutti en to neutre.

Una altra glopada de fum, una llarga mirada inquisitiva.

—Crec que ja ho saben, o no m’haurien vingut a buscar.

—Sí, però ho voldríem sentir de vostè, si no li sap greu.

La ullada inquisitiva es va transformar en un judici silenciós i prolongat.

—Vaig calar foc a la cambra fosca de l’Institut de Medicina Forense. Un accident. Malauradament, es van destruir aparells cars i fotografies importants. El doctor Müller no va ser gaire benèvol, però és comprensible.

—És comprensible? —va repetir en Mutti.

—Eren aparells molt cars —va respondre en Fischer, mirant-lo directament als ulls—. Fotos molt importants.

—Walt! —va cridar en aquell instant un home darrere els inspectors. Es van girar: era el pare d’en Fischer—. Tot bé?

—Tot bé, tranquil.

L’home es va quedar uns instants mirant el tercet; després, a contracor, va tornar al mercat.

—Està preocupat per mi —va explicar en Fischer—. No acaba de pair aquest assumpte.

—I vostè? —va preguntar en Mutti—. Despatxat d’aquesta manera per un error?

—Un error molt greu —el va corregir l’altre.

—Un error molt convenient —va intervenir en Sauer.

Hi va haver un instant de silenci, mentre en Fischer, amb el front arrufat, inspirava i expirava l’última xuclada del cigarret. Al final el va llençar a terra i el va esclafar amb la punta de la sabata.

—Convenient, diu?

—Per a en Müller, és clar. Escolti, Walther. Vostè deu tenir els seus motius per mantenir la versió de l’accident. No sap qui som ni per què hem vingut. Potser ha parlat ja amb altres persones com nosaltres, amb uniforme, placa i totes les garanties del món. És possible que l’hagin amenaçat o pagat per dir que va cometre un error. Com es pot refiar d’uns desconeguts? Però sap tan bé com nosaltres que això de l’accident no s’aguanta per enlloc.

—Ah, no?

—No —va respondre en Sauer—, gens. Per començar, vostè no és tècnic de laboratori. Així doncs, què hi feia en aquella cambra fosca?

En Fischer va assentir amb el cap.

—Sí, és veritat. Normalment d’altres s’ocupaven de revelar les fotos, però en aquest cas teníem pressa, i el dissabte el personal…

—… és a casa amb la família —va completar en Mutti—. Una explicació perfecta, prefabricada. Però certes competències no s’improvisen, i en Müller estava obsessionat amb els protocols. No hauria demanat a un metge forense que substituís un tècnic de laboratori qualificat.

Va semblar que en Fischer acusava el cop.

—De tota manera, jo he estat en una cambra fosca —va continuar dient en Mutti—. És plena de material inflamable, ho sap tothom. I tothom sap també que, justament per aquest motiu, no s’hi ha d’introduir res que pugui provocar un incendi. O hem de pensar que vostè, distret, va encendre un cigarret allà dins, arriscant-se a cremar amb tota l’habitació?

En Fischer va desplaçar el pes d’una cama a l’altra, però no va semblar que això li tornés la parla.

—El meu company té raó —va seguir en Sauer—. De fet, costa imaginar un incendi que destrueixi tota una cambra fosca, però deixi il·lesa la persona que l’ha provocat. Tret que hi hagués una metxa llarga que sortís de l’habitació i vostè l’encengués des del passadís deliberadament.

Van tancar amb força una porta del tren que hi havia darrere d’en Fischer, i el noi va fer un bot.

—És això el que va passar? —va insistir en Mutti—. Va calar foc expressament a la cambra fosca? Cal que el portem a la seu central de la policia i que l’acusem de destrucció voluntària de proves en una investigació oficial?

—Per l’amor de Déu —va sospirar en Fischer. Es va passar una mà per les galtes i la barbeta—. Me n’he d’anar d’aquest país.

—Si presentem denúncia —va continuar dient en Mutti—, vostè no podrà anar enlloc…

—Ho he entès! —va saltar el metge—. No cal que continuï. Què passa? Els paguen una bonificació per cada amenaça que dona resultat? Quina situació! —Es va treure un paquet de tabac de la butxaca, va encendre un altre cigarret i en va fer una llarga xuclada, com si l’oxigen viciat per la nicotina pogués dissipar la boira que l’envoltava—. D’acord. No vull anar a la garjola. Demà agafo un tren cap a França. Me’n vaig d’aquest manicomi. Però m’han de prometre que, si els ho explico tot, em deixaran lliure.

En Mutti es va girar cap a en Sauer, que va fer que sí amb el cap.

—Vaig ser jo qui va calar foc a la cambra fosca —va declarar en Fischer, després d’un últim instant de vacil·lació—. El doctor Müller m’hi va obligar. Va dir que, si no ho feia, perdria la feina, i després em va acomiadar igualment, dient-me que hi hauria conseqüències si en parlava amb algú. El malparit té amics importants. No vaig utilitzar cap metxa; només vaig haver de deixar al costat de les cubetes dels reactius una ampolla d’àcid amb el tap una mica descargolat. Els vapors van actuar al cap d’una hora. Això és tot.

—Però què havia fet que fos tan comprometedor per haver de destruir la cambra fosca per ordre d’en Müller? —va preguntar en Mutti.

—Havia descobert la veritat.

—Quina veritat? —va preguntar en Sauer. A aquelles alçades, començava a haver-n’hi bastants per explicar.

—La veritat sobre la mort de l’Angela Raubal. La veritat sobre el lloc on es va trobar el seu cos. La veritat sobre la sang que el cobria.

—No ho entenc —va dir en Mutti.

En Sauer no va afegir res: ell tampoc no ho entenia, però el pressentiment li estrenyia els pulmons com un nus cada cop més estret.

—La sang que hi havia en la noia no era de la noia —va explicar en Fischer, disgustat.

—Com és possible? Almenys una part…

—Han sacrificat mai un porc? —va seguir el forense—. Jo no, però ho vaig veure fer moltes vegades quan era un marrec. El pare i els oncles feien salsitxes a casa. És un espectacle esborronador. Es degolla el porc quan encara és viu: se’l penja cap per avall i se li talla la gola, després de posar-li un bol sota el cap per tal de recollir tota la sang. Els crits són punyents, i l’escena de l’esquarterament… Els asseguro que als sis anys et deixa una empremta. Jo no menjo carn des de petit. No la puc ni veure. Però saben què és el que et queda més gravat? No són els esgüells. No és la violència. És l’olor. L’olor de la mort. L’olor de les vísceres. I l’olor de la sang.

En Fischer va encendre un altre cigarret amb els ulls cada cop més vermells.

—La sang de porc és gairebé idèntica a la humana. Diuen que només analitzant-ne la química es poden distingir pel nombre de glòbuls vermells i blancs, la concentració de minerals, la densitat del plasma… Però jo els dic que només amb l’olfacte ja es nota la diferència. Jo, si més no, la noto. M’he trobat amb sang humana milers de vegades. Es pot dir que és el meu pa de cada dia, o almenys ho era, i no m’ha molestat mai. Però la sang de porc em fastigueja d’allò més, i l’última vegada va ser dissabte passat, quan vaig obrir la caixa de fusta on havien ficat el cos de l’Angela Raubal.

L’horror de la revelació era massa gran per produir una reacció immediata. Com l’atmosfera electroestàtica en una tempesta de llamps, no va generar efectes visibles als rostres dels dos inspectors, però els va dreçar a l’instant els pèls de la pell, els va canviar la càrrega dels pensaments.

—Vostè està dient que…

—El nostre cos conté quatre o cinc litres de sang. A l’habitació on van trobar la noia, hi havia un bassal de dos litres pel cap baix. Tanmateix, quan vaig examinar el cadàver, n’hi quedaven gairebé quatre, i a la roba no hi havia sang humana, sinó porcina. Algú va fer servir sang de porc per crear una escena del crim versemblant —va concloure en Fischer amb veu escanyada.

—N’està segur? —va voler saber en Sauer.

—La vaig analitzar personalment i vaig mostrar les anàlisis a en Müller. Va ser així com va començar aquest malson.

—Però… per què? —va preguntar en Mutti, que encara no ho entenia.

Llavors en Fischer va obrir els braços, com si fos una obvietat:

—Perquè l’Angela Raubal no va morir en aquella habitació.